« França frena, Europa respira | Portada del Blog | Ferida oberta »

Garantir un mínim per viure

    miércoles 17.may.2017    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

La Renda Garantida de Ciutadania, una vella reivindicació sindical i de les entitats del Tercer Sector Social, --un dret que hauria de ser universal, com la Seguretat Social o les Pensions--, és a punt de ser una realitat a Catalunya.  El compromís és que entri en vigor al setembre, fruït de l’acord entre la Generalitat i la comissió promotora de la Iniciativa Legislativa Popular que ha impulsat la mesura.
De moment, seran 550 Euros mensuals, però la voluntat és arribar-ne als 664, l’any 2020. Això, per al primer membre de la unitat familiar. El segon rebrà la meitat de la prestació. I per cada fill -fins a tres- hi haurà 100 Euros més (de moment, 75). En total, s’estableix un límit de 1.200 Euros mensuals, per a una família amb tres fills.

En paraules del president de la Taula del Tercer Sector Social, Oriol Illa, “estem davant la notícia d’àmbit social més important dels últims anys”. Les entitats socials que atenen les persones susceptibles de cobrar aquesta renda mínima de supervivència es feliciten per la mesura, tot i que Pilar Millán, responsable de l’Observatori de Vulneralibitat de la Creu Roja a Catalunya,  assenyala que no es pot caure a l’eufòria: “Crec que hem d’estar molt i molt contents, és un pas social importantíssim, però és una proposta d’inici. Què passa amb les famílies que tenen una feina, però no arriben a tenir uns ingressos dignes?”.
Aquesta qüestió, la de poder compatibilitzar la Renda Garantida amb altres rendes és el principal cavall de Troia.  En un primer moment, només podran fer-ho les famílies monoparentals. Dessirée Garcia, responsable del Programa de Formació i Inserció Sòciolaboral de Barcelona, entèn aquesta prioritat: "Sempre voldríem més, però entenem aquesta priorització de famílies monoparentals, monomarentals. És cert que hi ha una urgència, però ha de ser òbviament extensible.  I jo afegiria un tema pendent a l’Administració des de fa molt: la revisió de tots els sistemes de pensions, retribucions, complements, subsidis… per determinar les seves compatibilitats o incompatibilitats, perquè hi ha incoherències en el sistema, que de vegades dificulten poder agafar una feina”.

Els detractors de la Renda Garantida argumenten, precisament, que l’ajut desincentivarà la recerca de treball. No hi estan d’acord Pilar Millán i Dessirée Garcia. L’experiència de Finlàndia diu tot el contrari. Segons la responsable de Creu Roja, “a ningú l’agrada viure dels ajuts. Sempre hi ha veus crítiques, però jo els convidaria a acostar-se a les entitats. Per a la persona és vergonyós haver d’anar a demanar ajuts, a ningú l’agrada anar de finestreta en finetreta a explicar la seva vida. Jo aniria amb molt de compte amb aquests discursos. Les persones no volen viure de les ajudes, volen tenir una feina, una vida normalitzada”.  Hi coincideix la representant de Càritas: “Cal anul.lar prejudicis i establir polítiques actives que funcionin, d’acompanyament a les persones. Una de les coses que m’agrada de la Renda Garantida és que es vulgui gestionar des del Servei d’Ocupació. És molt important que els Serveis Socials i el SOC, que la mà dreta i la mà Esquerra, parlin.  Perquè si no veus la persona en el seu conjunt, aleshores podem caure en el prejudici, perquè no saps quina és la seva situación, si està trencada, quants anys porta veient que se li tanquen portes perquè té 55 anys…”.

Dessirée Garcia i Pilar Millan lamenten l’existència de “treballadors pobres”.  Ho són més del 30% dels atesos per Creu Roja i un 13% a Càritas.  Però alerten sobre un altre perill: les Pensions precàries del futur d’aquests treballadors precaris.
Si la crisi ha passat – assenyalen—ha de passar per a tothom. Cal redistribuir be els recursos, per Justícia social”.

Foto Renda Garantida

La Renta Garantizada de Ciudadanía, una vieja reivindicación sindical y de las entidades del Tercer Sector Social, --un derecho que tendría que ser universal, como la Seguridad Social o las Pensiones--, está a punto de ser una realidad en Catalunya. El compromiso es que entre en vigor en septiembre, fruto del acuerdo entre la Generalitat y la comisión promotora de la Iniciativa Legislativa Popular que ha impulsado la medida.
De momento, serán 550 Euros mensuales, pero la voluntad es llegar a los 664, en 2020. Esto para el primer miembro de la unidad familiar. El segundo recibirá la mitad de la prestación. Y por cada hijo -hasta tres- habrá 100 Euros más (de momento, 75). En total, se establece un límite de 1.200 Euros mensuales, para una familia con tres hijos. 

En palabras del presidente de la Taula del Tercer Sector Social, Oriol Illa, “estamos ante la noticia de ámbito social más importante de los últimos años”. Las entidades sociales que atienden a las personas susceptibles de cobrar esta renta mínima de supervivencia se felicitan por la medida, a pesar de que Pilar Millán, responsable del Observatorio de Vulnerabilidad de la Cruz Roja en Catalunya, señala que no se puede caer en la euforia: “Creo que tenemos que estar muy contentos, es un paso social importantísimo, pero es una propuesta de inicio.  ¿Qué pasa con las familias que tienen un trabajo, pero no llegan a tener unos ingresos dignos?”.

Esta cuestión, la de poder compatibilizar la Renta Garantizada con otras rentas, es el principal caballo de Troya. En un primer momento, sólo podrán hacerlo las familias monoparentales. Desirée Garcia, responsable del Programa de Formación e Inserción Sociolaboral de Cáritas Barcelona, entiende esta prioridad: ”Siempre querríamos más, pero entendemos esta priorización de familias monoparentales, monomarentales. Es cierto que hay una urgencia, pero tiene que ser obviamente extensible. Y yo añadiría un tema pendiente en la Administración desde hace mucho: la revisión de todos los sistemas de pensiones, retribuciones, complementos, subsidios… para determinar sus compatibilidades o incompatibilidades, porque hay incoherencias en el sistema, que a veces dificultan poder aceptar un trabajo”.

Los detractores de la Renta Garantizada argumentan, precisamente, que la ayuda desincentivarà la búsqueda de trabajo. No están de acuerdo Pilar Millán y Dessirée Garcia. La experiencia de Finlandia dice todo lo contrario. Según la responsable de Cruz Roja, “a nadie le gusta vivir de las ayudas. Siempre hay voces críticas, pero yo les invitaría a acercarse a las entidades. Para la persona es vergonzoso tener que ir a pedir ayudas, a nadie le gusta ir de ventanilla en finetreta a explicar su vida. Yo iría con mucho cuidado con estos discursos. Las personas no quieren vivir de las ayudas, quieren tener un trabajo, una vida normalizada”. Coincide la representante de Càritas: “Hay que anular prejuicios y establecer políticas activas que funcionen, de acompañamiento a las personas. Una de las cosas que me gusta de la Renta Garantizada es que se quiera gestionar desde el Servicio de Ocupación. Es muy importante que los Servicios Sociales y el SOC, que la mano derecha y la mano Izquierda, hablen. Porque si no ves a la persona en su conjunto, entonces podemos caer en el prejuicio, porque no sabes cuál es su situación, si está rota, cuántos años lleva viendo que se le cierran puertas porque tiene 55 años…”.

Desirée Garcia y Pilar Millan lamentan la existencia de “trabajadores pobres”. Lo son más del 30% de los atendidos por Cruz Roja y un 13% en Càritas. Pero alertan sobre otro peligro: las Pensiones precarias del futuro de estos trabajadores precarios.
“Si la crisis ha pasado – señalan—tiene que pasar para todo el mundo. Hay que redistribuir bien los recursos, por Justicia social”.

IMG_20170512_124053[1]

 

Accés als medicaments: dret o negoci?


El Dret a la Salut no és universal. Les desigualtats són cada cop més grans en aquest aspecte, i no només als països en desenvolupament. Una de cada tres persones al món no té accés als medicaments i està morint gent per falta de medicaments existents. Ho denuncia el documental "Investigación médica: Houston, tenemos un problema", de les ong  Salud Por Derecho i Metges sense Fronteres. 

Vanessa López, directora de Salud Por Derecho, denuncia que “una gran part de la població mundial no té accés a medicaments que són essencials i en els últims anys aquesta realitat comença a veure’s també a països rics, com Espanya, amb el fàrmac contra l’Hepatitis C, el Sovaldi. Sabem que pot passar també amb els nous fàrmacs contra el Càncer, que tenen un preu molt elevat, de 60 mil o 100 mil Euros per pacient a l’any. Hi ha hospitals on els comités mèdics han de decidir a quins pacients els hi donen i a quins no. Fàrmacs efectius, que poden allargar la vida del pacient, però com tenen preus molt elevats alguns països no els autoritzen”.

Aconseguir l’accés universal als medicaments passa per lluitar contra els preus abusius.  És immoral  --es diu en el documental—que la indústria farmacèutica es regeixi per criteris econòmics, de rendibilitat, i no de servei a la salut de les persones. Això suposa que no es desenvolupin els medicaments no rendibles, o bé perquè afecten a poques persones o bé perquè els afectats són pobres i no els poden pagar. “Parlem, per exemple, de Tuberculosi, Txagas…, malalties prevalents a països de baixos ingresos, o de malalties rares, però també està passant amb els antibiòtics. Els antibiòtics no són un tipus de fàrmac rendible i la   indústria farmacéutica no hi invirteix. De fet, en els últims 30 anys només s’han desenvolupat dos tipus d’antibiòtic. Com tot el sistema d’investigació mèdica s’orienta a desenvolupar productes molt rendibles, els que no ho són –encara que sigui per a malalties molt importants—no es desenvolupen. I d’altra banda, els fàrmacs que ja existeixen, que són molt efectius, tenen preus abusius, que no tenen res a veure amb els costos reals d’investigació i desenvolupament ”. 

Per tot plegat, al documental es diu que el nostre és un sistema pervers, un sistema ”trencat”, que busca “tractar” i no “curar”, perquè se li acabaria el negoci. I el negoci és tenir “clients” i no pas curar malalts.  Per a Vanessa López, la solució a tot plegat passaria per canviar el model d’investigació i perquè els Governs, que aporten fons públics a la Recerca, controlessin aquesta investigació. “Es tracta de buscar formes que no tinguin com a base el sistema de patents --que creen monopolis i fixen els preus que volen--, sinó models més col.laboratius, que es comparteixi el coneixement per fer avançar la Ciència d’una manera molt més ràpida i efectiva, sense estar segrestada pels drets de propietat intelectual”.

Documetnal retallada

El Derecho a la Salud no es universal. Las desigualdades son cada vez mayores en este aspecto, y no sólo en los países en desarrollo. Una de cada tres personas en el mundo no tiene acceso a los medicamentos y está muriendo gente por falta de medicamentos existentes. Lo denuncia el documental "Investigación Médica: Houston tenemos un problema", de las ong Salud Por Derecho y Médicos sin Fronteras. 

Vanessa López, directora de Salud Por Derecho, denuncia que “una gran parte de la población mundial no tiene acceso a medicamentos que son esenciales y en los últimos años esta realidad empieza a verse también en países ricos, como España, con el fármaco contra la Hepatitis C, Sovaldi. Sabemos que puede pasar también con los nuevos fármacos contra el Cáncer, que tienen un precio muy elevado, de 60 mil o 100 mil Euros por paciente al año. Hay hospitales donde los comités médicos tienen que decidir a qué pacientes se los dan y a quiénes no. Fármacos efectivos, que pueden alargar la vida del paciente, pero como tienen precios muy elevados algunos países no los autorizan”. 

Conseguir el acceso universal a los medicamentos pasa por luchar contra los precios abusivos. Es inmoral --se dice en el documental—que la industria farmacéutica se rija por criterios económicos, de rentabilidad, y no de servicio a la salud de las personas. Esto supone que no se desarrollen los medicamentos no rentables, bien porque afectan a pocas personas o bien porque los afectados son pobres y no los pueden pagar. “Hablamos, por ejemplo, de Tuberculosis, Chagas…, enfermedades prevalentes en países de bajos ingresos, o enfermedades raras, pero también está pasando con los antibióticos. Los antibióticos no son un tipo de fármaco no rentable y la industria farmacéutica no invierte. De hecho, en los últimos 30 años sólo se han desarrollado dos tipos de antibiótico. Como todo el sistema de investigación médica se orienta a desarrollar productos muy rentables, los que no lo son –aunque sea para enfermedades muy importantes—no se desarrollan. Y por otro lado, los fármacos que ya existen, que son muy efectivos, tienen precios abusivos, que no tienen nada que ver con los costes reales de investigación y desarrollo ”. 

Por todo ello, en el documental se dice que el nuestro es un sistema perverso, un sistema ”roto”, que busca “tratar” y no “curar”, porque se le acabaría el negocio. Y el negocio es tener “clientes” y no curar enfermos.  Para Vanessa López, la solución a todo ello pasaría por cambiar el modelo de investigación y porque los Gobiernos, que aportan fondos públicos a la Investigación, controlaran esa investigación. “Se trata de buscar formas que no tengan como base el sistema de patentes --que crean monopolios y fijan los precios que quieren--, sinó modelos más colaborativos, que se comparta el conocimiento para hacer avanzar la Ciencia de una manera mucho más rápida y efectiva, sin estar secuestrada por los derechos de propiedad intelectual”. 

Vanessa López

 

Un veí de Santa Coloma de Gramanet ha demandat l'Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg, per haver estat aturat per la Policia pel seu perfil ètnic. El Shan Muhammad viu a Catalunya des que era un nen i té permís de residència. Ara fa 4 anys, el va aturar un agent de la Policia Nacional, que ho va justificar dient "perquè ets negre, i punt". El Shan lamenta que es qüestioni la teva identitat només pel color de la pell.
Amb el suport d'ongs com Sos Racisme, ha portat endavant el litigi per tal de denunciar aquestes pràctiques habituals a l'estat espanyol i mirar de posar fi a la discriminació. El Tribunal Constitucional no va admetre el cas.  Segons ens explica Alba Cuevas, directora de SOS Racisme-Catalunya,  “el Constitucional no ho va considerar rellevant”. Per això, han anat fins a Estrasburg, “perquè l’Estat espanyol té un nombre brutal d’identificacions a l’any, sobre tot per motiu ètnic, i cal anar desmuntant la criminalització que això suposa”.

 

Un vecino de Santa Paloma de Gramanet ha demandado el Estado español ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos en Estrasburgo, por haber sido parado por la Policía por su perfil étnico. Shan Muhammad vive en Catalunya desde que era un niño y tiene permiso de residencia. Hace 4 años, le paró un agente de la Policía Nacional, que lo justificó diciendo "porque eres negro, y punto". Shan lamenta que se cuestione tu identidad sólo por el color de la piel. 
Con el apoyo de ong como Sos Racismo, ha llevado adelante el litigio para denunciar estas prácticas habituales en el estado español y mirar de poner fin a la discriminación. El Tribunal Constitucional no admitió el caso. Según nos explica Alba Cuevas, directora de SOS Racismo en Catalunya, “el Constitucional no lo consideró relevante”. Por eso, han ido hasta Estrasburgo, “porque el Estado español tiene un número brutal de identificaciones al año, sobre todo por motivo étnico, y hay que ir desmontando la criminalización que esto supone”. 

Sos racisme


El segon dissabte de Maig és el Dia Mundial del Comerç Just. Amb aquest motiu, la campanya "Som Comerç Just i Banca Ètica" ha organitzat a Barcelona una "Ruta guiada pels horrors del comerç internacional", sota el lema "la Revolució de les Butxaques", amb parades als quatre sectors econòmics clau: l'alimentació, la banca, el tèxtil i l'electrònica. Una iniciativa per denunciar la violació de drets humans i mediambientals, amb total impunitat de les grans multinacionals.

I aquest cap de setmana, s’ha celebrat al Parc Tecnològic de Nou Barris, a Barcelona, un mercat d'aliments i productes de segona mà, on només funcionava l'intercanvi de productes o la moneda social. La moneda social es diferencia dels diners convencionals en què només permet fer intercanvis i assenyalar el valor de les coses, però no especular ni acumular capital.
Yasuyuki Hirota és una de les veus més reconegudes en aquest camp, cofundador de l'Institut de la Moneda Social, i un dels ponents del Congrés internacional de Monedes Socials i Complementàries, que s'ha celebrat fa uns dies a Barcelona, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya. Hirota defensa l'ús de la moneda social, molt útil en casos en què no es disposa de diners. Va passar durant la crisi argentina: “milions de persones van poder sobreviure, tot i no tenir pesos, la moneda oficial. Més avantatges de la moneda social són la promoció de l’economia local i la cohesió social. Però també té inconvenients: la seva acceptació està restringida a pocs comerços”.

 

El segundo sábado de Mayo es el Día Mundial del Comercio Justo. Con este motivo, la campaña "Somos Comercio Justo y Banca Ética" ha organizado en Barcelona una "Ruta guiada por los horrores del comercio internacional", bajo el lema "la Revolución de los Bolsillos, con paradas en los cuatro sectores económicos clave: la alimentación, la banca, el textil y la electrónica. Una iniciativa para denunciar la violación de derechos humanos y medioambientales, con total impunidad de las grandes multinacionales. 

Y este fin de semana, se ha celebrado en el Parque Tecnológico de Nou Barris, en Barcelona, un mercado de alimentos y productos de segunda mano, donde sólo funcionaba el intercambio de productos o la moneda social. La moneda social se diferencia del dinero convencional en que sólo permite hacer intercambios y señalar el valor de las cosas, pero no especular ni acumular capital. 

Yasuyuki Hirota es una de las voces más reconocidas en este campo, cofundador del Instituto de la Moneda Social, y uno de los ponentes del Congreso internacional de Monedas Sociales y Complementarias, celebrado hace unos días en Barcelona organizado por la Universitat Oberta de Catalunya. Hirota defiende el uso de la moneda social, muy útil en casos en los que no se dispone de dinero. Pasó durante la crisis argentina: “millones de personas pudieron sobrevivir, a pesar de no tener pesos, la moneda oficial. Más ventajas de la moneda social son la promoción de la economía local y la cohesión social. Pero también tiene inconvenientes: su aceptación está restringida a pocos comercios”.

 

Sindict llogaters


La moneda social, l'economia col.laborativa, l'intercanvi de serveis, els bancs dels temps, la cooperació entre les persones... o com reorientar l'economia i posar-la al servei de la gent. Com al servei dels inquilins es posa el nou Sindicat de Llogaters, que acaba de veure la llum a Barcelona. Una iniciativa d'entitats veïnals i de defensa del dret a l'Habitatge que vol donar empara als llogaters davant els grans propietaris, en un moment de "bombolla del lloguer".
Isabel Sabater, portaveu d'aquest sindicat inèdit, diu que “cal canviar el marc legal, injust amb els llogaters. La Llei d’Arrendaments Urbans, que es va reformar l’any 2013, sitúa els llogaters en una situació molt vulnerable perquè no permet l’estabilitat dels contractes, estem parlant de contractes de 3 anys. Aquest any, acaben uns 44 mil contractes a la ciutat de BCN, això sumat a la pujada dels preus  del lloguer es tradueix en què la renovació comportarà una pujada inasumible pels inquilins, que hauran de fer desplaçaments de manera massiva.”
Per tot plegat, asseguren que faran servir tots els mitjans al seu abast per aconseguir lloguers dignes, fins i tot estan disposats a arribar a una vaga de lloguers, com la que es va fer a Barcelona l’any 1931. “Es tracta de reivindicar un dret tan bàsic com el Dret a l’Habitatge, i donar solució a una situació injusta i inhumana, que provoca molt de patiment social”. Hi ha en marxa una campanya de micromecenatge per finançar la iniciativa. Afiliar-se al Sindicat de Llogaters costa 30 Euros a l'any, però hi ha ajudes.  La intenció és ampliar la iniciativa a tot el territori català.

 

La moneda social, la economía colaborativa, el intercambio de servicios, los bancos del tiempo, la cooperación entre las personas... o cómo reorientar la economía y ponerla al servicio de la gente. Como al servicio de los inquilinos se pone el nuevo Sindicat de Llogaters, que acaba de ver la luz en Barcelona. Una iniciativa de entidades vecinales y de defensa del derecho a la Vivienda que quiere dar amparo a los linquilinos ante los grandes propietarios, en un momento de "burbuja del alquiler".
Isabel Sabater, portavoz de este sindicato inédito, dice que “hay que cambiar el marco legal, injusto con los inquilinos. La Ley de Arrendamientos Urbanos, que se reformó en 2013, sitúa los inquilinos en una situación muy vulnerable porque no permite la estabilidad de los contratos, estamos hablando de contratos de 3 años. Este año, acaban unos 44 mil contratos en la ciudad de BCN, esto sumado a la subida de los precios del alquiler se traduce en que la renovación comportará una subida inasumible por los inquilinos, que tendrán que hacer desplazamientos de manera masiva.”
Por todo ello, aseguran que usarán todos los medios a su alcance para conseguir alquileres dignos, incluso están dispuestos a llegar a una huelga de alquileres, como la que se hizo en Barcelona en 1931. “Se trata de reivindicar un derecho tan básico como el Derecho a la Vivienda, y dar solución a una situación injusta e inhumana, que provoca mucho sufrimiento social”.

Se ha puesto en marcha una campaña de micromecenaje para financiar la iniciativa. Afiliarse al Sindicato de Inquilinos cuesta 30 Euros al año, pero hay ayudas. La intención es ampliar al iniciativa a todo el territorio catalán.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-renda-garantida/4017103/

 

Olga Rodríguez   17.may.2017 13:54    

0 Comentarios

Esto es solo una previsualización.Su comentario aun no ha sido aprobado.

Ocupado...
Your comment could not be posted. Error type:
Su comentario ha sido publicado. Haga click aquí si desea publicar otro comentario

Las letras y números que has introducido no coinciden con los de la imagen. Por favor, inténtalo de nuevo.

Como paso final antes de publicar el comentario, introduce las letras y números que se ven en la imagen de abajo. Esto es necesario para impedir comentarios de programas automáticos.

¿No puedes leer bien esta imagen? Ver una alternativa.

Ocupado...

Mi comentario

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios