Josep Maria Duran, al Club Trébol de Ràdio 4

La importància dels músics de sessió                    (Jordi Martí Fabra)

El pianista i guitarrista Josep Maria Duran exemplifica la mar de bé la importància, discreta però central, que tenen els músics de sessió i transversals. Ell serà el protagonista aquest diumenge del programa Club Trébol a Ràdio 4.

Josep Maria Duran Foto: Arxiu Jordi Roura

Nascut a Montroig del Camp el 1951, Josep Maria Duran va créixer en el si d'una família de músics. El seu pare, que dirigia l'Orquestra Jackson, el va fer tocar amb aquesta agrupació quan tenia pocs anys i encara estudiava al Conservatori de Barcelona. Però aviat van arribar els Beatles i la revolució del pop-rock. Seguint aquesta estela, Duran va formar el grup Los No, amb els quals va gravar algunes cançons d'èxit com ara “La llave”, a més de fer versions de grups com els mateixos Beatles o Crosby, Stills & Nash.
 
Cal dir que tot i la seva joventut, Duran era un músic especialment valorat perquè posseïa el preuat carnet blanc, el carnet professional certificat pels estudis al conservatori i el sindicat oficial de músics. Va ser una peça important de la Barcelona Laietana, amb projectes com ara els Barcelona Traction de Lucky Guri, i la seva versatilitat també li va permetre participar en moltes gravacions als estudis barcelonins dels setanta: Belter, Emi, Gemma... i també fer produccions per al segell Zafiro/Novola a Madrid, amb fòrmules exitoses com Juan y JuniorMocedades... També a Madrid, va entrar en contacte amb el jazz, formant part de la cantant nordamericana Dona Hightower. Va compaginar la feina de músic de sessió amb la de productor, treballant en discos com ara el que el cantant Luís Aguilé fa gravar íntegrament en català. I fent la mili a Eivissa va tocar amb Mi Generación, el grup barceloní d'Eliseo Parra, que feia temporada a l'illa.
 
A partir del 1979, Duran va entrar en contacte amb el teatre musical català. I el 1981 va signar la banda sonora de la pel·lícula La quinta del porro (Francesc Bellmunt, 1981). Tant els musicals com les bandes sonores han estat terrenys per on ha transitat aquest músic d'ofici. De totes aquestes experiències, i també de la seva gran debilitat per Igor Stravinski, en parlarà Josep Maria Duran.

LOS VALLDEMOSA (1959-2003), folk mallorquí arreu del món

Els Valldemossa, a Club Trébol

Tota una institució de la música popular mallorquina, Els Valldemossa, van ser aquest 12 de novembre els protagonistes del Club Trébol a Ràdio 4, amb els comentaris de tres dels seus integrants: els germans TomeuRafel Estaràs i la cantant Genia Tobin, que s'hi va incorporar el 1970.  
Els Valldemossa

El grup Els Valldemossa va definir tota una sonoritat pròpia i vinculada a l’illa de Mallorca. Actuant davant de turistes o fent gires per tot el món, Els Valldemossa han esdevingut una de les referències de la música balear, amb una trajectòria que va del 1959 al 2003, i que atravessa gèneres i estils ben diferents.
 
La trajectòria del grup, a través dels records dels germans Tomeu i Rafel Estaràs i de la cantant nord-americana Genia Tobin, es repassa en un programa especial del Club Trébol que pot escoltar-se aquíTomeu Estaràs evoca com va créixer envoltat de música tradicional, com va iniciar-se amb el flabiol per passar després a la flauta dolça, com van actuar en locals llegendaris com el Titos, etc. Mentre que en Rafelcomenta l’imprevista explosió de popularitat que va viure el grup, i que va dur-los a actuar en diversos clubs de Londres; la creació del local Tagomago, on acudien a tocar músics d’arreu d’Europa i estrelles com Louis ArmstrongMaurice Chevalier o Lionel Hampton... i també el disc de cançons populars mallorquines que van gravar per al segell Belter el 1972. Per la seva banda, Tobin comenta àlbums com el que el grup va dedicar als poetes mallorquins. 
 
També sonen al programa unes quantes de les cançons que va popularitzar el grup: versions de clàssics d’arreu del món, inclosa alguna cantata de Bach, el celebèrrim exit estiuenc “Fiesta” (amb música de Ramon Farran i lletra de Lucía Graves), les tradicionals mallorquines "Na Catalina de Plaça" i “Sa ximbomba ja no sona” i, per descomptat, el "Bolero vell de Valldemossa", rebatejat per Santiago Rusiñol com el “Parado de Valldemossa” i adoptat per Tomeu Estaràs pare per donar nom a una històrica agrupació musical que és tota una institució del folklore mallorquí.

Oriol Tramvia. De folk a cantautor passant pel punk dels 70

www.youtube.com/results?search_query=club+trebol+oriol+tramvia

Retrat d'un artista                           (Jordi Martí Fabra)

Oriol Tramvia, al Club Trébol de Ràdio 4

No és defineix com a músic ni com a actor, sinó com artista. Oriol Tramvia passarà aquest diumenge 5 de novembre pel Club Trébol de Ràdio 4 per repassar una trajectòria que arrrenca quan ingressa una mica per la cara en l'acolorida tropa del Grup de Folk i passa per multitud d'escenaris fins avui. 
Oriol Tramvia, al Harlem de Barcelona Foto: Juan Miguel Morales

Josep Oriol Pons i Mir (Barcelona, 1951), Oriol Tramvia als escenaris, passarà aquest diumenge 5 de novembre pel Club Trébol per escoltar algunes de les seves cançons i comentar una trajectòria des que el 1968 va entrar a formar part d'una manera poc ortodoxa, del col·lectiu Grup de Folk. L'ambient familiar en la infància, la mili, l'ambient zelestial, el disc Bèstia (Edigsa, 1976), la participació en el món del teatre a partir del musial Rocky Picture Horror Show, els canvis socials, la poesia catalana que el commou i les afinitats musicals (els Beatles a l'òpera i de Sisa a Mompou) són alguns dels temes que apareixen a l'entrevista, on sonaran també unes quantes cançons d'una carrera que abasta cinquanta anys d'escenaris. L'escenari, que Oriol Tramvia defineix com "un lloc blanc i immaculat on pot passar de tot".

Brasil i els nostres músics

Sambes, bosses i maxixes

Els músics catalans i el Brasil, a Club Trébol

Que el Brasil és una potència musical de primer ordre no és cap secret. El 16 de juliol, el programa Club Trébol de Ràdio 4 va fer un passeig per algunes de les peces més curioses que els músics catalans han enregistrar al segle XX inspirant-se en els ritmes i sons del gegant sud-americà. 
L'Orquestra del Maestro J Demon, als anys trenta

Ja als anys trenta del segle passat sonaven sambas i maxixas als salons musicals de Barcelona. Per exemple, les del Maestro Demón amb la seva orquestra, que les tocava en teatres del Paral·lel i va gravar-es també en discos de peda. Dècades més tard, la irrupció de la sofisticada bossanova va enlluernar mig món i músics d’arreu. Entre ells hi havia, per exemple, el guitarrista Ferran Orteu, que al cap dels anys deixaria gravades sensacionals peces instrumentals d'aquest gènere.
Fernando Orteu La Guitarra con Bossa   Ferran Orteu BLOG
A començaments dels seixanta, molts petits combos catalans van incorporar bossanoves als seus espectacles de ball, si bé uns any abans el primer Latin Combo ja havia gravat la seva versió de "Rio Grande". I molts cantants de moda les van immortalitzar a l’estudi. Per, exemple, Lita Torelló, que el 1962 va gravar per al segell Vergara una fantàstica versió del clàssic de João Gilberto “Desafinado”, mentre que Jesús Moreno and His Barcelonians (o sigui, Jesús Peyrón i la seva orquestra que treballava als creuers del Carib) va gravar la "Samba Bop”. Un altre gran intèrpret de l’època, Salvador Font ‘Mantequilla', acostumava a oferir, en la seva etapa de violinista a Mallorca, una suite amb grans èxits de la bossanova. I Seison Show, un supergrup que va funcionar entre els anys 1964 i 1965, on hi havia la italiana Nella Colombo i las Hermanas Serrano, van dur al terreny de la bossanova “La ragazza del weekend” i la celebèrrima “La mama” de Charles AznavourRudy Ventura va deixar també la seva lectura particular de la samba “Ese beso”, i Tony Vilaplana va adaptar la mateixa peça al català. També han treballat intensament amb el material brasiler Carme CanelaEnric HernàezMaria Cinta... Però si hi ha un artista que va treballar especialment la música brasilera, aquest és Llorenç Torres, net del Maestro Demón. Va escriure i interpretar diverses bossanoves en català, com el seu primer disc “Ja en parlarem demà”.

Totes aquestes músiques, i algunes altres com una gravació inèdita de "Chega de saudade" de Jobim feta pel pianista Josep Cunill o la versió bossanova del "Cant dels ocells" de Josep Soto i Paquito d'Rivera, protagonitzen el programa Club Trébol a Ràdio 4, d'aquest 16 de juliol de 2017. 
************************************************************************

La música brasilera ja la trobem a Barcelona els anys 30 amb les sambes i matxitxes que tocava el Maestro Demón amb la seva orquestra al Paral·lel i que va gravar en discos de pedra. Trenta anys més tard, la bossa nova interessava al guitarrista Ferran Orteu i petits combos les incorporaven al seu repertori de ball o braserie.

Doi doi de l'Orquestra Fon Fon era la melodia que escoltàvem en un disc SAEF de 1963 de Fernando Orteu y su conjunto. També als cantants de moda, les editorials de partitures i les discogràfiques els feien gravar bossa nova.  Com la Lita Torelló que l'any 1962 va gravar a Vergara una versió de Desafinado.

 

                                   

Jesús Moreno and his Barcelonians o sigui Jesús Peyrón i la seva orquestra de creuers pel Carib, va gravar la Samba bop que ara escoltàvem.  Fins i tot el músic cubà Paquito d'Rivera es va interessar per les bossa nova que escrivia Peyrón i així o va explicar al públic del Jamborée en una visita recent.

 

Salvador Font Mantequilla, en la seva etapa de violinista a Mallorca, tocava amb el pianista Argimiro Sanpedro suites de bossa nova on hi havia Corcovado, Canción de Orfeo, Desafinado... El seu violí vellutat li donava un aire especial.

 

La cantant italiana Nella Colombo, les Germanes Serrano i el trio de ritme del Dúo Dinámico amb Xavier Cubedo al baix, Miguel Iniesta a la guitarra i Manuel Ribera Parcerises a la bateria, conformaven el Seison Show, un super grup de vida curta 1964-65.  No era rendible economicament i després de publicar 5 discos EP es van desfer.  Es sentien a gust amb el ritme de bossa nova.  Ara els escoltàvem en una versió de la cançó italiana La ragazza del weeek end.  Un costum dels 60's era que si un ritme tenia èxit se'l posava a tot arreu com el Somni d'amor de Litsz a ritme de twist, La vall del riu vermell en rock and roll... Seison Show va gravar a ritme de bossa nova la cançó trista de Charles Aznavour La mama l'any 1964.

 

La Nova cançó catalana va ser un fenomen, pel que fa a la música, afrancesat.  Hi va haver poques excepcions però molt rellevants: Llorenç Torres, net del Maestro Demón, es va donar a conèixer amb una bossa nova  i en va interpretar moltes més a principi dels anys 70.

Chega de saudade de João Gilberto té una versió catalana que no està gravada en disc però que van enregistrar els Seveis Exteriors de RNE-Catalunya l'any 1991.  El grup vocal A Capel·la eren vuit cantants dirigits per Xavier Garriga, que els vam enregistrar en un concert donat a la Casa Elizalde de Barcelona.  El piano de Josep Cunill ens va obsequiar en exclusiva un enegistrament el 2006 de la mateixa melodia.  Chega de saudade: Brasil i Catalunya al programa Club Trébol de juliol de 2017.

L'últim tema de l'últim disc de Lita Torelló l'any 1967 conté Tristeza  d'Haroldo Lobo i Niltinho.  Els professionals de la cançó van deixar bones versions de la música del Brasil com Rudy Ventura i Ese beso que després va gravar en català i castellà Tony Vilaplana per la marca Vergara.  Al progra podeu escoltar un muntatge de les dues versions.

 

L'any 1972 Ferran Orteu va voler gravar un disc amb presència important de bossa nova i molts mitjans musicals i tècnics. La petita discogràfica barcelonina Spiral va publicar La guitarra con bossa amb aquest Solos tu y yo que hem programat i sentim Ferran Orteu com ens explicava la seva preferència per la bossa nova.

 

El guitarrista Josep Soto va gravar l'any 2001 una versió amb aire de bossa nova de la cançó tradicional catalana El cant dels ocells.  El convidat que hi va posar el clarinet era un músic d'excepció, el cubà Paquito d'Rivera.  Brasil i Catalunya una vegada més, com a tots els exemples que us posem al programa de juliol 2017.

Una cantant granadina que els anys 60 va fer la seva carrera a Barcelona i ara viu a Mollerussa, Gelu també va gravar bossa nova encara que sonava més italiana que brasilera.  Cúlpale a la bossa nova.

 

Salomé va tenir el privilegi de gravar diverses vegades les mateixes cançons i aquest no és un fet corrent a l'ambient discogràfic espanyol.  Belter va gravar la cançó Sóc molt poca cosa de JMª Andreu i Lleó Borrell per segona vegada sense conjunt modern, amb protagonisme especial de la guitarra de Manuel Cubedo.  El resultat: un encert i l'aire de bossa nova molt més intens.

Abans que la bossa nova ens arribés, les sambes i choros ja estaven al repertori dels grups de ball com el primer Latin Combo que a finals dels anys 50 va gravar Río Grande.

 

Maria Cinta Rosselló, com Llorenç Torres, ha sigut de les artistes de la nova cançó catalana que més s'han acostat al Brasil, sense oblidar Enric Hernàez un altre cantautor.  El tema Corsaris, amb lletra i música de Maria Cinta dona a entendre clarament la seva vinculació a la bossa nova i Brasil en general.

I acabem el Club Trébol Brasil-Barcelona amb el guitarrista Ferran Orteu en un enregistrament de l'any 2000 amb guitarra sola de Desafinado.  Des de la matxitxa del  Maestro Demón al Paral·lel dels anys 30 fins les excel·lents versions de Carme Canela del segle XXI, hi ha hagut molt bona música que convé recordar.   Hi haurà més programes amb aquesta temàtica.

Dyango, el músic i cantant

La formació i els gustos del cantant barceloní, a Club Trébol

És un dels cantants catalans més coneguts arreu del món. Però se l'ha lligat tant al rol de veu romàntica per a cançons melòdiques que el seu solidíssim bagatge musical ha quedat sempre en un discretíssim segon pla. Aquest diumenge 25 de juny, Dyango parla de música amb Jordi Martí Fabra al Club Trébol.  

Els ensenyaments músicals del seu pare, que era trompetista; l'admiració envers els grans músics de jazz, la referència de cantants com Roberto 'Polaco' Goyeneche, Lucho Gatica i Gilbert Bécaud, l'encant del tango, els vincles amb músics com Ricard Miralles, Ricard Roda i Francesc Burrull, la fracassada gira europea amb el jove grup de jazz Los Cinco de Barcelona, la fal·lera pel Barça, l'afició a la pintura, els inicis musicals a la sala Las Vegas, l'èxit massiu a Amèrica i el seu bateig artístics a l'ombra de Django Reinhardt són alguns dels temes que es tractaran a l'entrevista amb Josep Gómez Romero, Dyango.

Combos dels 50's i 60's a Barcelona

Força Itàlia i el txa-txa-txà  (Jordi Martí Fabra i Jordi Roura)

Els combos de la Barcelona de 1960, a Club Trébol

Aquest diumenge 18 de juny, el programa Club Trébol, de Ràdio 4, viatjarà fins a la Barcelona de finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Un moment molt particular, després de l'esplendor de les grans orquestres i just abans de l'arribada dels peluts, en què van proliferar els petits combos amb gust per la cançó italiana i el txa-txa-txà.
El conjunt Los Embajadores amb el cantant Domenico Modugno, el 1959  

A finals dels anys cinquanta del segle passat, les orquestres de ball de Barcelona, tant les professionals com les anomenades popularment 'domingueres', van patir una crisi important. D'una banda, van proliferar les gires a l’estranger que proporcionaven als músics ingressos més segurs i estables, i de l'altra, els canvis en els gustos i les noves modes propiciades pel rock and roll i el twist van anar preparant el terreny perquè, en pocs anys, els grups 'peluts' canviessin de dalt a baix el model de la música popular.

Abans que es consolidés del tot aquest canvi de paradigma, però, hi va haver un temps de transició en què van proliferar els combos amb un sabor genuí. Petites formacions integrades per músics que havien format part de grans orquestres i que buscaven noves expressions artístiques sota la poderosa influència dels cantants italians i d'un ritme molt concret: el txa-txa-txà. Ricard Roda, Salvador Font 'Mantequilla', Josep Cunill, Francesc Burrull, Ramon Farran o Manolo Bolao van ser alguns d'aquests músics.
 
Bon exemple d'aquesta tendència és el grup de vida efímera Eddy Guerin & Les Barcels, que el 1959 van gravar, a la seva manera, quatre èxits del Festival de la Cançó de Sanremo. Formaven el grup Ramon Farran a la bateria, Manolo Bolao a la guitarra elèctrica, Ricard Roda als saxos, clarinets i flautes, i els germans Gràcia al baix i el piano.

 
1959 el grup Los Barcel's  format per Eduardo Gracia, Manolo Bolao, Eddy Guerín i Ramon Farran, amb Ricard Roda, enregistrant un disc per a SAEF 
 
Un altres d'aquests combos té el seu origen el 1958 a Suïssa. Allà estava de gira l'Orquestra Tropicana quan quatre dels seus integrants (el bateria Josep Coll, el contrabaix Jaume Vilagrassa, el saxofonista Agapit Torrent i el pianista i vibrafonista Francesc Burrull) van fer plans per muntar un conjunt a la italiana i tocar a petites sales de Barcelona. Així va néixer el Latin Combo, que va debutar a la sala Bikini el maig del 1958. Veus discretament cuidades i molts txa-txa-txàs eren marca de la casa. Fins i tot van dur a aquest ritme l'èxit “Quinze años tiene mi amor”, del Dúo Dinámico.
 
Un altre grup d'aquella escena eren Los Embajadores, quintet format pel trompetista Ferran Orteu. Entre 1959 i 1962 van publicar diversos discos. Tot ho passaven a txa-txa-txà, fins i tot el pasdoble valencià “El fallero”, amb una curiosa versió que incloïa desenvolupaments jazzístics amb vibràfon, flauta i piano. També versionaven al seu aire peces com el bolero “La escalera” o “El berebito”, una mena de garrotín andalús, que també duïen al terreny del txa-txa-txà.
 
En la mateixa època de finals dels cinquanta, La Voz de Su Amo va publicar un EP curiós protagonitzat per un supergrup de veus. Es feien dir Los Volare i hi cantaven, entre altres, Josep Guardiola i las Hermanas Serrano. I aquells anys, també corria per les sales de Barcelona el guitarrista gitano Miguel Manzanos, que havia format part del llegendaris Clippers dels anys quaranta i que posteriorment formaria un quintet propi, amb el qual va adaptar cançons italianes i èxits del moment, publicant tres discos per a Discophon. Al quintet d'aquest gitano català hi havia també el trompetista i cantant valencià Vicente Serrano, i junts adaptaven temes italians com ara "Luna de Capri". 
 
Aquests grups, en definitiva, estaven molt pendents de la moda italiana i d'artistes com Bruno Martino, Renato Carosone, Peppino di Capri... però també de la cançó francesa (atenció a la versió ballable que Los Comodines feien de "L'important c'est la rose", de Gilbert Bécaud) i dels sons brasilers i la nova bossanova que arribava des d'ultramar. La segona formació dels Latin Combo, per exemple, van gravar per a Vergara una gran versió del “Desafinado” de Joao Gilberto, amb un solo de guitarra de Manolo Bolao
 
Tota aquesta estètica es va anar diluïnt, primer amb la irrupció dels conjunts joves sorgits dels ambients estudiantils (Los Pájaros Locos, Golden Quarter, Los Catinos) i després amb els peluts que seguien la nova hegemonia instaurada pels Beatles.

Totes aquestes músiques sonaran al programa Club Trébol de Ràdio 4, aquest diumenge 18 de juny, a partir de les 16 h. També pot escoltar-se a la carta i baixar-se com a podcast en aquest enllaç.
 


Carme Canela, molts registres d'una veu

Carme Canela, a Club Trébol    

 entrevistada per Jordi Martí Fabra

Orquestres, jazz i cançons

La cantant barcelonina Carme Canela passarà aquest diumenge pel Club Trébol de Ràdio 4 per parlar d'orquestres, de jazz, de cançons i d'una carrera que l'ha dut de les orquestres a ser un dels grans referents del jazz vocal a Catalunya.
Carme Canela

Els inicis musicals als escenaris quan tenia setze anys, el rodatge i l'aprenentatge intens amb l'Orquesta Encantada, l'experiència amb el grup Caramba, la influència de referents com Gato Pérez i Manel Joseph, els duos amb Agustí Fernàndez, la màgia dels boleros i la música brasilera, els grans àlbums de jazz com a solista -començant per Introducing Carme Canela, Disc Català de l'Any de 1997 de Ràdio 4-, els títols amb noms de dona que forneixen el repertori del seu disc Granito de sal (Fresh Sound, 2014) i els projectes que té en marxa són alguns dels temes de què parlarà la cantant.

Teatre musical a la Barcelona del segle XX Cap. 3

Tresors del teatre musical català        Jordi Martí Fabra

Alady, Sisa, Capri, Gitanillo de Bronze, la Trinca... al Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 ofereix aquest 23 d'abril (16 h) la tercera part de la sèrie dedicada al teatre musical català, amb músiques de cabaret, varietats, revistes del Paral·lel, clàssics catalans revisitats, melodies de Broadway adaptades, paròdies diverses...
Carles Saldaña 'Alady', l'últim rei del Paral·lel   Carles Saldaña 'Alady', l'últim rei del Paral·lel   Carles Saldaña 'Alady', l'últim rei del Paral·lel  

Al Club Trébol sonaran el one-step "Barcelona", interpretat el 1926 per Sandor Jozsi; el fox "Calla corazón", amb Alberto Semprini y su Orquesta, del 1947; el gran Alady cantant "Taxi, al cómico!" al costat d'un cor de vicetiples, el mateix 1947; la diva Carmen De Lirio amb "Noche de bodas", del musical Esta noche no me acuesto, del 1950; Antonio Amaya 'el Gitanillo de Bronze', que es passejava per Barcelona amb el seu cadillac i espectaculars abrics de pell, interpretant el bolero "Se fue mi amor", del film de 1950 Apartado de de correos 1001; el transformista de la Barceloneta i ídol del Molino Escamillo amb "Mi papagayo colorao", de principis dels seixants, provocativa i picant cançó sobre un lloroc apaç de discutir de futbol, ballar el mambo i parlar en esperanto; la cantant Teresa María doblant al castellà les conegudes melodies del film Sonrisas y lágrimas, del 1965; el genial Joan Capri amb el rock and roll "Piqui rasqui rasqui piqui" i la seva paròdia de la Nova Cançó, "No som res", del 1968.
 
També hi haurà "Ningú no comprèn ningú", mostra dels èxits dels muntatges de La Trinca al Teatre Espanyol del Paral·lel (Trincar i riure, Mort de gana show, Ca Barret...); sarsuela mallorquina amb Ai Joaquín, que has vingut de prim, sobre els indianos que tornaven pobres a l'illa, amb referències incloses a l'himne a Sant Antoni; els contes de Pere Calders duts a l'escenari per Dagoll Dagom i Sisa a l'espectacle Antaviana; el popular "Himne dels pirates", amb música d'Albert Guinovart i lletra de Xavier Bru de Sala, de l'exitós Mar i cel de la mateixa companyia Dagoll Dagom, i finalment, Pep Anton Muñoz i Àngels Gonyalons protagonitzant l'exitosa Estan tocant la nostra cançó.
 

Dagoll Dagom, Pere Calders i Sisa, a Antaviana

Toti Soler, guitarrista i músic de llarga trajectòria

Poesia, Bach, ocells...

Toti Soler, aquest diumenge al Club Trébol de Ràdio 4

El guitarrista Toti Soler passarà aquest diumenge pel Club Trébol de Ràdio 4 per repassar en una extensa i relaxada entrevista la seva trajectòria, des de l'ambient culte i musical on va créixer i va començar a perfilar la seva personalitat artística fins a les 'transparències', composicions despullades ambientades en la pau de l'Empordà. 

Toti Soler Foto: Juan Miguel Morales

La poderosa influència d'un pare que li va inculcar l'amor per la música i la poesia; els inicis amb conjunts de pop com Els Xerracs i Pic-nic; l'explosió de la guitarra elèctrica amb el grup Om; el disc Liebeslied (Edigsa, 1972) amb una important versió de Leonard Cohen; els viatges a Andalusia per conèixer la guitarra ferèstega i indòmita de Diego del Gastor; la particular amalgama de flamenc, jazz i clàssica que pot escoltar-se en treballs com El gat blanc (Edigsa, 1973); els vincles entranyables amb Ovidi Montllor i la sorprenent relació amb el cantautor francès Leo Ferré; l'admiració envers Bach i l'ambient bucòlic de Palau-Sator, el poblet empordanès on enregistra les seves 'transparències'... Tots aquests temes, i encara algun altre, es comentaran i s'il·lustraran aquest diumenge 26 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio4, dedicat íntegrament a la personalitat artística, guitarrística i poètica de Toti Soler.

El Mestre Valero. Vocalista, trombonista i director musical.

Un mestre trombonista

La vida i la música de José Valero, aquest 12 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio 4

Trombonista, arranjador, director d'orquestra... José Valero és un d'aquells músics que va treballar en diversos estils i facetes al llarg del segle passat. Entre els anys quaranta i setanta del segle passat, Valero va ser una estrella propulsada pel cine, però també va estar al darrera de grans produccions discogràfiques. Ell és el protagonista aquest diumenge 12 de febrer del programa Club Trébol a Ràdio 4. 
 
José Valero, en una foto promocional dels anys quaranta del segle passat

Nascut el 1919 al poble aragonès de Daroca i crescut a Barcelona, José Valero va estudiar música centrant-se en el violí (quan era un nen en va arribar acumular una bona pila, però tots de joguina). L'esclat de la Guerra Civil va estroncar els seus estudis. Acabada la guerra, i decidit a guanyar-se la vida amb la música, Valero va decidir-se per un altre instrument: el trombó.

El jazzista nordamericà Tommy Dorsey va ser el seu gran referent, i aviat va convertir-se, ell mateix, en tot un referent del trombó al país. El 1939 va entrar a l'orquestra de Lluís Rovira, i posteriorment va assumir la direcció de l'orquestra quan el mestre va abandonar-la i va passar a anomenar-se Orquesta Gran Casino. Fins que el servei militar el va enviar a l'Àfrica.

En tornar, el 1942, toca amb orquestres i grava com a vocalista cançons d'èxit, com ara "Sollozos" -potser d'aquí li va venir el sobrenom d'El llorón- o el foxtrot "Tres vagabundos". També actua a les sales barcelonines de l'època: La Rosaleda, El Cortijo, el Frontón Colón, el Novedades... i també al cine, ja que va arribar a actuar a la pel·lícula Deliciosamente tontos, al costat de la gran cantant Rina Celi. Allà cantava la rumba cubana "Vana ilusión", una història d'amors prohibits pel color de la pell.

Amb el pianista italià Alberto Semprini, va integrar-se en un gran muntatge al Paral·lel barceloní, produït pels Vienesos i al costat de destacats instrumentistes. També va organitzar i desfer la seva pròpia orquestra unes quantes vegades. Va recórrer casinos de diversos països iv a ser el marti de Pepita Sansalvador, ballarina del Gran Teatre del Liceu.

El 1958, Valero va decidir deixar el món de les orquestres per dedicar-se a la tasca, en principi més relaxada, dels arranjaments i la gravació en segells com La Voz de su Amo, Vergara, Equipo, Discophon... La seva feina està darrera de molts èxits de Los Sirex, Lita Torelló, Francisco HerederoTony Vilaplana, Ramon Calduch... molts el recorden dirigint amb la mà dreta mentre aguantava un cigarret amb filtre amb l'esquerra. José Valero va morir el 18 d'agost del 2001.
 
El 2013, el segell barceloní de Jordi Pujol Baulenas, Fresh Sound, va editar l'àlbum recopilarori de José Valero Al correr del tiempo, amb 24 cançons i un subtítol prou eloqüent: "la voz española del swing melódico y los ritmos tropicales".

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios