« Miquel Pujadó, adaptador de lletres | Portada del Blog | Llorenç Inglés, de Sant Antoni a Calcuta »

Acordions a la música moderna

Virtuosos i no sempre ben vistos

Especial acordionistes a Club Trébol

El Club Trébol del passat 17 de juny va ser especial, perquè va dedicar-se íntegrament a un grapat de grans acordionistes del segle passat. No sempre van estar ben considerats en els àmbits més acadèmics i convencionals, però van ser grans solistes, i també acompanyants de grans veus, de Gardel a Ovidi
Serramont tocant en una pel·lícula als anys quaranta Foto: Arxiu família Martí Montserrat

El passeig acordionístic d'aquest episodi del Club Trébol comença als anys trenta amb Martí Montserrat i Guillemat, nascut l'any 1906 a El Morell i conegut artísticament com Serramont

Serramont va començar a tocar amb un diatònic, però aviat es va passar a l'acordió piano i va muntar una orquestra musette que va passejar per Europa fins el 1939. Era un bon músic que havia escrit i ensenyat l'ofici a algú tan important com el cantant de tangos Carlos Gardel, amb qui havia treballat al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Durant la Guerra Civil, Serramont va estar actuant per Europa, però en tornar li va caure el món a sobre: camps de concentració, malaties i problemes. Sortosament, a final dels anys quaranta va començar a treballar altra vegada. Fins i tot va aparèixer tocant l'acordió en alguns films d'Ignacio F. Iquino, rodats a Barcelona. A més, amb el seu conjunt treballava a les principals sales de festa de Barcelona, on va coincidir a l'escenari amb artistes molt més joves com Josep Guardiola i Rudy Ventura.

Frank Dubé és un altre dels grans acordionistes del segle passat a Barcelona. Artista polifacètic i xouman encara en actiu que als anys cinquanta ja era un elegant acordionista i músic de carrera. Format amb Pepita Sellés, la mesura del seu bon gust la dóna, per exemple, el solo jazzístic que va afegir a la seva versió de la banda sonora de Mon oncle, el cèlebre film de Jacques Tati. I també és seu, tot i que no es va acreditar, el solo de la cançó "L'encís d'Andorra", amb què Emili Vendrell Fill va vèncer el I Festival de Cançó d'Andorra.

Un altre nom de pes en la història de l'acordió a Barcelona, Jean Freber, va formar part de l'orquesra del violinista jueu francès Bernard Hilda, que recollia músics refugiats provinents de la França ocupada i actuava entre espies a l'Hotel Ritz durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Freber va deixar de banda la seva habilitat amb el musette francès per interpretar ballables amb swing i petites improvisacions jazzístiques. Un altre gran músic, Jesús Peyrón Moreno, líder de Jesús Moreno y su orquesta, es presentava abans de res com a trombonista, però també tocava el contrabaix, el vibràfon, el piano i l'acordió. I amb aquest darrer instument va arribar a acompanyar la gran Édith Piaf.

A Catalunya hi ha hagut acordionistes de prestigi internacional com Pepita Sellés, mencionada anteriorment; la seva filla Pepita Perelló, que va continuar la seva tasca al capdavant de l'Orquestra de Cambra d'Acordions de Barcelona, i Joaquín Gomar, que a més de guanyar diversos premis importants, va enregistrar dos discos a La Voz de su Amo a finals dels anys 50. 
 
Els conjunts i el rock
A finals dels 50, quan va arribar a Barcelona la moda dels conjunts universitaris de música moderna, l'acordió va servir per substituir amb la seva versatilitat les seccions de saxos i metalls. Exemples d'aquest ús de l'instrument poden trobar-se en els conjunts Catch as can, una llegenda dels primers concursos universitaris de conjunts moderns a Barcelona, i Los Pájaros Locos.
 
L'arribada del rock i l'electrificació massiva en instruments com els teclats van suposar en definitiva tot un canvi de paradigma en la música popular. L'acordió perd presència, però també s'adapta als nous temps i s'aplica en propostes innovadores, com ara les de Maurici Vilavecchia i la seva música de contraband en grups com Casavella i Vox Populi, o Conrad Setó, que va dotar d'una extraordinària calidesa l'adaptació que Ovidi Montllor va fer del poema "M'aclame a tu", de Vicent Andrés Estellés.

0 Comentarios

Esto es solo una previsualización.Su comentario aun no ha sido aprobado.

Ocupado...
Your comment could not be posted. Error type:
Su comentario ha sido publicado. Haga click aquí si desea publicar otro comentario

Las letras y números que has introducido no coinciden con los de la imagen. Por favor, inténtalo de nuevo.

Como paso final antes de publicar el comentario, introduce las letras y números que se ven en la imagen de abajo. Esto es necesario para impedir comentarios de programas automáticos.

¿No puedes leer bien esta imagen? Ver una alternativa.

Ocupado...

Mi comentario

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios