76 posts con categoría "Música"

Aznavour i nosaltres

La influència del cantant francès a Catalunya, al Club Trébol

El programa Club Trébol d'aquest dissabte 6 d'octubre a Ràdio 4 estarà dedicat íntegrament a Charles Aznavour, mort el passat 1 d'octubre, i més concretament a la seva relació amb els músics catalans, amb els comentaris d'Enric Cusí, locutor i especialista en la cançó francesa.
Charles Aznavour 

Als anys seixanta, pocs cantants francesos de primera línia creuaven els Pirineus per actuar a la Catalunya Sud. Ni Brel -que només va visitar Barcelona fugisserament al principi de la seva carrera-, ni Brassens, ni Ferré... van ser els dos grans representants de la línia més comercial de la Chanson, Gilbert Bécaud i Charles Aznavour, qui van actuar amb certa regularitat als teatres i platós d'aquest racó d'Europa... tots dos eren extraordinàriament populars i venien grans quantitats de discos, en francès però especialment en les adaptacions que feien en castellà, orientades al mercat de l'Estat Espanyol i l'Amèrica Llatina.

Baixet, més aviat lleig i amb una veu poc convencional, Charles Aznavour va triomfar des de jove en base a la seva facilitat per escriure grans cançons i dotar-les de punch popular. Fill de la diàspora armènia i de família d'artistes, va fer de secretari i compositor al servei d'Édith Piaf (la poderosa artista que obligar-lo a operar-se el nas), i va fer d'actor, de crooner... la seva obra és amplíssima. 

Va tenir molta relació amb la ciutat de Barcelona. Ja als anys cinquanta actuava a l'Emporium, el cabaret del carrer Muntaner que també van visitar Bécaud i Brel. També va fer-se seus els estudis televisius de Miramar de Barcelona, l'Àngel Casas Show de Televisió de Catalunya, el Gran Teatre del Liceu... i el Palau de la Música, on va debutar el 2 de maig de 1965. Aquella mateixa tarda, Joan Manuel Serrat havia debtutat com a Jutge amb Remei Margarit i Joan Ramon Bonet a Espluges de Llobregat. Van mirar d'acabar ràpid per anar a corre-cuita al Palau a escoltar l'estrella d'arrels armènies.

En castellà el van versionar els seus amics Josep Guardiola Ramon Calduch (que li va dedicar tot un EP molt ben orquestrat), així com els Gipsy Kings, entre molts altres. En català, es van fer adaptacions per part de Toni VilaplanaMagdaLluís OlivaresJoan Isaac... als anys seixanta, al Mídem de Canes, Lluís Serrahima va convèncer-lo perquè gravés en català. Finalment l'operació no va quallar per interessos discogràfics. I molts anys més tard, a l'Institut Francès de Barcelona, Aznavour va deixar dit que si trobava un bon traductor cantaria en català. La seva influència és forta i transversal. Enric Cusí és de l'opinió que Joan Manuel Serrat, més enllà de les comparacions habituals amb autors més intel·lectuals com Brel, Brassens o Ferré, té molts de paral·lelismes amb Aznavour tant per les cuidades lletres costumistes com per la capacitat extrema per imaginar melodies perdurables. Els lligams entre les peces "Qui?" "Si la muerte pisa mi huerto" en serien un bon exemple.

 
Mary Santpere i Charles Aznavour el 1965 a la Font del Lleó de Barcelona Foto: Horacio Seguí

Jazz català dels anys 30 i 40

Arrenca amb jazz una nova temporada del Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4, que repassa la vida i obra dels músics catalans del segle XX, engega una nova temporada aquest dissabte a les 18 h amb un especial dedicat a recordar grans èxits de les orquestres que van fer ballar Barcelona entre els anys trenta i quaranta.  
Demon's Jazz, als anys trenta. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Emil Hot Five
Demon Sexteto Hot, el duo Rovireta-VentasJosé Puertas y su Quinteto HotOrquesta BizarrosQuinteto NocturnosAntonio Machín amb l'Orquesta Gran CasinoLos Clipper'sAlbalat y su RitmoBonet de San Pedro y los 7 de Palma... Tots ells sonaran aquest dissabte 8 de setembre al primer programa de la temporada del Club Trébol a Ràdio 4, en un passeig panoràmic per la música d'èxit que sonava a les sales de Barcelona entre els anys trenta i quaranta. Una època marcada pel swing, el hot i els aires manouche, però també pels ritmes llatinoamericans i per les adaptacions o referències a les cançons tradicionals catalanes.

Martí Montserrat Serramont (1906-1990)

Serramont a pel·lícula BLOG

Martí Montserrat i Guillemat va néixer el dia 3 de juliol de 1906 a El Morell (Tarragonès).  Era fill d'en Martí i l'Antònia, els propietaris del café del poble.

Als 7 anys li van regalar el primer acordió.  Va anar a estudiar les primeres nocions de música a Reus.  A casa seva, el café del poble, actuava pels clients i també anava a altres pobles a fer la mateixa feina, vestit encara amb la bata d'escola.  

Més tard els pares el van enviar a estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona, on va fer tota la carrera de piano.  Amb aquests estudis, al llarg de la seva vida artística va poder exercir de compositor, director d’orquestra, pianista, guitarrista, acordionista i organista. 

Serramont va tenir sempre molt d'interés pels instruments nous, exòtics i que funcionaven amb electricitat.  Un dels seus instruments especialment apreciat pel públic va ser la guitarra hawaiana, la guitarra mágica, que tocava al revés i de la que havia estat autodidàcta.

Casado et Serramont París 4 cartell al carrer BLOG
Casado & Serramont

Els anys 30 treballa en formació de duet amb José Morató i després amb Casado amb el que triomfa a París i a Suïssa.  També forma part de Los Muchachos una orquestrina d'aire espanyol-andalús que passeja per Europa acompanyant la cantant Dolly.

Miss Dolly y sus muchachos BLOG

La seva primera composició oficial va ser el xotis Ni pintao de l’any 1925 que va publicar amb una partitura il·lustrada pel dibuixant Opisso.  En aquests anys, a mitjans dels anys 20, va aconseguir l'obra de més projecció internacional de tota la seva carrera, el tango La gloria del águila que Carlos Gardel va fer famosa arreu del món en disc i en les actuacions. 

 

La gloria del águila PARTITURA BLOG

 El vuelo del águila CARLOS GARDEL

Serramont també va ensenyar a Gardel un altre tango que després seria molt famós La cieguita.

L’any 1932, després d’integrar diverses orquestres, va formar el seu propi conjunt ORQUESTA SERRAMONT que actuava a sales de festa i enregistrava discos. 

¡Ay Teodoro!1931 BLOG

L'any 1936, al esclatar la guerra civil ell es trobava a París on es va quedar fins que va acabar.  L'any 1939 va tornar cap Espanya pensant que no li passaria res però el regim de Franco el va fer presoner i el va enviar a un camp de concentració de Guernica.  Serramont, un home extraordinariament pulcre i exigent amb l'higiene, no volia menjar i es va anar posant molt malalt.  Finalment, tuberculós i molt deprimit, va ser acollit per unes monges que el cuidaven a les que ell, en agraiment pel tracte rebut, va compondre música per les misses i el mes de Maria del convent.

A principis dels anys 40 va tornar al seu poble, El Morell.  Es volia  acabar de curar i refer. L'estada al seu poble va significar a més a més de la recuperació física un canvi important a la seva vida familiar. De fet tenia casa a Barcelona perquè allà hi havia la feina però viatjava sovint a El Morell.  En aquest temps, va treballar molt en teatre musical pel poble: va adaptar uns pastorets tradicionals, va escriure La passió de les dones i una sarsuela titulada L'ocell de foc.  El 30 d'abril de 1946 es va casar amb Maria, 15 anys més jove que ell i filla d'una família que estava en litigi amb els Montserrat per uns terrenys i problemes de la guerra civil.

Una vegada casats se'n van anar a Barcelona on van viure de rellogats a diferents cases properes a la Rambla i a dos punts que interessaven molt a Serramont per la seva feina: el Liceu i el Sindicat de Músics.

Els anys 40 que van ser foscos per a molts artistes, van tenir una escletxa per SERRAMONT que va treballar molt en el cine que es feia a Barcelona. Com autor de la música, cançons i fins i tot fent d’actor, va treballar al cinema espanyol dels anys 40 en pel·lícules com La culpa de otro, Un enredo de familia, Obsesión, Huyendo de si mismo, Internado para señoritas, Delincuentes i La melodía misteriosa. Hi ha dues etapes en la seva col·laboració amb el cinema: primer amb Iquino a les comedietes dels anys 40 i després amb Joan Fortuny als 50 on fins i tot van fer versions dobles de pel·lícules amb arguments més seriosos, per a Espanya censurades i per Europa amb escenes més pujades de to.

1943 Serramont cine

Els anys 1947-48 els va passar actuant en sales de París, al Club Brooks de Tanger i al Gran Casino d'Espinho a Portugal.

Orquesta Serramont agost 1955 BLOG

SERRAMONT va compondre dues sardanes El noiet de l’acordió l’any 1949 i El port de Barcelona que va incloure a una de les Bandes Sonores de pel·lícules.  També dels anys 40 es conserva correspondència amb l'escriptor humorístic Enrique Jardiel Poncela, amb qui havien de fer una obra de teatre musical.

  Carta Jardiel Poncela BLOG

Als anys 50 es va fer molt famosa la seva orquestra atracció MUSETTE DE SERRAMONT que, a més a més d'acuar sola, va acompanyar artistes coneguts: Carlos Acuña, Lydia Scotty, Mario Calvell, Ballet Buenos Aires, Lucho Gatica, Los Panchos, Víctor Balaguer, etc.  

Bolero abril 1958 BLOG

A la dècada dels 60 va actuar durant quinze anys seguits a la sala Bolero de BCN on va coincidir amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico, entre d’altres.  Ja havia actuat a altres locals importants de Barcelona com El oro del Rhin i Rigat.  SERRAMONT va dirigir la primera orquestra de TVE a Catalunya, als estudis de Miramar.

Amb l'humorista Cassen van implantar una moda de ballables humorístics que denominaven ríase bailando.  Van treballar junts en diversos discos i espectacles.

Cassen RIASE BAILANDO

La chacha y el Cha cha cha CASSEN 

L'any 1964 es va presentar al Festival de la Canción Mediterránea però la seva cançó no va passar la ronda prèvia.

En aquesta època vivia d'actuar a casaments i festes particulars on actuava amb petites formacions ocasionals i també donava classes d'acordió.

Cap a l'any 1968 se'n va anar a viure a Tarragona on va actuar a la Sala Maxim's dos anys aproximadament.  Després va tornar a Barcelona i els últims anys de la seva vida es va dedicar molt a la composició i arranjaments.  També va endreçar i classificar papers de la seva carrera que guardava feia anys i que omplen diversos armaris del seu estudi al carrer Nou de la Rambla.

Martí Montserrat Serramont Caricatura març 1959 BLOG

Serramont entrevistat a RNE l'any 1976 per Luis del Olmo

Va morir el 12 de gener de 1990.

Tot i que componia i dirigia, com més se’l recorda en l’ambient musical de Catalunya és com a instrumentista.  SERRAMONT va ser el nom artístic que va triar MARTÍ MONTSERRAT, un músic nascut a principi del segle XX que va tenir una llarga trajectòria professional.  Va saber-se adaptar a canvis de modes, guerres i seriosos problemes de salut amb unes idees molt clares del que volia fer i el que volia ser al món de la música.  Tan aviat mirava endavant i adaptava els últims avenços tecnològics per a les seves orquestres, com retrocedia a esquemes clàssics per a fer reinterpretacions de les seves composicions.  Ball, varietats, cine, sarsueles...  De Carlos Gardel fins l’humorista Cassen passant per Marcos Redondo i Emili Vendrell, una llarga llista d’artistes va col·laborar amb Serramont en 70 anys de vida artística.

Van enregistrar temes seus Emili Vendrell, Carlos Gardel, Cassen, Rafael Medina, Marcos Redondo, Mario Visconti, Carlos Acuña, Mercedes Vecino, Lucho Gatica, Trio Los Panchos i Eugenia Roca, entre d’altres.

 

 

 

 

Llorenç Inglés, de Sant Antoni a Calcuta

El bateria protagonitza aquest 24 de juny el Club Trébol

Aquest diumenge 24 de juny, el programa Club Trébol de Ràdio 4 parlarà amb un dels grans músics de la música popular del segle passat a Catalunya, el bateria Llorenç Inglés, que va rodar el món com a músic i va ser també testimoni privilegiat de l'ambient musical a les sales barcelonines.
Llorenç Inglés. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Llorenç Inglés Coma va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1925. A la família no hi havia tradició de músics, més enllà d'un oncle que va anar a l'Argentina als anys vint i va arribar a treballar amb Carlos Gardel, tot i que va acabar tornant arruïnat. Inglés va començar a estudiar diversos instruments al Conservatori del Liceu de Barcelona, però els va deixar tots per dedicar-se a la bateria; hi va tenir molt a veure un timbal que els seus pares, originaris del poble d'Alcanyís, tenien penjat en una paret a casa.

Molt vinculat a l'ambient musical del barri de Sant Antoni, entre els anys 1945 i 1947 Llorenç Inglés va actuar amb orquestres i grups de ball dels anomenats domingueros (músics amateurs que compaginaven la música amb altres professions) i a partir del 1948 va començar a tocar amb orquestres professionals. Eren els anys en què els grans referents mundials eren Glenn MillerDuke EllingtonBenny Goodman... i a Barcelona, Bonet de San Pedro havia trencat motllos amb el seu swing de combos reduïts, generant una legió de seguidors, mentre que el jueu francès Bernard Hilda, des de la seva orquestra a l'hotel Ritz, introduïa la moda dels violins i els acordions.

Va ser precisament amb Bonet de San Pedro amb qui Inglés va deixar de ser un músic dominguero per esdevenir plenament professional: l'1 de juny de 1948 va tocar en el nou grup de l'estrella mallorquina al Saló Rio del carrer Floridablanca. A partir d'aleshores, i durant els anys quaranta i cinquanta, el bateria no va parar de recórrer món amb diversos combos i orquestres: Portugal (on va coincidir amb Henry Salvador), Alemanya, Escandinàvia, el Líban (al Casino Aley), Pèrsia (a l'hotel Palace de Teheran, on també va tocar per al Xà), l'Iraq (al cabaret Abdulla's), l'Índia (al restaurant italià Firpo's de Calcuta)... i també a les moltíssimes sales que animaven la vida nocturna de Barcelona: la Rosaleda, el Cortijo i els Tres Molinos, el Ritz... i a la part baixa i més canalla, el Panam's, el Tabú, el New York, el Jamboree...  

A partir del 1969 Llorenç Inglés va deixar les actuacions per dedicar-se a fer d'agent d'espectacles.

 
Llorenç Inglés. Foto: Arxiu Jordi Roura

Acordions a la música moderna

Virtuosos i no sempre ben vistos

Especial acordionistes a Club Trébol

El Club Trébol del passat 17 de juny va ser especial, perquè va dedicar-se íntegrament a un grapat de grans acordionistes del segle passat. No sempre van estar ben considerats en els àmbits més acadèmics i convencionals, però van ser grans solistes, i també acompanyants de grans veus, de Gardel a Ovidi
Serramont tocant en una pel·lícula als anys quaranta Foto: Arxiu família Martí Montserrat

El passeig acordionístic d'aquest episodi del Club Trébol comença als anys trenta amb Martí Montserrat i Guillemat, nascut l'any 1906 a El Morell i conegut artísticament com Serramont

Serramont va començar a tocar amb un diatònic, però aviat es va passar a l'acordió piano i va muntar una orquestra musette que va passejar per Europa fins el 1939. Era un bon músic que havia escrit i ensenyat l'ofici a algú tan important com el cantant de tangos Carlos Gardel, amb qui havia treballat al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Durant la Guerra Civil, Serramont va estar actuant per Europa, però en tornar li va caure el món a sobre: camps de concentració, malaties i problemes. Sortosament, a final dels anys quaranta va començar a treballar altra vegada. Fins i tot va aparèixer tocant l'acordió en alguns films d'Ignacio F. Iquino, rodats a Barcelona. A més, amb el seu conjunt treballava a les principals sales de festa de Barcelona, on va coincidir a l'escenari amb artistes molt més joves com Josep Guardiola i Rudy Ventura.

Frank Dubé és un altre dels grans acordionistes del segle passat a Barcelona. Artista polifacètic i xouman encara en actiu que als anys cinquanta ja era un elegant acordionista i músic de carrera. Format amb Pepita Sellés, la mesura del seu bon gust la dóna, per exemple, el solo jazzístic que va afegir a la seva versió de la banda sonora de Mon oncle, el cèlebre film de Jacques Tati. I també és seu, tot i que no es va acreditar, el solo de la cançó "L'encís d'Andorra", amb què Emili Vendrell Fill va vèncer el I Festival de Cançó d'Andorra.

Un altre nom de pes en la història de l'acordió a Barcelona, Jean Freber, va formar part de l'orquesra del violinista jueu francès Bernard Hilda, que recollia músics refugiats provinents de la França ocupada i actuava entre espies a l'Hotel Ritz durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Freber va deixar de banda la seva habilitat amb el musette francès per interpretar ballables amb swing i petites improvisacions jazzístiques. Un altre gran músic, Jesús Peyrón Moreno, líder de Jesús Moreno y su orquesta, es presentava abans de res com a trombonista, però també tocava el contrabaix, el vibràfon, el piano i l'acordió. I amb aquest darrer instument va arribar a acompanyar la gran Édith Piaf.

A Catalunya hi ha hagut acordionistes de prestigi internacional com Pepita Sellés, mencionada anteriorment; la seva filla Pepita Perelló, que va continuar la seva tasca al capdavant de l'Orquestra de Cambra d'Acordions de Barcelona, i Joaquín Gomar, que a més de guanyar diversos premis importants, va enregistrar dos discos a La Voz de su Amo a finals dels anys 50. 
 
Els conjunts i el rock
A finals dels 50, quan va arribar a Barcelona la moda dels conjunts universitaris de música moderna, l'acordió va servir per substituir amb la seva versatilitat les seccions de saxos i metalls. Exemples d'aquest ús de l'instrument poden trobar-se en els conjunts Catch as can, una llegenda dels primers concursos universitaris de conjunts moderns a Barcelona, i Los Pájaros Locos.
 
L'arribada del rock i l'electrificació massiva en instruments com els teclats van suposar en definitiva tot un canvi de paradigma en la música popular. L'acordió perd presència, però també s'adapta als nous temps i s'aplica en propostes innovadores, com ara les de Maurici Vilavecchia i la seva música de contraband en grups com Casavella i Vox Populi, o Conrad Setó, que va dotar d'una extraordinària calidesa l'adaptació que Ovidi Montllor va fer del poema "M'aclame a tu", de Vicent Andrés Estellés.

Miquel Pujadó, adaptador de lletres

Lletrista d'ofici  (Jordi Martí Fabra)

Miquel Pujadó, al Club Trébol

Aquest diumenge 26 de maig, el Club Trébol de Ràdio 4 estarà centrat en l'ofici de lletrista i adaptador de cançons, i més concretament en la figura de Miquel Pujadó, cantautor, erudit de la cançó francesa i continuador de la feina de Josep Maria AndreuJoan Soler AmigóRamon Folch i Camarasa i Jaume Picas
Miquel Pujadó

Al Club Trébol sonaran diverses mostres de la qualitat de Miquel Pujadó com a lletrista i adaptador: la seva versió lliure en català de la cançó "Salade de Fruits", cantada entre altres per La Salseta del Poble Sec; "Tendre", de Claude Nougaro, que va adaptar perquè la cantéssin Guillermina Motta i Jordi Batiste; "Els bancs públics", a partir d'un dels títols més cèlebres de Georges Brassens, que van interpretar un dels grups de Xavier Batllés i més tard Pere Tàpias; "El cinèfilonanista", per a l'espectacle i disc Eròtic Giust del Marcel Casellas Sextet Folk; "Torna aviat Ricard", encarregada a Pujadó per Dyango per homenatjar el seu bon amic Ricard Roda; l'havanera "Sóc un peix de terra endins", en versió de Paco Muñoz; "Ets tu", de Maria-Josep Villarroya; "Somnis de la Plaça Rovira", escrita entre Luís Eduardo Aute i Miquel Pujadó; "Sota la gorra d'en Xesco", en homenatge a Xesco Boix; l'adaptació al català del famós txa-txa-txà "El bodeguero", etc.

Carles Cases: bandes sonores i més

Apartat del 'show-business'       (Jordi Martí Fabra)

Carles Cases, al Club Trébol de Ràdio 4

Els savis llatins ja van reivindicar les bondats d'apartar-se del caos urbà i els interessos mercantils per abraçar una creativitat més íntima. Alguna cosa semblant és el que ha fet el músic Carles Cases, instal·lat fa anys en un bucòlic estudi de Borredà. Aquest diumenge 20 de maig passarà pel Club Trébol.  
Carles Cases Foto: Juan Miguel Morales 

Carles Cases (Sallent, 1958), un músic amb personalitat, passarà aquest diumenge pel programa Club Trébol de Ràdio 4 per comentar durant una hora la seva música i la seva trajectòria, des dels antecedents familiars en el món de la música i el cinema (un dels seus avis projectava pel·lícules, l'altre tocava l'orgue, tots dos a Balsareny) fins a un present en què es confessa apartat del show business i entregat a la feina a la seva casa-estudi al costat d'una bucòlica ermita a Borredà, als boscos del Berguedà. 

Entremig, parlarà també dels seus inicis professionals al combo Lluís Rovira i la descoberta del jazz, la intensa feina als anys vuitanta com a arranjador i director musical dels projectes de Lluís Llach, les experiències electròniques i de sons programats amb el grup Blaumarí, la feina en el món de les bandes sonores per a cinema amb directors com Ventura PonsJaime Chávarri i Gonzalo Suárez, i, ja entrats en el segle XXI, l'abandonament d'una indústria massa previsible per dedicar-se a treballs més artesanals i genuïns: Araguaia (Audiovisuals de Sarrià, 2014), doble àlbum sobre poemes en portuguès del bisbe Pere CasaldàligaEls intocables de Carles Cases, projecte escènic que agermana memorables escenes de gàngsters i música en directe; i L'esperit dels Obama, basat en el repertori dels espirituals negres.

Precisament  L'esperit dels Obama, que Carles Cases publicarà properament en disc, es presentarà el proper divendres 15 de juny al concert d'obertura del festival FIMPT de Vilanova i la Geltrú (Teatre Principal, 20 h).

Jordi Bonell, una guitarra amb caliu

Va fer-se gran a la Barcelona del Zeleste. Músic de sessió i acompanyant de grans veus de la música popular, és també un guitarrista amb una gran personalitat, amb un llenguatge propi que connecta el jazz amb el flamenc i les tradicions musicals més diverses. Aquest diumenge 28 d'abril visita el Club Trébol Jordi Bonell.

Jordi Bonell 

Jordi Bonell
 passarà aquest dissabte 28 d'abril pel programa Club Trébol de Ràdio 4 per comentar la seva prolífica trajectòria musical. Des que escoltava Cream i Led Zeppelin amb el seu germà a Radio Luxemburg fins els discos que ha publicat recentment, prodigis de caliu artesanal com ara Coral Pulse (Temps Record, 2016).

Entre aquests dos episodis, hi ha els inicis amb el grup Secta Sònica, en plena Barcelona Laietana, sota l'aixopluc de Xavier 'Gato' Pérez; la descoberta de nous horitzons musicals amb Joan Albert Amargós i Carles Benavent; aventures dels anys vuitanta com l'orquestra Factoria musical i el grup Azúcar imaginario; les col·laboracions amb cantautors com Ovidi MontllorQuico Pi de la Serra i, sobretot, Joan Manuel Serrat, amb qui va fer llargues gires durant els anys noranta; projectes d'envergadura com els espectacles de Palabra de guitarra, amb Joan Bibiloni i una pila de grans guitarristes... i també, per suposat, la cèlebre anècdota del 8 de març de 1988, quan li van dir que al cap de dues hores havia de tocar amb Chet Baker a Barcelona, perquè el guitarrista previst no havia arribat a la ciutat.

De Sanremo a Benidorm

L'època daurada dels festivals de cançó, al Club Trébol

(Jordi Martí Fabra-Jordi Roura)
 
Als seixanta, els festivals de cançó van proliferar a la costa Mediterrània i van actuar com motors de la música moderna. Aquest diumenge 13 d'abril, el programa Club Trébol a Ràdio 4 recordarà moltes d'aquelles cançons. Algunes avui encara sonen la mar de bé. D'altres, són més "comercials". Però totes van marcar una època.

El grup malagueny Los Gritos va interpretar "La vida sigue igual" a Benidorm

El Festival Internacional de la Canción de Mallorca va crear-se amb molta ambició i recursos econòmics, tot i que finalment va tenir una trajectòria discontinua i no va acabar de quallar. Però s'hi van presentar bones cançons: per exemple el 1966, quan l'italià Tony Dallara va guanyar la tercera edició amb "Margarita".

A Barcelona, entre 1959 i 1967 s'hi va celebrar el Festival de la Canción Mediterránea, organitzat per RNE, TVE i l'Ajuntament de Barcelona. Hi van passar els artistes més representatius del país interpretant els estils més diversos i sorprenents. El cantant líric Ramon Calduch, hereu artístic d'Emili Vendrell, per exemple, en una ocasió va haver de tirar cap al surf cantant "Fiesta en mi corazon"; el 1963 Raimon i Salomé van establir una fita de la cançó catalana amb el cèlebre "Se'n va anar"; aquell mateix any, els italoargentins Los TNT van quedar segons amb "Paz", tot i que havien presentat cançons molt millors, com ara "Contrato". Itàlia va guanyar la primera edició, el 1959, amb "Binario" interpretada per Claudio Vila, i sempre va dur-hi grans artistes. També va vèncer l'any 1964, quan Emilio Pericoli Wilma Goich van cantar "Ho capito que ti amo", del malaurat Luigi Tenco, tot i que la cançó va quedar desqualificada unes setmanes més tard en descobrir-se que no era ben bé inèdita. I el 1966, per exemple, hi va participar el gran Memo Remigi cantant "L'home de palla". 

Totes aquestes cançons i moltes més, com ara la cançó en italià que Los Bravos van presentar al popular Festival de Sanremo o la versió de "La vida sigue igual" que els malaguenys Los Gritos van dur a Benidorm a l'ombra de la versió molt més ensucrada de Julio Iglesias, sonaran en un programa especial en què també s'explicaran anècdotes i testimonis de l'auge i el declivi dels festivals de cançó als anys seixanta.  

Dodó Escolà "el delfín del saxofón"

Un showman total             (Jordi Martí Fabra)

Clarinetista, saxofonista, compositor, líder d'orquestra, còmic, cantant de repertori lleuger en català, presentador, adaptador d'èxits internacionals de moda, cronista dels anys 50 i 60... Dodó Escolà és el protagonista del programa Club Trébol a Ràdio 4 aquest diumenge 11 de març.

Dodó Escolà (clarinet) i el seu conjunt, a l'avió amb del Dúo Juvent's Foto: Arxiu Jordi Roura 

Domingo Escolà i Balagueró, Dodó Escolà va néixer 1920 a Artesa de Segre. Era el més gran de tres germans i la seva família es dedicava a la fabricació de xocolata. Va estudiar solfeig als Maristes de Lleida, tot i que sempre es va considerar fonamentalment autodiddacta. En esclatar la Guerra Civil, Dodó hi va anar amb el saxo i el clarinet, les cançons i els acudits. Va viure la Batalla de l'Ebre, i allà va ser on va fer els 18 anys. 

Després de passar 7 anys fent de soldat, es reintegra a la vida civil el 1945. Munta una orquestra a Artesa i el 1952 entra en contacte amb la Cobla Barcelona, on entra a treballar com a cantant, solista de jazz i xòfer. Amb la Cobla Barcelona recorria els pobles del Rosselló i el sud de França els caps de setmana, oferint un repertori variat que anava del jazz a la sardana. També va participar en gires internacionals que li van permetre fer amistat amb grans artistes com Gilbert BécaudSacha DistelHenry Salvador i Charles Aznavour.

Tot i que és especialment reconegut per la seva faceta còmica, els primers discos d'Escolà tenien un registre més ambiciós. Així, el 1959 va quedar segon al Festival de la Canción Mediterránea de Barcelona, i el 1960, va participar i guanyar el Festival de la Cançó d'Andorra amb un estil proper al de Domenico Modugno.

 
Dodó Escolà amb les Hermanas Serrano a La Masia Foto: Arxiu Jordi Roura

Els gustos musicals de Dodó, que va acabar adoptant aquest nom artístic perquè així era com l'anomenaven els músics del gran cantant napolità Renato Carosone, eren molt amplis. Estimava especialment el jazz dels petits combos europeus i la figura Quincy Jones, jazzman americà establert a París de qui va versionar i adaptar al castellà el clàssic "Midnight Sun". I també el guitarrista i cantant Sacha Distel, a qui Dodó va dedicar el seu primer disc gravat amb el segell Edigsa.

Al llarg de la seva carrera, a Dodó li va tocar viure molts canvis: l'època de les grans orquestres i la seva caiguda, la crisi dels petits conjunts amb la irrupció dels grups de rock, etc. Tot i que se'l va conèixer com El Delfín del saxofón, no es tenia per un gran intèrpret. I despistat de mena, més d'un cop es deixava l'instrument oblidat a l'escenari.

 
Portada d'un cançoner amb la caricatura de Dodó Escolà Foto: Arxiu Jordi Roura

Admirador fervent de José GuardiolaDodó Escolà va tocar durant molt de temps música de ball a La Masia. Sovint a les nits, després del ball per al públic general, feien sessions de jazz Nova Orleans per als amics. Fins i tot un músic de renom i formació clàssica com Antoni Ros Marbà va anar a tocar amb ell una temporada per aprendre la tècnica i els trucs de la música de ball.

El 1961 va conèixer un gran èxit amb "¿Qué pasa en el Congo?", amb una lletra esbojarrada sobre la guerra al país africà, però l'artista la va retirar del seu repertori en adonar-se que podia interpretar-se com una burla. Les seves cançons es van caracteritzar gairebé sempre per un humor amable i escumós, combinat amb un fons musical de grans arranjaments que tirava dels ritmes més variats: swing, txa-txa-txà, bossanova, rumba... El 1969, Dodó Escolà es va retirar i va posar una xarcuteria al passeig de Sant Joan de Barcelona. Va morir l'any 2005, als 84 anys.

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios