Obrint fronteres

    viernes 28.jul.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    4 de juliol: desaparegudes 49 persones al Mar d'Alborán. El testimoni el donen tres supervivents del naufragi d'una pastera.

    11 de juliol: tres morts en el naufragi d'una zodiac a Alhucemas. Testimonis asseguren que l'embarcació va ser embestida per la Marina marroquina.

      Són només alguns exemples de morts a l'anomenada "Frontera sud", la que separa Espanya del nord del Marroc. És un degoteig de morts que no acostumen a acaparar portades informatives, però que hi són... Morts invisibles.

     Els que hem vist, els que sabem i hem comptat, són SIS MIL persones mortes en els últims 20 anys a l'Estret de Gibraltar, mirant d'arribar al continent europeu. Segons l'Organització Internacional de Migracions, per cada mort visible, ni hi ha dos d'invisibles.

     Per tal de denunciar la impunitat de tantes morts i la política migratòria i d'asil d'Espanya i la Unió Europea, diverses organitzacions han protagonitzat la Caravana a Melilla “Obrint Fronteres”, continuació de la que es va fer l’any passat a Grècia. Entre els participants a la caravana, hi era l’Adam Díaz, d’Stop Mare Mortum. Ens explica que “la frontera de Ceuta i Melilla és una de les fronteres de tot el món on més es vulneren de forma flagrant els drets humans, el dret a l’asil i el dret a l’emigració. Tot aixo està recollit a la Convenció de Ginebra, que han signat Espanya i el Marroc, però després hi ha altres lleis internes que contradiuen les directrius internacionals. A la frontera de Ceuta i Melilla hi ha tecnologia puntera, sensors de moviment, sensors de so, llums de visió nocturna…, hi ha una quantitat d’inversió tecnològica important. De fet, al famós mur de Trump, hi ha empreses espanyoles que han concursat per participar perquè desgraciadament tenen molta experiència en el sector”.    

Rumbomelilla-800x600

    Vulneració de drets i morts a la Frontera Sud, a l’Estret, i també a la Mediterrània central. Allà treballa l’ong Proactiva, amb dos vaixells, el nou “Open Arms” i el “Golfo Azzurro”. Les ong que rescaten immigrants a la Mediterrània estan en el punt de mira de diversos països, com Itàlia, que els reclama un “codi de conducta”. Per la seva banda, el ministre espanyol de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va acusar les ong de fomentar la immigració irregular. Després, es va disculpar per les seves paraules.

    Òscar Camps, director-fundador de Proactiva, convida Zoido a pujar als seus vaixells i veure la feina que fan i la situació que s’hi viu. “És insostenible –diu--. Caldria que el ministre vingués i veiés en persona que el que ha dit és no és cert”. Pel que fa al codi de conducta exigit a les ong, diu que “l’únic codi és salvar vides, protegir els més vulnerables. Tot això és només una estratègia per desacreditar-nos i que la gent no ens doni diners. Volen treure’ns d’allà perquè som testimonis incòmodes. Portem Premsa a bord a totes les missions, per tant no som benvinguts”.

Proactiva

 

    Les atrocitats al mar i la impunitat seran jutjades per un Tribunal Permanent dels Pobles, que s’acaba de constituït a Barcelona. Al desembre, es farà la primera audiència d’aquest tribunal popular, que –per primer cop- jutjarà les morts i desaparicions a la Mediterrània i reclamarà responsabilitats als Govern.   Jeza Goudinov ens explica que el Tribunal Permanent dels Pobles “és un organisme independent, amb seu a Roma, que ha tingut molta incidència a l’Amèrica Llatina, per exemple. Realment, és un tribunal d’opinió, però pel recorregut que té, acostumen a prendre’s molt seriosament les seves decisions. La idea és que totes aquelles polítiques que han provocat la mort de persones i la vulneració de drets siguin jutjats els seus responsables”.

 

    Molts dels que aconsegueixen arribar a Europa, després de travessar la Mediterrània, acaben dedicant-se a la venta ambulant. #VidaMantera és un treball periodístic, fet per Catalunya Plural i SOS Racisme gràcies a la beca DevReporter de LaFede.cat, que ens acosta a la realitat dels venedors ambulants al Senegal, d’on procedeixen la majoria de manters que hi ha a Barcelona.

    Segons el Yeray Sánchez, un dels autors del treball, que tindrà continuitat en un llibre, el que més el va cridar l’atenció quan va arribar a la capital senegalesa, Dakar, va ser “la concepció diferent de l’espai públic. Allà, serveix per a tot. També hi ha conflictes amb la Policia i també estan organitzats. Hi ha tres organitzacions de venedors ambulants molt poderoses. És una manera de funcionar, l’organitzativa, que després han portat aquí. És una qüestió cultural, d’aliances”.

    Mònica López, de SOS Racisme, que també va viatjar al Senegal, para atenció en la situació de vulnerabilitat que tenen els manters en una ciutat com Barcelona, amb continus enfrontaments amb la Guàrdia Ubana, i acusacions mútues. SOS Racisme té comptabilitzats 44 casos d’agressions o discriminacions per part de la Guàrdia Urbana. “Hi ha males pràctiques policials: les discriminacions per perfil ètnic, o que moltes vegades les sancions als venedors ambulants no se’ls notifiquen en el moment dels fets, sinó que s’assabenten que estan implicats en un cas dos mesos després dels fets”. Així és molt difícil poder defensar-se, es lamenta la Mònica, que denuncia l’ábús de l’acusació d’atemptat a l’autoritat.

    Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, ens confessa que mai no ha volgut vendre al carrer. Si ho fa és per necessitat, perquè no té una alternativa. Des del sindicat, reclamen un lloc estable on poder fer la seva activitat, sense problemes amb la Policia, i poder crear ocupació.

El col.lectiu de manters ha posat en marxa la marca “Top Manta”: “Como nos acusaban del delito de apropiación industrial –diu l’Aziz-- queremos ser nosotros mismos los proveedores, queremos dejar de vender todas estas marcas que explotan a sus trabajadores. Para nosotros, es una forma también de luchar contra la explotación que ejercen sobre los pobres. Vemos que es una oportunidad.

La manta que utilizamos refleja el cayuco, refleja las olas del mar, que para nosotros son las dificultades, las fronteras, la Ley de Extranjería, el Código Penal…”.

  VidaMantera

 

    25 anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, ens acostem a la figura dels voluntaris, que es van fer molt visibles en aquella ocasió. Fins aleshores, no havíem sentit a parlar d’ells. Ni els mateixos voluntaris es reconeixien amb aquesta etiqueta, segons l’explica al Jordi Subirana la Francina Alsina, presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social. “La gent anava a col.laborar –diu Alsina-- i no sabia que estava fent un voluntariat. Aleshores va tenir un nom, una definició, una etiqueta. A partir d’aquí, les coses queden com regulades, han tingut un nom”.

    Francina Alsina destaca la tasca dels voluntaris a tantes organitzacions socials i ella mateixa, com a voluntària, destaca --a banda del que donen— tot el que reben: “tu, el que estas rebent són espurnes d’afecte”.

Subirana i Alsina

 

    Tanquem temporada a “Món possible” amb les paraules de l’activista xinès pels Drets Humans i Premi Nobel de la Pau Liu Xiaobo, que acaba de deixar-nos: “Espero amb impaciència el dia que el meu país sigui una terra de llibertat d’expressió, on ningú sigui perseguit per tenir opinions diferents. Espero ser l’última víctima. Cap força pot detenir la recerca de llibertat de l’home”.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-obrint-fronteres/4115414/

 

Olga Rodríguez   28.jul.2017 18:17    

Qui defensa els defensors?

    jueves 27.jul.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 "A Colòmbia, malgrat el Procés de Pau, en el darrer any s'ha produït un alarmant augment dels homicidis i dels atacs contra els defensors i defensores dels drets humans, per part de determinats grups armats. Mentre que el nombre de víctimes civils per combats directes entre les parts bel.ligerants ha disminuït, s'ha desencadenat un preocupant augment dels atacs selectius contra els defensors, especialment contra líders de les comunitats i activistes que defensen el dret a la terra i el medi ambient".

Així comença la declaració institucional aprobada pel Parlament de Catalunya, en suport dels defensors dels drets humans a Colòmbia i exigint a les autoritats colombianes la seva protecció i seguretat. "Colòmbia es troba en un moment històric de construcció de la pau, però aquesta pau no pot implicar més impunitat. Sense Justícia no hi haurà pau real" --diu la Declaració del Parlament.

La pau ha permès posar a zero el comptador de soldats i guerrillers morts. Però la violència no ha acabat: grups paramilitars continuen amenaçant i atemptant contra els insurgents i els defensors dels drets humans. Un d'aquests defensors és el Franklin Castañeda, que va representar les víctimes en les negociacions de pau de La Havana i és membre de la Comissió Nacional de Garanties de Seguretat.

Segons Castañeda, “con el cese de hostilidades entre el Gobierno y las FARC, en Colombia nos hemos ahorrado al menos 2.500 víctimas directas del conflicto armado, con lo cual podemos decir que el proceso está siendo un éxito. Pero, lastimosamente, hay un incremento de la violencia, sobre todo en las zonas rurales, donde antes ejercía el control las FARC, y que hoy deberían ser territorios donde el Estado mantuviera el control, pero esa situación no se está dando y está habiendo un incremento de la violencia contra los líderes sociales”.

L’any passat, 120 persones van ser assassinades per la seva condició de defensors dels drets socials, i en la primera meitat d’aquest any, una cinquentana més. La Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia està preocupada per aquest augment de la violència contra els líders socials, no només a Colòmbia, sinó també a l’estranger. A Espanya, en tenim un cas: Néstor Javier Restrepo, advocat pels drets humans i membre del Partit Comunista, que viu exiliat a Madrid. Ha rebut amenaces de mort d’un grup anomenat Autodefensas Unidas de Colombia, que és el nom que va tenir una de les organitzacions paramilitars més poderoses que hi va haver a Colòmbia. Segons Sergi Perelló, president de la Taula per Colòmbia, “és molt fàcil fer arribar els tentacles dels grups paramilitars i molta gent que ha hagut de fugir de Colòmbia continúa rebent amenaces”.

Amnistia Internacional ha reclamat davant del Consell de Drets Humans de l’ONU que es demani a les autoritats colombianes mesures efectives per garantir la seguretat dels defensors. “Demanem – diu Eduard Martínez-- una protecció efectiva dels defensors dels Drets Humans a Colòmbia. Per això, estem fent una campanya per visibilitzar aquesta realitat, que la violència continúa, que els atacs selectius a activistas i defensors i defensores dels drets humans continuen. Estem recollint suports de diferents països, de Parlaments. A l’Estat espanyol, hem aconseguit declaracions institucionals de suport de vuit Parlaments autonòmics”.

“El suport de la comunitat internacional és clau –segons el president de la TaulaCatalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.

Colòmbia-grup

 

Lluitant contra l'absentisme escolar:

Fer un altre món possible, més inclusiu i menys discriminatori, és l'objectiu de les entitats i organitzacions que treballen a favor del Poble gitano. Es calcula que un 64% de l'alumnat gitano abandona l'escola abans d'acabar l'ESO. Per això, són tan interessants iniciatives com la de l'institut-escola El Prat, del barri de Sant Cosme, on estan combatent l'absentisme escolar amb la implicació de les famílies.

“Pràcticament, no tenim ningú que no vingui mai, que és el que passava abans” –l’ha dit el director de l’escola a la nostra companya Marga Esparza. La Marga ha estat amb els alumnes, que l’han explicat que els sap greu no anar a classe, quan els seus familiars estan fent l’esforç d’anar-hi a ajudar-los. Tenir els pares o els avis a l’aula els dona, a més, seguretat.

Sense dubte, són bones armes per lluitar contra l’absentisme escolar. També ajuda que les famílies coneguin l’escola d’a prop i s’hi sentin implicats: “Yo soy una madre partidaria de que los niños vayan al cole, llueve o truene, porque así aprenden”—ens diu una mare convençuda.

INSTITUT ESCOLA EL PRAT

 

Una altra forma de viatjar:

El Jordi Jurado va deixar la feina i la vida que feia i es va aventurar en un viatge per tot el món que va durar un any i mig. Hi va experimentar una altra forma de viatjar i de viure, sense gaires recursos, fent intercanvis de petites feines, com ara rentar plats o arreglar un ordinador. Ara, s'ha embarcat amb la seva companya en la tercera part de la seva "volta al món", per l'Orient Mitjà, que transmet a través de les xarxes socials (Where you now, Jordi).

Una de les coses que més ha impactat al Jordi és el malbaratament de menjar, fins i tot a països on hi ha molta pobresa, i on les desigualtats es disparen: “Per exemple, a l’Índia vam veure, en una estació de tren, unes dues-centes persones dormint sense gairebé roba ni res, molt prims, desnodrits. I, al costat, altres persones, amb molts diners, dinant, que es menjaven només el 10 o el 20 per cent del que tenien al plat, i la resta llençar-ho al terra, al costat dels altres, que s’havien d’ajupir a agafar-ho”.

Sense dubte, un altre món és possible, i una altra manera de viatjar, també.

Jordi

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-colombia-qui-defensa-els-defensors/4089983/

 

 

Olga Rodríguez   27.jul.2017 14:53    

Error de sistema

    jueves 27.jul.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

Constructores, Promotores, immobiliàries, empresaris.... figuren a la llista de morosos d'Hisenda. Moltes van fer fallida durant la crisi i han deixat un panorama de desert i desolació: zones residencials fantasma, aeroports on no s'enlaira ni aterra cap avió, estacions de tren de gran velocitat i autopistes sense demanda, hospitals sense malalts... És un "error de sistema".

Aquest és el títol d'un treball del fotoperiodista Marc Femenia, que ha recollit exemples d'aquestes fallides. Els ha recopilat en un web, i ara en prepara un llibre fotogràfic, per al qual hi ha en marxa una campanya de micromecenatge. És "Espanya: error de sistema". Una mena de mapa de llocs, o més aviat, no-llocs, que són --en paraules del seu autor-- "fruït de l'estafa immobiliària, el malbaratament en inversió pública, i la corrupció: “Aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, hospitals sense pacients… Per no parlar dels dos milions d’habitatges buits als quals ningú no es volia mudar. Tot això, construït amb els diners de les generacions que havien de venir. El que una vegada havia estat construït amb orgull com a símbol de la “Marca España” es va convertir de sobte en la vergonyosa evidència d’un sistema de mala planificació, inversions injustificables i corrupció”.

Error-de-sistema-blau

Un “error de sistema” també seria l’existència d’una trama per atacar els adversaris polítics. Podria ser perfectament l’argument d’una pel.lícula, però hi ha qui sostè que és una realitat. Al Parlament de Catalunya hi ha en marxa una comissió d’investigació al voltant de l’anomenada “Operació Catalunya”.

Dona nom, també, a un llibre publicat per Francisco Marco, director de l’agència de detectius Mètodo 3. Recordareu que es va fer famosa arran la gravació de La Camarga a l’exlíder del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, i Victòria Àlvarez, les credencials de la qual són que va ser amant de Jordi Pujol Ferrusola i el va acusar de portar a Andorra bosses plenes de diners.

Hem de reconèixer que, a aquestes alçades de la pel.lícula, ja poques coses ens sorprenen, però l’”Operació Catalunya” --si es confirma que ha existit—és una altra cosa.  Marco assegura tenir proves de l’existència d’una “trama político-policial para luchar contra las ideas. Había un grupo de policías que se dedicaban a investigar, sin amparo judicial, a determinada gente y con un objetivo claro. Cuando esa investigación daba sus frutos, se utilizaba a determinadas personas de la UDEF para blanquear esa información y judicializarla”.

Amb tot, el detectiu defensa la Policia espanyola, diu que “es una de las mejores del mundo”. Els policies treballen bé –-assegura--, el problema está a “las órdenes políticas” que reben.  Ordres que, segons Marco, no haurien existit sense el “Procés”: “Sin la independencia no hubiese existido este grupo de policías. No hubiera habido un destacamento de policías en las calles de Barcelona investigando a cualquiera que se hubiera destacado por su querencia hacia el “Procés”. Pero incluso gente sin ese tipo de ideas, como yo, nos hemos visto vinculados”.

F  Marco

El Síndic respòn:

Ara, a l’estiu, es fan més evidents alguns problemes de convivència a les ciutats, perquè es fa més ús dels espais públics. Tots els ciutadans hi tenim dret, però molts cops veiem retallat aquest dret a l’ús i gaudi del carrer, quan el tenim ocupat per terrasses de bars i restaurants, que són també una font de contaminació acústica, que impedeix el descans dels veïns.

Segons l’Adjunt General al Síndic de Greuges, Jaume Saura, el problema no es dona només a l’estiu, perquè a Catalunya el Turisme està desestacionalitzat. “Falta civisme per part de les persones que ocupen el carrer. Potser s’hauria de fer pedagogia amb els que ens visiten perquè sabéssin quins són els costums, el que està permés i el que no”.

I si parlem d’ocupació de la via pública, no podem obviar l’anomenat “top manta”: “Nosaltres creiem que aquest fenòmen no s’ha de tolerar, que la tolerància l’únic que fa és incrementar el problema d’afectació als comerciants i d’ocupació de la via pública, i que no treu de la precarietat les persones que es dediquen en aquest tipus de comerç irregular. Per tant, el primer missatge és no tolerar el fenòmen per evitar que s’estengui més, i el segon és lluitar-hi des de la font, lluitar contra els productes il.legals que arriben a Catalunya en containers al Port de Barcelona o que estan en grans naus industrials a l’àrea metropolitana. I no tant anar contra el venedor, pe a qui s’ha de buscar alternatives d’inserció. És a dir, no tolerar-ho, però tampoc no criminalitzar l’última baula de la cadena”.

Sindic

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-error-sistema/4090180/

Olga Rodríguez   27.jul.2017 13:02    

En la oscuridad

    miércoles 26.jul.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

Un dels drets de la persona és la Llibertat. Us imagineu com seria viure privat d'aquest dret, durant 10 mesos seguits, en poder d'un grup terrorista? Tement cada dia, i cada nit, per la teva vida; pensant que mai més no veuràs la teva família i els amics. Amb l'única companyia dels teus fantasmes i dels teus captors, que et sotmeten a maltractaments, humiliacions i condicions extremes, de fred o de calor.

Tot aquest infern el va patir Antonio Pampliega, periodista segrestat per Al Qaeda juntament amb Angel Sastre i José Manuel López. Van ser 299 dies de captiveri, i la pitjor part va ser per a l'Antonio, apartat dels seus companys, que va patir en soledat el segrest.

Aquesta experiència l'ha posat negre sobre blanc en un llibre, "En la oscuridad", que ha volgut dedicar al seu amic Jim Foley, executat per Estat Islàmic, i a tots els companys que han passat per una situació semblant, però no ho han pogut explicar.

Necesitaba contarlo –explica l’Antonio--. Es una terapia. Yo sé que voy a seguir siendo durante toda mi vida el periodista que estuvo secuestrado en Siria por Al Qaeda 300 días. Pero necesito seguir con mi vida y recuperarla. Y explicarles a mis padres, a mis hermanos, a mi mujer, lo que han sido esos 300 días y cómo ellos se convirtieron en mi pilar fundamental”. Pero, sobre todo, era una deuda pendiente: “esos 211 compañeros que han sido asesinados desde que comenzó la guerra en Siria, en marzo del 2011. Son muchos compañeros que han ido y no han tenido la suerte de regresar. Por eso, el libro está dedicado a ellos y, en especial, a uno, James Foley, el primer periodista decapitado por Estado Islámico y uno de mis mejores amigos”.

Antonio vivió su secuestro obsesionado porque su madre no tuviera que ver por Televisión las imágenes de su hijo ejecutado. “Ése era mi mayor sentimiento de culpa y mi mayor temor estando secuestrado: pensar que mi madre y mi hermana, la última vez que me viesen, fuera momentos antes de que un desgraciado con un cuchillo me cortase la cabeza. Yo no quería que mis padres y mis hermanos viesen eso”.

Antonio quiere olvidar todo eso, pero es difícil eliminar tanto sufrimiento: “quiero olvidar el día que me simularon una ejecución, por ejemplo, o los días que se reían de mí porque me pasaba el día llorando en el suelo, me humillaban, me trataban como a un perro, algún día que se les iba más la mano que otros, el día del secuestro... Son muchas las fechas que quiero olvidar, pero tampoco quiero olvidarlo todo, porque es una lección, muy dura pero es una lección de vida y de supervivencia que quiero seguir teniendo el resto de mi vida.

Me ha cambiado como persona. Me ha hecho valorar muchísimo las cosas. Me ha hecho valorar la vida y ver que el ser humano no aprecia las cosas hasta que las pierde. Por ejemplo, en esos 299 días me acordé mucho del último abrazo de mi padre. Y también me acordaba de las pocas veces que había dicho “te quiero” a mis padres, a mis hermanos, a mi mujer. Lo tenemos tan a mano que lo dejamos para mañana, pero quizá no hay mañana”.

 DSC_0313

 

Metges amb nas de pallasso:

Què poden aportar els Pallapupes, els pallassos d'hospital, als aspirants a metges? Doncs a empatitzar amb el malalt, a humanitzar la vida a l'hospital, a millorar la relació amb el pacient...

A tot això ensenyen els Pallapupes als estudiants de Medicina del campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona. La idea se’l va ocòrrer a un estudiant de Medicina, l’Andrés Mongenstern, avui ja metge, pediatra a l’Hospital de la Vall d’Hebron. La proposta la va madurar la directora de Pallapupas, l'Angie Rosales, i també els responsables de la Facultat, i es va fer realitat. És una assignatura optativa a la carrera.

“És una altra forma d’entrar amb el malalt --explica l’Andrés--més enllà de la relació clàssica, formal, entre metge i pacient”.

“L’Andrés tenia clar –diu l’Angie Rosales—que el seu pas per la carrera no havia de ser només tècnic. Volia una altra formació”.

“Més humanista --puntualitza l’Andrés--. Un dels objectius principals era obrir els ulls i posar els peus a terra, aprendre a interaccionar d’una altra manera, a posar-se en la pell dels pacients i dels altres companys de feina”.

Aquesta formació li ha servit a l’Andrés Morgenstern en la seva feina a la Unitat de Pal.liatius Pediàtrics de la Vall d’Hebron. L’humor dels Pallapupas l’ha donat armes emocionals per desenvolupar la seva professió. “Clarament, no seria la mateixa persona, sense els Pallapupas”.

IMG_2383[1]

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-antonio-pampliega-oscuridad/4077039/

 

Olga Rodríguez   26.jul.2017 14:44    

    miércoles 26.jul.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios


Refugiat, refugiada
:

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, “Persona que, tot i pertanyer per ciutadania a un estat, n’ha hagut d’emigrar a conseqüència d’esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d’un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons.

Els seus drets i deures són fixats en el dret d’estrangeria i en el dret d’asil previst en diverses constitucions.

La impossibilitat d’absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d’una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d’autèntic camp de concentració — i, de l’altra, d’organismes internacionals que n’asseguressin la protecció”.

Aquesta és la definició de “refugiat”, un terme al qual no donem ara mateix el significat correcte, perquè li diem refugiats a persones que encara no ho són, tot i que volen aconseguir aquest estatus i reclamen el dret d’asil. Els hauríem de dir, per ser més exactes, desplaçats o migrants, demandants d’asil i de refugi.

Ara mateix, ho sabem perquè és la gran vergonya d’Europa i de la Humanitat, hi ha milers i milers de persones demandant aquest refugi, amuntegades en els mal anomenats “camps de refugiats”, tot esperant ser acollits.

La Unió Europea va fixar uns compromisos d’acollida, que vencen el 26 de setembre. La directora de la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat, CCAR, Estel.la Pareja, assegura tenir poques esperances en que es pugui complir aquest compromís: “Si no han estat capaços fins ara, no sembla que en el temps que queda ho faran. I què passarà? Doncs que les sancions quedaran en paper mullat. I al final, les persones continuaran posant la seva vida en perill, trobant la mort quan intenten fugir de la mort, per a vergonya de tots nosaltres.”

Hi coincideix la Marga Garcia, coordinadora del grup de voluntaris de Migra Studium, que fan visites periòdiques al CIE de la Zona Franca de Barcelona i membre de la plataforma Tancarem el CIE: “La gent continuarà arribant, tinguem o no compromissos. És ridícul intentar posar barreres, i el més lamentable és no facilitar-los vies segures i abocar-los al que diem que volem combatre, que són les màfies. És contradictori i hipòcrita que es demani als estats que compleixin els compromisos d’acollida i al mateix temps se’ls recrimini si no eviten l’arribada de més persones”.

La UE blinda i externalitza les seves fronteres –afegeix l’Estel.la Pareja— quan, recordem, l’asíl és un dret d’obligat compliment. No és baladí, per exemple, que Alemanya hagi acollit tantes persones refugiades; respòn a una necessitat de mà d’obra. És una autèntica hipocresia”.

Segons l’últim informe de la CEAR sobre “La situació de les persones refugiades a Espanya i Europa”, ha augmentat de forma destacada el nombre de sol.licituts d’asil al nostre país. L’any passat, van ser 15.755 persones, i la gran majoria no procedeixen de Síria, com podríem pensar, sinó de Veneçuela. En segona posició, ara sí, Síria, i en tercer lloc, Ucraïna, seguits a més distància d’Algèria i Colòmbia.

Segons l’informe de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat, 22 mil sol.licituts continuen en espera de ser resoltes. Amb tot, Estel.la Pareja destaca un canvi de tendència: “ha augmentat el nombre de resolucions favorables, fins al 67%. Però que això no ens faci pensar en un canvi de política, sinó que ve causat per l’arribada de persones de Síria. Seria flagrant negar-los l’entrada. Però no estan rebent el mateix tracte les persones que venen d’altres indrets”. “O altres condicions –intervé la Marga Garcia— com ara la seva condició sexual o per motius religiosos”. Al final, “només 355 han aconseguit l’estatus de refugiat, segons Pareja, és a dir, un 3’4%, la majoria sirians. I no oblidem que l’any passat va ser un dels més negres de morts a la Mediterrània”. També aquest 2017.

Les dades són corroborades per un altre informe, de Migra Studium i el Servei Jesuïta a Migrants, segons el qual només un 22% de les demandes de sol.licitut de protecció i asil són admeses a tràmit, i això no vol dir que finalment la persona acabi rebent aquest estatut de refugiat, el que significa una situació d’irregularitat sobrevinguda, que el pot fer haver de tornar al país del que va haver de fugir.

 

IMG_20170615_154254_807[1]

 

“Menys plàstics, més Mediterrani”:

Embarquem al Rainbow Warrior, emblemàtic vaixell de Greenpeace, en plena campanya internacional per denunciar la contaminació marina causada pels plàstic. Elvira Jiménez, responsable de la campanya d'oceans de l’organització ecologista, ens explica que “fins a un 80% de tota la brossa que es troba al mar són plàstics, sobre tot envasos. A la Mediterrània hi ha una densitat mitjana de plàstic similar a les famoses “illes” del Pacífic”.

I d’on surt tot això? Qui n’és el responsable? “La majoria, un 80%, provenen de terra –diu Jiménez--, la resta és per l’activitat marítima”. Tot plegat es tradueix en un perill per als ecosistemes i la fauna marins: tortugues, dofins, balenes, foques, peixos i aus marines queden enredats en els plàstics i moren asfixiats o de gana. “La majoria són microplàstics, invisibles, que es van incorporant a la cadena alimentària, perquè nosaltres ens alimentem d’espècies que han menjat aquest plàstic, que porta additius i tòxics”.

Aquest material triga anys a desintegrar-se. Per exemple: “una cullereta triga 400 anys a desaparèixer. Una bossa, 50 anys”.

Plastics Greenpeace

 

“Amb un parell d’ales”:

De vegades, cal posar-li a la vida un parell … d’ales, per poder continuar endavant. Ho sap bé l’Alba Rivas Molina. Als 12 anys, va començar a patir problemes d’audició. I als 20, va desenvolupar la Síndrome de Brown Vialetto Van Leeve. Es tracta d’una malaltia rara, de la qual hi ha només dos casos al nostre país, el seu i el d’una altra noia de Tenerife. A tot el món, són 80 els afectats coneguts, però se suposa que hi ha més malalts que encara ho desconeixen.

Segons l’Alba, la malaltia no la limita gaire, perquè ella no li permet, tot i que “porto fèrul.les als peus, perquè em va afectar el moviment i l’estabilitat. Vaig estar dos anys sense poder menjar per la boca, amb una sonda estomacal, però amb logopedes i rehabilitació he pogut estabilitzar la malaltia i portar una vida normal. Hi ha petites coses, però em vaig adaptant”.

L’Alba té avui 25 anys. La malaltia la va obligar a abandonar la seva professió d’infermera, però l’ha donat l’oportunitat de complir el seu somni: ser escriptora. “La malaltia em va ajudar a saber adreçar els somnis. Al principi, em demanava molt de repós a casa i vaig començar a escriure. Si la malaltia no hagués entrat a la meva vida, jo hauria continuat la meva feina i no hagués trobat el moment per a escriure. De vegades, hi ha moments durs, però són necessaris.”.

 

Va començar amb un blog, HOPE, on escrivia microrelats, però es va atrevir a fer el seu primer llibre i presentar-lo ni més ni menys que al Premi Planeta. El va escriure en només 15 dies, animada per la seva mare, i el resultat va ser quedar finalista i publicar “Con un par de alas”.

L’Alba Saskia, aquest és el seu nom artístic, explica que les seves ales són “la meva gent, poder compartir els bons moments i els no tan bons. És la força que em dona per fer-ho tot. Les limitacions, que moltes vegades ens imposem nosaltres mateixos, es poden superar”.

Una història de superació que no es queda aquí. L’Alba, amb la seva família, ha posat en marxa l’associació nacional Hope de suport als afectats de malalties rares, per recaptar fons per a la investigació.

 Alba Saskia i jo

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-17-06-2017/4066350/

 

Olga Rodríguez   26.jul.2017 13:17    

Crisi invisible

    jueves 20.jul.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

No podem resignar-nos a un món amb atur, corrupció, precarietat, desigualtats socials.... Un pensament que, de ben segur, compartiu molts, la majoria, i que va expressar el desaparegut Juan Goytisolo. Un "aprenent d'escribidor" --segons es definia-- , un "indignat" que no va voler resignar-se i va exercir la seva responsabilitat social com a escriptor.
Es lamentava Goytisolo d’un món, el nostre, on “el portentós progrés de les noves tecnologies va de la mà de la proliferació de les guerres i les lluites mortíferes”. De la injustícia, la pobresa, la fam, els desnonaments, la corrupció, les tanques a Ceuta i Melilla i el drama dels immigrants, l’únic crim dels quals és “el seu instint de vida i la seva ànsia de llibertat”.
Les raons per indignar-se són moltes –dèia Goytisolo--: “no ens resignem a la injustícia”. Hem de ser “quixots” i hem de lluitar contra els “gegants”. Però, de vegades, les aspes dels molins són massa grans.

Segons Oriol Illa, fins fa ben poc president de la Taula del Tercer Sector Social,de vegades ens neguem, o ens forcen a negar aquesta evidència de què parlava Goytisolo. Recordar-ho i denunciar-ho és la primera norma per ser conscients que encara hi ha molt patiment i molta fragilitat al nostre país. I, per tant, cal continuar lluitant. Les coses canvien massa poc a poc, si és que canvien. A la societat està instal.lada la percepció que la situació econòmica és bona, mentre s’està cronificant la situació d’exclusió i pobresa, però és menys visible que fa uns anys. És èticament inaceptable crèixer com ho estem fent, generant riquesa, sense redistribuïr millor”.

 

No podemos resignarnos a un mundo con paro, corrupción, precariedad, desigualdades sociales.... Un pensamiento que seguro que compartís muchos, la mayoría, y que tan bien expresó el desaparecido Juan Goytisolo. Un "aprendiz de escribidor" --según se definía-- , un "indignado" que no quiso resignarse y ejerció su responsabilidad social como escritor. 
Se lamentaba Goytisolo de un mundo, el nuestro, donde “el portentoso progreso de las nuevas tecnologías corre parejo de la proliferación de las guerras y las luchas mortíferas”. De la injusticia, la pobreza, el hambre, los desahucios, la corrupción, las vallas en Ceuta y Melilla y el drama de los inmigrantes, "cuyo único crimen es su instinto de vida y su ansia de libertad”. 
Las razones para indignarse son muchas –decía Goytisolo--: “no nos resignamos a la injusticia”. Tenemos que ser “quijotes” y tenemos que luchar contra los “gigantes”. Pero, a veces, las aspas de los molinos son demasiado grandes.

Según Oriol Illa, hasta hace muy poco presidente de la Mesa del Tercer Sector Social en Catalunya, “a veces nos negamos, o nos fuerzan a negar esta evidencia de la que hablaba Goytisolo. Recordarlo y denunciarlo es la primera norma para ser conscientes de que todavía hay mucho sufrimiento y mucha fragilidad en nuestro país. Y, por lo tanto, hay que continuar luchando. Las cosas cambian demasiado poco a poco, si es que cambian. En la sociedad está instalada la percepción de que la situación económica es buena, mientras se está cronificando la situación de exclusión y pobreza, pero es menos visible que hace unos años. Es éticamente inaceptable crecer como lo estamos haciendo, generando riqueza, sin redistribuir mejor”. 

IMG_20170103_165121[1]

Són evidents encara els efectes de la crisi. Per pal.liar-ho, el Parlament ha aprovat una Renda Garantida de Ciutadania, que entrarà en vigor a mitjans de setembre. També l’Ajuntament de Barcelona prepara una prova pilot de renda municipal garantida a l’Eix del Besòs, una de les zones més afectades per la pobresa a la capital catalana. Lluís Torrens, director de Planificació i Innovació de l’àrea de Drets Socials del consistori, ens explica que “la idea és una renda d’emergència per cobrir les necessitats bàsiques, sudsidiària de la de la Generalitat, que no vulneri l’incentiu de buscar feina per, al final, no haver de necessitar cobrar la renda”. I és que una de les crítiques que fan els detractors de la mesura és que desincentiva la recerca de feina. Precisament, aquesta prova pilot a Barcelona permetrà, o no, trencar aquests mites.


Son evidentes aún los efectos de la crisis. Para paliarlos, el Parlament ha aprobado una Renta Garantizada de Ciudadanía, que entrará en vigor a mediados de septiembre. También el Ayuntamiento de Barcelona prepara una prueba piloto de renta municipal garantizada en el Eje del Besòs, una de las zonas más afectadas por la pobreza en la capital catalana. Lluís Torrens, director de Planificación e Innovación del área de Derechos Sociales del consistorio, nos explica que “la idea es una renta de emergencia para cubrir las necesidades básicas, sudsidiaria de la de la Generalitat, que no vulnere el incentivo de buscar trabajo para, al final, no tener que necesitar cobrar la renta”. Y es que una de las críticas que hacen los detractores de la medida es que desincentiva la ibúsqueda de trabajo. Precisamente, esta prueba piloto en Barcelona permitirá, o no, romper estos mitos. 

IMG_0848

 

Entre els col.lectius vulnerables que més preocupen, sobre tot ara a l’estiu, sense escola, trobem la infància. Segons la Fundació Educo, un 80% de les llars de famílies treballadores amb sous baixos no poden afrontar les despeses d’activitats extraescolars ni les colònies i campaments d’estiu. Per això, tant Educo com altres entitats treballen per millorar la situació d’aquests nens, quan ja no hi ha escola on poder menjar.
Marta Segú és la directora de la Fundació Probitas, que mira d’assegurar la nutrició dels menors en risc d’exclusió social. L’estiu és un problema –ens reconeix—però també ho és durant tot l’any amb els nois i noies que passen de l’escola a l’institut i ja no tenen beca menjador. Per això, han posat en marxa el programa RAI, de Reforç d’Alimentació Infantil. “És un tema no només nutricional –ens diu—sinó també de protecció, perquè les seves famílies no poder fer front a despeses d’extraescolars. Així que els donem un càtering a l’institut i activitats de reforç escolar, de lleure i esportives, des del migdia i fins a les 5 de la tarda”.
Al seu informe “Nadius de la crisi: els nens de la clau”,  Educo adverteix de la realitat dels nens que porten la clau de casa i passen la tarda sols, mentre els pares treballen. L’ong xifra en 580 mil els “nens de la clau” a tot Espanya.

 

Entre los colectivos vulnerables que más preocupan, sobre todo ahora en verano, sin escuela, está la infancia. Según la Fundación Educo, un 80% de los hogares de familias trabajadoras con sueldos bajos no pueden afrontar los gastos de actividades extraescolares ni las colonias y campamentos de verano. Por eso, tanto Educo como otras entidades trabajan para mejorar la situación de estos niños, cuando ya no hay escuela donde poder comer. 
Marta Segú es la directora de la Fundación Probitas, que trabaja para asegurar la nutrición de los menores en riesgo de exclusión social. El verano es un problema –nos reconoce—pero también lo es durante todo el año con los chicos y chicas que pasan de la escuela al instituto y ya no tienen beca comedor. Por eso, han puesto en marcha el programa RAI, de Refuerzo de Alimentación Infantil. “Es un tema no sólo nutricional –nos dice—sino también de protección, porque sus familias no pueden hacer frente a gastos de extraescolares. Así que los damos un càtering en el instituto y actividades de refuerzo escolar, de ocio y deportivas, desde el mediodía y hasta las 5 de la tarde”. 
En su informe “Nativos de la crisis: los niños de la llave”, Educo advierte de la realidad de los niños que llevan la llave de casa y pasan la tarde solos, mientras los padres trabajan.  La ong cifra en 580 mil los “niños de la llave” en toda España. 

Probitas

 

50 anys d'ocupació israeliana de Palestina:

En complir-se mig segle de l'ocupació israeliana dels territoris palestins, després de la Guerra dels Sis Dies, no podem tancar els ulls a la situació a la zona. En aquest mig segle, l'ocupació s'ha anat consolidant  i els intents de pau entre israelians i palestins han estat infructuosos. Segons diferents resolucions de Nacions Unides, els assentaments israelians violen el Dret internacional.
50 anys després, Amnistia Internacional denuncia aquestes violacions de drets humans de la població palestina i ha llançat una campanya per demanar el boicot als productes que arriben dels assentaments israelians.
Segons Dani Vilaró, portaveu d’AI, “ja no n'hi ha prou amb la simple condemna, sinó que calen accions concretes. Per això, demanem que es talli la via de finançament dels assentaments. Llancem una petició a tots els estats, també a l’espanyol, perquè prohibeixi l’entrada de productes fets allà i impedeixi a les empreses espanyoles comercialitzar amb béns que arriben dels assentaments israelians”.

Als territoris ocupats, mentre hi ha una situació de bloqueig econòmic i d’opressió de la població palestina --molts han vist les seves cases destruïdes, les seves terres arrabassades,  hi ha infraestructures i serveis només per als colons jueus i limitació de moviments de la població palestina--, paral.lelament hi ha una activitat econòmica creixent per part d'empreses israelianes, que també han assumit el control dels recursos naturals, i que comercialitzen amb països que oficialment han condemnat l'ocupació israeliana.

 

Al cumplirse medio siglo de la ocupación israelí de los territorios palestinos, después de la Guerra de los Seis Días, no podemos cerrar los ojos a la situación en la zona. En este medio siglo, la ocupación se ha ido consolidando y los intentos de paz entre israelíes y palestinos han sido infructuosos. Según diferentes resoluciones de Naciones Unidas, los asentamientos israelíes violan el Derecho internacional.
50 años después, Amnistía Internacional denuncia estas violaciones de derechos humanos de la población palestina y ha lanzado una campaña para pedir el boicot a los productos que llegan de los asentamientos israelíes. 
Según Dani Vilaró, portavoz de AI, “ya no basta con la simple condena, sino que hacen falta acciones concretas. Por eso, pedimos que se corte la vía de financiación de los asentamientos. Lanzamos una petición a todos los estados, también al español, para que prohiba la entrada de productos hechos allá e impida a las empresas españolas comercializar con bienes que llegan de los asentamientos israelíes”. 

En los territorios ocupados, mientras hay una situación de bloqueo económico y de opresión de la población palestina --muchos han visto sus casas destruidas, sus tierras arrebatadas, hay infraestructuras y servicios sólo para los colonos judíos y limitación de movimientos de la población palestina--, paralelamente hay una actividad económica creciente por parte de empresas israelíes, que también han asumido el control de los recursos naturales, y que comercializan con países que oficialmente han condenado la ocupación israelí.

Palestina

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-pobresa-estructural/4058491/

Olga Rodríguez   20.jul.2017 14:27    

Un altre cementiri silenciós

    martes 6.jun.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

De la mateixa manera que la Mar Mediterrània s’ha convertit en una enorme tomba per a milers de persones  que, desesperades, fugen cap a Europa buscant un futur, hi ha una altre “cementiri silenciós” a l’interior de l’Àfrica, el continent on es registren més desplaçaments forçats de persones: el desert és un altre enorme “mar”, de sorra, on s’han deixat la vida no sabem quàntes persones…
Tcherno Hamadou Boulama és un activista pels drets humans i periodista, responsable d’una emisora de ràdio i d’una organització que treballa per la defensa dels drets de les persones migrades a Níger. Un dels països més pobres d’Àfrica i del món,  tot i ser ric en recursos, sobre tot minerals, que exploten des de fora. Això, unit a les sequeres constants, és responsable de la fam al país.
Tcherno, convidat a Barcelona per LaFede.cat, es lamenta que hi ha molts estereotips sobre Àfrica i moltes mentides o mitges veritats. No tothom fuig de la pobresa i no és veritat que tothom vulgui arribar a Europa. La major part dels desplaçaments són a l’interior del continent i el desert s’ha convertit en una altra fossa comuna. “Hem pogut veure com, en efecte, el desert africà és també un cementiri silenciós, que s’empassa els cossos. No es coneix el nombre de víctimes. Volem visibilitzar-ho”.

No podem posar portes al mar, ni al desert, no podem tallar les ànsies de buscar un futur.  Però, cansats de lluitar contra tot, molts desisteixen i decideixen tornar als seus països, un retorn que és encara més difícil que la sortida. Molts migrants queden bloquejats, sense poder avançar ni retrocedir. “El problema és que no es respecten els drets humans. Alguns “passadors” o transportistes abandonen la gent a la ruta, després d’un accident o per por a ser enxampats per la Policia. Hi ha persecució dels migrants, que han de fer continus pagaments per continuar el viatge, i es troben entre dos focs. Els migrants coneixen els riscos, però emprenen igualment el viatge. També moltes dones i infants, per la situació que viuen als seus llocs d’origen.”

I si la Unió Europea ha delegat a països com Turquia la tasca de vigilància de les seves fronteres,  també països com Níger s’han convertit en una nova frontera de l’Europa fortalesa. Li fan la feina bruta, que ningú no hi arribi, a canvi de diners. Uns diners que serveixen per endurir la repressió als migrants, es lamenta Tcherno H. Boulama. “Ara, el Govern vol fer un repatriament forçós dels migrants, i és impossible seguir la ruta cap al nord. Níger i altres països s’han posat sota les ordres de la Unió Europea i li fan de centinel.les, de gendarmes. Europa sap que hi ha coses que no es poden fer i ho ha delegat en altres països perquè ho realitzi”.
Però tot això no atura les sortides, tot el contrari.” Ara mateix, ningú creu que les migracions es puguin aturar – diu el Tcherno--. La Història de la Humanitat és una història de migracions. El sistema capitalista provoca la pobresa, els conflictes i la guerra. El que cal fer és donar els mitjans perquè tothom pugui tenir una vida digna, i no fer la guerra a les persones migrants. La guerra contra els migrants és, en realitat, una guerra contra els pobres”.
 TCHERNO H. BOULAMA
Del mismo modo que elMar Mediterráneo se ha convertido en una enorme tumba para miles de personas que, desesperadas, huyen hacia Europa buscando un futuro, hay otro “cementerio silencioso” en el interior del África, el continente donde se registran más desplazamientos forzosos de personas: el desierto es otro enorme “mar”, de arena, donde se han dejado la vida no sabemos cuántes personas… 
Tcherno Hamadou Boulama es un activista por los derechos humanos y periodista, responsable de una emisora de radio y de una organización que trabaja por la defensa de los derechos de las personas migrades en Níger. Uno de los países más pobres de África y del mundo, a pesar de ser rico en recursos, sobre todo minerales, que explotan desde fuera. Esto, unido a las sequías constantes, es responsable del hambre en el país.
Tcherno, invitado a Barcelona por LaFede.cat, se lamenta de que hay muchos estereotipos sobre África y muchas mentiras o medias verdades. No todo el mundo huye de la pobreza y no es verdad que todo el mundo quiera llegar a Europa. La mayor parte de los desplazamientos son en el interior del continente y el desierto se ha convertido en otra fosa común. “Hemos podido ver cómo, en efecto, el desierto africano es también un cementerio silencioso, que se traga los cuerpos. No se conoce el número de víctimas. Queremos visibilizarlo”.

No podemos poner puertas al mar, ni al desierto,no podemos cortar las ansias de buscar un futuro. Pero, cansados de luchar contra todo, muchos desisten y deciden volver a sus países, un regreso que es todavía más difícil que la salida. Muchos migrantes  se quedan bloqueados, sin poder avanzar ni retroceder. “El problema es que no se respetan los derechos humanos. Algunos “pasadores” o transportistas abandonan a la gente en la ruta, después de un accidente o por miedo a ser pillados por la Policía. Hay persecución de los migrantes, que tienen que hacer continuos pagos para continuar el viaje, y se encuentran entre dos fuegos. Los migrantes conocen los riesgos, pero emprenden igualmente el viaje. También muchas mujeres y niños, por la situación que viven en sus lugares de origen.”

Y si la Unión Europea ha delegado en países como Turquía la tarea de vigilancia de sus fronteras, también países como Níger se han convertido en una nueva frontera de la Europa fortaleza. Le hacen el trabajo sucio, que nadie llegue, a cambio de dinero. Un dinero que sirve para endurecer la represión a los migrantes, se lamenta Tcherno H. Boulama. “Ahora, el Gobierno quiere hacer una repatriación forzosa de los migrantes, y es imposible seguir la ruta hacia el norte. Níger y otros países se han puesto bajo las órdenes de la Unión Europea y le hacen de centinelas, de gendarmes. Europa sabe que hay cosas que no se pueden hacer y lo ha delegado en otros países para que lo realice”.
Pero todo esto no frena las salidas, todo el contrario.” Ahora mismo, nadie cree que las migraciones se puedan parar – dice Tcherno--. La Historia de la Humanidad es una historia de migraciones. El sistema capitalista provoca la pobreza, los conflictos y la guerra. Lo que hay que hacer es dar los medios para que todo el mundo pueda tener una vida digna, y no hacer la guerra a las personas migrantes. La guerra contra los migrantes es, en realidad, una guerra contra los pobres”.
Tcherno Hamadou Boulama

Migracions i Salut Mental:

Com afecta la migració i l’exili a la salut mental? Ho acaben d'analitzar a Barcelona. La presidenta de la Fundació Congrés Català de Salut Mental, la psiquiatra Àngels Vives, ens explica que les persones que ho han d’abandonar tot sovint pateixen “estrés post-traumàtic, per la pèrdua de la casa, del país, de familiars, de relacions, de vincles…, per haver patit maltractament, perill. Tot això és inassumible, inassimilable, i pot aparèixer una expressió d’estrés post-traumàtic. ” Dos col.lectius són especialmente vulnerables: els nens i les dones: “Els nens, tot i que tenen una elevada capacitat de resistir condicions difícils, hi ha situacions en què pateixen aïllament i problemes d’adaptació al nou entorn. I les dones, tant si estan soles com si s’han de fer càrrec de la família, es troben en una situació de major vulnerabilitat que els homes, perquè poden ser abusades o acabar en la prostitució”.

Per tot plegat, aquestes persones requereixen una atenció integral, no només mèdica: “integral vol dir, pensant des de la Salut Mental, que el que un necessita és una casa, és aliment, és higiene, és resposta sanitària, aquestes serien les necessitats bàsiques. I deixar_los anar exercint la seva pròpia capacitat d’autoorganització. No necessiten una mirada paternalista, sinó una mirada fraterna, i suposar_los capacitats que també tenen”.

Una qüestió que s’ha abordat al Congrés de Salut Mental és si quan parlem de crisi dels refugiats, no hauríem de parlar més aviat de crisi de solidaritat, fins i tot d’una crisi de la Humanitat. Segons la Dra. Vives, “el que està en crisi és aquesta capacitat humana de fer-nos càrrec d’aquests fenòmens, que no quedin relegats a la política, les entitats i les institucions. També naufraga i està en risc la nostra capacitat de solidaritat, la nostra humanitat. Perquè si som capaços de veure, mentre sopem, com naufraguen les barques i ens ho anem empassant, sense capacitat de resposta, això també ens emmalalteix a nosaltres”.

Angelsvives-300x252

¿Cómo afecta la migración y el exilio a la salud mental? Lo han analizado en Barcelona, en el sexto Congreso de Salud Mental. Su presidenta, la psiquiatra Àngels Vives, nos explica que las personas que lo tienen que abandonar todo a menudo sufren “estrés post-traumático, por la pérdida de la casa, del país, de familiares, de relaciones, de vínculos…, por haber sufrido maltrato, peligro. Todo esto es inasumible, inasimilable, y puede aparecer una expresión de estrés post-traumático.” Dos colectivos son especialmente vulnerables: los niños y las mujeres: “Los niños, a pesar de que tienen una elevada capacidad de resistir condiciones difíciles, hay situaciones en que sufren aislamiento y problemas de adaptación al nuevo entorno. Y las mujeres, tanto si están solas cómo si se tienen que hacer cargo de la familia, se encuentran en una situación de mayor vulnerabilidad que los hombres, porque pueden ser abusadas o acabar en la prostitución”. 

Por todo ello, estas personas requieren una atención integral, no sólo médica: “integral quiere decir, pensando desde la Salud Mental, que lo que uno necesita es una casa, es alimento, es higiene, es respuesta sanitaria, éstas serían las necesidades básicas. Y dejarles ir ejerciendo su propia capacidad de autoorganización. No necesitan una mirada paternalista, sino una mirada fraterna, y suponerles capacidades que también tienen”. 

Una cuestión que se ha abordado en el Congreso de Salud Mental es si cuando hablamos de crisis de los refugiados, no tendríamos que hablar más bien de crisis de solidaridad, incluso de una crisis de la Humanidad. Según la Dra. Vives, “lo que está en crisis es la capacidad humana de hacernos cargo de estos fenómenos, que no queden relegados a la política, las entidades y las instituciones. También naufraga y está en riesgo nuestra capacidad de solidaridad, nuestra humanidad. Porque si somos capaces de ver, mientras cenamos, cómo naufragan las barcas y nos lo vamos tragando, sin capacidad de respuesta, esto también nos enferma a nosotros”.

 

Taxistas

Economia col.laborativa:

Els taxistes s’han posat en peu de guerra contra plataformes com Uber o Cabify, a les que acusen de fer-los una competència deslleial. Això pel que fa a la contractació de vehicles amb conductor. En un altre àmbit, el dels allotjaments turístics, a la diana es troben AirBnb i altres plataformes. Els defensors diuen que els temps canvien, l’economia també, i ens hem d’adaptar a altres realitats, a una altra forma d’economia col.laborativa. Els detractors, per la seva banda, denuncien que això no és economia social i cooperativa, sinó una forma més del capitalisme salvatge, disfressat. Qui té raó? És o no economia col.laborativa?

Li hem preguntat a la Mayo Fuster, experta en Economia Social i Pro-comuna, professora a Harvard i a l'Autònoma de Barcelona, i investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya: “Uber i AirBnb no és economia col.laborativa—ens diu--. El que passa és que això no vol dir que altres tipologies de plataformes que sí que ho siguin no puguin ser un bon model per repensar el sector del taxi o de l’habitatge. No hi ha un únic actor que tingui la raó, sinó que és qüestió de trobar l’equilibri, tenint en compte a tothom, per tal que els canvis i transformacions, els models innovadors no perjudiquin a sectors ja operants i que hi hagi una política de transició, sense que es perdin drets del treball i socials”.

Entenem per economia col.laborativa una cooperació entre iguals. Però no ens queda clar que això sigui el que busquen aquestes plataformes, sinó que més aviat la riquesa continúa concentrada en poques mans. O sigui que estem en el capitalisme de sempre. Aleshores, sota l’aparença de cooperativisme s’amaga la mateixa manera d’operar de sempre de les multinacionals? “No la mateixa, sinó que molt pitjor –assegura Mayo Fuster--. La qüestió és que Uber no és una modalitat d’empresa com les que coneixíem fins ara, multinacionals que d’alguna manera respectaven drets laborals, etc, sinó que són molt més agressives. Es desentenen de les condicions laborals de les persones que donen servei a les seves plataformes, es desentenen de pagar taxes als països on operen, són molt opaques, també tenim problemes de corrupció i de portes giratòries. El mateix expresident de la Comissió Europea, Durao Barroso, va anar a treballar a Golden Sachs, que és un dels finançadors d’Uber. O la principal comissària de Política d’Economia Digital, després de deixar el càrrec, va anar a treballar a Uber. Una altra cosa, molt diferent, és que les plataformes digitals són una oportunitat molt bona per innovar en l’organització de la producció econòmica, preservant els drets dels treballadors i tota una sèrie de garanties socials”.

Mayo Fuster és organitzadora d’una trobada que es farà a finals de mes a Barcelona, el fórum Procomuns d’economia col.laborativa, on s’profundirà en totes aquestes qüestions.

Mayo Fuster

 Los taxistas se han puesto en pie de guerra contra plataformas como Uber o Cabify, a las que acusan de hacerles una competencia desleal. Esto en cuanto a la contratación de vehículos con conductor. En otro ámbito, el de los alojamientos turísticos, en la diana se encuentran AirBnb y otras plataformas.
Los defensores dicen que los tiempos cambian, la economía también, y nos tenemos que adaptar a otras realidades, a otra forma de economía colaborativa. Los detractores, por su parte, denuncian que esto no es economía social y cooperativa, sino una forma más del capitalismo salvaje, disfrazado. ¿Quién tiene razón?  ¿Es o no economía colaborativa?

Se lo hemos preguntado a Mayo Fuster, experta en Economía Social y Pro-común, profesora en Harvard y la Autónoma de Barcelona, e investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya: “Uber y AirBnb no es economía colaborativa—nos dice--. Lo que pasa es que esto no quiere decir que otras tipologías de plataformas que sí que lo sean no puedan ser un buen modelo para repensar el sector del taxi o de la vivienda. No hay un único actor que tenga la razón, sino que es cuestión de encontrar el equilibrio, teniendo en cuenta a todo el mundo, para que los cambios y transformaciones, los modelos innovadores no perjudiquen a sectores ya operantes y que haya una política de transición, sin que se pierdan derechos del trabajo y sociales”. 

Entendemos por economía colaborativa una cooperación entre iguales. Pero no nos queda claro que esto sea lo que buscan estas plataformas, sino que más bien la riqueza continúa concentrada en pocas manos. O sea que estamos en el capitalismo de siempre. Entonces, bajo la apariencia de cooperativismo ¿se esconde la misma manera de operar de siempre de las multinacionales? “No la misma, sinó mucho peor –asegura Mayo Fuster--. La cuestión es que Uber no es una modalidad de empresa como las que conocíamos hasta ahora, multinacionales que de alguna manera respetaban derechos laborales, etc, sinó que son mucho más agresivas. Se desentienden de las condiciones laborales de las personas que dan servicio a sus plataformas, se desentienden de pagar tasas en los países donde operan, son muy opacas, también tenemos problemas de corrupción y de puertas giratorias. El mismo expresidente de la Comisión Europea, Durao Barroso, acabó trabajando en Golden Sachs, que es uno de los financiadores de Uber. O la principal comisaria de Política de Economía Digital, después de dejar el cargo, fue a trabajar a Uber. Otra cosa, muy diferente, es que las plataformas digitales sean una oportunidad muy buena para innovar en la organización de la producción económica, preservando los derechos de los trabajadores y toda una serie de garantías sociales”. 

Mayo Fuster es organizadora de un encuentro que se hará a finales de mes en Barcelona, el fórum Procomuns de economía colaborativa, donde se profundizará en todas estas cuestiones.

 

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-desert-africa-altre-cementiri-silencios/4045746/

 

Olga Rodríguez    6.jun.2017 15:01    

Sobirania

    jueves 1.jun.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

Un altre món és possible i hi ha molts homes i dones, molts activistes que treballen cada dia per aconseguir-lo. Alguns s'hi deixen literalment la pell, com la Berta Cáceres i tants altres. L’Ismael Moreno Coto, "el padre Melo de Honduras", és una d’aquestes persones. Amic i col.laborador de l’assassinada Berta, coneixia també el pare Ellacuría i els altres companys jesuïtes assassinats a El Salvador. Era amic personal de les dues dones mortes en aquella massacre i va veure també morir el seu pare, un dirigent camperol, de forma violenta. Està acostumat, doncs, a veure d'a prop la mort i l'amenaça, però això no l'atura. Diu que tem més per la vida i les condicions dels altres, que per les seves pròpies. Yo temo por el presente y el futuro de muchísima gente amiga mía en Honduras, que están tremendamente más desprotegidas que quien le habla. En Honduras, hay un ambiente y unas condiciones de indefensión y de desprotección porque hay ausencia de Estado de derecho. Entonces, por vivir y por expresar nuestras ideas y por defender los derechos humanos tenemos problemas para poder sobrevivir”.

Però tot això l'esperona a continuar construïnt la pau, la justícia i la llibertat. Els assassinats del seu pare i dels seus amics han marcat la seva vida i el seu compromís amb la defensa dels drets humans. “Para mí, ellos son una especie de aguijón que siento constantemente para orientar mi vida a buscar y construir la libertad entre todos. Ellos son el aguijón que me impide dormir en paz mientras no tengamos una paz con justicia todos los seres humanos”.

 

Otro mundo es posible y hay muchos hombres y mujeres, muchos activistas que trabajan cada día para conseguirlo. Algunos se dejan literalmente la piel, como Berta Cáceres y tantos otros. Ismael Moreno Coto, "el padre Melo de Honduras", es una de esas personas. Amigo y colaborador de la asesinada Berta, conocía también al padre Ellacuría y a los otros compañeros jesuitas asesinados en El Salvador. Era amigo personal de las dos mujeres muertas en aquella masacre y vio también morir sa u padre, un dirigente campesino, de forma violenta. Está acostumbrado, pues, a ver de cerca la muerte y la amenaza, pero esto no le detiene. Dice que teme más por la vida y las condiciones de los otros, que por las suyas propias: “Yo temo por el presente y el futuro de muchísima gente amiga mía en Honduras, que están tremendamente más desprotegidas que quien le habla. En Honduras, hay un ambiente y unas condiciones de indefensión y de desprotección porque hay ausencia de Estado de derecho. Entonces, por vivir y por expresar nuestras ideas y por defender los derechos humanos tenemos problemas para poder sobrevivir”.

Pero todo esto le espolea para continuar construyendo la paz, la justicia y la libertad. Los asesinatos de su padre y de sus amigos han marcado su vida y su compromiso con la defensa de los derechos humanos. “Para mí, ellos son una especie de aguijón que siento constantemente para orientar mi vida a buscar y construir la libertad entre todos. Ellos son el aguijón que me impide dormir en paz mientras no tengamos una paz con justicia todos los seres humanos”.

Padre Melo de Honduras

El "padre Melo" és defensor dels drets humans i periodista (director de Radio Progreso), dues activitats de risc a països com el seu. “Nosotros experimentamos en carne propia lo que significa la violación de la libertad de expresión, en un país donde todos los derechos están siendo violados. Hay una especie de proceso de eliminación de los que nos oponemos al sistema extractivista que domina en Honduras, que tiene cuatro pasos, y que en el caso de la compañera Berta se cumplieron a rajatabla: el primer paso es que nos ignoran, la invisibilidad; el segundo es la estigmatización i el descrédito del opositor no controlado; el tercer paso es la criminalización y el último, la eliminación física”.  Como Berta Cáceres, de quien dice: “Me gustaría que estuviera viva y luchando junto a nosotros”.

Una lluita que Ismael Moreno es planteja continuar des de la Política, a través de la plataforma “Soberanía 2021”, contra el que anomena la “dictadura personalista” del president Juan Orlando Hernández. Tenemos la responsabilidad de estar en la dimensión pública de la vida, en la Política, para orientarla. De ser individualista a construir el bien común. Estoy comprometido en hacer de Honduras un país donde las libertades se respeten y donde haya soberanía, que es el déficit más grande que tenemos en el país. Que podamos tomar libremente nuestras propias decisiones sobre nuestro presente y nuestro futuro, sobre nuestro patrimonio y nuestra riqueza natural”. 

El Padre Melo desperta consciències i ens deixa un missatge: “la corresponsabilidad solidaria entre los pueblos de España y de Honduras, porque hay una enorme deuda por parte del pueblo español, y en este proceso de construir soberanía, esta deuda la tenemos que pagar “a borbotones”".

El "padre Melo" es defensor de los derechos humanos y periodista (director de Radio Progreso), dos actividades de riesgo en países como el suyo. Nosotros experimentamos en carne propia lo que significa la violación de la libertad de expresión, en un país donde todos los derechos están siendo violados. Hay una especie de proceso de eliminación de los que nos oponemos al sistema extractivista que domina en Honduras, que tiene cuatro pasos, y que en el caso de la compañera Berta se cumplieron a rajatabla: el primer paso es que nos ignoran, la invisibilidad; el segundo es la estigmatización i el descrédito del opositor no controlado; el tercer paso es la criminalización y el último, la eliminación física”.  Como Berta Cáceres, de quien dice: “Me gustaría que estuviera viva y luchando junto a nosotros”.

Una lucha que Ismael Moreno se plantea continuar desde la Política, a través de la plataforma “Soberanía 2021”, contra lo que denomina la “dictadura personalista” del presidente Juan Orlando Hernández. “Tenemos la responsabilidad de estar en la dimensión pública de la vida, en la Política, para orientarla. De ser individualista a construir el bien común. Estoy comprometido en hacer de Honduras un país donde las libertades se respeten y donde haya soberanía, que es el déficit más grande que tenemos en el país. Que podamos tomar libremente nuestras propias decisiones sobre nuestro presente y nuestro futuro, sobre nuestro patrimonio y nuestra riqueza natural”. 

El Padre Melo despierta conciencias y nos deja un mensaje: “la corresponsabilidad solidaria entre los pueblos de España y de Honduras, porque hay una enorme deuda por parte del pueblo español, y en este proceso de construir soberanía, esta deuda la tenemos que pagar “a borbotones””.

Padre melo - berta

Sobirania alimentària:

Un tipus de sobirania gens respectada enlloc és l’alimentària. Què hi ha al darrera del que mengem? Qui controla la nostra alimentació? Com podem fer un consum responsable, saludable i ecològic? Ho ha investigat tot plegat la periodista especialitzada en polítiques agroalimentàries Esther Vivas, al llibre "El negocio de la comida". Denuncia que tenim “un model agroalimentari depredador, masclista, generador de fam, nociu amb la terra i la salut, addicte al petroli i als “aliments viatgers”, que acaba amb la biodiversitat i els camperols”.

“Quan analitzem – diu l’Esther-- el recorregut dels aliments, del camp al plat, veiem que hi ha una sèrie d’impactes molts negatius, ja des del model de producció a països del sud, basat en els monocultius, a partir de l’explotació laboral. Després, mengem aliments que venen de l’altra punta del món, quan molts també s’elaboren aquí; això genera un impacte mediambiental, genera gasos d’efecte hivernacle. Aquests aliments, un cop arriben a casa nostra, moltes vegades en lloc d’anar a parar als supermercats acaben a les escombraries perquè no compleixen determinats criteris estètics, amb el que implica de malbaratament. Aleshores, veiem que el model agroalimentari és un cúmul de despropòsits, en el qual el que prima no és alimentar-nos d’una manera sana i saludable sinó fer que unes quantes empreses puguin fer negoci”.

Per això, menjar és molt més que alimentar-se: és un exercici conscient, responsable i compromés, amb nosaltres mateixos i amb el planeta. Està clar que una altra manera de produïr i de consumir és possible, i que nosaltres, com a consumidors, tenim un poder que hen d’exercir. “Som el que mengem” i, segons com mengem, construïm el món que volem.

 
Un tipo de soberanía poco respectada es la alimentaria. ¿Qué se mueve detrás de lo que comemos?  ¿Quién controla nuestra alimentación?  ¿Cómo podemos hacer un consumo responsable, saludable y ecológico?  Todo ello lo ha investigado la periodista especializada en políticas agroalimentarias Esther Vivas, en el libro "El negocio de la comida". Denuncia que tenemos “un modelo agroalimentario depredador, machista, generador de hambre, nocivo con la tierra y la salud, adicto al petróleo y a los “alimentos viajeros”, que acaba con la biodiversidad y los campesinos”. 
“Cuando analizamos – dice Esther-- el recorrido de los alimentos, del campo al plato, vemos que hay una serie de impactos muy negativos, ya desde el modelo de producción en países del sur, basado en los monocultivos, a partir de la explotación laboral. Después, comemos alimentos que vienen de la otra punta del mundo, cuando muchos también se elaboran aquí; esto genera un impacto medioambiental, genera gases de efecto invernadero. Estos alimentos, una vez llegan a nuestra casa, muchas veces en lugar de ir a parar a los supermercados acaban en la basura porque no cumplen determinados criterios estéticos, con lo que implica de derroche. Entonces, vemos que el modelo agroalimentario es un cúmulo de despropósitos, en el que lo que prima no es alimentarnos de una manera sana y saludable sinó que unas cuántas empresas puedan hacer negocio”.

Por eso, comer es mucho más que alimentarse: es un ejercicio consciente, responsable y comprometido, con nosotros mismos y con el planeta. Está claro que otra manera de produïr y de consumir es posible, y que nosotros, como consumidores, tenemos un poder que debemos ejercer. “Somos lo que comemos” y, según cómo comemos, construimos el mundo que queremos.

Esther Vivas

Del que arriba al nostre plat depèn la salut del planeta, l’escalfament global i el canvi climàtic. Experts i polítics internacionals han debatut a Barcelona, al Innovate4Climate, com aconseguir el finançament necessari per tirar endavant els Acords del Clima de París. L'objectiu és que l'any 2030 es pugui passar d'una economia basada en els combustibles fòssils a una altra d'energies renovables.

L'especialista en Canvi Climàtic del Banc Mundial Adrien Bassompierre sosté que es necessita un finançament “trimil.lionari”:“Hasta ahora se hablaba de millones de dólares, pero nos hemos dado cuenta de que esto no será suficiente para el reto que estamos enfrentando; tenemos que pasar a trillones de dólares. El reto es inmenso para luchar contra el cambio climático”.

En un moment en què totes les mirades estan posades a Donald Trump, es fa indispensable la col.laboració público-privada: “Hasta ahora, el rol principal ha sido de los gobiernos y los organismos oficiales, pero ahora el desafío es establecer un ambiente favorable para que el sector privado pueda jugar un papel fundamental en la financiación de esa transformación de la economía y las formas de producir. La alianza entre el sector público y el privado es clave ”.

De lo que llega a nuestro plato depende la salud del planeta, el calentamiento global y el cambio climático. Expertos y políticos internacionales han debatido en Barcelona, en el Innovat4Climate. cómo conseguir la financiación necesaria para sacar adelante los Acuerdos del Clima de París. El objetivo es que en 2030 se pueda pasar de una economía basada en combustibles fósiles a otra de energías renovables. 

El especialista en cambio Climático del Banco Mundial Adrien Bassompierre sostiene que se necesita una financiación “trimillonaria”:“Hasta ahora se hablaba de millones de dólares, pero nos hemos dado cuenta de que esto no será suficiente para el reto que estamos enfrentando; tenemos que pasar a trillones de dólares. El desafio es inmenso para luchar contra el cambio climático”.

En un momento en el que todas las miradas están puestas en Donald Trump, se hace indispensable la colaboración público-privada: “Hasta ahora, el rol principal ha sido de los gobiernos y los organismos oficiales, pero ahora el desafío es establecer un ambiente favorable para que el sector privado pueda jugar un papel fundamental en la financiación de esa transformación de la economía y las formas de producir. La alianza entre el sector público y el privado es clave".

 

El Síndic respon:

El Síndic de Greuges ha presentat un informe sobre els Retrocessos en matèria de Drets Humans a Catalunya, causats per la legislació més restrictiva en matèria de seguretat ciutadana i pel Procés sobiranista. En aquest sentit, l'informe fa referència a les restriccions a la llibertat d'expressió dels càrrecs electes i a la vulneració de la separació de poders.

Segons l’Adjunt General al Síndic, Jaume Saura, “hi ha una legislació a l’àmbit de la seguretat ciutadana que restringeix bastant alguns drets fonamentals, com la llibertat d’expressió, de manifestació, tot el que sigui la crítica als poders públics. Això ha tingut una afectació molt important a tot Espanya, però hi ha hagut també una deriva al voltant del Procés sobiranista, que ha fet que hi hagi afectacions també en els polítics que expressen les seves opinions en un marc com pot ser el Parlament”.

Això porta a una persecució judicial, a una judicialització de la política, i a una politització de la Justícia, sense respectar la Separació de Poders, que provoca una crisi de credibilitat i d’independència dels tribunals. Des del Síndic de Greuges, recomanen buscar alternatives a la via penal per solucionar qüestions que són de caire polític.

 

El Síndic de Greuges ha presentado un informe sobre los Retrocesos en materia de Derechos Humanos en Catalunya, causados por la legislación más restrictiva en materia de seguridad ciudadana y por el Proceso soberanista. En este sentido, el informe hace referencia a las restricciones a la libertad de expresión de los cargos electos y a la vulneración de la separación de poderes.

Según el Adjunto General al Síndic, Jaume Saura, “hay una legislación en el ámbito de la seguridad ciudadana que restringe bastante algunos derechos fundamentales, como la libertad de expresión, de manifestación, todo lo que sea la crítica a los poderes públicos. Esto ha tenido una afectación muy importante en toda España, pero ha habido también una deriva alrededor del Proceso soberanista, que ha hecho que haya afectaciones también en los políticos que expresan sus opiniones en un marco como puede ser el Parlamento”. 

Esto lleva a una persecución judicial, a una judicialización de la política, y a una politización de la Justicia, sin respetar la Separación de Poderes, que provoca una crisis de credibilidad y de independencia de los tribunales. Desde el Síndic de Greuges, recomiendan buscar alternativas a la vía penal para solucionar cuestiones que son de cariz político.

Jaume Saura

 

Volem expressar el nostre agraïment a la Mesa per a la Diversitat del Consell de l'Audiovisual de Catalunya per haver concedit a "Món Possible" el Premi a la Diversitat en l’Audiovisual. El Jurat destaca que donem veu a col.lectius molts cops silenciats i visibilitzem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social i la sol.lidaritat. Moltes gràcies al Jurat i felicitats a la resta de premiats a les diferents categories! Entre tots, intentem fer un altre món possible.

Nuestro agradecimiento a la Mesa para la Diversidad del Consell de l'Audiovisual de Catalunya por haber concedido a "Món Possible" el Premio a la Diversidad en el Audiovisual. El Jurado destaca que damos voz a colectivos muchas veces silenciados y visibilizamos la labor de organizaciones a favor de la justicia social y la solidaridad. ¡Muchas gracias al Jurado y felicidades al resto de premiados en las diferentes categorías!  Entre todos, intentamos hacer otro mundo posible.

Foto premiats

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-ismael-moreno-coto-padre-melo/4037435/

 

Olga Rodríguez    1.jun.2017 13:40    

Ferida oberta

    viernes 26.may.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

        Les Primàries del PSOE, amb la victòria aclaparadora de Pedro Sánchez, tanquen la ferida oberta al partit? O la guerra oberta entre els dos principals candidats, el guanyador i la presidenta andalusa Susana Díaz, serà difícil de superar?  Sánchez ha propugnat la unitat, però l’actitut de la perdedora, no felicitant públicament el guanyador i marxant ràpidament de la seu socialista en fer-se públic el resultat, fa pensar que aquesta unitat no serà fácil.
Com ha arribat el Partit Socialista fins aquí?  Quines són les causes de la seva crisi? Ja se sap que la Història és cíclica i que el cicle present és negatiu per a l’esquerra en general, ho acabem de veure a França. Però en el cas d’Espanya, quines són les claus d’aquesta situació?  Ho ha analitzat el periodista Jesús Maraña en un llibre que acaba de publicar, “Al fondo a la izquierda”.  Sosté Maraña que la crisi del PSOE “no es redueix a un enfrontament personalitzat entre dos dirigents, una baralla pel lideratge, que n’hi ha, sinó que hi ha d’altres factors que venen de més lluny i que tenen un pés decisiu en tot el que ha estat el procés d’autodestrucció del PSOE”.

    Segons Jesús Maraña, la crisi socialista no va començar l’1 d’octubre del 2016, data de la dimissió sonada de Pedro Sánchez, sinó que es va fragüar molt abans, durant la legislatura de Zapatero per la seva política econòmica, les retallades obligades per Europa: “La primera fractura que es produeix entre una part important de l'electorat del PSOE i el partit –diu Maraña-- cal situar-la al maig del 2010, quan Zapatero pren les mesures d'austeritat a les quals l'obliga la Troika, o que ell se sent obligat a prendre. Però, molt seguit a això, l'harakiri polític de Zapatero es produeix en la successió en la persona de Rubalcaba. A dia d'avui, hi ha molts dirigents socialistes que llavors van rdonar suport a Alfredo Pérez Rubalcaba, que avui reconeixen que aquí es va produir, en lloc de la renovació que necessitava el partit, una espècie de bloqueig o de salt cap a enrere, fins i tot, des del punt de vista generacional. Aquell congrés de Sevilla, en el qual va guanyar Rubalcaba per 22 vots a Carme Chacón, avui es percep com un curtcircuit a la renovació generacional. Aquesta és l'etapa en la qual es produeix la major pèrdua de vots del PSOE. Però aquest és només un dels factors. Cal sumar a això que apareix el moviment de la indignació del 15-M, del qual s'articula políticament Podem.  Al 2008, el PSOE tenia més de 10 milions i mig de vots i avui aquests vots estan partits gairebé per la meitat entre Units Podem i PSOE”. 

Maraña
    Las Primarias del PSOE, con la victoria arrolladora de Pedro Sánchez, ¿cierran la herida abierta en el partido?  ¿O la guerra abierta entre los dos principales candidatos, el ganador y la presidenta andaluza Susana Díaz, será difícil de superar? Sánchez ha propugnado la unidad, pero la actitud de la perdedora, no felicitando públicamente el ganador y marchándose rápidamente de la sede socialista al hacerse público el resultado, hace pensar que esta unidad no será fácil.
¿Cómo ha llegado el Partido Socialista hasta aquí?  ¿Cuáles son las causas de su crisis? Ya se sabe que la Historia es cíclica y que el ciclo presente es negativo para la izquierda en general; lo acabamos de ver en Francia. Pero en el caso de España, ¿cuáles son las claves de esta situación? Lo ha analizado el periodista Jesús Maraña en un libro que acaba de publicar, “Al fondo a la izquierda”. Sostiene Maraña que la crisis del PSOE “no se reduce a un enfrentamiento personalizado entre dos dirigentes, una pelea por el liderazgo, que lo hay, sino que tiene otros factores que vienen de más lejos y que tienen un peso decisivo en todo lo que ha sido el proceso de autodestrucción del PSOE”. 

    Según Jesús Maraña, la crisis del PSOE no empezó el 1 de octubre de 2016, fecha de la dimisión sonada de Pedro Sánchez, sinó que se va fragüó mucho antes, durante la legislatura de Zapatero, por su política económica, los recortes obligados por Europa: “La primera fractura que se produce entre una parte importante del electorado del PSOE y el partido –dice Maraña-- hay que situarla en mayo de 2010, cuando Zapatero toma las medidas de austeridad a las que le obliga la Troika, o que él se siente obligado a tomar. Pero, muy seguido a eso, el harakiri político de Zapatero se produce en la sucesión en la persona de Rubalcaba. A día de hoy, hay muchos dirigentes socialistas que entonces apoyaron a Alfredo Pérez Rubalcaba, que hoy reconocen que ahí se produjo, en lugar de la renovación que necesitaba el partido, una especie de bloqueo o de salto hacia atrás, incluso, desde el punto de vista generacional. Aquel congreso de Sevilla, en el que ganó Rubalcaba miedo 22 votos a Carme Chacón, hoy se percibe como un cortocircuito a la renovación generacional. Ésa se la etapa en la que se produce la mayor pérdida de votos del PSOE. Pero éste se sólo uno de los factores. Hay que sumar a eso que aparece el movimiento de la indignación del 15-M, del que se articula políticamente Podemos. En 2008, el PSOE tenía más de 10 millones y medio de votos y hoy esos votos están partidos case miedo la mitad entre Unidos Podemos y PSOE”. 

Libro MARAÑA

    El pacte entre socialistes i Podemos per formar govern no va ser possible, a banda de per la desconfiança mútua, per les pressions dels poders econòmics i mediàtics. Ciutadans va entrar en escena i la possible unitat de l’esquerra es va trencar. Les bases socialistes no han entès l’abstenció per facilitar la investidura de Mariano Rajoy i no han perdonat el tracte rebut per Pedro Sánchez, el “cop d’Estat” amb les dimissions a l’Executiva. Això explica la seva victòria aclaparadora.
    Tot i això, hi ha el risc que les Primàries no tanquin la crisi oberta al PSOE. Segons Maraña,
“és una possibilitat molt clara, perquè el debat intern ha estat tan aferrissat i ha arribat a uns extrems tan personalitzats i de tanta incompatibilitat manifesta, que és molt difícil arreglar aquest deteriorament. Fins i tot sorgeix el dubte de si no han quedat tan desgastats i tan cremats els perfils dels dos enfrontats, Pedro i Susana, que el PSOE necessiti pensar en un altre tipus de lideratge. Dependrà de la capacitat, l'interès i la generositat que tingui per integrar el guanyador. El més difícil és resoldre aquesta fractura”. 

    I una reflexió final, vàlida per al PSOE i per a tots els partits: “caldria obsessionar-se menys pels lideratges tan personalitzats i tan messiànics, es necessiten més lideratges col·lectius, equips sòlids que transmetin aquesta credibilitat que està en l'origen de la crisi de la política. Reivindicació de la bona política, com crec que cal reivindicar el bon periodisme”.


    El pacto entre socialistas y Podemos para formar gobierno no fue posible, además de por la desconfianza mutua, por las presiones de los poderes económicos y mediáticos. Ciudadanos entró en escena y la posible unidad de la izquierda se rompió. Las bases socialistas no han entendido la abstención para facilitar la investidura de Mariano Rajoy y no han perdonado el trato recibido por Pedro Sánchez, el “golpe de estado” con las dimisiones en la Ejecutiva. Esto explica su victoria aplastante. 

    Aún así, existe el riesgo de que las Primarias no cierren la crisis abierta en el PSOE. Según Maraña, “es una posibilidad muy clara, porque el debate interno ha sido tan enconado y ha llegado a unos extremos tan personalizados y de tanta incompatibilidad manifiesta, que es muy difícil arreglar ese deterioro. Incluso surge la duda de si no han quedado tan desgastados y tan quemados los perfiles de los dos enfrentados, Pedro y Susana, que el PSOE necesite pensar en otro tipo de liderazgo. Dependerá de la capacidad, el interés y la generosidad que tenga para integrar el ganador. Lo más difícil es resolver esa fractura”. 

    Y una reflexión final, válida para el PSOE y para todos los partidos: “habría que obsesionarse menos por los liderazgos tan personalizados y tan mesiánicos, se necesitan más liderazgos colectivos, equipos sólidos que transmitan esa credibilidad que está en el origen de la crisis de la política. Reivindicación de la buena política, como creo que hay que reivindicar el buen periodismo”.

Sensellarisme

    Almenys 1.301 persones, comptabilitzades, dormen cada dia al carrer a ciutats com Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Sant Adrià de Besòs o Badalona. Són més, però estan sense comptar.  Només a la capital catalana, segons l’últim recompte fet fa uns dies, hi ha 1.026 persones sense llar que dormen al ras. És un 62% més que abans de la crisi. I hi hem de sumar les  dues mil persones que passen la nit en albergs municipals o d’entitats socials, i 400 més que viuen en assentaments irregulars.
    Dades del recompte efectuat per voluntaris, a iniciativa de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, la nit del 17 al 18 de maig. Una foto fixa, que es repeteix cada nit.  La Fundació Arrels busca voluntaris per fer el segon Cens de persones sense llar a Barcelona, els dies 6,7 i 8 de juny.  Es tracta d’obtenir informació més detallada sobre la situació i les necessitats de les persones sense sostre.

    Al menos 1.301 personas, contabilizadas, duermen cada día en la calle en ciudades como Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Sant Adrià de Besòs o Badalona. Son más, pero están sin contar.  Sólo en la capital catalana, según el último recuento hecho hace unos días, hay 1.026 personas sin hogar que duermen al raso. Es un 62% más que antes de la crisis. Y aún tenemos que sumar las dos mil personas que pasan la noche en albergues municipales o de entidades sociales, y 400 más que viven en asentamientos irregulares. 
    Datos del recuento efectuado por voluntarios, a iniciativa de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar, la noche del 17 al 18 de mayo. Una foto fija, que se repite cada noche.  La Fundación Arrels busca voluntarios para hacer el segundo Censo de personas sin hogar en Barcelona, los días 6,7 y 8 de junio. Se trata de obtener información más detallada sobre la situación y las necesidades de las personas sin techo.

Volem acollir

    Tres mesos després de la multitudinària manifestació de Barcelona a favor de l'acollida de refugiats i del concert del Palau Sant Jordi, actes centrals de la campanya #VolemAcollir, res no ha canviat, segons denuncia "Casa nostra, casa vostra".
Rubén Wagensberg, coordinador de la campanya, es lamenta que tot continúa igual, no s’han complert les promeses i els refugiats continuen sense arribar. I per als que ja hi són, Wagensberg reivindica “millorar i dignificar la seva vida”, així com “sensibilització i lluita contra el racisme”.
Per al coordinador de “Casa nostra, casa vostra”, les sancions anunciades per la UE per als països que no compleixin el compromís d’acollida “haurien d’haver arribat fa molt de temps perquè el termini està a punt de caducar, el 26 de setembre, i en el cas de l’Estat espanyol, només ha acollit un 7%”.

    Tres meses después de la multitudinaria manifestación de Barcelona a favor de la acogida de refugiados y del concierto del Palau Sant Jordi, actos centrales de la campaña #VolemAcollir, nada ha cambiado, según denuncia "Casa nostra, casa vostra". 
Rubén Wagensberg, coordinador de la campaña, se lamenta de que todo continúe igual, no se han cumplido las promesas y los refugiados continúan sin llegar. Y para los que ya están, Wagensberg reivindica “mejorar y dignificar su vida”, así como “sensibilización y lucha contra el racismo”.
Para el coordinador de “Casa nostra, casa vostra”, las sanciones anunciadas por la UE para los países que no cumplan el compromiso de acogida “tendrían que haber llegado hace mucho tiempo porque el plazo está a punto de caducar, el 26 de septiembre, y en el caso del Estado español, sólo ha acogido un 7%”. 

Ciberseguridad    El recent ciberatac ens ha fet qüestionar-nos la ciberseguretat: estem prou segurs en les nostres telecomunicacions o es poden tornar a repetir atacs semblants?  Helena Rifà, directora del Màster en Seguretat de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions de les universitats Oberta de Catalunya, Autònoma de Barcelona i Rovira i Virgili,  ens diu que sí, que pot tornar a passar. “És evident que no tothom té els ordinadors actualitzats, ni els particulars ni les empreses, i els delinquents poden aprofitar aquests forats de seguretat. Tots hem de ser conscients de la importancia de tenir els sistemes ben actualitzats i seguir unes mínimes regles de seguretat perquè aquestes coses no passin. Falta molta consciència. Per garantir la seguretat dles sistemes informàtics, hem de dedicar molts esforços”. Es calcula que caldria incorporar dos milions d’experts en ciberseguretat per tal de poder fer front en aquesta mena de reptes. 

    El reciente ciberataque nos ha hecho cuestionarnos la ciberseguridad:  ¿estamos seguros en nuestras telecomunicaciones o se pueden volver a repetir ataques parecidos?  Helena Rifà, directora del Máster en Seguridad de las Tecnologías de la Información y las Comunicaciones de las universidades Oberta de Catalunya, Autònoma de Barcelona y Rovira i Virgili de Tarragona, nos dice que sí, que puede volver a pasar. “Es evidente que no todo el mundo tiene los ordenadores actualizados, ni los particulares ni las empresas, y los delinquentes pueden aprovechar estos agujeros de seguridad. Todos tenemos que ser conscientes de la importancia de tener los sistemas muy actualizados y seguir unas mínimas reglas de seguridad para que estas cosas no pasen. Falta mucha conciencia. Para garantizar la seguridad de los sistemas informáticos, tenemos que dedicar muchos esfuerzos”. Se calcula que habría que incorporar dos millones de expertos en ciberseguridad para poder hacer frente a este tipo de retos. 

Helena rifa

    Tres quartes parts de tot el que mengem depèn dels insectes polinitzadors, com les abelles. Però el 40% són en perill d'extinció. Els plaguicides estan acabant amb les abelles. I diuen els experts que, si elles desapareixen, els humans hi anirem al darrera.  Luis Ferreirim, portaveu de Greenpeace, que abandera la campanya SOS abelles, ens recorda que “les abelles i altres pol.linitzadors fan una funció vital per al planeta i el seu equilibri ecològic. Els ecosistemes i la nostra alimentació serien molt diferents sense aquests petits animals. Per tant, cal protegir-los, però l’agricultura industrial i l’ús massiu de plaguicides fan que algunes d’aquestes espècies tan fascinants estiguin en perill d’extinció”.
    Per això, Greenpeace està fent una campanya de conscienciació i recollida de signatures a favor de la protecció de les abelles. Fa uns dies, va lliurar al Ministeri d’Agricultura 400 mil signatures, tot coincidint amb el debat que s’havia de fer a Brussel.les per prohibir tres dels insecticides més perjudicials per a les abelles. Però segons Ferreirim, “el procés va molt lent, portem molts anys denunciant aquest problema, però encara està en procés de discusió i trigarà en posar-se sobre la taula la proposta formal de votació. Cal continuar fent pressió per protegir les abelles”.

    Tres cuartas partes de todo lo que comemos depende de los insectos polinizadores, como las abejas. Pero el 40% están en peligro de extinción. Los plaguicidas están acabando con las abejas. Y dicen los expertos que, si ellas desaparecen, los humanos iremos detrás.  Luis Ferreirim, portavoz de Greenpeace, que abandera la campaña SOS abejas, nos recuerda que “las abejas y otros polinizadores hacen una función vital para el planeta y su equilibrio ecológico. Los ecosistemas y nuestra alimentación serían muy diferentes sin estos pequeños animales. Por lo tanto, hay que protegerlos, pero la agricultura industrial y el uso masivo de plaguicidas hacen que algunas de estas especies tan fascinantes estén en peligro de extinción”. 
    Por eso, Greenpeace está haciendo una campaña de concienciación y recogida de firmas a favor de la protección de las abejas. Hace unos días, entregó al Ministerio de Agricultura 400 mil firmas, coincidiendo con el debate que se tenía que hacer en Bruselas para prohibir tres de los insecticidas más perjudiciales para las abejas. Pero según Ferreirim, “el proceso va muy lento, llevamos muchos años denunciando este problema, pero todavía está en proceso de discusión y tardará en ponerse sobre la mesa la propuesta formal de votación. Hay que continuar haciendo presión para proteger a las abejas”.

Abeja

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-crisi-del-psoe/4026438/

 

 

Olga Rodríguez   26.may.2017 13:06    

Garantir un mínim per viure

    miércoles 17.may.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

La Renda Garantida de Ciutadania, una vella reivindicació sindical i de les entitats del Tercer Sector Social, --un dret que hauria de ser universal, com la Seguretat Social o les Pensions--, és a punt de ser una realitat a Catalunya.  El compromís és que entri en vigor al setembre, fruït de l’acord entre la Generalitat i la comissió promotora de la Iniciativa Legislativa Popular que ha impulsat la mesura.
De moment, seran 550 Euros mensuals, però la voluntat és arribar-ne als 664, l’any 2020. Això, per al primer membre de la unitat familiar. El segon rebrà la meitat de la prestació. I per cada fill -fins a tres- hi haurà 100 Euros més (de moment, 75). En total, s’estableix un límit de 1.200 Euros mensuals, per a una família amb tres fills.

En paraules del president de la Taula del Tercer Sector Social, Oriol Illa, “estem davant la notícia d’àmbit social més important dels últims anys”. Les entitats socials que atenen les persones susceptibles de cobrar aquesta renda mínima de supervivència es feliciten per la mesura, tot i que Pilar Millán, responsable de l’Observatori de Vulneralibitat de la Creu Roja a Catalunya,  assenyala que no es pot caure a l’eufòria: “Crec que hem d’estar molt i molt contents, és un pas social importantíssim, però és una proposta d’inici. Què passa amb les famílies que tenen una feina, però no arriben a tenir uns ingressos dignes?”.
Aquesta qüestió, la de poder compatibilitzar la Renda Garantida amb altres rendes és el principal cavall de Troia.  En un primer moment, només podran fer-ho les famílies monoparentals. Dessirée Garcia, responsable del Programa de Formació i Inserció Sòciolaboral de Barcelona, entèn aquesta prioritat: "Sempre voldríem més, però entenem aquesta priorització de famílies monoparentals, monomarentals. És cert que hi ha una urgència, però ha de ser òbviament extensible.  I jo afegiria un tema pendent a l’Administració des de fa molt: la revisió de tots els sistemes de pensions, retribucions, complements, subsidis… per determinar les seves compatibilitats o incompatibilitats, perquè hi ha incoherències en el sistema, que de vegades dificulten poder agafar una feina”.

Els detractors de la Renda Garantida argumenten, precisament, que l’ajut desincentivarà la recerca de treball. No hi estan d’acord Pilar Millán i Dessirée Garcia. L’experiència de Finlàndia diu tot el contrari. Segons la responsable de Creu Roja, “a ningú l’agrada viure dels ajuts. Sempre hi ha veus crítiques, però jo els convidaria a acostar-se a les entitats. Per a la persona és vergonyós haver d’anar a demanar ajuts, a ningú l’agrada anar de finestreta en finetreta a explicar la seva vida. Jo aniria amb molt de compte amb aquests discursos. Les persones no volen viure de les ajudes, volen tenir una feina, una vida normalitzada”.  Hi coincideix la representant de Càritas: “Cal anul.lar prejudicis i establir polítiques actives que funcionin, d’acompanyament a les persones. Una de les coses que m’agrada de la Renda Garantida és que es vulgui gestionar des del Servei d’Ocupació. És molt important que els Serveis Socials i el SOC, que la mà dreta i la mà Esquerra, parlin.  Perquè si no veus la persona en el seu conjunt, aleshores podem caure en el prejudici, perquè no saps quina és la seva situación, si està trencada, quants anys porta veient que se li tanquen portes perquè té 55 anys…”.

Dessirée Garcia i Pilar Millan lamenten l’existència de “treballadors pobres”.  Ho són més del 30% dels atesos per Creu Roja i un 13% a Càritas.  Però alerten sobre un altre perill: les Pensions precàries del futur d’aquests treballadors precaris.
Si la crisi ha passat – assenyalen—ha de passar per a tothom. Cal redistribuir be els recursos, per Justícia social”.

Foto Renda Garantida

La Renta Garantizada de Ciudadanía, una vieja reivindicación sindical y de las entidades del Tercer Sector Social, --un derecho que tendría que ser universal, como la Seguridad Social o las Pensiones--, está a punto de ser una realidad en Catalunya. El compromiso es que entre en vigor en septiembre, fruto del acuerdo entre la Generalitat y la comisión promotora de la Iniciativa Legislativa Popular que ha impulsado la medida.
De momento, serán 550 Euros mensuales, pero la voluntad es llegar a los 664, en 2020. Esto para el primer miembro de la unidad familiar. El segundo recibirá la mitad de la prestación. Y por cada hijo -hasta tres- habrá 100 Euros más (de momento, 75). En total, se establece un límite de 1.200 Euros mensuales, para una familia con tres hijos. 

En palabras del presidente de la Taula del Tercer Sector Social, Oriol Illa, “estamos ante la noticia de ámbito social más importante de los últimos años”. Las entidades sociales que atienden a las personas susceptibles de cobrar esta renta mínima de supervivencia se felicitan por la medida, a pesar de que Pilar Millán, responsable del Observatorio de Vulnerabilidad de la Cruz Roja en Catalunya, señala que no se puede caer en la euforia: “Creo que tenemos que estar muy contentos, es un paso social importantísimo, pero es una propuesta de inicio.  ¿Qué pasa con las familias que tienen un trabajo, pero no llegan a tener unos ingresos dignos?”.

Esta cuestión, la de poder compatibilizar la Renta Garantizada con otras rentas, es el principal caballo de Troya. En un primer momento, sólo podrán hacerlo las familias monoparentales. Desirée Garcia, responsable del Programa de Formación e Inserción Sociolaboral de Cáritas Barcelona, entiende esta prioridad: ”Siempre querríamos más, pero entendemos esta priorización de familias monoparentales, monomarentales. Es cierto que hay una urgencia, pero tiene que ser obviamente extensible. Y yo añadiría un tema pendiente en la Administración desde hace mucho: la revisión de todos los sistemas de pensiones, retribuciones, complementos, subsidios… para determinar sus compatibilidades o incompatibilidades, porque hay incoherencias en el sistema, que a veces dificultan poder aceptar un trabajo”.

Los detractores de la Renta Garantizada argumentan, precisamente, que la ayuda desincentivarà la búsqueda de trabajo. No están de acuerdo Pilar Millán y Dessirée Garcia. La experiencia de Finlandia dice todo lo contrario. Según la responsable de Cruz Roja, “a nadie le gusta vivir de las ayudas. Siempre hay voces críticas, pero yo les invitaría a acercarse a las entidades. Para la persona es vergonzoso tener que ir a pedir ayudas, a nadie le gusta ir de ventanilla en finetreta a explicar su vida. Yo iría con mucho cuidado con estos discursos. Las personas no quieren vivir de las ayudas, quieren tener un trabajo, una vida normalizada”. Coincide la representante de Càritas: “Hay que anular prejuicios y establecer políticas activas que funcionen, de acompañamiento a las personas. Una de las cosas que me gusta de la Renta Garantizada es que se quiera gestionar desde el Servicio de Ocupación. Es muy importante que los Servicios Sociales y el SOC, que la mano derecha y la mano Izquierda, hablen. Porque si no ves a la persona en su conjunto, entonces podemos caer en el prejuicio, porque no sabes cuál es su situación, si está rota, cuántos años lleva viendo que se le cierran puertas porque tiene 55 años…”.

Desirée Garcia y Pilar Millan lamentan la existencia de “trabajadores pobres”. Lo son más del 30% de los atendidos por Cruz Roja y un 13% en Càritas. Pero alertan sobre otro peligro: las Pensiones precarias del futuro de estos trabajadores precarios.
“Si la crisis ha pasado – señalan—tiene que pasar para todo el mundo. Hay que redistribuir bien los recursos, por Justicia social”.

IMG_20170512_124053[1]

 

Accés als medicaments: dret o negoci?


El Dret a la Salut no és universal. Les desigualtats són cada cop més grans en aquest aspecte, i no només als països en desenvolupament. Una de cada tres persones al món no té accés als medicaments i està morint gent per falta de medicaments existents. Ho denuncia el documental "Investigación médica: Houston, tenemos un problema", de les ong  Salud Por Derecho i Metges sense Fronteres. 

Vanessa López, directora de Salud Por Derecho, denuncia que “una gran part de la població mundial no té accés a medicaments que són essencials i en els últims anys aquesta realitat comença a veure’s també a països rics, com Espanya, amb el fàrmac contra l’Hepatitis C, el Sovaldi. Sabem que pot passar també amb els nous fàrmacs contra el Càncer, que tenen un preu molt elevat, de 60 mil o 100 mil Euros per pacient a l’any. Hi ha hospitals on els comités mèdics han de decidir a quins pacients els hi donen i a quins no. Fàrmacs efectius, que poden allargar la vida del pacient, però com tenen preus molt elevats alguns països no els autoritzen”.

Aconseguir l’accés universal als medicaments passa per lluitar contra els preus abusius.  És immoral  --es diu en el documental—que la indústria farmacèutica es regeixi per criteris econòmics, de rendibilitat, i no de servei a la salut de les persones. Això suposa que no es desenvolupin els medicaments no rendibles, o bé perquè afecten a poques persones o bé perquè els afectats són pobres i no els poden pagar. “Parlem, per exemple, de Tuberculosi, Txagas…, malalties prevalents a països de baixos ingresos, o de malalties rares, però també està passant amb els antibiòtics. Els antibiòtics no són un tipus de fàrmac rendible i la   indústria farmacéutica no hi invirteix. De fet, en els últims 30 anys només s’han desenvolupat dos tipus d’antibiòtic. Com tot el sistema d’investigació mèdica s’orienta a desenvolupar productes molt rendibles, els que no ho són –encara que sigui per a malalties molt importants—no es desenvolupen. I d’altra banda, els fàrmacs que ja existeixen, que són molt efectius, tenen preus abusius, que no tenen res a veure amb els costos reals d’investigació i desenvolupament ”. 

Per tot plegat, al documental es diu que el nostre és un sistema pervers, un sistema ”trencat”, que busca “tractar” i no “curar”, perquè se li acabaria el negoci. I el negoci és tenir “clients” i no pas curar malalts.  Per a Vanessa López, la solució a tot plegat passaria per canviar el model d’investigació i perquè els Governs, que aporten fons públics a la Recerca, controlessin aquesta investigació. “Es tracta de buscar formes que no tinguin com a base el sistema de patents --que creen monopolis i fixen els preus que volen--, sinó models més col.laboratius, que es comparteixi el coneixement per fer avançar la Ciència d’una manera molt més ràpida i efectiva, sense estar segrestada pels drets de propietat intelectual”.

Documetnal retallada

El Derecho a la Salud no es universal. Las desigualdades son cada vez mayores en este aspecto, y no sólo en los países en desarrollo. Una de cada tres personas en el mundo no tiene acceso a los medicamentos y está muriendo gente por falta de medicamentos existentes. Lo denuncia el documental "Investigación Médica: Houston tenemos un problema", de las ong Salud Por Derecho y Médicos sin Fronteras. 

Vanessa López, directora de Salud Por Derecho, denuncia que “una gran parte de la población mundial no tiene acceso a medicamentos que son esenciales y en los últimos años esta realidad empieza a verse también en países ricos, como España, con el fármaco contra la Hepatitis C, Sovaldi. Sabemos que puede pasar también con los nuevos fármacos contra el Cáncer, que tienen un precio muy elevado, de 60 mil o 100 mil Euros por paciente al año. Hay hospitales donde los comités médicos tienen que decidir a qué pacientes se los dan y a quiénes no. Fármacos efectivos, que pueden alargar la vida del paciente, pero como tienen precios muy elevados algunos países no los autorizan”. 

Conseguir el acceso universal a los medicamentos pasa por luchar contra los precios abusivos. Es inmoral --se dice en el documental—que la industria farmacéutica se rija por criterios económicos, de rentabilidad, y no de servicio a la salud de las personas. Esto supone que no se desarrollen los medicamentos no rentables, bien porque afectan a pocas personas o bien porque los afectados son pobres y no los pueden pagar. “Hablamos, por ejemplo, de Tuberculosis, Chagas…, enfermedades prevalentes en países de bajos ingresos, o enfermedades raras, pero también está pasando con los antibióticos. Los antibióticos no son un tipo de fármaco no rentable y la industria farmacéutica no invierte. De hecho, en los últimos 30 años sólo se han desarrollado dos tipos de antibiótico. Como todo el sistema de investigación médica se orienta a desarrollar productos muy rentables, los que no lo son –aunque sea para enfermedades muy importantes—no se desarrollan. Y por otro lado, los fármacos que ya existen, que son muy efectivos, tienen precios abusivos, que no tienen nada que ver con los costes reales de investigación y desarrollo ”. 

Por todo ello, en el documental se dice que el nuestro es un sistema perverso, un sistema ”roto”, que busca “tratar” y no “curar”, porque se le acabaría el negocio. Y el negocio es tener “clientes” y no curar enfermos.  Para Vanessa López, la solución a todo ello pasaría por cambiar el modelo de investigación y porque los Gobiernos, que aportan fondos públicos a la Investigación, controlaran esa investigación. “Se trata de buscar formas que no tengan como base el sistema de patentes --que crean monopolios y fijan los precios que quieren--, sinó modelos más colaborativos, que se comparta el conocimiento para hacer avanzar la Ciencia de una manera mucho más rápida y efectiva, sin estar secuestrada por los derechos de propiedad intelectual”. 

Vanessa López

 

Un veí de Santa Coloma de Gramanet ha demandat l'Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg, per haver estat aturat per la Policia pel seu perfil ètnic. El Shan Muhammad viu a Catalunya des que era un nen i té permís de residència. Ara fa 4 anys, el va aturar un agent de la Policia Nacional, que ho va justificar dient "perquè ets negre, i punt". El Shan lamenta que es qüestioni la teva identitat només pel color de la pell.
Amb el suport d'ongs com Sos Racisme, ha portat endavant el litigi per tal de denunciar aquestes pràctiques habituals a l'estat espanyol i mirar de posar fi a la discriminació. El Tribunal Constitucional no va admetre el cas.  Segons ens explica Alba Cuevas, directora de SOS Racisme-Catalunya,  “el Constitucional no ho va considerar rellevant”. Per això, han anat fins a Estrasburg, “perquè l’Estat espanyol té un nombre brutal d’identificacions a l’any, sobre tot per motiu ètnic, i cal anar desmuntant la criminalització que això suposa”.

 

Un vecino de Santa Paloma de Gramanet ha demandado el Estado español ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos en Estrasburgo, por haber sido parado por la Policía por su perfil étnico. Shan Muhammad vive en Catalunya desde que era un niño y tiene permiso de residencia. Hace 4 años, le paró un agente de la Policía Nacional, que lo justificó diciendo "porque eres negro, y punto". Shan lamenta que se cuestione tu identidad sólo por el color de la piel. 
Con el apoyo de ong como Sos Racismo, ha llevado adelante el litigio para denunciar estas prácticas habituales en el estado español y mirar de poner fin a la discriminación. El Tribunal Constitucional no admitió el caso. Según nos explica Alba Cuevas, directora de SOS Racismo en Catalunya, “el Constitucional no lo consideró relevante”. Por eso, han ido hasta Estrasburgo, “porque el Estado español tiene un número brutal de identificaciones al año, sobre todo por motivo étnico, y hay que ir desmontando la criminalización que esto supone”. 

Sos racisme


El segon dissabte de Maig és el Dia Mundial del Comerç Just. Amb aquest motiu, la campanya "Som Comerç Just i Banca Ètica" ha organitzat a Barcelona una "Ruta guiada pels horrors del comerç internacional", sota el lema "la Revolució de les Butxaques", amb parades als quatre sectors econòmics clau: l'alimentació, la banca, el tèxtil i l'electrònica. Una iniciativa per denunciar la violació de drets humans i mediambientals, amb total impunitat de les grans multinacionals.

I aquest cap de setmana, s’ha celebrat al Parc Tecnològic de Nou Barris, a Barcelona, un mercat d'aliments i productes de segona mà, on només funcionava l'intercanvi de productes o la moneda social. La moneda social es diferencia dels diners convencionals en què només permet fer intercanvis i assenyalar el valor de les coses, però no especular ni acumular capital.
Yasuyuki Hirota és una de les veus més reconegudes en aquest camp, cofundador de l'Institut de la Moneda Social, i un dels ponents del Congrés internacional de Monedes Socials i Complementàries, que s'ha celebrat fa uns dies a Barcelona, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya. Hirota defensa l'ús de la moneda social, molt útil en casos en què no es disposa de diners. Va passar durant la crisi argentina: “milions de persones van poder sobreviure, tot i no tenir pesos, la moneda oficial. Més avantatges de la moneda social són la promoció de l’economia local i la cohesió social. Però també té inconvenients: la seva acceptació està restringida a pocs comerços”.

 

El segundo sábado de Mayo es el Día Mundial del Comercio Justo. Con este motivo, la campaña "Somos Comercio Justo y Banca Ética" ha organizado en Barcelona una "Ruta guiada por los horrores del comercio internacional", bajo el lema "la Revolución de los Bolsillos, con paradas en los cuatro sectores económicos clave: la alimentación, la banca, el textil y la electrónica. Una iniciativa para denunciar la violación de derechos humanos y medioambientales, con total impunidad de las grandes multinacionales. 

Y este fin de semana, se ha celebrado en el Parque Tecnológico de Nou Barris, en Barcelona, un mercado de alimentos y productos de segunda mano, donde sólo funcionaba el intercambio de productos o la moneda social. La moneda social se diferencia del dinero convencional en que sólo permite hacer intercambios y señalar el valor de las cosas, pero no especular ni acumular capital. 

Yasuyuki Hirota es una de las voces más reconocidas en este campo, cofundador del Instituto de la Moneda Social, y uno de los ponentes del Congreso internacional de Monedas Sociales y Complementarias, celebrado hace unos días en Barcelona organizado por la Universitat Oberta de Catalunya. Hirota defiende el uso de la moneda social, muy útil en casos en los que no se dispone de dinero. Pasó durante la crisis argentina: “millones de personas pudieron sobrevivir, a pesar de no tener pesos, la moneda oficial. Más ventajas de la moneda social son la promoción de la economía local y la cohesión social. Pero también tiene inconvenientes: su aceptación está restringida a pocos comercios”.

 

Sindict llogaters


La moneda social, l'economia col.laborativa, l'intercanvi de serveis, els bancs dels temps, la cooperació entre les persones... o com reorientar l'economia i posar-la al servei de la gent. Com al servei dels inquilins es posa el nou Sindicat de Llogaters, que acaba de veure la llum a Barcelona. Una iniciativa d'entitats veïnals i de defensa del dret a l'Habitatge que vol donar empara als llogaters davant els grans propietaris, en un moment de "bombolla del lloguer".
Isabel Sabater, portaveu d'aquest sindicat inèdit, diu que “cal canviar el marc legal, injust amb els llogaters. La Llei d’Arrendaments Urbans, que es va reformar l’any 2013, sitúa els llogaters en una situació molt vulnerable perquè no permet l’estabilitat dels contractes, estem parlant de contractes de 3 anys. Aquest any, acaben uns 44 mil contractes a la ciutat de BCN, això sumat a la pujada dels preus  del lloguer es tradueix en què la renovació comportarà una pujada inasumible pels inquilins, que hauran de fer desplaçaments de manera massiva.”
Per tot plegat, asseguren que faran servir tots els mitjans al seu abast per aconseguir lloguers dignes, fins i tot estan disposats a arribar a una vaga de lloguers, com la que es va fer a Barcelona l’any 1931. “Es tracta de reivindicar un dret tan bàsic com el Dret a l’Habitatge, i donar solució a una situació injusta i inhumana, que provoca molt de patiment social”. Hi ha en marxa una campanya de micromecenatge per finançar la iniciativa. Afiliar-se al Sindicat de Llogaters costa 30 Euros a l'any, però hi ha ajudes.  La intenció és ampliar la iniciativa a tot el territori català.

 

La moneda social, la economía colaborativa, el intercambio de servicios, los bancos del tiempo, la cooperación entre las personas... o cómo reorientar la economía y ponerla al servicio de la gente. Como al servicio de los inquilinos se pone el nuevo Sindicat de Llogaters, que acaba de ver la luz en Barcelona. Una iniciativa de entidades vecinales y de defensa del derecho a la Vivienda que quiere dar amparo a los linquilinos ante los grandes propietarios, en un momento de "burbuja del alquiler".
Isabel Sabater, portavoz de este sindicato inédito, dice que “hay que cambiar el marco legal, injusto con los inquilinos. La Ley de Arrendamientos Urbanos, que se reformó en 2013, sitúa los inquilinos en una situación muy vulnerable porque no permite la estabilidad de los contratos, estamos hablando de contratos de 3 años. Este año, acaban unos 44 mil contratos en la ciudad de BCN, esto sumado a la subida de los precios del alquiler se traduce en que la renovación comportará una subida inasumible por los inquilinos, que tendrán que hacer desplazamientos de manera masiva.”
Por todo ello, aseguran que usarán todos los medios a su alcance para conseguir alquileres dignos, incluso están dispuestos a llegar a una huelga de alquileres, como la que se hizo en Barcelona en 1931. “Se trata de reivindicar un derecho tan básico como el Derecho a la Vivienda, y dar solución a una situación injusta e inhumana, que provoca mucho sufrimiento social”.

Se ha puesto en marcha una campaña de micromecenaje para financiar la iniciativa. Afiliarse al Sindicato de Inquilinos cuesta 30 Euros al año, pero hay ayudas. La intención es ampliar al iniciativa a todo el territorio catalán.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-renda-garantida/4017103/

 

Olga Rodríguez   17.may.2017 13:54    

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios