Toti Soler, guitarrista i músic de llarga trajectòria

Poesia, Bach, ocells...

Toti Soler, aquest diumenge al Club Trébol de Ràdio 4

El guitarrista Toti Soler passarà aquest diumenge pel Club Trébol de Ràdio 4 per repassar en una extensa i relaxada entrevista la seva trajectòria, des de l'ambient culte i musical on va créixer i va començar a perfilar la seva personalitat artística fins a les 'transparències', composicions despullades ambientades en la pau de l'Empordà. 

Toti Soler Foto: Juan Miguel Morales

La poderosa influència d'un pare que li va inculcar l'amor per la música i la poesia; els inicis amb conjunts de pop com Els Xerracs i Pic-nic; l'explosió de la guitarra elèctrica amb el grup Om; el disc Liebeslied (Edigsa, 1972) amb una important versió de Leonard Cohen; els viatges a Andalusia per conèixer la guitarra ferèstega i indòmita de Diego del Gastor; la particular amalgama de flamenc, jazz i clàssica que pot escoltar-se en treballs com El gat blanc (Edigsa, 1973); els vincles entranyables amb Ovidi Montllor i la sorprenent relació amb el cantautor francès Leo Ferré; l'admiració envers Bach i l'ambient bucòlic de Palau-Sator, el poblet empordanès on enregistra les seves 'transparències'... Tots aquests temes, i encara algun altre, es comentaran i s'il·lustraran aquest diumenge 26 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio4, dedicat íntegrament a la personalitat artística, guitarrística i poètica de Toti Soler.

El Mestre Valero. Vocalista, trombonista i director musical.

Un mestre trombonista

La vida i la música de José Valero, aquest 12 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio 4

Trombonista, arranjador, director d'orquestra... José Valero és un d'aquells músics que va treballar en diversos estils i facetes al llarg del segle passat. Entre els anys quaranta i setanta del segle passat, Valero va ser una estrella propulsada pel cine, però també va estar al darrera de grans produccions discogràfiques. Ell és el protagonista aquest diumenge 12 de febrer del programa Club Trébol a Ràdio 4. 
 
José Valero, en una foto promocional dels anys quaranta del segle passat

Nascut el 1919 al poble aragonès de Daroca i crescut a Barcelona, José Valero va estudiar música centrant-se en el violí (quan era un nen en va arribar acumular una bona pila, però tots de joguina). L'esclat de la Guerra Civil va estroncar els seus estudis. Acabada la guerra, i decidit a guanyar-se la vida amb la música, Valero va decidir-se per un altre instrument: el trombó.

El jazzista nordamericà Tommy Dorsey va ser el seu gran referent, i aviat va convertir-se, ell mateix, en tot un referent del trombó al país. El 1939 va entrar a l'orquestra de Lluís Rovira, i posteriorment va assumir la direcció de l'orquestra quan el mestre va abandonar-la i va passar a anomenar-se Orquesta Gran Casino. Fins que el servei militar el va enviar a l'Àfrica.

En tornar, el 1942, toca amb orquestres i grava com a vocalista cançons d'èxit, com ara "Sollozos" -potser d'aquí li va venir el sobrenom d'El llorón- o el foxtrot "Tres vagabundos". També actua a les sales barcelonines de l'època: La Rosaleda, El Cortijo, el Frontón Colón, el Novedades... i també al cine, ja que va arribar a actuar a la pel·lícula Deliciosamente tontos, al costat de la gran cantant Rina Celi. Allà cantava la rumba cubana "Vana ilusión", una història d'amors prohibits pel color de la pell.

Amb el pianista italià Alberto Semprini, va integrar-se en un gran muntatge al Paral·lel barceloní, produït pels Vienesos i al costat de destacats instrumentistes. També va organitzar i desfer la seva pròpia orquestra unes quantes vegades. Va recórrer casinos de diversos països iv a ser el marti de Pepita Sansalvador, ballarina del Gran Teatre del Liceu.

El 1958, Valero va decidir deixar el món de les orquestres per dedicar-se a la tasca, en principi més relaxada, dels arranjaments i la gravació en segells com La Voz de su Amo, Vergara, Equipo, Discophon... La seva feina està darrera de molts èxits de Los Sirex, Lita Torelló, Francisco HerederoTony Vilaplana, Ramon Calduch... molts el recorden dirigint amb la mà dreta mentre aguantava un cigarret amb filtre amb l'esquerra. José Valero va morir el 18 d'agost del 2001.
 
El 2013, el segell barceloní de Jordi Pujol Baulenas, Fresh Sound, va editar l'àlbum recopilarori de José Valero Al correr del tiempo, amb 24 cançons i un subtítol prou eloqüent: "la voz española del swing melódico y los ritmos tropicales".

Bob Dylan en català als anys 60

D'Asís a Sisa: Bob Dylan nostrat        

(Jordi Martí Fabra i Jordi Roura)

Dotze versions catalanes del geni de Duluth, a Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 farà aquest diumenge 22 de gener un repàs per algunes de les moltíssimes versions catalanes que s'han fet de Bob Dylan. Rares, emblemàtiques, simpàtiques, atrevides, carrinclones... Dels frares mallorquins Los 4 de Asís a Sisa, passant pel Grup de Folk.


Fins que no es demostri el contrari, els germanets mallorquins Queta i Teo ostenten l'honor d'haver gravat la primera versió de Bob Dylan en català: el 1964 van cantar "Només ho sap es vent", una curiosa adaptació en clau infantil de "Blowin in the Wind". I a partir d'aquí, els anys seixanta són un no parar de versions dylanianes.

El poeta Josep Maria Andreu va adaptar "The Times They're a-Changin" com "Els temps ara canvien" per l'estrella radiofònica Salvador Escamilla, que la va interpretar amb un recarregat acompanyament orquestral de saló. I la còlera bíblica de "When the Ship Comes In" va anar a parar, adaptada per Jaume Picas, al repertori de la cantant Glòria, que havia format part del Grup de Folk... en un sol concert. Després va gravar un disc amb Edigsa, on hi ha aquesta versió titulada "Quan entrarà el vaixell" (la versió anterior del Grup de Folk es deia "El dia que el vaixell vindrà"), amb una orquestrina on destacava la guitarra de Ferran Orteu.

Una de les cançons que els californians The Byrds van versionar de Dylan va ser "Mr. Tambourine Man". I per aquesta via folk-rock de veus harmonitzades i guitarres de dotze cordes va arribar al grup català Els Corbs, que van convertir "Mister Tambourine Man" en "L'home del tambor".

Per la via més acústica i austera de Joan Baez, també va ser molt popular a la Catalunya dels seixanta la cançó "Farewell Angelina". El Duo Ausona, de Vic, la va publicar amb el segell DDC, traduïda com "Bon viatge Angelina" i cantada a dues veus, guitarra i orgue. També a DDC, la cançó de desamor i llibertat "Don't Think Twice, It's Alright" la va adaptar Miquel Cors -actor i cantant amb veu de baríton- amb uns sumptuosos arranjaments orquestrals del pianista Ricard Miralles. Es va dir "No et capfiquis, ja està fet" i, al final, es tanca amb un curiós epíleg jazzístic.

Però si hi ha una colla que als seixanta lliga Dylan i Catalunya, és tota la tropa del Grup de Folk. Albert Batiste, Pau Riba i Ramon Casajoana van ser tres dels seus integrants que més van esmerçar-se en adaptar el cant ferèste del bard nord-americà al català. "Escolta-ho en el vent", per Ramon Casajoana i Joan Boix; Albert Batiste amb Els 3 Tambors versionant "Tombstone Blues" amb una lletra àcida i crítica feta a mida per Pere Quart; Pau Riba entonant "La noia del país del nord" i traduïnt el "Motorpsycho Nightmare" com a "Malson psicomòbil"...

Allà també hi era Sisa, que explica al llibre de Donat Putx El comptador d'estrelles (Empúries, 2015) que en descobrir Bob Dylan va experimentar 'un sotrac definitiu'. El galàctic del Poble Sec aviat es donaria a conèixer amb cançons pròpies i incomparables, però anys després, el 2003, en un dels retrobaments del Grup de Folk, va cantar "El dia que el vaixell vindrà". Un parell d'anys abans, l'integrant més jove del Grup de Folk, Oriol Tramvia, havia cantat "Els temps estan canviant". Als anys 67 i 68, mentre va funcionar el Grup de Folk, l'havia cantat Albert Batiste.

Totes aquestes versions sonaran diumenge 22 de gener al Club Trébol, en un programa on també hi haurà dues llicències: una versió de "Like a Rolling Stone" del 1977, interpretada per Rocky Muntanyola, pseudònim de Jordi Batiste, i un record per al grup mallorquí de frares franciscans Los 4 de Asís, que el 1966 van gravar per a Discophon una versió en castellà celestial de "Blowin in the Wind".

Beatles en català-1

  Els 4 gats L'HOME SOLTER

A principi dels anys 60 l'irrupció dels Beatles va remoure tot el panorama de la música moderna del món i també a Catalunya, en els grups que s'expressaven en castellà i en els pocs que ho feien en català.  Els 4 Gats, pioners dels conjunts que cantaven en català, amb en Francesc Pi de la Serra com a guitarra solista, tenien una inclinació clara cap el rhythm & blues i el seu segon disc EP tot són blues però al seu tercer EP van posar entre més blues una divertida versió lliure del Please please me dels Beatles que ells van titular L'home solter.

 A la discogràfica Concèntric, Els Drums van versionar una de les més populars temes de Lennon i McCartney, el tema de la pel·lícula de dibuixos psiquedèlics El submarí groc.

  Els Drums
Les Germanes Ros, l'any 1965 van enregistrar un altre gran èxit dels Beatles amb unes veus molt ben harmonitzades i acoplades, passades pel filtre de músics que no eren "peluts", com es deia en aquell temps.

  Germanes-ros-un-so-de-festa

Sí que eren "peluts" els Dracs, antics The Fire Stars que havien saltat a la fama després d'haver guanyat un concurs de conjunts a l'Orfeó Gracienc de Barcelona.  A Concèntric els van catalanitzar el nom i es van convertir en  Els Dracs.  Van tenir una trajectòria molt coherent i actuaven, cosa que no passava amb la major part dels altres grups que Edigsa, Concèntric i Sayton-Canigó feien gravar en català.  No replay Folch i Camarasa la va convertir en No contesta ningú amb Els Dracs.

  Els dracs 1965

Nuri Santamaria va ser la primera rockera catalana que vibrava i feia vibrar publics multitudinaris només amb l'ajut de la seva veu i la guitarra.  Amb músics de convocatòria de la discogràfica Vergara, no amb cap conjunt rock, va enregistrar She's a woman, en català És una dona.

  Nuri EP Concèntric BLOG  300
En un registre humorístic la família de Lleonard Giner va formar el grup Carraixet al País Valencià. 

Carraixet

En un disc de finals dels 70 Carraixet va fer una versió rural i valenciana de l'Obladi-obladà un altre hit dels 4 de Liverpool.  El van titular La carxofa.

Carraixet LP

Més Beatles en català. L'any 1977, el grup Ara Va de Bo amb les veus de Jaume Sesé i Ricard Casals, acompanyats de Max Sunyer i Kitflus Mas, van versionar I'll cry instead amb lletra del poeta Josep Maria Andreu. Es va titular No puc fer res més sino plorar.

  Ara va de rock etiqueta BLOG

Més tard a Girona, els germans Frauca, Eva Trullàs i la resta de components del Quartetto da Cinque van fer una excel·lent versió catalana de Can't buy my love.

Quartetto da cinque BEATLES CD
 A la cançó catalana del segle XX els Beatles van ser versionats des de conjunts de rock fins la Núria Feliu que en un disc dels 80 va incloure un Something amb molta electrònica i que va traduir com Alguna cosa no va a l'hora.

Nuria-feliu-25-anys

Els Picapedrers els anys 60 van enregistrar la versió catalana de Ticket to ride que en català va ser Un bitllet he comprat.

 Els Picapedrers
 A principi dels 70, el grup Ara Va de Bo va traduir All togheter now la cançó que tanca la pel·lícula Yellow submarine i la van publicar en català al seu segon disc de l'any 1972.  Aquesta mateixa lletra va servir per una versió molt bona ja feta al segle XXI pel grup Els Amics de les Arts .

  AVDB 2 revers CD BLOG

En català però més concretament "en garrotxí" el grup Magical Mistery Grup, dedicat exclusivament a interpretar la música dels Beatles va traduir I'm so tired per Estic tan cardat i la va incloure a un disc col·lectiu dedicat a reivindicar els cigarrets Celtes curts.

 Fum de celtas   Magical Mystery Group
Una de les melodies més boniques del repertori dels Beatles és In my life que ha tingut moltes versions i en català diversos artistes coneguts s'hi han apuntat però al Club Trébol hem programat una molt bona versió d'un grup anònim mallorquí dedicat a fer covers pel segell Tumbet Records.

   Els Tres tambors en concert BLOG3 Tambors 2on EP
Els 3 tambors es van dedicar a traduir Beatles al català.  Recordo escoltar-los en Tell me why que ells van traduir com Tens les mans mullades. En van fer moltes més que cantaven a les seves actuacions en concerts de cançó catalana.  Al moment de gravar discos amb la casa Belter l'any 1967 ja estaven en un projecte més relacionat amb Bob Dylan i la cançó de protesta i només va quedar un inequívoc rastre Beatle en una cançó del segon disc i on la portada també és clarament de influència Beatle.  El seu concert de comiat al teatre de la parroquia de Sant Medir va començar amb She loves you.  Al segon i últim disc de 1968 hi havia un títol que ja dona pistes de l'estil de la cançó En aquella hora de la tarda tan trista i tan amarga tu i jo caminant sols per la carretera i la portada tenia un aire Beatle.

  Camerata 85 Carles Laporta BLOG

Carles Laporta era un pianista i compositor que va tenir èxit a diversos Festivals de Cançó dels anys 60.  També era un especialista en circuits d'hotels i sales on feia música d'ambient suau.  L'any 1985 va fer uns arranjaments per a quartet de corda sobre èxits dels Beatles.  Va ser un disc LP projectat amb més il·lusió que mitjans que va sortir publicat en una marca principalment dedicada a comercialitzar cintes cassette.  Era un seguit de cançons que ell va dirigir amb el nom de Camerata 85.

 Hi ha molt més a dir dels Beatles en català i ho farem en un proper Club Trébol on assistiran músics destacats d'aquell moment.  Fins aviat!

Gilbert Bécaud i els nostres músics

Gilbert_Bécaud BLOG

Hem dedicat un espai de Club Trébol a François Silly, que era el nom autèntic de Gilbert Bécaud, nascut a Toulon l'any 1927 i mort a una barca de París, una peniche del riu Sena, on vivia luxosament, l'any 2001. 

Bécaud va començar com a pianista. Va fer la carrera al Conservatori de Niça.  En una gira acompanyant el cantant Jacques Pills als Estats Units, va quedar fascinat pel swing i el jazz que va adoptar per la seva pròpia producció.  Escrivia cançons per Edith Piaf, André Claveau i altres artistes francesos dels anys 50.

El seu estil tan personal i ple de dramatisme va impressionar els artistes de casa nostra que van començar a versionar-lo.  En català, el conjunt valencià Lluís Miquel i 4Z va adaptar Marie, Marie, la història d'un home que, des de la presó escriu una carta a la seva estimada.  Lluís Miquel ha conservat aquesta cançó en el seu repertori i n'ha fet més d'una versió discogràfica. 

LLUIS MIQUEL i 4A segon EP BLOG     LLUS MIQUEL 12_A CAU BLOG
Gilbert Bécaud va tenir molta acceptació a Catalunya on es feien versions de les seves cançons i les enregistraven artistes famosos.  Una peça de Bécaud que va fer-se popular a la versió de Richard Anthony la va gravar en disc Emili Vendrell fill.  Un encert, amb poc èxit de vendes.

Richard Anthony Au revoir 1963 BLOG     Emili Vendrell fill EP BLOG

 Glòria Lasso diu al seu llibre de memòries Mes maris et les autres... (El meus marits i els altres), publicat l'any 1987 que Bécaud va compondre la cançó Et maintenant en una nit trista que van passar junts i en la que va decidir deixar França i establir-se a Mèxic. En la Guide du tube (Guia de l'èxit), un altre llibre publicat el mateix any 1987, els periodistes francesos Marc Toesca, Philippe Conrath i Remy Kolpa escriuen que el desengany amorós de l'actriu Elga Andersen, conegut per Bécaud en un vol París-Niça, va inspirar Bécaud quan Elga li va dir i ara què faré?- "et maintenant, que vais je faire?".

Sigui com sigui la cançó amb aire de Bolero de Ravel va ser i és un gran estandard i se n'ha fet versions de tota mena.  N'hemprogramat tres que tenen a veure amb els nostres músics.  Primera: Gelu en una versió molt diferent de la francesa, més aviat lleugera i d'aire italià. Segona: un duet d'excepció Josep Guardiola i Joan Manuel Serrat cantant junts en un disc dels anys 90 i l'última, una autèntica raresa: Mary Santpere cantant, sense fer broma, una versió catalana o es tradueix maintenant per mentrestant.

  Gelu - El maintenant BLOG Josep Guardiola 40 anys CD BLOG Mary Santpere 3

La producció de Bécaud als anys 70 continua sent molt bona i és un gran artista del music-hall però, com que les cançons ja no són tan comercials i els temps ha canviat les modes, ja no se'n fa tant de cas. Malgrat tot, cantautors espanyols de primera línea no l'obliden i Mari Trini versiona Je partirai

 

Als anys 50 i 60, la majoria dels cantants francesos no simpatitzaven amb el regim de Franco ni les companyies veien que el mercat espanyol fos tan important pels seus projectes.  Per aquesta raó ni Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Jean Ferrat i un llarg etcètera no actuaven habitualment a la TVE ni feien concerts a Barcelona.  Fins i tot hi va haver una cançó francesa que demanava que no s'anés a Espanya a fer turisme perquè no hi havia llibertat "Je n'iré pas en Espagne l'anné qui vient". 

En mig d'aquest panorama, hi havia dues excepcions destacades: Gilbert Bécaud i Charles Aznavour.  Ells sí que actuaven, ens visitaven i fins i tot traduien al castellà les seves cançons.  Possiblement també influia en aquesta actitud la possibilitat d'obrir-se al mercat de l'Amèrica llatina.  Però en Bécaud era molt mediterrani, nascut a la Provença i va tenir una casa a Andratx, a l'illa de Mallorca.

Josep Guardiola va ser amic de tots dos i va compartir amb Bécaud i Aznavour moltes actuacions a TVE.  Els dos francesos també eren molt amics i componien junts èxits com aquest Je t'attends que va gravar el seu amic català l'any 1963. 

José Guardiola Je t'attends BLOG       Lluís-Miquel-CAMPOS BLOG

Lluís Miquel, al segle XXI va enregistrar una altra cançó de Bécaud relacionada amb Catalunya, L'absent.  Aquest tema del seu lletrista habitual Louis Amade, un català del Rosselló, segons ressenyava el periodista Carles Sentís, s'havia escrit en honor de Melcior Font, un poeta català exilat a París que va ser secretari de Ventura Gasol, el conseller de la Generalitat Republicana.

Los Pájaros Locos 1960 BLOG     Salvador Escamilla BLOG

Tornem a l'època més comercial de Gilbert Bécaud i la seva repercussió en la música nostra.  Le jour ou la pluie viendra, de l'any 1958, va ser un ballable en la versió del conjunt de música moderna Los Pájaros Locos i una cançó poètica a la veu de Salvador Escamilla que la va gravar en català en un disc que mai no va aparèixer i de la que hem obtingut una còpia en acetat.  L'enregistrament és tècnicament defectuós però té valor documental i Salvador Escamilla en fa una bona interpretació.

  Los Comodines      Dyango BLOG

Acabem aquest programa de Club Trébol dedicat al cantant francès Gilbert Bécaud i la seva influència amb els nostres músics amb tres exemples d'una gran cançó: L'important c'est la rose.  Primer sentirem la versió original de l'autor, després un excel·lent conjunt de música ballable de Manresa, Los Comodines que a mitjans dels 60 la feien en plan "du-duà" i, finalment, una creació en català de Dyango on, com ell sap fer, la carrega de dramatisme.

 

 

Abelard Roura (1916-2016), tècnic de ràdio i discos

  Abelard a l'estudi Discophon potser

El dia 23 de febrer de 2016, molt a prop de complir 100 anys, ens va deixar Abelard Roura, un dels pioners de la ràdio i la indústria discogràfica del país.  Era el meu pare i la relació de parentiu condiciona la seva inclusió en aquest blog al costat de músics famosos.  Seria una injustícia que no en parlés pel fet de ser el meu pare.  Ell, modestament, va contribuir a fer que rutllés la ràdio i la música gairebé sempre des de l'anonimat.  El dia del seu comiat, quan els músics van acabar de tocar El cant dels ocells a la cerimònia del tanatori, vaig interrompre el capellà per aclarir que aquesta cançó, ara tan coneguda, la va ajudar a divulgar ell publicant a principi dels anys 60 un disc petit de Pau Casals extret d'un concert que havia donat a la Casa Blanca davant del president dels EUA.  També va ser l'Abelard qui va restaurar unes cintes malmeses que tenia la família Alavedra amb l'Oratori del Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra que va publicar Discophon com a única versió autoritzada d'aquesta obra pels seus autors.

A Discophon hi va entrar a principi dels anys 60 i va fer-se càrrec dels estudis de gravació i el procés d'elaboració de masters.  Amb els músics Miguel Dochado,  JJ Umbert, Ricard Miralles, Jaume Miralles i els germans Albert i Narcís Vidal feien tot el procés de l'edició d'un disc.  Des de les maquetes fins la tramesa a la fàbrica d'Esplugues de les cintes master: Antonio Machín, les Hermanas Benítez, Raúl del Castillo, Moncho, Peret, Mina, Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Dos + Un, Ramon Calduch, entre d'altres.  Els anys 80 amb la sortida de discogràfiques de Barcelona i la mort de Francisco Sánchez Ortega, un dels propietaris de Discophon, van tancar portes i l'Abelard acabat de jubilar de la ràdio encara va continuar a Per-Son una editora de cassettes treballant una temporada.  Finalment, es va dedicar a la família i gaudir de la jubilació plena d'activitats a l'Universitat, viatges i associacions.

 Tot va començar l'any 1934 a Ràdio Associació de Catalunya on va entrar de cobrador de rebuts i va acabar com a responsable tècnic.

1936 Carnet EAJ 15 2 BLOG

Retransmissió de la Volta Ciclista a Catalunya l'any 1936, amb mitjans completament artesanals.  Amb els equips tècnics dalt d'un camió i cròniques telefòniques des dels locutoris públics de cada poblet.

1936 Volta ciclista a Catalunya amb Ràdio Associació

Antena de Ràdio Associació a Viladecans l'any 1937

1937 maig Antena EAJ 15 Viladecans BLOG

  Des d'aquesta cara amagada de la ràdio, va ajudar a triomfar en Teodor Garriga i la Francina Boris els anys 30 a Ràdio Associació, a Joaquín Soler Serrano i els serials de José Joaquín Marroquí els anys 50 --l'era daurada de la ràdio-- a Luis Arribas Castro i Julio Costa els 60 ye-yés i els nous periodistes de la transició l'última etapa en que Radio España de Barcelona va esdevenir Cadena Catalana amb la família Rato.

L'Abelard va posar els micros Dralovitch de carbó pels mítings de Companys, La Pasionaria i Lerroux abans de la guerra, va retransmetre concursos des de tots els teatres de Barcelona amb l'equip de Soler Serrano a la postguerra, va muntar les emissores de Ràdio Lleida i Ràdio Girona per on s'escoltaven els gols d'en Kubala al camp de Les Corts i els festivals de conjunts que Arribas Castro muntava al Palau d'Esports i el Price i va seguir l'arribada del president Tarradellas a l'aeroport del Prat amb novíssims micros inalàmbrics que els companys d'altres emissores miraven, horroritzats, pensant que els havia caigut el cable.

D'aquesta feina tecnològica apassionant no se'n parla als llibres d'història però existeix  i els professionals saben de la seva importància.  L'Abelard va tenir el guardó més important que pot aconseguir un tècnic al país, l'ANTENA D'OR,

       1974 Antena de oro 1973 2 BLOG         1974 Antena de oro 1973 3 blog

però, a més a més, va obtenir i volem que consti el respecte, la gratitud i l'admiració de tots aquells grans professionals de la ràdio que sí que són coneguts i surten als llibres d'història.

1953 Abelard a EAJ-15

Als 50's amb els primers magnetòfons de cinta...

1970's Abelard Roura i Pepe Antequera Los OLÉ's de la canición

Als 70 amb Pepe Antequera a qui organitzava l'apartat tècnic de les retransmissions dels premis Los Olés de la canción en el temps de Cadena Catalana.

Abelard al Saló de la Moda potser 1

Fent de locutor al Salón de la Moda dels anys 50. 

Agustí Rafel i Abelard al Palau 1

Retransmissió de concerts al Palau de la Música Catalana els anys 40 amb el locutor Agustí Rafel.

EAJ 15 retransmet Orquesta Rapsodas amb Josefina Serrano al fons TEATRE CAPSA

Eren constants les col·laboracions amb Joaquín Soler Serrano que portava els seus programes cara al públic per tot Barcelona.  Aquí el podem veure amb l'Orquesta Rapsodas.

1955 Soler Serrano dedicatòria

Soler Serrano, com es pot veure a la dedicatòria, sempre li va estar agraït per la seva labor.

Quadre d'actors i tècnics EAJ 15

També s'ha de destacar el treball als espais de teatre radiofònic i serials que dirigia José Joaquín Marroquí.  Aquí una foto de família amb tots els actors i els tècnics Andreu Aguilar i Abelard Roura.

Abelard Roura i José Joaquín Marroquí davant d'un quiosc de les Rambles

L'Abelard amb José Joaquín Marroquí a un quiosc de les Rambles, sortint de l'emissora.

JJ MARROQUÍ dedicatòria personalitzada

Marroquí, també sabia demostrar l'agraïment.

*************************************************************************************************

A principi dels anys 60 Francisco Sánchez Ortega, violinista i company de la ràdio li proposa ser responsable de la part tècnica d'una nova discogràfica Discophon.  Primer amb mitjans molt precaris i després anar creixent fins ser la seu de la marca americana CBS (Columbia).

Abelard Roura a Discophon Estudi Aragó

En un estudi amb pocs mitjans, improvisava estratègies per aconseguir efectes moderns.  Alex y Los Findes volien fer sonar la guitarra amb distorsionador i no en tenien.  L'Abelard va fer a través de la taula que el grup sonés com The Spencer Davis Group.

ALEX Y LOS FINDES Corre Corre

    Escanear0004

Georgie Dann i el seu Casatchok l'any 1969 van batre rècords de venda a Discophon i a l'Abelard li va tocar, en nom de la discogràfica, entregar-li el Disc d'Or.

Georgie Dann Casatschok 1969 BLOG

La família Alavedra va proposar l'edició d'El Pessebre de Pau Casals, l'única versió autoritzada pels propietaris dels drets, a Discophon i l'Abelard va haver de reconstruir les cintes malmeses pels anys.  Després de moltes jornades de feina, es va poder recuperar encara que no consta en cap crèdit de l'edició el seu nom en una  feina que va comportar una gran responsabilitat.

1978 Disc El pessebre Pau Casals

Va tenir ocasió de treballar en discos dels músics que admirava de jove com el saxo Salvador Font Mantequilla

 Mantequilla

 Tres estrelles cubanes que recordava amb simpatia i que va gravar: les Hermanas Benítez que van començar cinc, després van ser tres i, finalment, dos.  Hermanas Benítez

Machín, Don Antonio, va passar diverses èpoques a Discophon i l'Abelard havia de processar tots els seus masters, alguns complicats com els dels àlbums que arranjava Ricard Miralles

Antonio Machín EP

 i Raúl del Castillo que va ser un artista molt curós en fer constar l'equip que enregistrava els seus discos i dels pocs que el va fer constar en els crèdits. 

Raúl del Castillo Café con leche 1979

*******************************************************************************************

Sardanas-cobla-La-Principal-de-la-Bisbal-

El món de les sardanes és complicat.  Tenien la cobla La Principal de la Bisbal en el temps de Ricard Viladesau i després Conrad Saló.  Les relacions entre els "egos" dels músics no eren fàcils, les cobles no es podien gravar per pistes o canals separats.  Si es feia així, no sonava bé.  Amb dos micros Newman una mica lluny dels músics per a fer l'estèreo i gravant només una tirada de curts i una altra de llargs.  Després tota la feina era de l'Abelard amb la tisora i la cinta, copiant i enganxant les tirades per fer una sardana ben estructurada.  Si era el cas dels LP's de Sardanes balladores encara més laboriós.  Complicitat amb Ricard Viladesau el príncep de la tenora i Conrad Saló, el seu successor a la direcció de la Cobla Principal de La Bisbal i Joan Sirvent el tècnic d'Estudios Gema que era el millor "gravador" de sardanes. 

La Principal de la Bisbal LP 1

Manuel Cubedo era un destacat guitarrista clàssic que va enregistrar una col·lecció de discos EP a mitjans dels anys 60.  Era molt meticulós i enregistrava passatges molt curts en 8, 10 o més versions.  Després triava la que considerava més adient.  Aquesta feina d'enregistrar, muntatge i ajustar el so el va fer l'Abelard segons les instruccions de Manuel Cubedo.  Tota la feina es realitzava a la nit i matinada, durant setmanes.  La col·lecció va anar bé però, a l'acabar l'Abelard va estar un mes malalt de l'esforç. 

Manuel Cubedo guitarra espanyola

Des de la copla fins els flamencs històrics, van passar pel seu estudi. Sempre a hores intempestives de la nit, quan acabaven les actuacions. Amb Lolita Sevilla, el guitarrista Pepe Martínez i la Niña de la Puebla anaven a fer el ressopó i li donaven a conèixer el món de la música andalusa .

Lolita Sevilla EP

Niña de la Puebla

Pepe Martínez

Va treballar amb els artistes de la rumbeta catalana des de La Chunguita i el Peret de la primera època fins El Noi, Chacho, Rumba 3, El Gitano Portugués, El Príncipe Gitano, etc . S'admirava d'haver enviat originals mono als Estats Units que la companyia CBS tornaven en estèreo electrònic, un fet insòlit al nostre país a finals dels anys 60.

LP Peret

I al 1968 va arribar Salvador Escamilla

Escamilla i Queta & Teo

Salvador Escamilla va muntar el segell DDC (Discos Discophon en Català) en els moments en què conduïa el programa Radioscope a Ràdio Barcelona i estava en contacte amb veterans i novells de la nova cançó.  Van produir nous valors com Miquel Cors i Dos+Un que havien de gravar maquetes i de vegades la producció definitiva a l'estudi del carrer Aragó.  Si la producció es feia a un altre estudi, l'Abelard havia de fer els acabats i masters.  Sovint era el confident dels artistes que sempre volien millor tracte del Sr. Ortega no gaire donat a fer dispendis econòmics i al que l'Abelard havia d'intercedir per aconseguir més orquestra o més hores de gravació.

Dos + un FOTO

 Amb Ramon Calduch, a qui admirava, va treballar a finals dels anys 70. Van fer quatre LP's dels que destacava Catalunya triomfant 

LP Ramon Calduch Catalunya triomfant     

i Modernisme català, segons el propi Calduch, el millor disc de la seva carrera.        

LP Ramon Calduch Modernisme català

A principi de la dècada dels 70, després de 20 anys de gires, Los Guacamayos van tornar a Barcelona i amb la idea d'actuar només  a sales del país i dedicar-se a la producció discogràfica.  Narcís i Albert Vidal van incorporar-se a l'equip de Discophon amb l'Abelard.  Anys daurats de grans àlbums de Moncho quan el Sr. Ortega ja havia desistit de fer-ne un rumbero que fes la competència a en Peret i reconeixia la seva gran vàlua pel bolero.  Enregistraments a Madrid, arranjadors de primera línea, Terenci Moix redactant portades, l'escultor X.Corberó, el pintor R.Llimós...  Abelard havia de coordinar la producció amb eines delicades i valuoses.

Los Guacamayos EP

Moncho rumba 1er EP BLOG         Moncho single

De tant en tant, arribava d'Alacant Emilio El Moro, carregat amb la seva guitarra.  Era un artista singular que venia moltíssims discos.  La seva parodia aflamencada s'aplicava als èxits del moment o a composicions que ell mateix feia sobre temes d'actualitat.  Podia entrar a l'estudi sense saber que gravaria i pel tècnic era un treball arriscat que sempre va sortir bé. 

Emilio el Moro 1969

Quan va guanyar el Festival de la Canción Mediterránea la cançó en català Se'n va anar, va haver de gestionar un enregistrament urgent de la cançó amb la cantant italiana Mina. Va ser a la matinada abans que Mina tornés a Itàlia.  Havia vingut per actuar al fi de festa però li va agradar la cançó i es va entestar en gravar-la en català.  Els músics els van haver d'anar reclutant per les sales de festa de Barcelona.  Va ser una aventura que va donar un bon resultat i anècdotes per explicar.

Mina Se'n va anar 1963 BLOG

L'any 1969 va haver de treballar amb un dels musicòlegs catalans importants del segle XX, Enric Gispert, el director del grup de música antiga Ars Musicae i el responsable d'un nou segell discogràfic Inici que editaria, a través de Discophon, Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Va ser molt laboriós i es queixava sovint del rigor de treball de Gispert.  Després de tota una tarda enregistrant una cançó de Raimon a l'estudi, quan ja havien acabat i caminaven per agafar el metro al c/ Aragó, a Gispert se li acudia una idea per millorar la cançó i els feia tornar a l'estudi per fer una presa nova.  A l'arribar a casa sentíem pestes d'en Gispert i en Raimon.  L'endemà però, valorava el seu rigor.

Raimon

Pi de la Serra

Ovidi Montllor

A Discophon va treballar amb la música dels joves. El primer rock que es va fer a Espanya a principi dels 60 amb els valencians Los Milos

Los Milos

i el soul de finals dels 60 amb l'enèssima formació de Los Jóvenes

Los Jóvenes 1969

********************************************************************************

Jaume Miralles i Abelard Roura a Estudi Discophon València 1

Els últims temps de Discophon a principi dels 80, l'Abelard amb el mestre Jaume Miralles se'n feien un tip de gravar havaneres al soterrani de l'empresa amb un magnetòfon de 4 pistes. Peix Fregit, Ventijol i altres formacions amb el compositor Ortega Monasterio publicaven els seus LP's en una època de ressorgiment de l'havanera.  Abelard i grup havaneres 1

  Déu n'hi do quina feinada!  Val la pena que se sàpiga i se't reconegui.

Gràcies, Abelard.

         Vila de Gràcia,  11 setembre de 2016  (el dia que volies complir 100 anys)

 

 

 

 

Gato Pérez el poeta de la rumba

El diumenge ens afegim a l'any GATO PÉREZ i li dediquem un programa.  Recorrerem el món d'aquest artista argentí que va esdevenir el cronista de Barcelona, on hi té una plaça al Barri de Gràcia.  Jordi Martí Fabra ha escrit el guió i també ha fet aquesta presentació a la revista digital SONS DE LA MEDITERRÀNIA que ell dirigeix.

___________________________________________________________________________________ 

Gato Pérez, ritmes infinits

El poeta de la rumba, a Club Trébol

Enyorat i reivindicat, Gato Pérez va deixar una petjada molt profunda entre els afeccionats a la música popular. Aquest diumenge 5 de juny, el programa Club Trébol de Ràdio 4 li dedicarà un capítol plantejant alguns punts novedosos al voltant de la seva biografia i escoltant les seves cançons, les seves paraules i les d'alguns amics. 
Detall de la contratapa del disc Carabruta, de Gato Pérez

Les arrels musicals i culturals de Javier Patricio Pérez a Buenos Aires, el seu creixement, l'enorme diversitat dels seus interessos, l'itinerari des del rock, el country i les arrels nord-americanes fins a la rumba catalana a través de la música laietana -"no podíem cantar en anglès perquè no ens entenia ni Déu"- i la manera en què va obrir el ventall rítmic de l'escena catalana es comentaran aquest diumenge en un nou capítol mongoràfic del programa Club Trébol, dedicat a músics del segle XX.

Hi haurà una tria de les músiques que el van marcar, les músiques que va crear i les músiques que va generar en altres, així com consideracions musicals i reflexions existencials exposades pel músic catalano-argentí en diverses èpoques, i també testimonis d'alguns dels músics i companys que van compartir vivències amb ell:Xavier Batllés, Manel Joseph i Pep Lladó.
Logo AIE oficial en català BLOG

Enric Madriguera, un músic català que va triomfar a Amèrica

Enric Madriguera 1 BLOG

ENRIC MADRIGUERA és un músic català nascut a principi del segle XX, que va ser molt popular als EUA i pràcticament desconegut a Catalunya.  Va estudiar amb Enric Granados i va col·laborar amb Pau Casals.  El seu objectiu era fer una carrera de violinista clàssic i, sempre que va poder, va fer derivar la seva carrera cap a la música culta però la fama i els guanys econòmics els va tenir gràcies a la música ballable dels anys 20, 30 i principi dels 40. 

Els seus principals èxits eren temes musicals de l’Amèrica Llatina: rumbes, congues, beguin i tangos que ell interpretava pel públic dels EUA. 

La seva vida és pràcticament paral·lela en el temps i l’espai geogràfic a la de Xavier Cugat però així com Cugat va tornar a Catalunya i va viure en un primer pla d’actualitat fins la seva mort, Enric Madriguera va intentar establir-se a Catalunya amb projectes musicals seriosos a principi dels anys 60 però no se’n va sortir i va tornar als EUA on va morir l’any 1973. 

A Club Trébol hem parlat de la seva biografia i hem escoltat algunes de les seves interpretacions més representatives així com passatges musicals relacionats amb la seva carrera.   També hem escoltat la seva veu en una entrevista realitzada l’any 1965 pel periodista Joan Armengol que ens han cedit la Biblioteca de Catalunya.  Pràcticament, tots els temes que hem programat d’Enric Madriguera procedeixen de laborioses reconstruccions tècniques de discos de 78 rpm.

  Enric Madriguera 5 Adiós

Adiós és l'èxit més conegut d'Enric Madriguera

ENRIC MADRIGUERA i RODÓN va néixer a Barcelona l'any 1902.

El seu professor de piano va ser Enric Granados però ell de seguida es va voler dedicar al violí. Va ser alumne del Mestre Munné al Conservatori del Liceu.  Es va perfeccionar amb Joan Manén i ben aviat va mostrar els seus dots de nen prodigi. 

        Als 14 anys va emigrar als EUA amb la seva mare i la seva germana Paquita.  Tots dos eren nens prodigi.  El dia 9 de març de 1917 va donar un concert particular amb la seva germana a l’Aeolian Hall. 

Enric Madriguera i Paquita Madriguera             Paquita Madriguera

Als Estats Units va tenir ocasió de conèixer i tractar gent important. A les vetllades que organitzava Rosa Culmell a casa seva hi assistia la flor i nata dels artistes.  Com una petita mostra de quin ambient hi havia direm que el famós cantant Enrico Caruso va regalar un violí Guarnerius a l’Enric.

     Un dia, Caruso va proposar als dos germans Madriguera que s’afegissin a una gira seva.  Paquita va acceptar però l’Enric es va voler quedar a Nova York. Quan va acabar la gira, Paquita i la seva mare van tornar a Espanya.  L’Enric va demanar de quedar-se per a poder estudiar amb el professor rus Leopold Auer que acabava d’establir-se a Amèrica.  El van deixar quedar amb la condició que anés a viure a casa dels amics de Richmond Hill:  La  cantant d’òpera Rosa Culmell, una cubana que s’havia separat del músic català Joaquim Nin i que vivia amb la seva filla Anaïs.  L’escriptora Anaïs Nin recull en els seus diaris l’estança d’Enric Madriguera a casa seva.  Se’n va enamorar perquè era ben plantat i un home de món. 

Pau Casals va convidar ENRIC MADRIGUERA a viatjar a Cuba i actuar amb la simfònica de La Havana.

Diuen que, a Cuba, va patir una lesió a la mà que li va impedir tocar i durant unes setmanes només passejava per l’illa.  Va ser llavors que va quedar captivat per la música cubana. MADRIGUERA va tornar als Estats Units amb un gran nombre de partitures cubanes i als anys 20 va formar i dirigir una de les primeres orquestres llatines amb els noms de Madriguera y Sus Notas Mágicas i Enric Madriguera’s Havana Casino Orchestra van donar a conèixer els ritmes afrocubans als nord-americans.

Enric Madriguera 2 BLOG

Les responsabilitats d’aquest músic-nen prodigi van ser molt grans. Quan encara no tenia 30 anys ja era director de la Filharmònica de Cuba.  Després de col·laborar amb la companyia discogràfica Columbia Records, va començar el seu interès per la música popular i de ball. De tornada als EUA, l'any 1932 va formar un altre grup a Nova York, del qual va ser vocalista Helen Ward.  A part d’intèrpret també és autor de moltes cançons populars de l'època com Adiós i The Minute Samba i també de l’obra de teatre musical The Moor and the Gypsy i del ballet Follies of Spain.  La seva música va adquirir una gran popularitat als EUA a la dècada dels 30 i els 40 on ENRIC MADRIGUERA està considerat com un dels pioners de la música llatinoamericana als EUA. L’any 1943 vint-i-un representants dels cossos diplomàtics de l’Unió Panamerican a Washington li van concedir el títol d’Embaixador Cultural de les Amèriques.

A Catalunya, en canvi, no és gens conegut i com anècdota l’única cançó seva que hem trobat enregistrada per un músic català és de Jaume Sisa en el seu àlbum Barcelona postal de l’any 1982 on totes les cançons cantaven a la ciutat comtal.

Sisa-barcelona-postal- BLOG

Logo AIE oficial en català BLOG

 

 

Gloria Lasso, una vilafranquina internacional

Gloria Lasso va ser una cantant catalana de projecció internacional.  Durant els anys 50 era la veu espanyola més famosa de la cançó romàntica.  Pel que respecta a la vida privada, la seva biografia serviria d'argument a una pel·lícula d'Almodóvar i quan la veièssim encara diríem que exagera i que això no és possible a la vida real. 

Dediquem un programa de Club Trébol a Gloria Lasso aquesta gran artista capaç d'enregistrar dues sardanes en català els anys 50 i al mateix temps compartir escena i amistat amb les figures més importants de la música d'aquell temps.     

Gloria Lasso 1

Rosa Maria Coscolín i Figueres, artísticament coneguda com Gloria Lasso, va néixer a Vilafranca del Penedés l'any 1922, no està clar ni el dia ni la hora perquè hi ha dues partides de naixement diferents.  Va tenir una infantesa difícil: vivia a una mena de bar-burdell del Barri Xino de Barcelona i de nena el seu pare la feia actuar amb la seva germana disfressades de mexicanes i cantant per a un públic que no estava per cançonetes. 

 El seu pare, a part de regentar aquell local, traficava amb productes robats i va anar a la presó en més d'una ocasió.  Quan Gloria Lasso tenia 10 anys, en una de les gires que li feien fer per Catalunya cantant per bars de mala nota, el seu pare la va violar.

Va passar la guerra mig a Barcelona, mig a l'Aragó i en acabar, va marxar de casa i amb poc més de 17 anys es va casar amb Guillermo Lasso, un sergent de l'exercit que la acompanyava a la guitarra i de qui va prendre el nom artístic.  D'aquesta manera es va posar a cantar als nius d'art de Barcelona, locals no massa aconsellables per a una noia jove com "La Bola de Oro".  

Gloria Lasso 50's

La carrera triomfal de Gloria LASSO comença a París l'any 1954 fent versions en francès i castellà dels èxits internacionals del moment però hi ha una primera part de la seva vida artística menys coneguda i més difícil on feia un gènere propi. 

Diuen les cròniques dels anys 50 que Gloria Lasso no tenia les qualitats vocals ni l'estil de la seva contemporània Lolita Garrido però va saber aplegar a la seva personalitat, la genuina representació de la qualitat artística i l'imatge de la "dona fatal" que responia al gust de l'època.

 Acompanyada del seu marit se'n va anar a Madrid i actuava a  clubs petits.  Va trobar feina de presentadora a Radio Madrid i així les seves cançons s'escoltaven molt sovint al programes d'aquesta emissora.

 L'any 1949 Fernando García li va oferir que estrenés alguna de les seves cançons: Santa Cruz, María Dolores, Bésame en la noche i Malvarrosa.  Va enregistrar en discos de 78 rpm aquestes cançons i de seguida es van fer famoses.  Es va presentar a "Villa Romana", un dels locals més elegants de Madrid però malgrat obtenir un èxit important i continuar enregistrant discos, la seva fama va patir alts i baixos segurament per la inestabilitat de la seva vida afectiva, després d'aconseguir la nul·litat del seu fracassat matrimoni.

  L'any 1951, durant una de les seves visites a Barcelona, es va presentar a l'elegant sala de festes Oro del Rhin de la Gran Via ja com una figura consagrada del bolero i la melodia moderna, on va rebre el sincer aplaudiment d'un públic que va reconèixer el perquè de la seva justa i ben consolidada fama.

Gloria Lasso a Puerta del sol

RINA KETTY era el nom artístic de Cesarina Pichetto, una cantant italiana que triomfava a França en un gènere denominat Cançó exòtica o també Cançó mediterrànea.  Havia nascut a Torí el 1911 i estava casada amb JEAN VAISSADE, un acordionista i compositor francès que li escribia les cançons. A finals dels anys 30 es va fer un tip de vendre discos de la cançó pseudo-espanyola Sombreros et mantilles

Rina Ketty BLOG

L'any 1954 Gloria LASSO pren el relleu de RINA KETTY i també canta cançó espanyola amb un accent francès rudimentari.  Actuava a cabarets de París d'ambient espanyol com "La Puerta del Sol".  El títol del seu primer èxit de 1955 ja ho diu tot Amour, castagnettes et tango

Gloria Lasso-Amour castagnettes et tango BLOG

La carrera francesa de Gloria LASSO va ser tan important que consta com la primera artista que va vendre 1 milió de còpies del disc Extraños en el paraiso.

Gloria Lasso Extraños en el paraiso

Les orquestres que acompayaven a Gloria LASSO eren les millors del moment com Franck Pourcel o Paul Mauriat que sabien donar prestància als ballables del moment, molt sovint a ritme de cha cha cha més parisenc que caribeny.  

Gloria Lasso Frank Pourcel Luis Mariano

LUIS MARIANO, un altre espanyol resident a París, va ser molt amic de GLORIA LASSO.  Ell hagués volgut fer carrera en el camp líric pel que tenia aptituds però la discogràfica el va dur per altres camins.  Amb la GLORIA van cantar a duo un èxit de finals dels 50, Canastos.  

Font-sellabona-el-trobador-de-catalunya BLOG            Magda Portada San Remo 1965

Malgrat la distància, GLÒRIA LASSO va influir en els artistes catalans més del que ella podria imaginar.  Dos exemples: FONT SELLABONA el trovador de Catalunya va escriure una cançó per a ella que li van encarregar els directius de Ràdio Barcelona i MAGDA la dama de la cançó catalana reconeixia l'any 1985 la influència de Lasso al principi de la seva carrera.

Gloria Lasso La sardana de la rosa

L'any 1959, en plena fama internacional, la vilafranquina GLORIA LASSO va voler enregistrar dues sardanes en català, La Santa Espina que no hem pogut trobar i La sardana de la rosa de Jaume Torrents.  Era un temps en que enregistrar un disc amb música lleugera en català tenia una significació important. 

Tot i que alguns músics catalans que van coincidir al nord d'Àfrica amb GLORIA LASSO ens comentaven que era una mica tibada i no massa simpàtica amb ells, hi ha d'altres que la recorden com una gran artista. 

Amb els seus companys francesos hi va haver una gran sintonia.  Charles Trenet va escriure cançons per ella tot i que el seu estil no era massa semblant. 

Edith PIAF, cantant amb una vida tan plena de drames com la Gloria va ser gran amiga i consellera seva.  Piaf va aconsellar a Lasso que marxés a Mèxic, on ella estava convençuda que triomfaria.
Brassens va compartir llargues vetllades amb Gloria Lasso d'ençà que van compartir escenari per a rebre el premi "Bravo del Music Hall", una mena d'Òscar pels cantants francesos dels anys 50.  Amb Jacques Brel també hi va haver una profunda amistat tot i que el belga sempre es lamentava que Gloria cantés cançonetes lleugeres i vanals que a ell no li agradaven, amb les aptituds que tenia per a  fer coses molt millors.

Hem parlat d'amistat amb artistes francesos i haguessim pogut continuar citant molts més músics i cantants.  Ara parlarem d'enemistats, alguna de les quals va ser decisiva a la vida de GLORIA LASSO. Josephine Baker va ignorar sempre a Gloria i DALIDA l'antiga Miss Egipte, d'origen italià, li va prendre el lloc després d'una lluita acarnissada.  Havia arribat a convocar sessions d'enregistrament a la matinada de la cançó Bon voyage perquè un músic l'havia advertit que DALIDA s'avançaria a treure-la i ella no volia perdre la primícia.  DALIDA amb els anys moriria tràgicament després de diversos intents de suicidi i GLORIA recordant-la des de Mèxic deia "que descansi en pau la Dalida però que descansi molt en pau i que Déu l'acompanyi".

Dalida BLOG

DALIDA va guanyar aquesta guerra a GLORIA LASSO però també hi van intervenir altres fets en que marxés de França.  GLORIA LASSO es va casar deu vegades, encara que tres d'aquests casaments reconeixia que només eren muntatges de cara a la premsa.  Preguntada per l'home que més havia estimat sempre deia que era Jean Marcilly, un periodista que li robar tot el que va poder: el cor, els diners i la virginitat de una de les tres filles seves. “Va ser un amor tan cec que quan me'n vaig adonar de l'engany i la traició. Al saber que Marcilly li havia fet a la meva Rosita allò que el meu pare em va fer a mi quan era petita, vaig agafar una pistola decidida a matar-lo”.  Per fortuna no ho va fer.  Els amics la van ajudar a superar el tràngol.  Entre ells CHARLES AZNAVOUR que li va dedicar Que c'est triste Venise i GILBERT BÉCAUD que va escriure per ella Et maintenant

Charles Aznavour            Gilbert Becaud

 

GLORIA LASSO va deixar París i es va auto-exiliar a Mèxic on va refer la seva vida com a persona, amb uns quants matrimonis més i com a cantant.  Va fixar la seva residència a Cuernavaca on va viure fins els 83 anys.  La vilafranquina ROSA MARIA COSCOLÍN va morir el 4 de desembre de 2005.  D'ella ha quedat molta discografia: 180 enregistraments, un llibre autobiogràfic i el record en molts joves dels ansy 50 i 60.

  Gloria Lasso a Méxic

Agraïm a Maria José Lasso, filla gran de la Glòria, actualment periodista i radiofonista a Mèxic el seu ajut en la revisió de les dades biogràfiques de la seva mare i l'aportació de material per a realitzar aquest programa.  Agraïm també la col·laboració del músic mexicà Jesús Peredo Flores de Cuernavaca, Mèxic.

                   Escoltar programa

Logo AIE oficial en català BLOG



Miquel Àngel Lizandra, bateria i percussió

MIQUEL  ÀNGEL LIZANDRA és un músic de la generació pont entre el jazz rock dels anys 70 i els músics de conservatori que van haver de tocar boleros i pasdobles els anys difícils de la postguerra.  Ell va fer estudis al Conservatori del carrer Bruch i formava part d’una nisaga familiar molt apreciada entre els músics de Barcelona però també va defensar les propostes més trencadores a festivals com Canet Rock.  Va ser pioner de la música laietana de Zeleste, va tocar jazz amb Tete Montoliu i ara viu a Holanda on dona classes i dirigeix diverses orquestres a una escola de música a Harleem.

FOTO Miquel Àngel Lizandra 1979 BLOG

MIQUEL ÀNGEL LIZANDRA i CASAJUANA va néixer el dia 21 de novembre de l’any 1945 a l’Avinguda de Gaudí, a Barcelona. 

El seu pare, Rafael Lizandra, tocava la trompeta a formacions tan prestigioses com l’orquestra LOS CHAVALES DE ESPAÑA que els anys 50 triomfaven a Nova York .

FOTO Los Chavales de España

El debut de Miquel Àngel Lizandra en el món de la música professional va ser en un conjunt del cantant cubà RAÚL DEL CASTILLO,

Foto Raúl del Castillo BLOG

 després el conjunt de JESÚS MORENO, STICKS, un combo del clarinetista RAFAEL GRIMAL

1968 Rafael Grimal Albert Pinto i Miquel Lizandra amb Sticks Quartet a l'Hotel California BLOG

1968 Rafael Grimal Albert Pinto i Miquel Lizandra amb Sticks Quartet a l'Hotel California de Palma de Mallorca

i les gires que va fer JOAN MANUEL SERRAT per Amèrica llatina a final dels anys 60 i principi dels 70.

FOTO JM Serrat Disc 70's

 Una orquestra catalana molt important i poc coneguda va ser la SONORA TRINIDAD, on tocava la bateria MIQUEL ÀNGEL LIZANDRA. Amb ells, a principi dels anys 70 Miquel Àngel Lizandra entra a treballar a la sala de festes LAS VEGAS del carrer Aribau de Barcelona.  Allà hi havia el bo i millor de la música del país i per ell va ser un moment important.

  1972 Sonora Trinidad BLOG

1972 SONORA TRINIDAD: Pedrito Díaz, Rafael Grimal, Ricard Roda, Josep Lluís Soler "Beethoven", Miguel Moliner, Enric Ponsa amb el baix en primer pla i al mig MiquelÀngel Lizandra.

L’any 1973 el pianista TETE MONTOLIU va fer dos enregistraments de música llatina pel segell Ensayo de Barcelona. Un disc de boleros i un altre de música brasilera.  Van ser dues obres insòlites d’aquest músic genial on hi van participar el percussionista cubà Pedrito Díaz, el contrabaixista Albert Moraleda i el bateria Miquel Àngel Lizandra.  

FOTO Disc Tete Montoliu boleros BLOG

 La música laietana i la sala i segell discogràfic Zeleste van suposar un esdeveniment molt important per a Catalunya que es va exportar a la resta d’Espanya.  L’ORQUESTRA MIRASOL va ser una de les formacions pioneres i emblemàtiques d’aquell moviment.  Miquel Àngel Lizandra va ser el primer bateria del grup. 

FOTO  Primera Mirasol completa als estudis EMI BLOG

La primera formació de l’Orquestra MIRASOL va deixar enregistrats dos discos i al cap de pocs mesos va canviar uns quants músics.  Per temes econòmics, van marxar Ricard RODA, Pedrito DÍAZ i MIQUEL ÀNGEL LIZANDRA que van formar MADERA ANTILLANA per a tocar salsa, altra vegada a LAS VEGAS.

Altra vegada en el camp comercial, Miquel Àngel Lizandra va aportar la seva bateria a grups tan importants com l’Orquesta ARAGÓN de Cuba que ara escoltem de fons i també a les gires del rei de la rumba catalana, PERET.   Això passava l’any 1975 .

FOTO Disc Manuel de Falla 1976 BLOG

 MIQUEL ÀNGEL LIZANDRA va fer de pont entre dues generacions de músics: els denominats peluts del jazz-rock i els mestres sortits del Conservatori. MA Lizandra va haver de tocar la bateria en moltes empreses de música comercial a LAS VEGAS, a la sala MIX de la plaça Calvo Sotelo, a l’orquestra oficial de TVE... però també va tenir la sort de participar en projectes interessants com un disc dedicat a MANUEL DE FALLA en versió jazzística que el segell Ariola va enregistrar l’any 1976.

 

L’any 1978 MA Lizandra se’n va a viure a Holanda, la terra de la seva esposa i allà continua dedicant-se a la música i forma part de la plantilla de l’orquestra de la TV.  Fa menys actuacions però dedica moltes hores a l’ensenyament a un centre de Haarlem, on dirigeix diverses orquestres.

FOTO Miquel Àngel Lizandra_2011 BLOG

Ha estat un bateria i percussionista molt sol·licitat als estudis de gravació i el podem escoltar a discos, entre d’altres, de Núria Feliu, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Luis Aguilé, Emilio José, el bluesmen americà Taj Mahal, Walker Brothers i Bebu Silvetti, un pianista argentí de jazz que va fer un disc a Barcelona amb els millors instrumentistes de finals dels anys 70, entre els que es va seleccionar la bateria de MA Lizandra.

Logo AIE oficial en català BLOG

 

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios