70 posts con categoría "Música"

Carles Cases: bandes sonores i més

Apartat del 'show-business'       (Jordi Martí Fabra)

Carles Cases, al Club Trébol de Ràdio 4

Els savis llatins ja van reivindicar les bondats d'apartar-se del caos urbà i els interessos mercantils per abraçar una creativitat més íntima. Alguna cosa semblant és el que ha fet el músic Carles Cases, instal·lat fa anys en un bucòlic estudi de Borredà. Aquest diumenge 20 de maig passarà pel Club Trébol.  
Carles Cases Foto: Juan Miguel Morales 

Carles Cases (Sallent, 1958), un músic amb personalitat, passarà aquest diumenge pel programa Club Trébol de Ràdio 4 per comentar durant una hora la seva música i la seva trajectòria, des dels antecedents familiars en el món de la música i el cinema (un dels seus avis projectava pel·lícules, l'altre tocava l'orgue, tots dos a Balsareny) fins a un present en què es confessa apartat del show business i entregat a la feina a la seva casa-estudi al costat d'una bucòlica ermita a Borredà, als boscos del Berguedà. 

Entremig, parlarà també dels seus inicis professionals al combo Lluís Rovira i la descoberta del jazz, la intensa feina als anys vuitanta com a arranjador i director musical dels projectes de Lluís Llach, les experiències electròniques i de sons programats amb el grup Blaumarí, la feina en el món de les bandes sonores per a cinema amb directors com Ventura PonsJaime Chávarri i Gonzalo Suárez, i, ja entrats en el segle XXI, l'abandonament d'una indústria massa previsible per dedicar-se a treballs més artesanals i genuïns: Araguaia (Audiovisuals de Sarrià, 2014), doble àlbum sobre poemes en portuguès del bisbe Pere CasaldàligaEls intocables de Carles Cases, projecte escènic que agermana memorables escenes de gàngsters i música en directe; i L'esperit dels Obama, basat en el repertori dels espirituals negres.

Precisament  L'esperit dels Obama, que Carles Cases publicarà properament en disc, es presentarà el proper divendres 15 de juny al concert d'obertura del festival FIMPT de Vilanova i la Geltrú (Teatre Principal, 20 h).

Jordi Bonell, una guitarra amb caliu

Va fer-se gran a la Barcelona del Zeleste. Músic de sessió i acompanyant de grans veus de la música popular, és també un guitarrista amb una gran personalitat, amb un llenguatge propi que connecta el jazz amb el flamenc i les tradicions musicals més diverses. Aquest diumenge 28 d'abril visita el Club Trébol Jordi Bonell.

Jordi Bonell 

Jordi Bonell
 passarà aquest dissabte 28 d'abril pel programa Club Trébol de Ràdio 4 per comentar la seva prolífica trajectòria musical. Des que escoltava Cream i Led Zeppelin amb el seu germà a Radio Luxemburg fins els discos que ha publicat recentment, prodigis de caliu artesanal com ara Coral Pulse (Temps Record, 2016).

Entre aquests dos episodis, hi ha els inicis amb el grup Secta Sònica, en plena Barcelona Laietana, sota l'aixopluc de Xavier 'Gato' Pérez; la descoberta de nous horitzons musicals amb Joan Albert Amargós i Carles Benavent; aventures dels anys vuitanta com l'orquestra Factoria musical i el grup Azúcar imaginario; les col·laboracions amb cantautors com Ovidi MontllorQuico Pi de la Serra i, sobretot, Joan Manuel Serrat, amb qui va fer llargues gires durant els anys noranta; projectes d'envergadura com els espectacles de Palabra de guitarra, amb Joan Bibiloni i una pila de grans guitarristes... i també, per suposat, la cèlebre anècdota del 8 de març de 1988, quan li van dir que al cap de dues hores havia de tocar amb Chet Baker a Barcelona, perquè el guitarrista previst no havia arribat a la ciutat.

De Sanremo a Benidorm

L'època daurada dels festivals de cançó, al Club Trébol

(Jordi Martí Fabra-Jordi Roura)
 
Als seixanta, els festivals de cançó van proliferar a la costa Mediterrània i van actuar com motors de la música moderna. Aquest diumenge 13 d'abril, el programa Club Trébol a Ràdio 4 recordarà moltes d'aquelles cançons. Algunes avui encara sonen la mar de bé. D'altres, són més "comercials". Però totes van marcar una època.

El grup malagueny Los Gritos va interpretar "La vida sigue igual" a Benidorm

El Festival Internacional de la Canción de Mallorca va crear-se amb molta ambició i recursos econòmics, tot i que finalment va tenir una trajectòria discontinua i no va acabar de quallar. Però s'hi van presentar bones cançons: per exemple el 1966, quan l'italià Tony Dallara va guanyar la tercera edició amb "Margarita".

A Barcelona, entre 1959 i 1967 s'hi va celebrar el Festival de la Canción Mediterránea, organitzat per RNE, TVE i l'Ajuntament de Barcelona. Hi van passar els artistes més representatius del país interpretant els estils més diversos i sorprenents. El cantant líric Ramon Calduch, hereu artístic d'Emili Vendrell, per exemple, en una ocasió va haver de tirar cap al surf cantant "Fiesta en mi corazon"; el 1963 Raimon i Salomé van establir una fita de la cançó catalana amb el cèlebre "Se'n va anar"; aquell mateix any, els italoargentins Los TNT van quedar segons amb "Paz", tot i que havien presentat cançons molt millors, com ara "Contrato". Itàlia va guanyar la primera edició, el 1959, amb "Binario" interpretada per Claudio Vila, i sempre va dur-hi grans artistes. També va vèncer l'any 1964, quan Emilio Pericoli Wilma Goich van cantar "Ho capito que ti amo", del malaurat Luigi Tenco, tot i que la cançó va quedar desqualificada unes setmanes més tard en descobrir-se que no era ben bé inèdita. I el 1966, per exemple, hi va participar el gran Memo Remigi cantant "L'home de palla". 

Totes aquestes cançons i moltes més, com ara la cançó en italià que Los Bravos van presentar al popular Festival de Sanremo o la versió de "La vida sigue igual" que els malaguenys Los Gritos van dur a Benidorm a l'ombra de la versió molt més ensucrada de Julio Iglesias, sonaran en un programa especial en què també s'explicaran anècdotes i testimonis de l'auge i el declivi dels festivals de cançó als anys seixanta.  

Dodó Escolà "el delfín del saxofón"

Un showman total             (Jordi Martí Fabra)

Clarinetista, saxofonista, compositor, líder d'orquestra, còmic, cantant de repertori lleuger en català, presentador, adaptador d'èxits internacionals de moda, cronista dels anys 50 i 60... Dodó Escolà és el protagonista del programa Club Trébol a Ràdio 4 aquest diumenge 11 de març.

Dodó Escolà (clarinet) i el seu conjunt, a l'avió amb del Dúo Juvent's Foto: Arxiu Jordi Roura 

Domingo Escolà i Balagueró, Dodó Escolà va néixer 1920 a Artesa de Segre. Era el més gran de tres germans i la seva família es dedicava a la fabricació de xocolata. Va estudiar solfeig als Maristes de Lleida, tot i que sempre es va considerar fonamentalment autodiddacta. En esclatar la Guerra Civil, Dodó hi va anar amb el saxo i el clarinet, les cançons i els acudits. Va viure la Batalla de l'Ebre, i allà va ser on va fer els 18 anys. 

Després de passar 7 anys fent de soldat, es reintegra a la vida civil el 1945. Munta una orquestra a Artesa i el 1952 entra en contacte amb la Cobla Barcelona, on entra a treballar com a cantant, solista de jazz i xòfer. Amb la Cobla Barcelona recorria els pobles del Rosselló i el sud de França els caps de setmana, oferint un repertori variat que anava del jazz a la sardana. També va participar en gires internacionals que li van permetre fer amistat amb grans artistes com Gilbert BécaudSacha DistelHenry Salvador i Charles Aznavour.

Tot i que és especialment reconegut per la seva faceta còmica, els primers discos d'Escolà tenien un registre més ambiciós. Així, el 1959 va quedar segon al Festival de la Canción Mediterránea de Barcelona, i el 1960, va participar i guanyar el Festival de la Cançó d'Andorra amb un estil proper al de Domenico Modugno.

 
Dodó Escolà amb les Hermanas Serrano a La Masia Foto: Arxiu Jordi Roura

Els gustos musicals de Dodó, que va acabar adoptant aquest nom artístic perquè així era com l'anomenaven els músics del gran cantant napolità Renato Carosone, eren molt amplis. Estimava especialment el jazz dels petits combos europeus i la figura Quincy Jones, jazzman americà establert a París de qui va versionar i adaptar al castellà el clàssic "Midnight Sun". I també el guitarrista i cantant Sacha Distel, a qui Dodó va dedicar el seu primer disc gravat amb el segell Edigsa.

Al llarg de la seva carrera, a Dodó li va tocar viure molts canvis: l'època de les grans orquestres i la seva caiguda, la crisi dels petits conjunts amb la irrupció dels grups de rock, etc. Tot i que se'l va conèixer com El Delfín del saxofón, no es tenia per un gran intèrpret. I despistat de mena, més d'un cop es deixava l'instrument oblidat a l'escenari.

 
Portada d'un cançoner amb la caricatura de Dodó Escolà Foto: Arxiu Jordi Roura

Admirador fervent de José GuardiolaDodó Escolà va tocar durant molt de temps música de ball a La Masia. Sovint a les nits, després del ball per al públic general, feien sessions de jazz Nova Orleans per als amics. Fins i tot un músic de renom i formació clàssica com Antoni Ros Marbà va anar a tocar amb ell una temporada per aprendre la tècnica i els trucs de la música de ball.

El 1961 va conèixer un gran èxit amb "¿Qué pasa en el Congo?", amb una lletra esbojarrada sobre la guerra al país africà, però l'artista la va retirar del seu repertori en adonar-se que podia interpretar-se com una burla. Les seves cançons es van caracteritzar gairebé sempre per un humor amable i escumós, combinat amb un fons musical de grans arranjaments que tirava dels ritmes més variats: swing, txa-txa-txà, bossanova, rumba... El 1969, Dodó Escolà es va retirar i va posar una xarcuteria al passeig de Sant Joan de Barcelona. Va morir l'any 2005, als 84 anys.

Harmòniques a Barcelona 1950

Fuster i Latorre, harmonicistes

La febre per les harmòniques a Barcelona, a Club Trébol

És un instrument petit i (aparentment) fàcil de tocar. Però pot arribar a cotes altíssimes de virtuosisme. El Club Trébol de Ràdio 4 viatja aquest diumenge 4 de març al món de les harmòniques de la mà de dos dels grans intèrprets d'aquest instrument a Catalunya: Joaquim Fuster i Francisco Latorre.
Quintet Les Akord's Foto: Arxiu Jordi Roura 

Arribada d’Alemanya, l'harmònica va exandir-se molt a Catalunya a partir als anys quaranta i cinquanta, primer en els ambients excursionistes i molt poc després amb el neixement de clubs d’aficionats a aquest instrument, amb dues figures que van resultar clau: el professor Francisco Latorre Quílez i Joaquim Fuster i Alcalá.

Joaquim Fuster va néixer el 1928 a Gràcia, però despres de la Guerra Civil va anar a viure a Manresa, on va estudiar piano i solfeig al seminari amb el pianista cec Nicanor Pérez. El 1948 va tornar a Barcelona per fer el servei militar. Una mica abans, abans amb 18 anys, va començar a tocar l'harmònica, a la qual s'hi acabaria dedicant professionalment.
 
Propiciat per l'èxit de pel·lícules com Siempre en mi corazón (Jo Graham, 1942) i per referències internacionals com Larry Adler i Borrah Minevitch, els grups d'harmòniques es van fer molt populars. Les Akord's, el grup format per Fuster després d'una experiència pròpia amb Los Goliats, triomfaven amb un repertori per a tots els públics centrat en peces arranjades del gran repertori clàssic, idoni per tots els públics, a més d'alguna sardana i algun pasdoble. El 1955, Les Akord's van arribar a proclamar-se campions del món en el campionat de Winterthur, a Suïssa. 
 
La música de Les Akord's, a més d'alguns exemples internacionals de les diverses combinacions que s'han fet amb l'harmònica (harmònica i tuba, concert d'orquestra i harmònica, música de ball amb James Andrews, jazz amb el gran Toots Thielemans), sonaran aquest diumenge 3 de març al Club Trébol de Ràdio 4. I també alguns exemples d'harmònica en peces absolutament populars, del "Love me Do" dels Beatles a l'havanera "La gavina" de Marina Rossell, per a la qual Xavier Batllés va idear una harmònica baixa que va gronxant-se, passant pel calipso "Adelaida", en versió d'Ara va de bo, on hi sona un fantàstic solo de Josep Maria Mayol.

Mayol també passarà per aquest Club Trébol especial per comentar el paper de l'Harmònica Club de Barcelona i qui va ser el seu mestre: Francisco Latorre.

 

Ramon Evaristo i les seves orquestres

Entre Duke Ellington i el pasdoble  (Jordi Martí Fabra)  

El Club Trébol de Ràdio 4 viatjarà aquest diumenge 25 de febrer a la Barcelona dels anys 40 i les orquestres que animaven els salons i hotels de la ciutat amb els balls de moda. I ho farà de la mà d'un dels músics més cèlebres i prolífics d'aquells anys: Ramon Evaristo.  

Ramon Evaristo amb una orquestra tanguera a l'hotel Alfonso XII de Sevilla, l'any 1942 Foto: Arxiu Jordi Roura 

A la posguerra, el swing, rumba i pasdoble marcaven la pauta i dominaven la moda en el gust popular. S'havien d'oblidar moltes coses i ballar anava bér per passar les penes i els ofecs de l'època... Una de les orquestres més famoses d'aquells anys va ser la de Ramon Evaristo.

Ramon Martínez Fernández, conegut artísticament com a Ramon Evaristo, va néixer a Cuenca el 14 d'octubre de 1909. Als 7 anys li van regalar un violí i, després de fer diversos cursos de música a Granada, amb 11 anys va traslladar-se a Barcelona. 

El 1932, van destinar-lo com a mestre a Vilafranca del Penedes, i allà va montar una orquestra d'aficionats, amb el quals tocaven estàndards de jazz. Era l'Orquesta Royaltie, al capdavant de la qual va fer bolos arreu de Catalunya. Una mica més tard, quan es va formar el Hot Club de Vilafranca, l'orquestra va canviar-se el nom i va passar a anomenar-se Creación

   Ramon Evaristo Foto: Arxiu Jordi Roura 

Durant la Guerra Civil, el músic va formar part de la banda de la Divisió Jaen 25 de l'exèrcit republicà a Barcelona. Acabada la guerra, és represaliat i el destinen com a mestre a Las Hurdes, a Extremadura. Així que va poder, va traslladar-se a Barcelona per dedicar-se completament a la música. El 1940 va crear la seva pròpia orquestra. Devot de Duke Ellington, va treballar especialment en la promoció del jazz a Vilafranca del Penedès, on va impulsar diversos festivals i matinals, presentats pel periodista Miguel Cueto, que comptaven amb el patrocini de Caixa del Penedès.

Als anys 40, Evaristo també va treballar en la música de moltes de les comèdies lleugeres que es rodaven a Barcelona. I no parava d'actuar amb la seva orquestra, on hi destacava el saxofonista José Llata, integrant d'una nissaga de músics i pallassos, amb qui es va conèixer a la Divisió Jaén 25. Llata era capaç d'introduir solos a l'estil de Johnny Hodges en els pasdobles que triomfaven a l'època. També van fer de cantants de l'orquestra vocalistes tan extraordinaris com Rina CeliEnrique del Caro i Bonet de San Pedro, i clarinetistes virtuosos com Adolf Ventas. En combos més reduïts, Evaristo va compartir escenari amb grans músics com el pianista Lleó Borrell.

Evaristo va ser protagonista d'una escena, la de la Barcelona dels anys 40, on també brillaven personatges com ara Bernard Hilda, violinista jueu francès que, des de l'escenari de l'hotel Ritz, compaginava la feina de músic amb la d'espia dels aliats. Hilda va ser competidor feroç d'Evaristo, però també un cordial col·lega.

Després del gran èxit als anys 40 i 50, va passar una etapa subsitència fent bailongo a sales com la Cibeles als anys 60, i encara va conèixer una nova etapa quan joves músics i aficionats van revaloritzar-lo. El 1982 va fer la seva darrera actuació: un homenatge al seu estimat Duke Ellington a Torelló. Ramon Evaristo, que va morir a Barcelona el 10 de febrer 1990, serà el protagonista aquest diumenge 25 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio 4.

 
L'orquestra de Ramón Evaristo Foto: Arxiu Jordi Roura

Ramon Farran (1939), bateria, productor i director musical

El bateria més jove d'Europa             (Jordi Martí Fabra)

Ramon Farran, aquest 4 de febrer al Club Trébol

Als seus inicis, el van arribar a presentar com el bateria més jove d'Europa. Però Ramon Farran ha acabat sent molt més que això. Productor de grans èxits de Los Sirex a Peret, compositor, músic de sessió, jazzista... Ell i la seva música seran els protagonistes aquest diumenge 4 de febrer al Club Trébol de Ràdio 4.
Ramon Farran bateria personalitzada BLOG 
Un jove Ramon Farran toca la seva bateria personalitzada Foto: Arxiu Jordi Roura 

Ramon Farran va néixer el 4 de gener de 1939 a Barcelona, a les acaballes de la Guerra Civil, en el si d'una nissaga de músics. De fet, la referència del seu pare, músic i poeta, va ser molt important en la seva formació. El pare dirigia l'orquestra Plantación, on també cantava ocasionalment la seva mare.

Tot i que ja tocava anteriorment, va ser amb aquesta orquestra que va fer el seu debut professional, el 1949 i amb deu anys, en una festa a Tàrrega. Els programes de l'orquestra el van començar a presentar com "el batería más joven de Europa".

El debut com a músic d'estudi també el va fer sent un nen. Per al segell La Voz de su Amo, va intervenir en una de les darreres gravacions del cantant Jorge Sepúlveda: "A escondidas", del 1954, on Ramon Farrantocava els bongós. Poc després, forma part del conjunt de Frank Martín, el piano y su ritmo, que capitanejava el mestre Francesc Burrull. I el 1957 entra com a baterista en el conjunt de Tete Montoliu, amb el qual va gravar dos discos cabdals del jazz català.

La moda dels combos a la italiana va ser intensa a la Barcelona de finals dels cinquanta. En aquells temps,Farran va formar part d' Edi Guerin and les Barcels, amb qui va gravar un disc el 1959. I entrats els anys seixanta forma el conjunt Ramon 5, amb el qual grava fins i tot una versió del "Girl" dels Beatles.

El 1966 arrenca una altra feina important per a Ramon Farran, la de productor musical: produeix la cèlebre "La lágrima", de Peret, però també Los SirexJuan y Junior, Los Diablos, Julio Iglesias... i Los Relámpagos, amb qui va gravar una versió elèctrica de "La Santa Espina" que va ser tot un èxit. També va produïr l'eurovisiva "La la la", del 1968, i va escriure amb la seva dona, Lucía Graves, "Fiesta", que Los Valldemossa van dur al mateix festival uns anys més tard.

 
Ramon Farran al segle XXI Foto: Arxiu Jordi Roura

Pel que fa a la cançó catalana, va conrear el repertori infantil amb La Barrila i va col·laborar amb el cantautor mallorquí Toni Morlà. I va arribar a muntar una gran orquestra per interpretar el repertori del showmanArtur Kaps, de la companyia Els Vienesos del Paral·lel barceloní, amb una tenora ocupant un paper protagonista. Una de les seves últimes iniciatives va ser la creació de l'Orquesta Nacional de Jazz de España, amb la qual va gravar un disc l'any 2010.
 

Emili de la Torre visita Club Trébol

Mil ritmes fugaços                 per Jordi Martí Fabra

Emili de la Torre, al Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 acull aquest diumenge 21 de gener la vida i l'obra d'Emili de la Torre: vocalista, contrabaixista, trompetista... i integrant de Los 4 de la Torre, un dels conjunts més interessants i creatius de l'escena ballable dels anys seixanta a Catalunya.
Emili de la Torre. Foto: Arxiu Jordi Roura

A principi dels anys seixanta van créixer com bolets els grups que emulaven les grans referents de moda internacionals: els Beatles, els ShadowsTom Jones... Però que naixessin combos amb personalitat i repertori propis, això ja era més dificil. Los 4 de la Torre, un grup familiar amb una sonoritat i uns arranjaments treballats amb cura, en van ser un dels més destacats. El seu líder era Emili de la Torre i Campo (Barcelona, 1925). 

L'any 1938, en quedar orfe de pare, Emili de la Torre va haver de començar a treballar per tirar endavant la família, però també ben aviat va començar a fer camí en l'ofici musical. Així, el 1941 guanya el segon premi d'un concurs de cantants a la sala Apolo de Barcelona, i comença a actuar amb orquestres barcelonines com la del Rialto, a la ronda de Sant Pau. Finalment, forma la seva pròpia orquestra de ball, en bona part agafant músics de l'Orquestra Fantasio. Tanmateix, l'orquestra no durà el seu nom, sinó la de l'estel·lar primer trompeta, Ramón Busquets.

La primera cançó publicada en disc de De la Torre va ser "Poema en el jardín", i la va gravar a principi dels anys quaranta, però la més famosa de totes no es donaria a conèixer fins uns 25 anys més tard: "Vuelo 502", un dels grans èxits de Los 4 de la Torre, publicat el 1966, en plena campanya de foment del turisme a Mallorca. Emili de la Torre havia format aquest grup inicialment amb una formació on hi havia el pianista Josep Cunill. Però al cap de poc temps ja van incorporar-se els dos germans.

A banda d'acompanyar diversos cantants, els germans De la Torre van gravar un munt de cançons que sonaven a les ràdios i els envelats. Van debutar el 1961 a la sala Acapulco de Sarrià, i van gravar el primer EP el 1965, al segell Belter. A més de destacar per l'harmonia de les tres veus diferenciades (i també pel so del vibràfon de Francesc Corominas, que acabaria deixant el grup el 1967 per entrar a la Banda Municipal de Barcelona), els tres germans van anar apuntant-se als ritmes, alguns de ben curiosos, que es van anar posant de moda als anys seixanta: el twist, el madison, la bossanova... però també el giro, el quando, l'ska, el hully-gully, el tabouré, el bycicle... i van gravar també cançons en català, ballables i nadales.



Emili de la Torre també va dedicar-se a la gravació de covers. Sota noms com Tinglado 13Los Bimbos o The Matches, va gravar versions de peces com "Maria Cristina me quiere gobernar" i "I Miss You". Després d'inaugurar l'hotel Princesa Sofía a la Diagonal de Barcelona, el 1975, el grup va passar a ser la formació resident d'aquest establiment. Després de retirar-se, encara es van reunir un nou cop per tocar i gravar un disc en català, Barri gòtic (2000).

Gloria Lasso, una vilafranquina internacional

Gloria Lasso va ser una cantant catalana de projecció internacional.  Durant els anys 50 era la veu espanyola més famosa de la cançó romàntica.  Pel que respecta a la vida privada, la seva biografia serviria d'argument a una pel·lícula d'Almodóvar i quan la veièssim encara diríem que exagera i que això no és possible a la vida real. 

Dediquem un programa de Club Trébol a Gloria Lasso aquesta gran artista capaç d'enregistrar dues sardanes en català els anys 50 i al mateix temps compartir escena i amistat amb les figures més importants de la música d'aquell temps.     

Gloria Lasso 1

Rosa Maria Coscolín i Figueres, artísticament coneguda com Gloria Lasso, va néixer a Vilafranca del Penedés l'any 1922, no està clar ni el dia ni la hora perquè hi ha dues partides de naixement diferents.  Va tenir una infantesa difícil: vivia a una mena de bar-burdell del Barri Xino de Barcelona i de nena el seu pare la feia actuar amb la seva germana disfressades de mexicanes i cantant per a un públic que no estava per cançonetes. 

 El seu pare, a part de regentar aquell local, traficava amb productes robats i va anar a la presó en més d'una ocasió.  Quan Gloria Lasso tenia 10 anys, en una de les gires que li feien fer per Catalunya cantant per bars de mala nota, el seu pare la va violar.

Va passar la guerra mig a Barcelona, mig a l'Aragó i en acabar, va marxar de casa i amb poc més de 17 anys es va casar amb Guillermo Lasso, un sergent de l'exercit que la acompanyava a la guitarra i de qui va prendre el nom artístic.  D'aquesta manera es va posar a cantar als nius d'art de Barcelona, locals no massa aconsellables per a una noia jove com "La Bola de Oro".  

Gloria Lasso 50's

La carrera triomfal de Gloria LASSO comença a París l'any 1954 fent versions en francès i castellà dels èxits internacionals del moment però hi ha una primera part de la seva vida artística menys coneguda i més difícil on feia un gènere propi. 

Diuen les cròniques dels anys 50 que Gloria Lasso no tenia les qualitats vocals ni l'estil de la seva contemporània Lolita Garrido però va saber aplegar a la seva personalitat, la genuina representació de la qualitat artística i l'imatge de la "dona fatal" que responia al gust de l'època.

 Acompanyada del seu marit se'n va anar a Madrid i actuava a  clubs petits.  Va trobar feina de presentadora a Radio Madrid i així les seves cançons s'escoltaven molt sovint al programes d'aquesta emissora.

 L'any 1949 Fernando García li va oferir que estrenés alguna de les seves cançons: Santa Cruz, María Dolores, Bésame en la noche i Malvarrosa.  Va enregistrar en discos de 78 rpm aquestes cançons i de seguida es van fer famoses.  Es va presentar a "Villa Romana", un dels locals més elegants de Madrid però malgrat obtenir un èxit important i continuar enregistrant discos, la seva fama va patir alts i baixos segurament per la inestabilitat de la seva vida afectiva, després d'aconseguir la nul·litat del seu fracassat matrimoni.

  L'any 1951, durant una de les seves visites a Barcelona, es va presentar a l'elegant sala de festes Oro del Rhin de la Gran Via ja com una figura consagrada del bolero i la melodia moderna, on va rebre el sincer aplaudiment d'un públic que va reconèixer el perquè de la seva justa i ben consolidada fama.

Gloria Lasso a Puerta del sol

RINA KETTY era el nom artístic de Cesarina Pichetto, una cantant italiana que triomfava a França en un gènere denominat Cançó exòtica o també Cançó mediterrànea.  Havia nascut a Torí el 1911 i estava casada amb JEAN VAISSADE, un acordionista i compositor francès que li escribia les cançons. A finals dels anys 30 es va fer un tip de vendre discos de la cançó pseudo-espanyola Sombreros et mantilles

Rina Ketty BLOG

L'any 1954 Gloria LASSO pren el relleu de RINA KETTY i també canta cançó espanyola amb un accent francès rudimentari.  Actuava a cabarets de París d'ambient espanyol com "La Puerta del Sol".  El títol del seu primer èxit de 1955 ja ho diu tot Amour, castagnettes et tango

Gloria Lasso-Amour castagnettes et tango BLOG

La carrera francesa de Gloria LASSO va ser tan important que consta com la primera artista que va vendre 1 milió de còpies del disc Extraños en el paraiso.

Gloria Lasso Extraños en el paraiso

Les orquestres que acompayaven a Gloria LASSO eren les millors del moment com Franck Pourcel o Paul Mauriat que sabien donar prestància als ballables del moment, molt sovint a ritme de cha cha cha més parisenc que caribeny.  

Gloria Lasso Frank Pourcel Luis Mariano

LUIS MARIANO, un altre espanyol resident a París, va ser molt amic de GLORIA LASSO.  Ell hagués volgut fer carrera en el camp líric pel que tenia aptituds però la discogràfica el va dur per altres camins.  Amb la GLORIA van cantar a duo un èxit de finals dels 50, Canastos.  

Font-sellabona-el-trobador-de-catalunya BLOG            Magda Portada San Remo 1965

Malgrat la distància, GLÒRIA LASSO va influir en els artistes catalans més del que ella podria imaginar.  Dos exemples: FONT SELLABONA el trovador de Catalunya va escriure una cançó per a ella que li van encarregar els directius de Ràdio Barcelona i MAGDA la dama de la cançó catalana reconeixia l'any 1985 la influència de Lasso al principi de la seva carrera.

Gloria Lasso La sardana de la rosa

L'any 1959, en plena fama internacional, la vilafranquina GLORIA LASSO va voler enregistrar dues sardanes en català, La Santa Espina que no hem pogut trobar i La sardana de la rosa de Jaume Torrents.  Era un temps en que enregistrar un disc amb música lleugera en català tenia una significació important. 

Tot i que alguns músics catalans que van coincidir al nord d'Àfrica amb GLORIA LASSO ens comentaven que era una mica tibada i no massa simpàtica amb ells, hi ha d'altres que la recorden com una gran artista. 

Amb els seus companys francesos hi va haver una gran sintonia.  Charles Trenet va escriure cançons per ella tot i que el seu estil no era massa semblant. 

Edith PIAF, cantant amb una vida tan plena de drames com la Gloria va ser gran amiga i consellera seva.  Piaf va aconsellar a Lasso que marxés a Mèxic, on ella estava convençuda que triomfaria.
Brassens va compartir llargues vetllades amb Gloria Lasso d'ençà que van compartir escenari per a rebre el premi "Bravo del Music Hall", una mena d'Òscar pels cantants francesos dels anys 50.  Amb Jacques Brel també hi va haver una profunda amistat tot i que el belga sempre es lamentava que Gloria cantés cançonetes lleugeres i vanals que a ell no li agradaven, amb les aptituds que tenia per a  fer coses molt millors.

Hem parlat d'amistat amb artistes francesos i haguessim pogut continuar citant molts més músics i cantants.  Ara parlarem d'enemistats, alguna de les quals va ser decisiva a la vida de GLORIA LASSO. Josephine Baker va ignorar sempre a Gloria i DALIDA l'antiga Miss Egipte, d'origen italià, li va prendre el lloc després d'una lluita acarnissada.  Havia arribat a convocar sessions d'enregistrament a la matinada de la cançó Bon voyage perquè un músic l'havia advertit que DALIDA s'avançaria a treure-la i ella no volia perdre la primícia.  DALIDA amb els anys moriria tràgicament després de diversos intents de suicidi i GLORIA recordant-la des de Mèxic deia "que descansi en pau la Dalida però que descansi molt en pau i que Déu l'acompanyi".

Dalida BLOG

DALIDA va guanyar aquesta guerra a GLORIA LASSO però també hi van intervenir altres fets en que marxés de França.  GLORIA LASSO es va casar deu vegades, encara que tres d'aquests casaments reconeixia que només eren muntatges de cara a la premsa.  Preguntada per l'home que més havia estimat sempre deia que era Jean Marcilly, un periodista que li robar tot el que va poder: el cor, els diners i la virginitat de una de les tres filles seves. “Va ser un amor tan cec que quan me'n vaig adonar de l'engany i la traició. Al saber que Marcilly li havia fet a la meva Rosita allò que el meu pare em va fer a mi quan era petita, vaig agafar una pistola decidida a matar-lo”.  Per fortuna no ho va fer.  Els amics la van ajudar a superar el tràngol.  Entre ells CHARLES AZNAVOUR que li va dedicar Que c'est triste Venise i GILBERT BÉCAUD que va escriure per ella Et maintenant

Charles Aznavour            Gilbert Becaud

 

GLORIA LASSO va deixar París i es va auto-exiliar a Mèxic on va refer la seva vida com a persona, amb uns quants matrimonis més i com a cantant.  Va fixar la seva residència a Cuernavaca on va viure fins els 83 anys.  La vilafranquina ROSA MARIA COSCOLÍN va morir el 4 de desembre de 2005.  D'ella ha quedat molta discografia: 180 enregistraments, un llibre autobiogràfic i el record en molts joves dels ansy 50 i 60.

  Gloria Lasso a Méxic

Agraïm a Maria José Lasso, filla gran de la Glòria, actualment periodista i radiofonista a Mèxic el seu ajut en la revisió de les dades biogràfiques de la seva mare i l'aportació de material per a realitzar aquest programa.  Agraïm també la col·laboració del músic mexicà Jesús Peredo Flores de Cuernavaca, Mèxic.

                   Escoltar programa

Logo AIE oficial en català BLOG



Rafael Grimal, "el cubanito" al Club Trébol

Cubanito, bufant de l'Havana a Barcelona              Jordi Martí Fabra

La vida i la música de Rafael Grimal, al 'Club Trébol'

De l'Havana a Barcelona, Rafael Grimal 'Cubanito' és un d'aquells músics tot terreny que han deixat una fonda empremta: com a clarinetista virtuós, però també multiinstrumentista, arranjador, músic de sessió, compositor... Cubanito va ser el protagonista del programa Club Trébol el passat 7 de gener.  
Rafael Grimal, Albert Pinto i Miquel Lizandra amb Sticks Quartet a l'Hotel California de Palma, el 1968.
Foto: Arxiu Jordi Roura 

Rafael Grimal Olmos és un músic polifacètic. En els ambients jazzístics i d'orquestres de ball és el Cubanito, mentre que al Conservatori del Liceu va ser el Mestre Grimal, catedràtic de clarinet i durant molts anys peça fonamental de la Banda Municipal de Barcelona.
 
Va néixer a l'Havana el 1945, en el si d'una família d'origen català, i aviat es va fer notar com un músic precoç i superdotat. Des de molt petit va tenir moltíssima afició per la música. El primer instrument que va tocar, de manera autodidacta, va ser l’harmònica. Poc després li va caure a les mans un acordió com a regal de Reis, i l'ingrés al conservatori municipal de l’Havana va proporcionar-li els primers contactes amb el piano i el solfeig. I, un temps més tard, el clarinet, que acabaria sent el seu instrument preferit. 

Músic de vocació i aptituds innates, amb 14 anys va aconseguir una plaça de professor de clarinet a la banda municipal de l’Havana (gràcies a una dispensa d’edat que li va donar el doctor Angel del Cerro, aleshores alcalde de la capital cubana). Va ser allà on va començar a fer amistat amb un altre gran clarinetista cubà, Paquito D’Rivera.
 
En la seva primera estada a Barcelona, en un viatge amb els pares per conèixer la família, ja va entrar en contacte amb el Conservatori del Liceu, on va fer algun curs de perfeccionament. I el 1959, amb la Revolució Cubana, la família va decidir fer definitivament les maletes i instal·lar-se a Barcelona. La família de Grimaltenia un bar al carrer del Pi, i allà va posar-se a treballar com a cambrer mentre començava a donar-se a conèixer en els ambients musicals de la ciutat, bufant el saxo alt i el clarinet amb petits combos, amb l'orquestra de ball Florida, amb el grup pioner dels sons caribenys La Sonora Trinidad, etc. 

   
Rafael Grimal amb Xavier Dolç a la sala d'actes del Conservatori del Liceu 2.       Foto: Arxiu Jordi Roura 
 
Amb la Big Band de Barcelona, formada per Francesc Burrull en honor de Duke Ellington, va tocar el saxo, i també amb una fugaç orquestra que va dirigir Lleó Borrell l'any 1973. A partir d'aquells mateixos anys va esdevenir un músic de sessió molt sol·licitat a la casa Belter, compartint estudis i escenaris amb Núria FeliuRamon CalduchSerratDyangoCarmen SevillaAugusto AlgueróMoncho... També va gravar uns quants discos amagat sota el nom de Enzo Lupo y Su Saxo de Oro. Va formar una orquestra pròpia: Enzo Lupo y Su Combo.
 
Rafael Grimal també ha estat un prolífic compositor. Ha escrit marxes i pasdobles per a banda, arranjaments de cançons populars catalanes, música de cambra (quartets de saxofons o clarinets, trios, peces per a clarinet solista i saxofon amb acompanyament de piano)... I ha estat durant molts anys una peça important de la Banda Municipal de Barcelona.

Aquí podeu escoltar el programa de Club Trébol dedicat a Rafael Grimal 'Cubanito'
 
 
Tocant amb el Burrull Trio, el 1986.          Foto: Arxiu Jordi Roura

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios