Dyango, el músic i cantant

La formació i els gustos del cantant barceloní, a Club Trébol

És un dels cantants catalans més coneguts arreu del món. Però se l'ha lligat tant al rol de veu romàntica per a cançons melòdiques que el seu solidíssim bagatge musical ha quedat sempre en un discretíssim segon pla. Aquest diumenge 25 de juny, Dyango parla de música amb Jordi Martí Fabra al Club Trébol.  

Els ensenyaments músicals del seu pare, que era trompetista; l'admiració envers els grans músics de jazz, la referència de cantants com Roberto 'Polaco' Goyeneche, Lucho Gatica i Gilbert Bécaud, l'encant del tango, els vincles amb músics com Ricard Miralles, Ricard Roda i Francesc Burrull, la fracassada gira europea amb el jove grup de jazz Los Cinco de Barcelona, la fal·lera pel Barça, l'afició a la pintura, els inicis musicals a la sala Las Vegas, l'èxit massiu a Amèrica i el seu bateig artístics a l'ombra de Django Reinhardt són alguns dels temes que es tractaran a l'entrevista amb Josep Gómez Romero, Dyango.

Combos dels 50's i 60's a Barcelona

Força Itàlia i el txa-txa-txà  (Jordi Martí Fabra i Jordi Roura)

Els combos de la Barcelona de 1960, a Club Trébol

Aquest diumenge 18 de juny, el programa Club Trébol, de Ràdio 4, viatjarà fins a la Barcelona de finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Un moment molt particular, després de l'esplendor de les grans orquestres i just abans de l'arribada dels peluts, en què van proliferar els petits combos amb gust per la cançó italiana i el txa-txa-txà.
El conjunt Los Embajadores amb el cantant Domenico Modugno, el 1959  

A finals dels anys cinquanta del segle passat, les orquestres de ball de Barcelona, tant les professionals com les anomenades popularment 'domingueres', van patir una crisi important. D'una banda, van proliferar les gires a l’estranger que proporcionaven als músics ingressos més segurs i estables, i de l'altra, els canvis en els gustos i les noves modes propiciades pel rock and roll i el twist van anar preparant el terreny perquè, en pocs anys, els grups 'peluts' canviessin de dalt a baix el model de la música popular.

Abans que es consolidés del tot aquest canvi de paradigma, però, hi va haver un temps de transició en què van proliferar els combos amb un sabor genuí. Petites formacions integrades per músics que havien format part de grans orquestres i que buscaven noves expressions artístiques sota la poderosa influència dels cantants italians i d'un ritme molt concret: el txa-txa-txà. Ricard Roda, Salvador Font 'Mantequilla', Josep Cunill, Francesc Burrull, Ramon Farran o Manolo Bolao van ser alguns d'aquests músics.
 
Bon exemple d'aquesta tendència és el grup de vida efímera Eddy Guerin & Les Barcels, que el 1959 van gravar, a la seva manera, quatre èxits del Festival de la Cançó de Sanremo. Formaven el grup Ramon Farran a la bateria, Manolo Bolao a la guitarra elèctrica, Ricard Roda als saxos, clarinets i flautes, i els germans Gràcia al baix i el piano.

 
1959 el grup Los Barcel's  format per Eduardo Gracia, Manolo Bolao, Eddy Guerín i Ramon Farran, amb Ricard Roda, enregistrant un disc per a SAEF 
 
Un altres d'aquests combos té el seu origen el 1958 a Suïssa. Allà estava de gira l'Orquestra Tropicana quan quatre dels seus integrants (el bateria Josep Coll, el contrabaix Jaume Vilagrassa, el saxofonista Agapit Torrent i el pianista i vibrafonista Francesc Burrull) van fer plans per muntar un conjunt a la italiana i tocar a petites sales de Barcelona. Així va néixer el Latin Combo, que va debutar a la sala Bikini el maig del 1958. Veus discretament cuidades i molts txa-txa-txàs eren marca de la casa. Fins i tot van dur a aquest ritme l'èxit “Quinze años tiene mi amor”, del Dúo Dinámico.
 
Un altre grup d'aquella escena eren Los Embajadores, quintet format pel trompetista Ferran Orteu. Entre 1959 i 1962 van publicar diversos discos. Tot ho passaven a txa-txa-txà, fins i tot el pasdoble valencià “El fallero”, amb una curiosa versió que incloïa desenvolupaments jazzístics amb vibràfon, flauta i piano. També versionaven al seu aire peces com el bolero “La escalera” o “El berebito”, una mena de garrotín andalús, que també duïen al terreny del txa-txa-txà.
 
En la mateixa època de finals dels cinquanta, La Voz de Su Amo va publicar un EP curiós protagonitzat per un supergrup de veus. Es feien dir Los Volare i hi cantaven, entre altres, Josep Guardiola i las Hermanas Serrano. I aquells anys, també corria per les sales de Barcelona el guitarrista gitano Miguel Manzanos, que havia format part del llegendaris Clippers dels anys quaranta i que posteriorment formaria un quintet propi, amb el qual va adaptar cançons italianes i èxits del moment, publicant tres discos per a Discophon. Al quintet d'aquest gitano català hi havia també el trompetista i cantant valencià Vicente Serrano, i junts adaptaven temes italians com ara "Luna de Capri". 
 
Aquests grups, en definitiva, estaven molt pendents de la moda italiana i d'artistes com Bruno Martino, Renato Carosone, Peppino di Capri... però també de la cançó francesa (atenció a la versió ballable que Los Comodines feien de "L'important c'est la rose", de Gilbert Bécaud) i dels sons brasilers i la nova bossanova que arribava des d'ultramar. La segona formació dels Latin Combo, per exemple, van gravar per a Vergara una gran versió del “Desafinado” de Joao Gilberto, amb un solo de guitarra de Manolo Bolao
 
Tota aquesta estètica es va anar diluïnt, primer amb la irrupció dels conjunts joves sorgits dels ambients estudiantils (Los Pájaros Locos, Golden Quarter, Los Catinos) i després amb els peluts que seguien la nova hegemonia instaurada pels Beatles.

Totes aquestes músiques sonaran al programa Club Trébol de Ràdio 4, aquest diumenge 18 de juny, a partir de les 16 h. També pot escoltar-se a la carta i baixar-se com a podcast en aquest enllaç.
 


Carme Canela, molts registres d'una veu

Carme Canela, a Club Trébol    

 entrevistada per Jordi Martí Fabra

Orquestres, jazz i cançons

La cantant barcelonina Carme Canela passarà aquest diumenge pel Club Trébol de Ràdio 4 per parlar d'orquestres, de jazz, de cançons i d'una carrera que l'ha dut de les orquestres a ser un dels grans referents del jazz vocal a Catalunya.
Carme Canela

Els inicis musicals als escenaris quan tenia setze anys, el rodatge i l'aprenentatge intens amb l'Orquesta Encantada, l'experiència amb el grup Caramba, la influència de referents com Gato Pérez i Manel Joseph, els duos amb Agustí Fernàndez, la màgia dels boleros i la música brasilera, els grans àlbums de jazz com a solista -començant per Introducing Carme Canela, Disc Català de l'Any de 1997 de Ràdio 4-, els títols amb noms de dona que forneixen el repertori del seu disc Granito de sal (Fresh Sound, 2014) i els projectes que té en marxa són alguns dels temes de què parlarà la cantant.

Teatre musical a la Barcelona del segle XX Cap. 3

Tresors del teatre musical català        Jordi Martí Fabra

Alady, Sisa, Capri, Gitanillo de Bronze, la Trinca... al Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 ofereix aquest 23 d'abril (16 h) la tercera part de la sèrie dedicada al teatre musical català, amb músiques de cabaret, varietats, revistes del Paral·lel, clàssics catalans revisitats, melodies de Broadway adaptades, paròdies diverses...
Carles Saldaña 'Alady', l'últim rei del Paral·lel   Carles Saldaña 'Alady', l'últim rei del Paral·lel   Carles Saldaña 'Alady', l'últim rei del Paral·lel  

Al Club Trébol sonaran el one-step "Barcelona", interpretat el 1926 per Sandor Jozsi; el fox "Calla corazón", amb Alberto Semprini y su Orquesta, del 1947; el gran Alady cantant "Taxi, al cómico!" al costat d'un cor de vicetiples, el mateix 1947; la diva Carmen De Lirio amb "Noche de bodas", del musical Esta noche no me acuesto, del 1950; Antonio Amaya 'el Gitanillo de Bronze', que es passejava per Barcelona amb el seu cadillac i espectaculars abrics de pell, interpretant el bolero "Se fue mi amor", del film de 1950 Apartado de de correos 1001; el transformista de la Barceloneta i ídol del Molino Escamillo amb "Mi papagayo colorao", de principis dels seixants, provocativa i picant cançó sobre un lloroc apaç de discutir de futbol, ballar el mambo i parlar en esperanto; la cantant Teresa María doblant al castellà les conegudes melodies del film Sonrisas y lágrimas, del 1965; el genial Joan Capri amb el rock and roll "Piqui rasqui rasqui piqui" i la seva paròdia de la Nova Cançó, "No som res", del 1968.
 
També hi haurà "Ningú no comprèn ningú", mostra dels èxits dels muntatges de La Trinca al Teatre Espanyol del Paral·lel (Trincar i riure, Mort de gana show, Ca Barret...); sarsuela mallorquina amb Ai Joaquín, que has vingut de prim, sobre els indianos que tornaven pobres a l'illa, amb referències incloses a l'himne a Sant Antoni; els contes de Pere Calders duts a l'escenari per Dagoll Dagom i Sisa a l'espectacle Antaviana; el popular "Himne dels pirates", amb música d'Albert Guinovart i lletra de Xavier Bru de Sala, de l'exitós Mar i cel de la mateixa companyia Dagoll Dagom, i finalment, Pep Anton Muñoz i Àngels Gonyalons protagonitzant l'exitosa Estan tocant la nostra cançó.
 

Dagoll Dagom, Pere Calders i Sisa, a Antaviana

Toti Soler, guitarrista i músic de llarga trajectòria

Poesia, Bach, ocells...

Toti Soler, aquest diumenge al Club Trébol de Ràdio 4

El guitarrista Toti Soler passarà aquest diumenge pel Club Trébol de Ràdio 4 per repassar en una extensa i relaxada entrevista la seva trajectòria, des de l'ambient culte i musical on va créixer i va començar a perfilar la seva personalitat artística fins a les 'transparències', composicions despullades ambientades en la pau de l'Empordà. 

Toti Soler Foto: Juan Miguel Morales

La poderosa influència d'un pare que li va inculcar l'amor per la música i la poesia; els inicis amb conjunts de pop com Els Xerracs i Pic-nic; l'explosió de la guitarra elèctrica amb el grup Om; el disc Liebeslied (Edigsa, 1972) amb una important versió de Leonard Cohen; els viatges a Andalusia per conèixer la guitarra ferèstega i indòmita de Diego del Gastor; la particular amalgama de flamenc, jazz i clàssica que pot escoltar-se en treballs com El gat blanc (Edigsa, 1973); els vincles entranyables amb Ovidi Montllor i la sorprenent relació amb el cantautor francès Leo Ferré; l'admiració envers Bach i l'ambient bucòlic de Palau-Sator, el poblet empordanès on enregistra les seves 'transparències'... Tots aquests temes, i encara algun altre, es comentaran i s'il·lustraran aquest diumenge 26 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio4, dedicat íntegrament a la personalitat artística, guitarrística i poètica de Toti Soler.

El Mestre Valero. Vocalista, trombonista i director musical.

Un mestre trombonista

La vida i la música de José Valero, aquest 12 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio 4

Trombonista, arranjador, director d'orquestra... José Valero és un d'aquells músics que va treballar en diversos estils i facetes al llarg del segle passat. Entre els anys quaranta i setanta del segle passat, Valero va ser una estrella propulsada pel cine, però també va estar al darrera de grans produccions discogràfiques. Ell és el protagonista aquest diumenge 12 de febrer del programa Club Trébol a Ràdio 4. 
 
José Valero, en una foto promocional dels anys quaranta del segle passat

Nascut el 1919 al poble aragonès de Daroca i crescut a Barcelona, José Valero va estudiar música centrant-se en el violí (quan era un nen en va arribar acumular una bona pila, però tots de joguina). L'esclat de la Guerra Civil va estroncar els seus estudis. Acabada la guerra, i decidit a guanyar-se la vida amb la música, Valero va decidir-se per un altre instrument: el trombó.

El jazzista nordamericà Tommy Dorsey va ser el seu gran referent, i aviat va convertir-se, ell mateix, en tot un referent del trombó al país. El 1939 va entrar a l'orquestra de Lluís Rovira, i posteriorment va assumir la direcció de l'orquestra quan el mestre va abandonar-la i va passar a anomenar-se Orquesta Gran Casino. Fins que el servei militar el va enviar a l'Àfrica.

En tornar, el 1942, toca amb orquestres i grava com a vocalista cançons d'èxit, com ara "Sollozos" -potser d'aquí li va venir el sobrenom d'El llorón- o el foxtrot "Tres vagabundos". També actua a les sales barcelonines de l'època: La Rosaleda, El Cortijo, el Frontón Colón, el Novedades... i també al cine, ja que va arribar a actuar a la pel·lícula Deliciosamente tontos, al costat de la gran cantant Rina Celi. Allà cantava la rumba cubana "Vana ilusión", una història d'amors prohibits pel color de la pell.

Amb el pianista italià Alberto Semprini, va integrar-se en un gran muntatge al Paral·lel barceloní, produït pels Vienesos i al costat de destacats instrumentistes. També va organitzar i desfer la seva pròpia orquestra unes quantes vegades. Va recórrer casinos de diversos països iv a ser el marti de Pepita Sansalvador, ballarina del Gran Teatre del Liceu.

El 1958, Valero va decidir deixar el món de les orquestres per dedicar-se a la tasca, en principi més relaxada, dels arranjaments i la gravació en segells com La Voz de su Amo, Vergara, Equipo, Discophon... La seva feina està darrera de molts èxits de Los Sirex, Lita Torelló, Francisco HerederoTony Vilaplana, Ramon Calduch... molts el recorden dirigint amb la mà dreta mentre aguantava un cigarret amb filtre amb l'esquerra. José Valero va morir el 18 d'agost del 2001.
 
El 2013, el segell barceloní de Jordi Pujol Baulenas, Fresh Sound, va editar l'àlbum recopilarori de José Valero Al correr del tiempo, amb 24 cançons i un subtítol prou eloqüent: "la voz española del swing melódico y los ritmos tropicales".

Bob Dylan en català als anys 60

D'Asís a Sisa: Bob Dylan nostrat        

(Jordi Martí Fabra i Jordi Roura)

Dotze versions catalanes del geni de Duluth, a Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 farà aquest diumenge 22 de gener un repàs per algunes de les moltíssimes versions catalanes que s'han fet de Bob Dylan. Rares, emblemàtiques, simpàtiques, atrevides, carrinclones... Dels frares mallorquins Los 4 de Asís a Sisa, passant pel Grup de Folk.


Fins que no es demostri el contrari, els germanets mallorquins Queta i Teo ostenten l'honor d'haver gravat la primera versió de Bob Dylan en català: el 1964 van cantar "Només ho sap es vent", una curiosa adaptació en clau infantil de "Blowin in the Wind". I a partir d'aquí, els anys seixanta són un no parar de versions dylanianes.

El poeta Josep Maria Andreu va adaptar "The Times They're a-Changin" com "Els temps ara canvien" per l'estrella radiofònica Salvador Escamilla, que la va interpretar amb un recarregat acompanyament orquestral de saló. I la còlera bíblica de "When the Ship Comes In" va anar a parar, adaptada per Jaume Picas, al repertori de la cantant Glòria, que havia format part del Grup de Folk... en un sol concert. Després va gravar un disc amb Edigsa, on hi ha aquesta versió titulada "Quan entrarà el vaixell" (la versió anterior del Grup de Folk es deia "El dia que el vaixell vindrà"), amb una orquestrina on destacava la guitarra de Ferran Orteu.

Una de les cançons que els californians The Byrds van versionar de Dylan va ser "Mr. Tambourine Man". I per aquesta via folk-rock de veus harmonitzades i guitarres de dotze cordes va arribar al grup català Els Corbs, que van convertir "Mister Tambourine Man" en "L'home del tambor".

Per la via més acústica i austera de Joan Baez, també va ser molt popular a la Catalunya dels seixanta la cançó "Farewell Angelina". El Duo Ausona, de Vic, la va publicar amb el segell DDC, traduïda com "Bon viatge Angelina" i cantada a dues veus, guitarra i orgue. També a DDC, la cançó de desamor i llibertat "Don't Think Twice, It's Alright" la va adaptar Miquel Cors -actor i cantant amb veu de baríton- amb uns sumptuosos arranjaments orquestrals del pianista Ricard Miralles. Es va dir "No et capfiquis, ja està fet" i, al final, es tanca amb un curiós epíleg jazzístic.

Però si hi ha una colla que als seixanta lliga Dylan i Catalunya, és tota la tropa del Grup de Folk. Albert Batiste, Pau Riba i Ramon Casajoana van ser tres dels seus integrants que més van esmerçar-se en adaptar el cant ferèste del bard nord-americà al català. "Escolta-ho en el vent", per Ramon Casajoana i Joan Boix; Albert Batiste amb Els 3 Tambors versionant "Tombstone Blues" amb una lletra àcida i crítica feta a mida per Pere Quart; Pau Riba entonant "La noia del país del nord" i traduïnt el "Motorpsycho Nightmare" com a "Malson psicomòbil"...

Allà també hi era Sisa, que explica al llibre de Donat Putx El comptador d'estrelles (Empúries, 2015) que en descobrir Bob Dylan va experimentar 'un sotrac definitiu'. El galàctic del Poble Sec aviat es donaria a conèixer amb cançons pròpies i incomparables, però anys després, el 2003, en un dels retrobaments del Grup de Folk, va cantar "El dia que el vaixell vindrà". Un parell d'anys abans, l'integrant més jove del Grup de Folk, Oriol Tramvia, havia cantat "Els temps estan canviant". Als anys 67 i 68, mentre va funcionar el Grup de Folk, l'havia cantat Albert Batiste.

Totes aquestes versions sonaran diumenge 22 de gener al Club Trébol, en un programa on també hi haurà dues llicències: una versió de "Like a Rolling Stone" del 1977, interpretada per Rocky Muntanyola, pseudònim de Jordi Batiste, i un record per al grup mallorquí de frares franciscans Los 4 de Asís, que el 1966 van gravar per a Discophon una versió en castellà celestial de "Blowin in the Wind".

Beatles en català-1

  Els 4 gats L'HOME SOLTER

A principi dels anys 60 l'irrupció dels Beatles va remoure tot el panorama de la música moderna del món i també a Catalunya, en els grups que s'expressaven en castellà i en els pocs que ho feien en català.  Els 4 Gats, pioners dels conjunts que cantaven en català, amb en Francesc Pi de la Serra com a guitarra solista, tenien una inclinació clara cap el rhythm & blues i el seu segon disc EP tot són blues però al seu tercer EP van posar entre més blues una divertida versió lliure del Please please me dels Beatles que ells van titular L'home solter.

 A la discogràfica Concèntric, Els Drums van versionar una de les més populars temes de Lennon i McCartney, el tema de la pel·lícula de dibuixos psiquedèlics El submarí groc.

  Els Drums
Les Germanes Ros, l'any 1965 van enregistrar un altre gran èxit dels Beatles amb unes veus molt ben harmonitzades i acoplades, passades pel filtre de músics que no eren "peluts", com es deia en aquell temps.

  Germanes-ros-un-so-de-festa

Sí que eren "peluts" els Dracs, antics The Fire Stars que havien saltat a la fama després d'haver guanyat un concurs de conjunts a l'Orfeó Gracienc de Barcelona.  A Concèntric els van catalanitzar el nom i es van convertir en  Els Dracs.  Van tenir una trajectòria molt coherent i actuaven, cosa que no passava amb la major part dels altres grups que Edigsa, Concèntric i Sayton-Canigó feien gravar en català.  No replay Folch i Camarasa la va convertir en No contesta ningú amb Els Dracs.

  Els dracs 1965

Nuri Santamaria va ser la primera rockera catalana que vibrava i feia vibrar publics multitudinaris només amb l'ajut de la seva veu i la guitarra.  Amb músics de convocatòria de la discogràfica Vergara, no amb cap conjunt rock, va enregistrar She's a woman, en català És una dona.

  Nuri EP Concèntric BLOG  300
En un registre humorístic la família de Lleonard Giner va formar el grup Carraixet al País Valencià. 

Carraixet

En un disc de finals dels 70 Carraixet va fer una versió rural i valenciana de l'Obladi-obladà un altre hit dels 4 de Liverpool.  El van titular La carxofa.

Carraixet LP

Més Beatles en català. L'any 1977, el grup Ara Va de Bo amb les veus de Jaume Sesé i Ricard Casals, acompanyats de Max Sunyer i Kitflus Mas, van versionar I'll cry instead amb lletra del poeta Josep Maria Andreu. Es va titular No puc fer res més sino plorar.

  Ara va de rock etiqueta BLOG

Més tard a Girona, els germans Frauca, Eva Trullàs i la resta de components del Quartetto da Cinque van fer una excel·lent versió catalana de Can't buy my love.

Quartetto da cinque BEATLES CD
 A la cançó catalana del segle XX els Beatles van ser versionats des de conjunts de rock fins la Núria Feliu que en un disc dels 80 va incloure un Something amb molta electrònica i que va traduir com Alguna cosa no va a l'hora.

Nuria-feliu-25-anys

Els Picapedrers els anys 60 van enregistrar la versió catalana de Ticket to ride que en català va ser Un bitllet he comprat.

 Els Picapedrers
 A principi dels 70, el grup Ara Va de Bo va traduir All togheter now la cançó que tanca la pel·lícula Yellow submarine i la van publicar en català al seu segon disc de l'any 1972.  Aquesta mateixa lletra va servir per una versió molt bona ja feta al segle XXI pel grup Els Amics de les Arts .

  AVDB 2 revers CD BLOG

En català però més concretament "en garrotxí" el grup Magical Mistery Grup, dedicat exclusivament a interpretar la música dels Beatles va traduir I'm so tired per Estic tan cardat i la va incloure a un disc col·lectiu dedicat a reivindicar els cigarrets Celtes curts.

 Fum de celtas   Magical Mystery Group
Una de les melodies més boniques del repertori dels Beatles és In my life que ha tingut moltes versions i en català diversos artistes coneguts s'hi han apuntat però al Club Trébol hem programat una molt bona versió d'un grup anònim mallorquí dedicat a fer covers pel segell Tumbet Records.

   Els Tres tambors en concert BLOG3 Tambors 2on EP
Els 3 tambors es van dedicar a traduir Beatles al català.  Recordo escoltar-los en Tell me why que ells van traduir com Tens les mans mullades. En van fer moltes més que cantaven a les seves actuacions en concerts de cançó catalana.  Al moment de gravar discos amb la casa Belter l'any 1967 ja estaven en un projecte més relacionat amb Bob Dylan i la cançó de protesta i només va quedar un inequívoc rastre Beatle en una cançó del segon disc i on la portada també és clarament de influència Beatle.  El seu concert de comiat al teatre de la parroquia de Sant Medir va començar amb She loves you.  Al segon i últim disc de 1968 hi havia un títol que ja dona pistes de l'estil de la cançó En aquella hora de la tarda tan trista i tan amarga tu i jo caminant sols per la carretera i la portada tenia un aire Beatle.

  Camerata 85 Carles Laporta BLOG

Carles Laporta era un pianista i compositor que va tenir èxit a diversos Festivals de Cançó dels anys 60.  També era un especialista en circuits d'hotels i sales on feia música d'ambient suau.  L'any 1985 va fer uns arranjaments per a quartet de corda sobre èxits dels Beatles.  Va ser un disc LP projectat amb més il·lusió que mitjans que va sortir publicat en una marca principalment dedicada a comercialitzar cintes cassette.  Era un seguit de cançons que ell va dirigir amb el nom de Camerata 85.

 Hi ha molt més a dir dels Beatles en català i ho farem en un proper Club Trébol on assistiran músics destacats d'aquell moment.  Fins aviat!

Gilbert Bécaud i els nostres músics

Gilbert_Bécaud BLOG

Hem dedicat un espai de Club Trébol a François Silly, que era el nom autèntic de Gilbert Bécaud, nascut a Toulon l'any 1927 i mort a una barca de París, una peniche del riu Sena, on vivia luxosament, l'any 2001. 

Bécaud va començar com a pianista. Va fer la carrera al Conservatori de Niça.  En una gira acompanyant el cantant Jacques Pills als Estats Units, va quedar fascinat pel swing i el jazz que va adoptar per la seva pròpia producció.  Escrivia cançons per Edith Piaf, André Claveau i altres artistes francesos dels anys 50.

El seu estil tan personal i ple de dramatisme va impressionar els artistes de casa nostra que van començar a versionar-lo.  En català, el conjunt valencià Lluís Miquel i 4Z va adaptar Marie, Marie, la història d'un home que, des de la presó escriu una carta a la seva estimada.  Lluís Miquel ha conservat aquesta cançó en el seu repertori i n'ha fet més d'una versió discogràfica. 

LLUIS MIQUEL i 4A segon EP BLOG     LLUS MIQUEL 12_A CAU BLOG
Gilbert Bécaud va tenir molta acceptació a Catalunya on es feien versions de les seves cançons i les enregistraven artistes famosos.  Una peça de Bécaud que va fer-se popular a la versió de Richard Anthony la va gravar en disc Emili Vendrell fill.  Un encert, amb poc èxit de vendes.

Richard Anthony Au revoir 1963 BLOG     Emili Vendrell fill EP BLOG

 Glòria Lasso diu al seu llibre de memòries Mes maris et les autres... (El meus marits i els altres), publicat l'any 1987 que Bécaud va compondre la cançó Et maintenant en una nit trista que van passar junts i en la que va decidir deixar França i establir-se a Mèxic. En la Guide du tube (Guia de l'èxit), un altre llibre publicat el mateix any 1987, els periodistes francesos Marc Toesca, Philippe Conrath i Remy Kolpa escriuen que el desengany amorós de l'actriu Elga Andersen, conegut per Bécaud en un vol París-Niça, va inspirar Bécaud quan Elga li va dir i ara què faré?- "et maintenant, que vais je faire?".

Sigui com sigui la cançó amb aire de Bolero de Ravel va ser i és un gran estandard i se n'ha fet versions de tota mena.  N'hemprogramat tres que tenen a veure amb els nostres músics.  Primera: Gelu en una versió molt diferent de la francesa, més aviat lleugera i d'aire italià. Segona: un duet d'excepció Josep Guardiola i Joan Manuel Serrat cantant junts en un disc dels anys 90 i l'última, una autèntica raresa: Mary Santpere cantant, sense fer broma, una versió catalana o es tradueix maintenant per mentrestant.

  Gelu - El maintenant BLOG Josep Guardiola 40 anys CD BLOG Mary Santpere 3

La producció de Bécaud als anys 70 continua sent molt bona i és un gran artista del music-hall però, com que les cançons ja no són tan comercials i els temps ha canviat les modes, ja no se'n fa tant de cas. Malgrat tot, cantautors espanyols de primera línea no l'obliden i Mari Trini versiona Je partirai

 

Als anys 50 i 60, la majoria dels cantants francesos no simpatitzaven amb el regim de Franco ni les companyies veien que el mercat espanyol fos tan important pels seus projectes.  Per aquesta raó ni Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Jean Ferrat i un llarg etcètera no actuaven habitualment a la TVE ni feien concerts a Barcelona.  Fins i tot hi va haver una cançó francesa que demanava que no s'anés a Espanya a fer turisme perquè no hi havia llibertat "Je n'iré pas en Espagne l'anné qui vient". 

En mig d'aquest panorama, hi havia dues excepcions destacades: Gilbert Bécaud i Charles Aznavour.  Ells sí que actuaven, ens visitaven i fins i tot traduien al castellà les seves cançons.  Possiblement també influia en aquesta actitud la possibilitat d'obrir-se al mercat de l'Amèrica llatina.  Però en Bécaud era molt mediterrani, nascut a la Provença i va tenir una casa a Andratx, a l'illa de Mallorca.

Josep Guardiola va ser amic de tots dos i va compartir amb Bécaud i Aznavour moltes actuacions a TVE.  Els dos francesos també eren molt amics i componien junts èxits com aquest Je t'attends que va gravar el seu amic català l'any 1963. 

José Guardiola Je t'attends BLOG       Lluís-Miquel-CAMPOS BLOG

Lluís Miquel, al segle XXI va enregistrar una altra cançó de Bécaud relacionada amb Catalunya, L'absent.  Aquest tema del seu lletrista habitual Louis Amade, un català del Rosselló, segons ressenyava el periodista Carles Sentís, s'havia escrit en honor de Melcior Font, un poeta català exilat a París que va ser secretari de Ventura Gasol, el conseller de la Generalitat Republicana.

Los Pájaros Locos 1960 BLOG     Salvador Escamilla BLOG

Tornem a l'època més comercial de Gilbert Bécaud i la seva repercussió en la música nostra.  Le jour ou la pluie viendra, de l'any 1958, va ser un ballable en la versió del conjunt de música moderna Los Pájaros Locos i una cançó poètica a la veu de Salvador Escamilla que la va gravar en català en un disc que mai no va aparèixer i de la que hem obtingut una còpia en acetat.  L'enregistrament és tècnicament defectuós però té valor documental i Salvador Escamilla en fa una bona interpretació.

  Los Comodines      Dyango BLOG

Acabem aquest programa de Club Trébol dedicat al cantant francès Gilbert Bécaud i la seva influència amb els nostres músics amb tres exemples d'una gran cançó: L'important c'est la rose.  Primer sentirem la versió original de l'autor, després un excel·lent conjunt de música ballable de Manresa, Los Comodines que a mitjans dels 60 la feien en plan "du-duà" i, finalment, una creació en català de Dyango on, com ell sap fer, la carrega de dramatisme.

 

 

Abelard Roura (1916-2016), tècnic de ràdio i discos

  Abelard a l'estudi Discophon potser

El dia 23 de febrer de 2016, molt a prop de complir 100 anys, ens va deixar Abelard Roura, un dels pioners de la ràdio i la indústria discogràfica del país.  Era el meu pare i la relació de parentiu condiciona la seva inclusió en aquest blog al costat de músics famosos.  Seria una injustícia que no en parlés pel fet de ser el meu pare.  Ell, modestament, va contribuir a fer que rutllés la ràdio i la música gairebé sempre des de l'anonimat.  El dia del seu comiat, quan els músics van acabar de tocar El cant dels ocells a la cerimònia del tanatori, vaig interrompre el capellà per aclarir que aquesta cançó, ara tan coneguda, la va ajudar a divulgar ell publicant a principi dels anys 60 un disc petit de Pau Casals extret d'un concert que havia donat a la Casa Blanca davant del president dels EUA.  També va ser l'Abelard qui va restaurar unes cintes malmeses que tenia la família Alavedra amb l'Oratori del Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra que va publicar Discophon com a única versió autoritzada d'aquesta obra pels seus autors.

A Discophon hi va entrar a principi dels anys 60 i va fer-se càrrec dels estudis de gravació i el procés d'elaboració de masters.  Amb els músics Miguel Dochado,  JJ Umbert, Ricard Miralles, Jaume Miralles i els germans Albert i Narcís Vidal feien tot el procés de l'edició d'un disc.  Des de les maquetes fins la tramesa a la fàbrica d'Esplugues de les cintes master: Antonio Machín, les Hermanas Benítez, Raúl del Castillo, Moncho, Peret, Mina, Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Dos + Un, Ramon Calduch, entre d'altres.  Els anys 80 amb la sortida de discogràfiques de Barcelona i la mort de Francisco Sánchez Ortega, un dels propietaris de Discophon, van tancar portes i l'Abelard acabat de jubilar de la ràdio encara va continuar a Per-Son una editora de cassettes treballant una temporada.  Finalment, es va dedicar a la família i gaudir de la jubilació plena d'activitats a l'Universitat, viatges i associacions.

 Tot va començar l'any 1934 a Ràdio Associació de Catalunya on va entrar de cobrador de rebuts i va acabar com a responsable tècnic.

1936 Carnet EAJ 15 2 BLOG

Retransmissió de la Volta Ciclista a Catalunya l'any 1936, amb mitjans completament artesanals.  Amb els equips tècnics dalt d'un camió i cròniques telefòniques des dels locutoris públics de cada poblet.

1936 Volta ciclista a Catalunya amb Ràdio Associació

Antena de Ràdio Associació a Viladecans l'any 1937

1937 maig Antena EAJ 15 Viladecans BLOG

  Des d'aquesta cara amagada de la ràdio, va ajudar a triomfar en Teodor Garriga i la Francina Boris els anys 30 a Ràdio Associació, a Joaquín Soler Serrano i els serials de José Joaquín Marroquí els anys 50 --l'era daurada de la ràdio-- a Luis Arribas Castro i Julio Costa els 60 ye-yés i els nous periodistes de la transició l'última etapa en que Radio España de Barcelona va esdevenir Cadena Catalana amb la família Rato.

L'Abelard va posar els micros Dralovitch de carbó pels mítings de Companys, La Pasionaria i Lerroux abans de la guerra, va retransmetre concursos des de tots els teatres de Barcelona amb l'equip de Soler Serrano a la postguerra, va muntar les emissores de Ràdio Lleida i Ràdio Girona per on s'escoltaven els gols d'en Kubala al camp de Les Corts i els festivals de conjunts que Arribas Castro muntava al Palau d'Esports i el Price i va seguir l'arribada del president Tarradellas a l'aeroport del Prat amb novíssims micros inalàmbrics que els companys d'altres emissores miraven, horroritzats, pensant que els havia caigut el cable.

D'aquesta feina tecnològica apassionant no se'n parla als llibres d'història però existeix  i els professionals saben de la seva importància.  L'Abelard va tenir el guardó més important que pot aconseguir un tècnic al país, l'ANTENA D'OR,

       1974 Antena de oro 1973 2 BLOG         1974 Antena de oro 1973 3 blog

però, a més a més, va obtenir i volem que consti el respecte, la gratitud i l'admiració de tots aquells grans professionals de la ràdio que sí que són coneguts i surten als llibres d'història.

1953 Abelard a EAJ-15

Als 50's amb els primers magnetòfons de cinta...

1970's Abelard Roura i Pepe Antequera Los OLÉ's de la canición

Als 70 amb Pepe Antequera a qui organitzava l'apartat tècnic de les retransmissions dels premis Los Olés de la canción en el temps de Cadena Catalana.

Abelard al Saló de la Moda potser 1

Fent de locutor al Salón de la Moda dels anys 50. 

Agustí Rafel i Abelard al Palau 1

Retransmissió de concerts al Palau de la Música Catalana els anys 40 amb el locutor Agustí Rafel.

EAJ 15 retransmet Orquesta Rapsodas amb Josefina Serrano al fons TEATRE CAPSA

Eren constants les col·laboracions amb Joaquín Soler Serrano que portava els seus programes cara al públic per tot Barcelona.  Aquí el podem veure amb l'Orquesta Rapsodas.

1955 Soler Serrano dedicatòria

Soler Serrano, com es pot veure a la dedicatòria, sempre li va estar agraït per la seva labor.

Quadre d'actors i tècnics EAJ 15

També s'ha de destacar el treball als espais de teatre radiofònic i serials que dirigia José Joaquín Marroquí.  Aquí una foto de família amb tots els actors i els tècnics Andreu Aguilar i Abelard Roura.

Abelard Roura i José Joaquín Marroquí davant d'un quiosc de les Rambles

L'Abelard amb José Joaquín Marroquí a un quiosc de les Rambles, sortint de l'emissora.

JJ MARROQUÍ dedicatòria personalitzada

Marroquí, també sabia demostrar l'agraïment.

*************************************************************************************************

A principi dels anys 60 Francisco Sánchez Ortega, violinista i company de la ràdio li proposa ser responsable de la part tècnica d'una nova discogràfica Discophon.  Primer amb mitjans molt precaris i després anar creixent fins ser la seu de la marca americana CBS (Columbia).

Abelard Roura a Discophon Estudi Aragó

En un estudi amb pocs mitjans, improvisava estratègies per aconseguir efectes moderns.  Alex y Los Findes volien fer sonar la guitarra amb distorsionador i no en tenien.  L'Abelard va fer a través de la taula que el grup sonés com The Spencer Davis Group.

ALEX Y LOS FINDES Corre Corre

    Escanear0004

Georgie Dann i el seu Casatchok l'any 1969 van batre rècords de venda a Discophon i a l'Abelard li va tocar, en nom de la discogràfica, entregar-li el Disc d'Or.

Georgie Dann Casatschok 1969 BLOG

La família Alavedra va proposar l'edició d'El Pessebre de Pau Casals, l'única versió autoritzada pels propietaris dels drets, a Discophon i l'Abelard va haver de reconstruir les cintes malmeses pels anys.  Després de moltes jornades de feina, es va poder recuperar encara que no consta en cap crèdit de l'edició el seu nom en una  feina que va comportar una gran responsabilitat.

1978 Disc El pessebre Pau Casals

Va tenir ocasió de treballar en discos dels músics que admirava de jove com el saxo Salvador Font Mantequilla

 Mantequilla

 Tres estrelles cubanes que recordava amb simpatia i que va gravar: les Hermanas Benítez que van començar cinc, després van ser tres i, finalment, dos.  Hermanas Benítez

Machín, Don Antonio, va passar diverses èpoques a Discophon i l'Abelard havia de processar tots els seus masters, alguns complicats com els dels àlbums que arranjava Ricard Miralles

Antonio Machín EP

 i Raúl del Castillo que va ser un artista molt curós en fer constar l'equip que enregistrava els seus discos i dels pocs que el va fer constar en els crèdits. 

Raúl del Castillo Café con leche 1979

*******************************************************************************************

Sardanas-cobla-La-Principal-de-la-Bisbal-

El món de les sardanes és complicat.  Tenien la cobla La Principal de la Bisbal en el temps de Ricard Viladesau i després Conrad Saló.  Les relacions entre els "egos" dels músics no eren fàcils, les cobles no es podien gravar per pistes o canals separats.  Si es feia així, no sonava bé.  Amb dos micros Newman una mica lluny dels músics per a fer l'estèreo i gravant només una tirada de curts i una altra de llargs.  Després tota la feina era de l'Abelard amb la tisora i la cinta, copiant i enganxant les tirades per fer una sardana ben estructurada.  Si era el cas dels LP's de Sardanes balladores encara més laboriós.  Complicitat amb Ricard Viladesau el príncep de la tenora i Conrad Saló, el seu successor a la direcció de la Cobla Principal de La Bisbal i Joan Sirvent el tècnic d'Estudios Gema que era el millor "gravador" de sardanes. 

La Principal de la Bisbal LP 1

Manuel Cubedo era un destacat guitarrista clàssic que va enregistrar una col·lecció de discos EP a mitjans dels anys 60.  Era molt meticulós i enregistrava passatges molt curts en 8, 10 o més versions.  Després triava la que considerava més adient.  Aquesta feina d'enregistrar, muntatge i ajustar el so el va fer l'Abelard segons les instruccions de Manuel Cubedo.  Tota la feina es realitzava a la nit i matinada, durant setmanes.  La col·lecció va anar bé però, a l'acabar l'Abelard va estar un mes malalt de l'esforç. 

Manuel Cubedo guitarra espanyola

Des de la copla fins els flamencs històrics, van passar pel seu estudi. Sempre a hores intempestives de la nit, quan acabaven les actuacions. Amb Lolita Sevilla, el guitarrista Pepe Martínez i la Niña de la Puebla anaven a fer el ressopó i li donaven a conèixer el món de la música andalusa .

Lolita Sevilla EP

Niña de la Puebla

Pepe Martínez

Va treballar amb els artistes de la rumbeta catalana des de La Chunguita i el Peret de la primera època fins El Noi, Chacho, Rumba 3, El Gitano Portugués, El Príncipe Gitano, etc . S'admirava d'haver enviat originals mono als Estats Units que la companyia CBS tornaven en estèreo electrònic, un fet insòlit al nostre país a finals dels anys 60.

LP Peret

I al 1968 va arribar Salvador Escamilla

Escamilla i Queta & Teo

Salvador Escamilla va muntar el segell DDC (Discos Discophon en Català) en els moments en què conduïa el programa Radioscope a Ràdio Barcelona i estava en contacte amb veterans i novells de la nova cançó.  Van produir nous valors com Miquel Cors i Dos+Un que havien de gravar maquetes i de vegades la producció definitiva a l'estudi del carrer Aragó.  Si la producció es feia a un altre estudi, l'Abelard havia de fer els acabats i masters.  Sovint era el confident dels artistes que sempre volien millor tracte del Sr. Ortega no gaire donat a fer dispendis econòmics i al que l'Abelard havia d'intercedir per aconseguir més orquestra o més hores de gravació.

Dos + un FOTO

 Amb Ramon Calduch, a qui admirava, va treballar a finals dels anys 70. Van fer quatre LP's dels que destacava Catalunya triomfant 

LP Ramon Calduch Catalunya triomfant     

i Modernisme català, segons el propi Calduch, el millor disc de la seva carrera.        

LP Ramon Calduch Modernisme català

A principi de la dècada dels 70, després de 20 anys de gires, Los Guacamayos van tornar a Barcelona i amb la idea d'actuar només  a sales del país i dedicar-se a la producció discogràfica.  Narcís i Albert Vidal van incorporar-se a l'equip de Discophon amb l'Abelard.  Anys daurats de grans àlbums de Moncho quan el Sr. Ortega ja havia desistit de fer-ne un rumbero que fes la competència a en Peret i reconeixia la seva gran vàlua pel bolero.  Enregistraments a Madrid, arranjadors de primera línea, Terenci Moix redactant portades, l'escultor X.Corberó, el pintor R.Llimós...  Abelard havia de coordinar la producció amb eines delicades i valuoses.

Los Guacamayos EP

Moncho rumba 1er EP BLOG         Moncho single

De tant en tant, arribava d'Alacant Emilio El Moro, carregat amb la seva guitarra.  Era un artista singular que venia moltíssims discos.  La seva parodia aflamencada s'aplicava als èxits del moment o a composicions que ell mateix feia sobre temes d'actualitat.  Podia entrar a l'estudi sense saber que gravaria i pel tècnic era un treball arriscat que sempre va sortir bé. 

Emilio el Moro 1969

Quan va guanyar el Festival de la Canción Mediterránea la cançó en català Se'n va anar, va haver de gestionar un enregistrament urgent de la cançó amb la cantant italiana Mina. Va ser a la matinada abans que Mina tornés a Itàlia.  Havia vingut per actuar al fi de festa però li va agradar la cançó i es va entestar en gravar-la en català.  Els músics els van haver d'anar reclutant per les sales de festa de Barcelona.  Va ser una aventura que va donar un bon resultat i anècdotes per explicar.

Mina Se'n va anar 1963 BLOG

L'any 1969 va haver de treballar amb un dels musicòlegs catalans importants del segle XX, Enric Gispert, el director del grup de música antiga Ars Musicae i el responsable d'un nou segell discogràfic Inici que editaria, a través de Discophon, Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Va ser molt laboriós i es queixava sovint del rigor de treball de Gispert.  Després de tota una tarda enregistrant una cançó de Raimon a l'estudi, quan ja havien acabat i caminaven per agafar el metro al c/ Aragó, a Gispert se li acudia una idea per millorar la cançó i els feia tornar a l'estudi per fer una presa nova.  A l'arribar a casa sentíem pestes d'en Gispert i en Raimon.  L'endemà però, valorava el seu rigor.

Raimon

Pi de la Serra

Ovidi Montllor

A Discophon va treballar amb la música dels joves. El primer rock que es va fer a Espanya a principi dels 60 amb els valencians Los Milos

Los Milos

i el soul de finals dels 60 amb l'enèssima formació de Los Jóvenes

Los Jóvenes 1969

********************************************************************************

Jaume Miralles i Abelard Roura a Estudi Discophon València 1

Els últims temps de Discophon a principi dels 80, l'Abelard amb el mestre Jaume Miralles se'n feien un tip de gravar havaneres al soterrani de l'empresa amb un magnetòfon de 4 pistes. Peix Fregit, Ventijol i altres formacions amb el compositor Ortega Monasterio publicaven els seus LP's en una època de ressorgiment de l'havanera.  Abelard i grup havaneres 1

  Déu n'hi do quina feinada!  Val la pena que se sàpiga i se't reconegui.

Gràcies, Abelard.

         Vila de Gràcia,  11 setembre de 2016  (el dia que volies complir 100 anys)

 

 

 

 

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios