Espanya, primer país condemnat per no acollir refugiats

    lunes 16.jul.2018    por Olga Rodríguez    1 Comentarios

Aconseguirà la Mediterrània deixar de ser una gran fossa comuna? Segurament que sentències com la que ha emès el Tribunal Suprem hi contribueixen. Per primer cop, un tribunal nacional condemna el seu Govern per incomplir l’acord de la UE de repartiment de refugiats procedents de Grècia i Itàlia entre tots els països membres. A Espanya li corresponia acollir-ne uns 19 mil 500. N'han arribat menys del 13%. Per això, el Suprem condemna l'Estat.

    Stop Mare Mortum, la plataforma que va denunciar l'Estat, qüalifica la sentència d'"històrica i sense precedents" i espera que suposi, a partir d'ara, un canvi en la política espanyola en matèria d'Immigració i Asil. Sònia Ros, portaveu de la plataforma, espera que s’acati la sentència i l’Estat espanyol compleixi les seves obligacions.

    Al nou Govern, Ros li demana que “més enllà de gestos puntuals, hi hagi la voluntat real de garantir el dret a l’asil d’aquestes persones. Una de les coses que ve a demostrar la sentència és que no es van complir els compromisos adquirits per una manca de voluntat política. No va ser un problema de mitjans, ni de coordinació. I queda molta gent a Grècia i Itàlia que podria ser traslladada i obtenir protecció”.

    L’incompliments dels compromisos acaba generant els discursos xenòfobs i racistes que es veuen en alguns Parlaments com el d’Itàlia, es lamenta la Sònia Ros. Preciament a Itàlia va enguany la Caravana Obrim Fronteres, per denunciar la política migratòria del nou Govern italià. “Voldríem que aquesta sentència —diu os— fós un impuls i una motivació perquè altres organitzacions i moviments socials d’arreu d’Europa iniciéssin accions legals similars als seus països”.

Refugiados

    El canvi climàtic i l’alimentació:

    Com afecta el canvi climàtic a l'alimentació de la Humanitat? En parlem amb la Marta Rivera, que forma part de l'equip que redacta l'Informe d'Impactes sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides i és directora de la Càtedra d'Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic.

    “Este informe es bastante especial, porque lo que hacemos es trabajar el tema de la alimentación desde una perspectiva de sistema, es decir, no sólo la agricultura, sinó desde la producción y hasta el consumo. Lo que implica la transformación, la conservación y también el desperdicio alimentario, que tiene un importante impacto sobre el cambio climático”

    Es calcula que un 30% dels aliments es malbaraten, segons ens recorda el Josep Cabayol, que aporta una dada interesant: “en els països del sud, aquest malbaratament és abans d’arribar a taula, mentre que en els països del nord és després de la taula, és llançar-ho directament”.

    A l’informe s’analitza, entre altres qüestions, l’impacte en el canvi climàtic del transport dels aliments. Per això, imposa l’alimentació de “quilòmetre zero”, amb productes de proximitat i de temporada, molt més saludables. “La necesidad de reducir el consumo de carne (90 quilos por persona al año), con el efecto que tiene sobre nuestra salud. Hay que comer menos carne, por nuestra salud y por la del planeta. Y optar por una producción agraria mucho más sostenible y saludable”.

    La sobirania alimentària és possible a Catalunya? “Yo pienso que es posible —ens diu Marta Rivera— no lo veo para nada descabellado. En Catalunya, se ha incrementado de una forma brutal la superficie forestal, en detrimento de la superficie agraria, cultivable. Una superficie forestal que no está bien manejada y tiene más probabilidad de incendios. Sería posible que fuéramos autónomos a nivel alimentario”.

    “Hay varios elementos que hay que abordar —afegeix Rivera—: en Catalunya tenemos una población infantil obesa, que es un problema bastante grave, consecuencia de lo que a nivel global se llama la “transición nutricional”, en la que se ha adoptado una dieta fuera de la Dieta Mediterránea, con un alto consumo de proteina animal, de alimentos procesados y de alto contenido de azúcar. Por otro lado, tenemos bastantes personas que pasan hambre, que tienen que recurrir a Cáritas o a la Creu Roja o niños que necessiten beques-menjador”.

    Desigualtats socials, justícia ambiental… són qüestions que aborda l’Agroecologia, perquè l’alimentació ha passat de ser una necessitat bàsica a un agronegoci. Malgrat tot, la Marta Rivera és optimista: “yo creo que la gente empieza a darse cuenta de que el modelo basado en el crecimiento infinito es un modelo agotado y cabe ir hacia otro modelo, que –a ver si tenemos suerte—y también acaba el sistema capitalista”.

Marta Rivera

 

     El Síndic respon:

    Amb l'Adjunt General al Síndic de Greuges, Jaume Saura, fem balanç d'una temporada, molt marcada pel retrocés en matèria de drets a casa nostra, arran de l’1-O. Segons la Sindicatura, les manifestacions, les protestes, els actes de desobediència no poden ser catalogats de delictes de Rebel.lió ni sedició. I pel que fa als polítics presos, per als quals el jutge Llarena demana la suspensió de l‘acta de diputat, diu Saura: “entenem que no es dona el supòsit pel qual les persones que estan en presó preventiva pel delicte de rebel.lió hagin de quedar suspeses del seu càrrec públic de diputats”.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-espanya-primer-pais-ue-condemnat-per-no-acollir-refugiats/4663145/

 

Olga Rodríguez   16.jul.2018 13:49    

Que la pau no costi la vida

    miércoles 11.jul.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    L'Acord de Pau a Colòmbia no ha significat la fi de la violència, sinó que aquesta s'ha centrat contra els activistes pels drets humans. Més de tres-cents n’han mort assassinats des del 2016, segons la Defensoria del Pueblo.  Leyla Arroyo, del Proceso de Comunidades Negras de Colombia Renacientes,  i Carlos Guevara,  de Somos Defensores, convidats a Catalunya per la Taula per Colòmbia, ens han explicat a "Món possible" que l'Acord de Pau no significa que aquesta ja hi sigui, sinó que està en construcció, i auguren que serà lenta i difícil. “La paz se firmó, pero no se decreta, se construye” —asseguren.

Defensors

    “El silencio de los fusiles —ens diu Carlos Guevara— trajo consigo que la violencia masiva o generalizada disminuyera muchísimo, sin embargo la violencia contra los líderes sociales se focalizó y se enquistó, a tal punto que ahora están matando más activistas que incluso antes, cuando estábamos en la época de la guerra”.

Segons Leyla Arroyo, “los activistas estorban a aquellos actores, tanto del Estado colombiano como del sector privado, que ven en nuestros territorios una despensa de materia prima para fortalecer sus capitales”.

No només els interessos econòmics expliquen la violència contra els defensors dels drets humans, també “la polarización política en el país —afirma Guevara— se traslada a la violencia contra los activistas que están resistiendo a empresas multinacionales, a carteles del narcotráfico y a otras guerrillas que siguen en el territorio”.

“Llevamos un año de implementación de los acuerdos de paz, pero durará 20 años, como mínimo”, segons Leyla Arroyo. “Hay una construcción de paz difícil, lenta, con tropiezos —diu Carlos Guevara— pero ¿qué esperábamos? Sabíamos que esto podía pasar, se va a demorar más y necesitamos el apoyo de la gente”.

“El acuerdo de paz firmado no decreta la paz, pero sí establece un fundamento para poder desarrollar las acciones de diálogo interno dentro del país entre todos los actores, sin excluir a las comunidades, para que podamos construir ese futuro común de Colombia como un país, una nación multiétnica y pluricultural que aprovecha sus recursos para garantizar mejores condiciones de vida para la población” —sentencia Leyla.

IMG_8761

    Diaris del Somorrostro:

    Allà on la ciutat perdia el nom, on ningú no gosava posar els peus, on no baixava ni la Policia…, fins allà van anar a parar un grup de joves que potser no es plantejaven canviar el món, en tenien prou amb dignificar les vides de les persones que habitaven en un petit indret del planeta: la platja del Somorrostro, a Barcelona. Una zona de barraques, de pobresa, a qui tothom donava l’esquena, on ningú no mirava, menys ells.

    La tasca d’aquests joves ha quedat recollida i reconeguda en un llibre, Diaris del Somorrostro, de la periodista Laura de Andrés, a partir dels diaris personals del Guillem Massana i la Montserrat Serra, dos d’aquells joves voluntaris . Ens ha visitat a “Món possible” amb una altra d’aquelles voluntàries, la Mª Lluïsa Barnadas, que va portar vida al barri als anys 50. “Vaig arribar a un barri, un carrer tot ple de barraques. Em van dir que em quedés dos dies i m’hi vaig estar 7 anys fent de mestra. Hi anava cada dia, des de Martorell, del matí al vespre. Recordo la mala olor del barri. El mar era una cloaca. A cada barraca hi vivia molta gent. Vull fer un elogi dels metges que hi anaven voluntaris. Alguna cosa vam fer be, els vam portar una mica de benestar. La zona va canviar: es van fer les voreres, es va arribar a tenir una font, l’enllumenat també es va fer. Es van posar classes de nit per als que treballaven. Els Pares Caputxins van ajudar molt”.

Somorrostro    

    Aquell humil barri de barraques va existir fins l’any 1966. On abans milers de famílies vivien amuntegades en condicions insalubres i gairebé inhumanes, avui estiren la seva tovallola a la platja els turistes i els autòctons, a la Barceloneta. L’ara símbol de la Barcelona moderna va ser abans símbol del xabolisme més depriment al que anaven a parar molts dels nouvinguts a la capital catalana, a la recerca d’un futur millor per a les seves famílies. Res de nou.  “Arribaven amb una feina, però no tenien on viure” —ens explica la Laura de Andrés. Eren els “treballadors pobres” dels que parlem també ara. “És que tot és cíclic. Tot el que veiem ara amb els refugiats és el que passava en aquell moment: hi havia deportacions en calent de ciutadans de l’Estat espanyol. Per això, es llançaven del tren abans d’arribar a l’estació. Es va fer una repressió molt dura de les persones que arribaven a Barcelona. Si no portaven un contracte de feina i un lloc on viure, no els deixaven quedar-se. Els instal.laven al Pavelló de les “Misiones”, que s’havia fet per a l’Exposició Universal del 1929, una espècie de Centre d’Internament, un CIE actual, fins que podien tornar en tren al seu lloc d’origen. Fins i tot ho feien amb menors d’edat”. Us sona, oi?

Diaris del Somorrostro

 

    

    Locura de la Psiquiatria:

     La Psiquiatria és a l'alçada del que reclama i necessita la societat actual? Li ho preguntem al psiquiatra Alberto Fernandez Liria, que acaba de publicar Locura de la Psiquiatria, una mena d'història crítica d'aquesta disciplina. Fernández sosté que l’atenció a la salut mental es troba en un moment de crisi profunda: “Durante un montón de tiempo, hemos tenido la ilusión de que los profesionales de la salud mental disponíamos de medios que permitían resolver de un modo eficaz los problemas de la población, y hoy en día, después de los psicofármacos principales que se descubrieron en el siglo XX, sabemos que los resultados que se obtienen con estos tratamientos no son tan eficaces como durante mucho tiempo nos ha ayudado a pensar la propaganda de la industria farmacéutica. Y sucede también con los resultados de los tratamientos psicoterapéuticos. El otro motivo de crisis tiene que ver con cómo hemos concebido los trastornos mentales. La idea que ha habido desde lo que se llamó la “década del cerebro”, que venía traída muy al hilo del descubrimiento del Prozac y de los antidepresivos inhibidores de la recaptación de la serotonina, era que estábamos en condiciones de poder definir enfermedades cada vez más específicas que tenían causas muy específicas y que podían ser tratadas con tratamientos muy específicos. Esta idea ha resultado falsa.

     Yo creo que en los próximos años vamos a ver grandes cambios en la forma de entender y de actuar en Salud mental. Los trastornos mentales estan infratratados. La prevalencia de trastornos como la Depresión es enorme y una buena parte de las personas que la padecen no están tratados. Lo que tenemos que preguntarnos es si esto es así ahora y antes no, o ha pasado siempre y lo hemos solucionado sin tomar psicofármacos ni acudiendo a un experto. Entonces tendremos que preguntarnos qué es lo que estamos destruyendo para que sea necesario que cosas que toda la vida se han resuelto de otro modo necesiten ahora el concurso de un experto. Lo que sucede es que hay una fuerte presión para que esto sea así, por parte de las Farmacéuticas”.

Locura psiquiatria

 

             http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-somorrostro/4649152/

 

Olga Rodríguez   11.jul.2018 12:24    

La solidaridad no es un crimen

    miércoles 11.jul.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    La falta d'una política comuna europea en matèria d'Immigració i Asil no se supleix amb la creació de camps de migrants dins o fora de la Unió. Posar més fronteres, tancar les persones, impedir que arribin a Europa no fa més que agreujar una crisi, que ha deixat ja més de 800 morts en el que portem d'any, i ha convertit la Mediterrània en un enorme cementiri. Ho sap be Mussie Zerai, un sacerdot catòlic eritreu que, des d'Itàlia i ara des de Suïssa, ha salvat milers de vides a la Mediterrània: 150 mil des que porta un registre escrit, però en són moltes més.

Mussié Zerai

    Aquest activista pels drets dels migrants va migrar d'Eritrea a Itàlia, amb només 15 anys, i ara és ell qui dona auxili als que es troben en dificultats al mar. El seu telèfon mòbil és un recurs d'emergència per a migrants a la deriva a la Mediterrània, com ho és el d'Helena Maleno a la Frontera Sud, amb el Marroc. Tots dos comparteixen, per cert, el Premi Mundo Negro a la Fraternitat, per la seva tasca humanitària d'auxili als immigrants que intenten arribar a Europa.  Zerai va fundar l’Agencia Habeshia, per “ser la veu dels que no tenen veu” i “denunciar les violacions de drets a Europa i als països en trànsit”. Es lamenta que els diferents països es van passant la patata calent de la Immigració i només es limiten a crear centres d’internament. “No s’afronten les causes de la Immigració –diu--. S’han de combatre les raons per les quals aquestes persones posen en risc les seves vides, tot buscant una vida millor. Però s’intenta ocultar. Posar barreres no implica que ja no hi siguin”.

    Zerai celebra els gestos del nou Govern espanyol amb els immigrants i espera que no es quedin només en això, en gestos.

  TPP

    Tot coincidint amb la recent Cimera europea d'Immigració, s’ha celebrat a Barcelona una sessió del Tribunal Permanent dels Pobles, que ha abordat la violació dels drets dels migrants i refugiats, amb total impunitat. Reivindica el concepte de "crims de frontera", com abans es van reivindicar els “crims de guerra”.

    Juan Hernández Zubizarreta, col.laborador del Tribunal Permanent dels Pobles, ens explica que les fronteres són llocs de no-dret, de vulneració dels drets de les persones migrants i refugiades. “Se está tipificando una nueva fórmula de crimen en las fronteras, en lugares de paz, en el Mediterráneo, en la Frontera Sur... alejados de los derechos humanos y la democracia. Debería aplicarse un protocolo de emergencia marítima que permitiera salvar a la gente, porque no hay ni verdad ni justicia ni reparación. Las concertinas agreden a la gente, las expulsiones en caliente, la burocracia les convierte en una nueva victimización, las porteadoras, los menores…”.

     Un dels col.lectius que pateix, especialment, vulneració dels seus drets és el de les persones LGTBI, un col.lectiu que moltes vegades és "revictimitzat", és a dir, tornen a passar, al país on arriben, per la mateixa situació per la qual van haver de fugir del seu país. Rodrigo Araneda és el president d'ACATHI, l'Associació Catalana per a la integració del col.lectiu LGTBI d'Immigrants: “Cuando las personas deciden salir de su país para defender lo único que les queda, que es su vida, muchas veces no se tienen en cuenta las dificultades que este colectivo pueda tener. Una de ellas es que muchas veces ni siquiera sus familias les apoyan, no tienen una red social que les dé apoyo en la llegada ni en la salida. En el caso de España, muchas veces las personas vuelven a ser revictimizadas al llegar aquí, porque se encuentran con un sistema de asilo super rígido que impide que se tomen en cuenta sus necesidades especiales. Por ejemplo, el colectivo trans. Aunque, en principio, todo el mundo tiene la sensación de que aquí los derechos están cubiertos”.

    Chrysoula

    

Arribar a un port segur, salvar la vida després de fugir de l’horror, és la primera victòria, però no el final del camí. Comença una altra batalla: la de sol.licitar l’asíl al país on s’arriba. Una tasca feixuga i llarga. Per això, l’advocada grega Chrysoula Archontaki va fundar, amb altre col.legues European Lawyer in Lesvos, una plataforma d’advocats que dona assistència gratuïta als refugiats que arriben a l'illa grega, amb el suport d'Oxfam Intermon. “No es un favor –ens diu la Chrysoula--, es un derecho”. I no és un problema grec, ens explica, sinó de tot Europa, per la qual cosa és Europa que l’ha de solucionar en comú, “con un marco comunitario de asilo y basándose en el principio de solidaridad, dejando de lado los intereses nacionales”.

 

Salvavide RTVE

    Què es pot fer amb les muntanyes d'armilles salvavides que abandonen els refugiats quan arriben a terra? La pregunta se la va fer la secció de Cooperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que va convocar un concurs d’idees. Les dues guanyadores i algunes de les finalistes, d'alumnes de l'Escola Massana, es faran realitat. D’aquesta manera, s’aconsegueix no només reciclar un material ja en desús sinó també solucionar un problema ambiental. “Convertir un residu en un recurs” —ens diu Joan Carles Fernàndez, del Servei de Gestió de Residus de l’AMB.

    S’ha valorat l’originalitat, la factibilitat, la vessant ambiental I la visibilitat. Així, s’ha triat un clauer salvavides, una estora, un puf o un material ecològic, l’eco, per fabricar diversos objectes, com ara una funda d’ulleres. Coses útils, però també amb un valor simbòlic: visibilitzar un conflicte i les seves conseqüències. “Interessa que el producte final doni a entendre el conflicte pel qual sorgeix”, segons Maria Peix, cap de cooperació de l’Àrea Metropolitana.

    La fabricació d’aquests objectes la faran refugiats i veïns de Lesbos i els guanys aniran a parar a Lesvos solidarity, una ong local.

    Els guanyadors del concurs d’idees, com l’Àlvaro Insenser, que ens ha visitat amb la Cristina del Pozo i el Joan Garcia, viatjaran a Lesbos per conèixer la situació sobre el terreny.

Lesbos

 

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-ens-visita-mon-possible-mussie-zerai/4649051/

 

Olga Rodríguez   11.jul.2018 11:43    

Nicaragua, estat de terror

    lunes 25.jun.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Més de dos mesos de protestes a Nicaràgua contra el president Daniel Ortega, durament reprimides, han deixat un rastre que els líders de les mobilitzacions xifren en uns 200 morts i més d'un miler de ferits. La Caravana informativa de la Solidaridad internacional para Nicaragua ha passat per Barcelona, tot buscant suports a la seva causa: que es conegui el que està passant allà.

    Madelaine Caracas, una de les integrants de la caravana, una jove estudiant de 20 anys, ens ha explicat a “Món possible” que al seu país es viu una situació de terror total i d’inseguretat: “Estamos en un Estado del terror —ens diu—, las personas se han autoimpuesto un toque de queda, después de ciertas horas no salen a las calles porque cualquiera puede ser víctima de los grupos asesinos parapoliciales. Desde que en abril se inició una insurección nacional, una revolución cívica, más de 200 personas han sido asesinadas por el régimen autoritario del presidente Daniel Ortega. En los dos meses de represión, lo más duro ha siodo el asesinato de una familia entera (4 adultos, un bebé y una niña de 2 años), quemada viva por grupos parapoliciales”.

    Els manifestants demanen la sortida del President Ortega i la seva dona, Rosario Murillo, per posar fi a la massacre, i la convocatòria d'eleccions.               NICARAGUA

    

    Turisme: a favor o en contra?

    Per què el Turisme és un gran invent fins que deixa de ser-ho? S’ho ha preguntat el periodista Pedro Bravo al llibre Exceso de equipaje i ha arribat a la conclusió que el turisme, en sí, no és ni bo ni dolent. El problema és quan es desborda: “El Turismo es malo —ens diu— cuando afecta a los derechos de los habitantes del lugar: al precio de la Vivienda, al uso del espacio público, al derecho al descanso… El Turismo debe estar al servicio de las ciudades, y no al contrario. Pero se teatraliza el territorio, se disneifica”.

    Això porta a la turistificació i la gentrificació. Per tant, cal regular el Turisme: “ hay que poner normas, regular y aligerar, evitar esa ansiedad por movernos, de consumo. El Turismo debe ser responsable y más respetuoso”. I això, tots, perquè tots som, o podem ser, turistes en un moment donat. I molta atenció al low cost, perquè “cuando vivimos la vida low cost, hacemos que alguien cobre sueldos low cost”—ens recorda Bravo. Les kellys en són un exemple.

P.Bravo

    Turisme de natura, també a Europa:

    A “Món possible” ens hem proposat d’anar de viatge, responsable i sostenible. Per això hem buscat com a guia el Jordi Canal-Soler, un expert en la matèria que ens convida a recòrrer Els paisatges naturals més fascinants d'Europa. 30 rutes imprescindibles en cotxe. Un llibre que vol “reivindicar la natura salvatge o mig salvatge que encara queda i que ens fascinarà quan la visitem, perquè quan pensem a Europa, sempre ens imaginem les ciutats, mai no pensem a la natura, en un parc nacional, una serralada muntanyosa o un bosc”.

    Entre aquestes joies naturals que no ens poden passar desapercebudes, el Jordi Canal-Soler ens destaca el Bosc de Bialowieza, a Polònia, a tocar de Bielorrúsia. Aquesta reserva natural és un dels últims boscos verges d’Europa, amb arbres primigenis, és a dir, que mai no han estat tallats, i un miler d’exemplars del bisó europeu, a punt d’extinguir-se.

    És un exemple, però n’hi més de natura encara salvatge a prop de casa nostra. El Jordi Canal-Soler us en dona més pistes a Els paisatges més fascinants d’Europa.Jordi canal

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-nicaragua/4642024/

Olga Rodríguez   25.jun.2018 14:49    

Migrar és un dret

    lunes 25.jun.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Itàlia, 0; Espanya, 629. No és, no ho podria ser, un resultat del Mundial de Fútbol, però el cert és que Espanya ha golejat Itàlia, Malta, i la Unió Europea, en acollir els immigrants rescatats per les ong SOS Mediterranée i Metges sense Fronteres al vaixell Aquarius. Amb aquest gest, Espanya s'ha posat al capdavant d'una altra forma de fer política d'Immigració. Tant de bó s'encomani a la resta de caps d'estat de la UE, a la Cimera europea sobre Immigració.

     A “Món possible”, hem volgut conèixer de primera mà històries de dones que han viscut l'experiència migratòria. El Josep Cabayol ens ha presentat algunes de les protagonistes del documental La meva pell, de SICOM TV i Entrepobles, que recull els testimonis de dones immigrades al nostre país.

    La Doris (xilena, va fugir del seu país fugint de la dictadura) ens recorda que “les fronteres maten”. Ens confessa que aquí no ha trobat l’ansiat El Dorado. Arriba un moment —ens diu— que no ets ni d’aquí ni d’allà, però “me siento de aquí”.

    També la Fatou (africana), amb un discurs molt feminista, que –assegura—ja tenia quan era a Gambia i Sierra Leone. Sentencia: “Ha arribat el temps d’obrir els ulls i lluitar al carrer”. Totes dues tenen clar que “l’èsser humà és d’on està, no d’on neix”.

Refugiades La meva pell

    Anem a l'origen: què causa les migracions? Doncs, entre altres motius, guerres com la de Síria. En parlem amb el periodista Mikel Ayestaran, expert en l'Orient Mitjà, que acaba de publicar Las cenizas del Califato. De las garras de Estado Islàmico a la supervivencia. El Mikel defensa en el llibre la tesi que no podem donar per mort Estat islàmic, sinó que pot resorgir de les cendres en qualsevol moment perquè la seva ideologia continúa viva: “La victoria que se ha obtenido es contra ese especie de pseudo estado que habían construido. Pero eso no significa que el grupo haya desaparecido, ni muchísimo menos. Ha recibido un golpe muy fuerte, pero estan activos y han vuelto a un lugar en el que se sienten especialmente cómodos, que es la insurgencia”.

    Mikel Ayestaran es lamenta que la població civil, víctima innocent de la guerra, estigui abandonada a la seva sort, en un país devastat per la guerra. “Si las potencias mundiales y regionales que han bombardeado de forma masiva para acabar militamente con Estado Islámico inviertieran una mínima parte de lo que se han gastado en armas y municiones en intentar rehabilitar los lugares y ayudar a los viviles a volver… Me parece que es imprescindible mejorar las condiciones de vida de la gente”.

Mikel Ayestaran

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-espanya-acull-els-629-immigrants-del-vaixell-aquarius/4635454/

 

 

 

Olga Rodríguez   25.jun.2018 14:38    

Contra el treball infantil

    martes 12.jun.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Farras treballa amb els seus germans, de 2 i 3 anys, en una fàbrica de totxos de Peshawar, al Paquistan. Per menys d’1 Euro al dia, treballa 12 hores fabricant i traslladant sobre el seu cap els totxos. Els germans petits, que pesen menys, són els encarregats de girar els totxos perquè s’assequin. La família va venir de l’Afganistan, fugint de la pobresa.

    Carlos té 12 anys. Treballa amb la seva germana petita i el seu pare als voltants d’una mina de Bogotà, a Colòmbia, filtrant les sobres del material de la mina. No cobra res per la seva feina. Si té sort i troba un petit fragment o pols de maragda, es donarà per ben pagat.

    Hajira té 8 anys. Durant 14 hores al dia matxaca bateries per extreure’n el carboni, netejar-les i reciclar-les, en una fàbrica de Dacca, a Bangladesh. La pols negra del carboni ho envaeix tot, també els seus pulmons. Guanya 10 cèntims d’Euro per cada mil bateries que neteja, mentre cuida del seu germà petit. La seva mare recicla tres mil bateries. Amb això poden menjar cada dos dies.

    Són només alguns exemples de la vida que porten molts infants, fins a 168 milions a tot el món, segons l’OIT, condemnats a treballar, quan no explotats, per poder subsistir, ells i les seves famílies. Buscant en muntanyes de brossa, o en tallers insalubres, per salaris irrissoris, posant en perill la seva salut, i perdent-se el dret a l’educació i a tenir una infancia.

Nens Unicef

    «Una de las consecuencias directas del trabajo infantil —ens explica Blanca Carazo, d’UNICEF— es la falta de acceso a la educación. El niño tiene ya menos oportunidades en la vida y está condicionado a tener para siempre, también cuando crezca, trabajos muy poco cualificados y a perpetrar el círculo de la pobreza».

    Nenes obligades a fer treball domèstic, nens amb 10 o 12 hores diàries de feines al camp, matrimonis forçats de nenes, nens soldat… hi ha moltes formes d’esclavitut infantil, que posen en perill la seva salut i el seu desenvolupament personal.

    I nosaltres no som al.liens en aquestes situacions; en som còmplices quan comprem productes fets per nens. Segons Blanca Carazo, «podemos incidir con nuestras decisiones personales. Los niños donde tienen que estar es en la escuela».  Blanca CARAZOBlanca Carazo. Unicef

 

    Una de les formes més deleznables d’explotació infantil és la sexual. La tracta de nenes i nens és una de les vulneracions més greus dels drets humans. Ho sap molt be la nigeriana Helen Mukoro Idisi, presidenta d’ONU Dones a Espanya, que lidera un projecte contra la tracta de nenes i dones africanes. «En su camino hacia Europa —ens diu—, que dura varios años, las refugiadas sufren violaciones, o a veces se las vende por cien euros. Lo que me indigna es que los países africanos, la Unión Africana, conocen el problema, pero no mueven ni un dedo, no hacen nada. No les interesa porque los que huyen a Europa son la “mina de oro” de sus familias y de esos países».

  MukoroHelen Mukoro

 

    Alleugerir situacions de patiment, com la violència contra els nens, i defensar els drets humans a través de l’Art, de l’anomenat Teatre de l’Oprimit, és el que fa el Dimir Viana. Actor, director i autor teatral, músic, educador i activista al Brasil, a Belo Horizonte, la tercera ciutat més gran del país, assegura que l’art el va rescatar a ell i ara fa servir aquest poder emancipador amb els altres. «El Teatro del Oprimido —ens explica— trabaja con la intencionalidad de cambiar situaciones de opresión, de personas que vioven en situaciones de dificultad, a través del arte y la participación popular. Es una metodología abierta para todos los problemas sociales en general. También para la violencia contra los niños, especialmente violencia sexual, muy común en mi país. La idea es cambiar situaciones, buscar alternativas, la emancipación. Como artista y educador social, lo que me mueve es la esperanza y el optimismo; los niños y los jóvenes pueden construir un mundo nuevo».

Dimir (guitarra)Dimir Viana

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-contraeltreballinfantil/4628221/

 

 

 

 

Olga Rodríguez   12.jun.2018 13:27    

La realitat de l'Ajuda a la Cooperació

    jueves 7.jun.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    El 0’7 és una utopia o es podrà complir aquest compromís ètic amb el món de la Cooperació? Ja fa anys que es parla d’aquest 0’7%, però encara som molt lluny d’assolir-lo. Quina és la raó? La situació econòmica ho impideix o no hi ha voluntat política d’arribar-hi? Si realment hem sortit de la crisi, com asseguren els responsables polítics i econòmics, per què no augmenta l’Ajuda al Desenvolupament?

    L’informe d’Oxfam Intermon La realitat de l’Ajuda denuncia que cap comunitat autònoma espanyola i, per descomptat, l’Estat no dedica el 0’7% mític d’ajuda al desenvolupament. En el cas de Catalunya, segons l’informe, s’hi destina un 0’05%; Madrid, un 0’01, i algunes, com Múrcia i Canàries, res. Els més solidaris, el País Basc, amb un 0’36%, seguit d’Andalusia (0’15%) , Navarra (0’14) i Extremadura (0’13%)

    Segons Íñigo Macias, coordinador d’Investigacions d’Oxfam Intermón, l’ajuda al desenvolupament és poca i distorsionada, perquè es computa com a tal, per exemple, la condonació del deute amb Cuba. També es fa trampa quan apareixen com a ajuda internacional els fons que es detinen a atendre persones acollides aquí. “Veiem que s’inflen les dades de l’ajut al desenvolupament. Quan diuen que Espanya destina a Síria 37 milions d’euros, veiem que s’han tranferit realment entre 6 i 7; la resta s’ha dedicat aquí a l’acollida o als centres d’acolliment temporal de persones. No es destina a suplir les carències en aquell país. El que volem és que aquests diners no comptin com a ajut al desenvolupament, perquè es distorsionen les dades”. 

Iñigo Macias

    El 0’7 ¿es una utopía o se podrá cumplir este compromiso ético con el mundo de la Cooperación? Ya hace años que se habla de este 0’7%, pero todavía estamos muy lejos de lograrlo.  ¿Cuál es la razón?  ¿La situación económica lo impide o no hay voluntad política de llegar? Si realmente hemos salido de la crisis, como aseguran los responsables políticos y económicos, ¿por qué no aumenta la Ayuda al Desarrollo?

    El informe de Oxfam Intermon La realidad de la Ayuda denuncia que ninguna comunidad autónoma española y, por supuesto, el Estado no dedica el 0’7% mítico de ayuda al desarrollo. En el caso de Cataluña, según el informe, se destina un 0’05%; Madrid, un 0’01, y algunas, como Murcia y Canarias, nada. Los más solidarios, el País Vasco, con un 0’36%, seguido de Andalucía (0’15%) , Navarra (0’14) y Extremadura (0’13%)

    Según Íñigo Macias, coordinador de Investigaciones de Oxfam Intermón, la ayuda al desarrollo es poca y distorsionada, porque se computa como tal, por ejemplo, la condonación de la deuda con Cuba. También se hace trampa cuando aparecen como ayuda internacional los fondos que se destinan a atender a las personas acogidas aquí. “Vemos que se hinchan los datos de la ayuda al desarrollo. Cuando dicen que España destina a Siria 37 millones de euros, vemos que se han transferido realmente entre 6 y 7; el resto se ha dedicado aquí a la acogida o a los centros de acogida temporal de personas. No se destina a suplir las carencias en aquel país. Lo que queremos es que este dinero no cuente como ayuda al desarrollo, porque se distorsionan los datos”. 

 

 

    Històries de refugiats:

    Tot coincidint amb la primera Trobada Internacional d’Observatoris contra la LGTBIfòbia, que s’ha fet a Barcelona, organitzada per l’Observatori de Catalunya per tal d’intercanviar experiències i avançar en la defensa dels drets d’aquestes persones, hem conegut el George. Protagonitza una de les Històries de Refugiats de la Rosa Cervantes.  Va haver de fugir del seu país, Sierra Leone, perquè allà l’homosexualitat està considerada delicte. La seva identitat sexual va acabar portant el George a la presó. Ara viu a Barcelona, on és un activista pels drets del col.lectiu LGTBI, a través de l’ong Pride Equality.         

     Coincidiendo con el primer Encuentro Internacional de Observatorios contra la LGTBIfonia, que se ha hecho en Barcelona, organizada por el Observatorio de Cataluña para intercambiar experiencias y avanzar en la defensa de los derechos de estas personas, hemos conocido a George. Protagoniza una de las Historias de Refugiados de Rosa Cervantes. Tuvo que huir de su país, Sierra Leona, porque allí la homosexualidad está considerada delito. Su identidad sexual acabó llevando a George a la prisión. Ahora vive en Barcelona, donde es un activista por los derechos del colectivo LGTBI, a través de la ong Pride Equality.
GEORGE

 

    Suso De Toro: "A Espanya, la democracia és revolucionària"

    Suso de Toro, un dels escriptors més destacats de les Lletres galegues,  és un dels pocs intel.lectuals que han fet costat clarament a Catalunya en aquests temps convulsos. Una sol.lidaritat que s’agraeix , sobre tot perquè s’ha trobat a faltar. Diu Suso De Toro que els catalans hem despertat, després de molts anys adormits, i ens hem rebelat contra el maltractament. "L'1-O va ser emocionant" --assegura--. Va demostrar que "a Espanya ens pensàvem que hi havia democràcia i realment seguíem com amb Franco. Aquesta és la percepció que hi ha a Europa".
    L’escriptor es lamenta que Espanya és un país incívic i retardat,  incapaç de fer autocrítica i aprendre dels errors. “ ls espanyols —afirma— haurien de preocupar-se per la imatge d’Espanya al món , que en aquests moments és la d’un Estat autoritari; hi ha una regressió a l’any 75”. Suso De Toro es queixa de la falta de llibertat d’expressió  i de la falta de diàleg polític: “és trist que el més elemental, que és dialogar i actuar de forma democràtica, a Espanya sigui revolucionari”.

    En el seu últim llibre, Fóra de sí, Suso De Toro defensa la llibertat i el dret a decidir: "Hem de ser amos de la nostra vida, la que decidim".

Suso de Toro

    Suso De Toro, uno de los escritores más destacados de las Letras gallegas, es uno de los pocos intelectuales que han apoyado claramente a Cataluña en estos tiempos convulsos. Una solidaridad que se agradece, sobre todo porque se ha echado de menos. Dice Suso De Toro que los catalanes hemos despertado, después de muchos años dormidos, y nos hemos rebelado contra el maltrato. "El 1-O fue emocionante" -asegura-. Demostró que "en España nos pensábamos que había democracia y realmente seguíamos como con Franco. Ésta es la percepción que hay en Europa". 
    El escritor se lamenta de que España sea un país incívico y atrasado, incapaz de hacer autocrítica y aprender de los errores. “Los españoles —afirma— tendrían que preocuparse por la imagen de España en el mundo, que en estos momentos es la de un Estado autoritario; hay una regresión al 75”. Suso De Toro se queja de la falta de libertad de expresión y de la falta de diálogo político: “es triste que lo más elemental, que es dialogar y actuar de forma democrática, en España sea revolucionario”.

    En su último libro, Fuera de sí, Suso De Toro reivindica el derecho a la libertad y a decidir: "Uno debe ser dueño de su vida, la que decida".

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-larealitatdelajuda/4619605/

 

Olga Rodríguez    7.jun.2018 15:27    

50 anys del Maig del 68

    miércoles 6.jun.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Es compleixen 50 anys d’un dels moviments que van marcar el segle XX: el Maig del 68 va suposar una bocanada d’aire fresc i va obrir horitzons, no només a França. El que va succeïr al país veí va traspassar la frontera i va arribar a Espanya, tot i el règim franquista. Diuen els que han analitzat aquesta revolució de joves que somiaven amb un altre món possible que allò va ser l’embrió d’altres moviments que van arribar després: l’ecologisme, el feminisme i les lluites pels drets de tota mena.
    Aquesta és la tesi del periodista Joaquín Estefanía, al llibre Revoluciones. 50 años de rebeldía. «De allí salieron conceptos —diu— que todavía hoy forman parte de nuestra cultura y aún estamos peleando por ellos, como el ecologismo, el feminismo, la lucha por los derechos humanos y los derechos civiles, la no discriminación en la escuela por razones de sexo y de clase social, el respeto a las minorías… todo se fraguó allí».

    Aquella generació, que s’està jubilant ara, ha tornat a sortir al carrer per exigir pensions justes. «No han perdido la capacidad de resistencia que tuvieron en aquellos momentos» —afirma Estefanía.
    I ara que està tan present la lluita de les dones per la igualtat plena i contra la violència masclista i el patriarcat, Joaquín Estefanía observa que no hi havia dones al Maig del 68:  «No había ni una mujer entre los protagonistas, ni en segunda ni tercera fila. En 50 años, todo lo que está ocurriendo, con el movimiento Me too, yo creo que es arrollador e imparable».
    

    Joaquín Estefanía, que es confessa «más de reformas que de revoluciones», sentencia que el Maig del 68 «ha servido de mucho, para cambiar muchas cosas dentro del sistema. Del capitalismo duro se pasó al capitalismo popular. En Praga, del comunismo se pasó primero al socialismo de rostro humano y después a esto que estamos viviendo. En México, ya no existe la dictadura perfecta que había en aquellos momentos. Y, sobre todo, valores como el ecologismo, el feminismo, los derechos de las minorías… forman parte de nuestra cultura. Eso es un avance prodigioso. Hace 50 años no se hablaba de nada de eso». Tot i que «queríamos cambiar el mundo —diu— pero el mundo nos ha cambiado a nosotros y no sólo eso, sino que a cada paso se ha producido una reacción conservadora brutal».

J. Est.

    Se cumplen 50 años de uno de los movimientos que marcaron el siglo XX: el Mayo del 68 supuso una bocanada de aire fresco y abrió horizontes, no sólo en Francia. Lo que sucedió en el país vecino traspasó la frontera y llegó a España, a pesar del régimen franquista. Dicen los que han analizado esta revolución de jóvenes que soñaban con otro mundo posible que aquello fue el embrión otros movimientos que llegaron después: el ecologismo, el feminismo y las luchas por los derechos de todo tipo. 
    Ésta es la tesis del periodista Joaquín Estefanía, en el libro Revoluciones. 50 años de rebeldía. «De allí salieron conceptos —dice— que todavía hoy forman parte de nuestra cultura y aún estamos peleando por ellos, como el ecologismo, el feminismo, la lucha por los derechos humanos y los derechos civiles, la no discriminación en la escuela por razones de sexo y de clase social, el respeto a las minorías… todo se fraguó allí».

    Aquella generación, que se está jubilando ahora, ha vuelto a salir a la calle para exigir pensiones justas. «No han perdido la capacidad de resistencia que tuvieron en aquellos momentos» —afirma Estefanía.  
    Y ahora que está tan presente la lucha de las mujeres por la plena igualdad y contra la violencia machista y el patriarcado, Joaquín Estefanía observa que no había mujeres en el Mayo del 68: «No había ni una mujer entre los protagonistas, ni en segunda ni tercera fila. En 50 años, todo lo que está ocurriendo, con el movimiento Me too, yo creo que es arrollador e imparable».

    Joaquín Estefanía, que se confiesa «más de reformas que de revoluciones», sentencia que el Mayo del 68 «ha servido de mucho, para cambiar muchas cosas dentro del sistema. Del capitalismo duro se pasó al capitalismo popular. En Praga, del comunismo se pasó primero al socialismo de rostro humano y después a esto que estamos viviendo. En México, ya no existe la dictadura perfecta que había en aquellos momentos. Y, sobre todo, valores como el ecologismo, el feminismo, los derechos de las minorías… forman parte de nuestra cultura. Eso es un avance prodigioso. Hace 50 años no se hablaba de nada de eso». Aunque «queríamos cambiar el mundo —dice— pero el mundo nos ha cambiado a nosotros y no sólo eso, sino que a cada paso se ha producido una reacción conservadora brutal».

 

    Pels drets dels immigrants

    Ens acostem a les tancades d’immigrants que reclamen que es respectin els seus drets, de la mà d’Enrique Mosquera, portaveu de Papers per a tothom. Mosquera enumera les reivindicacions: papers sense contracte i sense examen de nacionalitat, «pretendidamente difícil y arbitrario, con respuestas sin sentido que no sabe nadie, y que hacen de barrera infranqueable», poder empadronar-se sense un domicili fix i accés a la Sanitat per a tothom, entre d’altres.

    Nos acercamos a los encierros de inmigrantes que reclaman que se respeten sus derechos, de la mano de Enrique Mosquera, portavoz de Papeles para todos. Mosquera enumera las reivindicaciones: papeles sin contrato y sin examen de nacionalidad, «pretendidamente difícil y arbitrario, con respuestas sin sentido que no sabe nadie, y que hacen de barrera infranqueable», poder empadronarse sin un domicilio fijo y acceso a la Sanidad para todo el mundo, entre otras. 

Mani immigrants

 

    El Síndic respon

    També el Síndic de Greuges reclama la universalització de la Sanitat, no només perquè és un dret dels immigrants, sinó també perquè la vulneració d’aquest dret suposa un risc per a la salut de tota la societat. Segons Jaume Saura, Adjunt General al Síndic, «el problema de restrigir l’accés al sistema sanitari no és només per a les persones concretes que veuen restringit aquest dret, sinó que és un problema de salut pública, perquè acaba afectant la resta de la població. I els que no poden anar a la Sanitat ordinària acaben a Urgències, on costa deu vegades més tractar  la dolència”.
 

     También el Síndic de Greuges reclama la universalización de la Sanidad, no sólo porque es un derecho de los inmigrantes, sino también porque la vulneración de este derecho supone un riesgo para la salud de toda la sociedad. Según Jaume Saura, Adjunt General al Síndic, «el problema de restringir el acceso al sistema sanitario no es sólo para las personas concretas que ven restringido este derecho, sino que es un problema de salud pública, porque acaba afectando al resto de la población. Y los que no pueden ir a la Sanidad ordinaria acaban en Urgencias, donde cuesta diez veces más tratar la dolencia”.

Jaume Saura

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-50anysmaig68/4613299/

 

Olga Rodríguez    6.jun.2018 15:07    

Memòria i oblit: de víctima a botxí

    jueves 24.may.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Com passa un poble que ha estat víctima de l’aniquilació més cruel —l’Holocaust— a convertir-se en botxí d’un altre? Com es pot justificar l’actitut d’Israel amb Palestina? Els milions de jueus assassinats pels nazis no ens haurien d’haver vacunat contra l’horror, per tal d’evitar que es repeteixi? Aleshores, com s’explica l’última matança de palestins a mans de l’exèrcit hebreu a la Franja de Gaza? I la resposta de la portaveu del Govern israelià? que, preguntada sobre el perquè de l’acció, va dir: “perquè no podem ficar tanta gent a la presó”.
 
    Salah Jamal és un metge, historiador i escriptor palestí, afincat des de fa mig segle a Barcelona. Acaba de publicar el llibre Nakba, 48 relatos de vida y resistencia en Palestina, on explica la història del seu poble a través de la de la seva família. «Escoles destroçades, restriccions de menjar tremendes, dispersió de famílies…». Salah Jamal ens explica que des de la Nakba o gran tragèdia del 1948, en què els palestins van ser expulsats dels seus territoris per a la proclamació de l’Estat d’Israel, hi ha una Nakba contínua. «Són petites nakbes que s’afegeixen a la gran Nakba del 48, que és vigent. Des d’aleshores, Israel continúa els seus plans expansionistes, de neteja étnica i expropiació de terres. Això és la Nakba que vivim cada dia. El que passa és que quan maten un o dos no passa res, però quan passen de 30 o 40 ocupen titulars durant un dia o dos i després tornem a la situació quotidiana de toc de queda continu, expropiació de terres i ocupació feixista».
 
    Li preguntem si el reconeixement per part dels Estats Units de la capitalitat israeliana de Jerusalem és una provocació. «Més que una provocació és una idiotesa, comesa per dos idiotes, feixistes, amb deliris de grandesa militar. Jerusalem oriental és un territori ocupat, reconegut per Nacions Unides a la resolució 242, l’any 1967. I Europa, que s’omple la boca parlant de valors, no obre els ulls i li diu als Estats Units i a Israel; “pareu, esteu infringint la legalitat internacional”.  El "Dret del Retorn" està reconegut per l’ONU en la resolució 194. Però Israel és el gos guardià dels interessos de les potències occidentals, feixistes i capitalistes».
 
    Hi ha solució al conflicte entre Israel i Palestina? Segons Jamal, «cada cop es complica més la construcció d’un Estat palestí sobre els territoris de Cisjordània i Gaza, que són només el 22% de la Palestina històrica, perquè Israel no vol. És imposible fer un estat palestí sobre un territori esquarterat, assentaments desconnectats, carreteres explosives pels colons, amb mig milió de colons jueus psicòpates, religiosos, que tenen un contracte amb Deu, la “Terra promesa”. Com es pot solucionar un tema amb aquesta gent psicòpata i armada, i recolzada per un altre psicópata, que és els Estats Units? És molt difícil. Mentre el món estigui regit per delinqüents comuns, sense valors humans, tindrem problemes per anys i panys».

Salah Jamal RNE

    ¿Cómo pasa un pueblo que ha sido víctima de la aniquilación más cruel —el Holocausto— a convertirse en verdugo de otro?  ¿Cómo se puede justificar la actitud de Israel con Palestina? Los millones de judíos asesinatos por los nazis ¿no nos tendrían que haber vacunado contra el horror, para evitar que se repita? Entonces, ¿cómo se explica la última matanza de palestinos a manos del ejército hebreo en la Franja de Gaza?  ¿Y la respuesta de la portavoz del Gobierno israelí? que, preguntada sobre el porqué de la acción, dijo: “porque no podemos meter a tanta gente en la cárcel”.

    Salah Jamal es un médico, historiador y escritor palestino, afincado desde hace medio siglo en Barcelona. Acaba de publicar el libro Nakba, 48 relatos de vida y resistencia en Palestina, donde explica la historia de su pueblo a través de la de su familia. «Escuelas destruidas, restricciones de alimentos tremendas, dispersión de familias…». Salah Jamal nos explica que desde la Nakba o gran tragedia del1948, en que los palestinos fueron expulsados de sus territorios para la proclamación del Estado de Israel, hay una Nakba continua. «Son pequeñas nakbas que se añaden a la gran Nakba del 48, que es vigente. Desde entonces, Israel continúa sus planes expansionistas, de limpieza étnica y expropiación de tierras. Esto es la Nakba que vivimos cada día. Lo que pasa es que cuando matan a uno o dos no pasa nada, pero cuando pasan de 30 o 40 ocupan titulares durante un día o dos y después volvemos a la situación cotidiana de toque de queda contínuo, expropiación de tierras y ocupación fascista».

    Le preguntamos si el reconocimiento por parte de los Estados Unidos de la capitalidad israelí de Jerusalén es una provocación. «Más que una provocación es una idiotez nos dice, cometida por dos idiotas, fascistas, con delirios de grandeza militar. Jerusalén oriental es un territorio ocupado, reconocido por Naciones Unidas en la resolución 242, en 1967. Y Europa, que se llena la boca hablando de valores, no abre los ojos y le dice a los Estados Unidos y a Israel; “parad, estáis infringiendo la legalidad internacional”. El "Derecho del Regreso "está reconocido por la ONU en la resolución 194. Pero Israel es el perro guardián de los intereses de las potencias occidentales, fascistas y capitalistas».

    ¿Hay solución al conflicto entre Israel y Palestina? Según Jamal, «cada vez se complica más la construcción de un Estado palestino sobre los territorios de Cisjordania y Gaza, que son sólo el 22% de la Palestina histórica, porque Israel no quiere. Es imposible hacer un Estado palestino sobre un territorio descuartizado, asentamientos desconectados, carreteras explosivas por los colonos, con medio millón de colonos judíos psicópatas, religiosos, que tienen un contrato con Dios, la “Tierra prometida”. ¿Cómo se puede solucionar un tema con esta gente psicópata y armada, y apoyada por otro psicópata que es Estados Unidos? Es muy difícil. Mientras el mundo esté regido por delincuentes comunes, sin valores humanos, tendremos problemas años y años».

 

    

    Auschwitz. No hace mucho. No tan lejos

    Es compleixen 73 anys de la fi de la Segona Guerra Mundial. El 8 de maig del 1945, Alemanya presentaba la seva rendició incondicional. El que es van trobar les tropes aliades en el seu avenç va ser l'horror més absolut. Tot i que els nazis van intentar amagar-ho, destruïnt instal.lacions i traslladant els presoners en extenuants "marxes de la mort", el món va descobrir --atònit-- els camps de concentració i extermini, màxim exponent de l'horror i la crueltat que pot inflingir l'èsser humà. Els jueus van ser un dels pobles massacrats pel Nazisme.

    L'exposició Auschwitz. No hace mucho. No muy lejos mostra aquell horror. Una exposició que es pot veure a Madrid fins a mitjans del mes que ve, i que nosaltres hem visitat amb el periodista i escriptor especialista en l'Holocaust i les víctimes espanyoles Carlos Hernández.

    Uns 5.500 espanyols van morir als camps nazis i Franco en va ser el responsable, segons Hernández: «Franco no fue un cómplice pasivo, sino un ejecutor activo. Se lo pidió a Hitler». Espanya té un deute pendent amb les víctimes del Feixisme: «Parece mentira, pero pasados más de 70 años de la muerte del dictador, la Memoria histórica sigue siendo una asignatura pendiente en este país. En ningún país del mundo se entendería que se hicieran homenajes a criminales de guerra. Somos una anomalía en el mundo democrático. El problema es que lo hemos asumido y olvidado. Se prefiere no abordarlo, con la supuesta excusa de no reabrir heridas, pero lo que se pretende es que no se sepa la verdad».

Carlos Hernández

     Se cumplen 73 años del fin de la Segunda Guerra Mundial. El 8 de mayo de 1945, Alemania presentaba su rendición incondicional. Lo que se encontraron las tropas aliadas en su avance fue el horros más absoluto. Aunque los nazis intentaron ocultarlo, destruyendo instalaciones y trasladando a los prisioneros en extenuantes "marchas de la muerte", el mundo descubrió --atónito-- los campos de concentración y exterminio, máximo exponente del horror y la crueldad que puede infligir el ser humano. Los judíos fueron uno de los pueblos masacrados por el Nazismo.

    La exposición Auschwitz.No hace mucho.No muy lejos muestra aquel horror. Una exposición que se puede ver en Madrid hasta mediados del mes que viene, y que nosotros hemos visitado con el periodista y escritor especialista en el Holocausto y las víctimas españolas Carlos Hernández. 

    Unos 5.500 españoles murieron en los campos nazis y Franco fue responsable, según Hernández: «Franco no fue un cómplice pasivo, sino un ejecutor activo. Se lo pidió a Hitler». España tiene una deuda pendiente con las víctimas del Fascismo: «Parece mentira pero, pasados  más de 70 años de la muerte del dictador, la Memoria Histórica sigue siendo una asignatura pendiente en este país. En ningún país del mundo se entendería que se hicieran homenajes a criminales de guerra. Somos una anomalía en el mundo democrático. El problema es que lo hemos asumido y olvidado. Se prefiere no abordarlo, con la supuesta excusa de no reabrir heridas, pero lo que se pretende es que no se sepa la verdad». 

Auschwitz

 

    Per al filòsof especialista en temes de Memòria Manuel-Reyes Mate,«somos un país particularmente amnésico; hay una resistencia evidente a la Memòria. Vivimos una cultura del olvido y las víctimas han sido siempre invisibilizadas. Pero la memoria es el gran antídoto contra la barbarie; sin memoria, estamos condenados a repetir la Historia».
    Per què passa això a Espanya i no passa a Alemanya, per exemple? La resposta és clara: «Aquí, el Fascismo ganó y se transformó en un régimen que ha durado mucho tiempo. Sociológicamente, el Franquismo sigue muy presente. Hay muchos vestigios, impensables en otros países, como el Valle de los Caídos. Por eso, porque forma parte de nosotros mismos, no nos parece tan grave, nos parece soportable. Sin embargo, el Fascismo español forma parte de esa monstruosidad que acabó en el Holocausto».    

    Para el filósofo especialista en temas de Memoria Manuel-Reyes Mato,«somos un país particularmente amnésico; hay una resistencia evidente a la Memòria. Vivimos una cultura del olvido y las víctimas han sido siempre invisibilizadas. Pero la memoria es el gran antídoto contra la barbarie; sin memoria, estamos condenados a repetir la Historia».  

    ¿Por qué pasa esto en España y no pasa en Alemania, por ejemplo? La respuesta es clara: «Aquí, el Fascismo ganó y se transformó en un régimen que ha durado mucho tiempo. Sociológicamente, el Franquismo sigue muy presente. Hay muchos vestigios, impensables en otros países, como el Valle de los Caídos. Por eso, porque forma parte de nosotros mismos, no nos parece tan grave, nos parece soportable. Sin embargo, el Fascismo español forma parte de esa monstruosidad que acabó en el Holocausto».

Reyes_mate

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-memoria-oblit/4605540/
 

Olga Rodríguez   24.may.2018 12:58    

Col.lapse marí

    martes 22.may.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 

    Un grup de científics han descobert, i ho han publicat a la revista Nature, que els corrents atlàntics que regulen les aigües càlides del Carib i les fredes polars s'han estancat en l'últim segle i mig. Això provoca conseqüències sobre el clima, que ens explica un dels investigadors, el climatòleg Pablo Ortega, del Barcelona Supercomputing Centre.
    La comprovació ha estat possible gràcies a la Paleoclimatologia, una ciència que estudia el clima del passat per tal de poder predir-ne el del futur. Es fixen, bàsicament, en els sediments geològics de les profunditats marines i en els “testimonis de gel”. «El hielo de Groenlandia —ens explica—, agua dulce que se libera, provoca un debilitamiento rapidísimo, que genera cambios abruptos, como ya hubo en el pasado, de casi 10 grados en Groenlandia. Nosotros estudiamos esos cambios para poder predecir otros y prepararnos».
    Bàsicament, aquest estancament provoca més fred al nord d'Europa i més calor al Tròpic. «La corriente del Golfo tiene un efecto atemperador. Si se colapsa, provoca más frío en el Norte y más calor en los Trópicos, con más huracanes».
    I hi ha manera de frenar-ho? Podem fer alguna cosa per evitar-ho?  A través de la Geoenginyeria, s’apunten dues possibles solucions: «La forestación y la fertilización del océano atlántico. Pero aún desconocemos sus efectos». 

 

    Un grupo de científicos han descubierto, y lo han publicado en la revista Nature, que las corrientes atlánticas que regulan las aguas cálidas del Caribe y las frías polares se han estancado en el último siglo y medio. Esto provoca consecuencias sobre el clima, que nos explica uno de los investigadores, el climatólogo Pablo Ortega, del Barcelona Supercomputing Center.
    La comprobación ha sido posible gracias a la Paleoclimatología, una ciencia que estudia el clima del pasado para poder predecir el del futuro. Se fijan, básicamente, en los sedimentos geológicos de las profundidades marinas y en los “testigos de hielo”. «El hielo de Groenlandia —nos explica—, agua dulce que se libera, provoca un debilitamiento rapidísimo, que genera cambios abruptos, como ya hubo en el pasado, de casi 10 grados en Groenlandia. Nosotros estudiamos esos cambios para poder predecir otros y prepararnos».
    Básicamente, este estancamiento provoca más frío en el norte de Europa y más calor en el Trópico. «La corriente del Golfo tiene un efecto atemperador. Si se colapsa, provoca más frío en el Norte y más calor en los Trópicos, con más huracanes».

    Y ¿hay manera de frenarlo?  ¿Podemos hacer algo para evitarlo? A través de la Geoingeniería, se apuntan dos posibles soluciones: «La forestación y la fertilización del océano atlántico. Pero aún desconocemos sus efectos». 
     

IMG_20180505_221404

 

     “La revolució de les butxaques”

    Amb la campanya "La revolució de les butxaques públiques", la xarxa d'entitats Som Comerç i Banca Ètica busca la implicació de les administracions amb el comerç just, la banca ètica i l'economia solidària.  Segons l’Eduard Sagrera, portaveu de la campanya i responsable de les botigues de comerç just d'Oxfam-Intermón, les administracions poden ser un bon exemple amb la compra pública ètica. Reconeix l’esforç de l’Ajuntament de Barcelona en aquest sentit i assenyala que cada cop hi ha més interès, el comerç just creix cada any, però encara és insuficient. «Está a prop dels 40 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol, això suposa una mitjana que no arriba a l’euro per habitant. Estem encara molt lluny de la Unió Europea, estem a la cúa. A Suïssa, estan en 56 euros per persona. Penso que hem de fer un esforç per donar a conèixer i impulsar encara més totes aquestes iniciatives: un consum responsable, salari just als productors i productores, i que els nostres diners no es destinin a activitats com la venda d’armes. El nostre poder com a consumidors és important; podem fer canvis a través del nostre consum».

    Som Comerç i Banca Ètica  ha posat en marxa una campanya on line per demanar als ciutadans que reclamin als seus ajuntaments que col.laborin amb el comerç just, la banca ètica i l’economia social i solidària.

 

 Con la campaña "La revolución de los bolsillos públicos", la red de entidades Som Comerç i Banca Ètica busca la implicación de las administraciones con el comercio justo, la banca ética y la economía solidaria. Según Eduard Sagrera, portavoz de la campaña y responsable de las tiendas de comercio justo de Oxfam-Intermón, las administraciones pueden ser un buen ejemplo con la compra pública ética. Reconoce el esfuerzo del Ayuntamiento de Barcelona en este sentido y señala que cada vez hay más interés, el comercio justo crece cada año, pero todavía es insuficiente. «Está en cerca de los 40 millones de euros anuales al Estado español, esto supone una media que no llega al euro por habitante. Estamos todavía muy lejos de la Unión Europea, estamos a la cola. En Suiza, están en 56 euros por persona. Pienso que tenemos que hacer un esfuerzo para dar a conocer e impulsar todavía más todas estas iniciativas: un consumo responsable, salario justo a los productores y productoras, y que nuestro dinero no se destine a actividades como la venta de armas. Nuestro poder como consumidores es importante; podemos hacer cambios a través de nuestro consumo». 

    Som Comerç i Banca Ètica ha puesto en marcha una campaña on line para pedir a los ciudadanos que reclamen a sus ayuntamientos que colaboren con el comercio justo, la banca ética y la economía social y solidaria.


Comerç just

 

    Fugim de les fronteres
 
    Fugim de les fronteres és una ong barcelonina que se solidaritza amb els refugiats, a través de les arts escèniques. Carla Abulí, una de les seves fundadores, recorda els seus orígens, com un acte de suport a Proactiva. A partir d’aquí, van continuar treballant, fent tallers amb nens i joves a camps de refugiats de Grècia. També fan espectacles aquí, per recaptar fons per als refugiats. «A un col.lectiu que està passant un moment de vulnerabilitat —ens diu la Carla— l’art, ja sigui el teatre, la música o la dansa, li permet treure coses que potser d’una altra manera no podria explicar i ho pot necessitar. Vam veure que l’art té aquest poder. Volem tornar a Grècia, anar al Sàhara i a Malta, on hi ha molts refugiats; els diuen “refugiats fantasma”, perquè la gent no sap que són allà, però són allà».

    La cantant i compositora Mireia Zamora també hi col.labora. Ha composat una cançó, Silenci i crit, on descriu la realitat dels que fugen i ens recorda que podríem ser nosaltres. Denuncia «el silenci abismal» i destaca «el coratge davant del mar i els miratges de llibertat en un món cada cop menys humà».

 

    Fugim de les fronteres es una ong barcelonesa que se solidariza con los refugiados, a través de las artes escénicas. Carla Abulí, una de sus fundadoras, recuerda sus orígenes, como un acto de apoyo a Proactiva. A partir de aquí, continuaron trabajando, haciendo talleres con niños y jóvenes en campos de refugiados de Grecia. También hacen espectáculos aquí, para recaudar fondos para los refugiados. «A un colectivo que está pasando un momento de vulnerabilidad —nos dice Carla— el arte, ya sea el teatro, la música o la danza, le permite sacar cosas que quizás de otro modo no podría explicar y lo puede necesitar. Vimos que el arte tiene este poder. Queremos volver a Grecia, ir al Sáhara y a Malta, donde hay muchos refugiados; les llaman “refugiados fantasma”, porque la gente no sabe que están allí, pero están allí». 

    La cantante y compositora Mireia Zamora también colabora. Ha compuesto una canción, Silenci i crit, donde describe la realidad de los que huyen y nos recuerda que podríamos ser nosotros. Denuncia «el silencio abismal» y destaca «el coraje ante el mar y los espejismos de libertad en un mundo cada vez menos humano».

Fugint fronteres
http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-canviclimatic/4598616/

 

Olga Rodríguez   22.may.2018 15:04    

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios