Josep Solà i Sánchez (1930-2009)

Pel·lis, anuncis, mambos, sardanes...

Josep Solà Sánchez, al 'Club Trébol' de Ràdio 4

Josep Solà (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) va ser un pianista, compositor i director que va treballar en àmbits molt diversos. Va ser un músic d'ofici que va treballar al cinema, les orquestres, la publicitat, la composició de sardanes... Ell serà el protagonista del Club Trébol aquest 15 de desembre. 
Josep Solà i la seva primera feina amb l'Orquestra del Mestre Catafal, a Mollet del Vallès. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Josep Solà
 va créixer en un Mollet que deixava enrere el passat agrícola i creixia acceleradament al ritme de les fàbriques que s'hi anaven instal·lant. Mentre ajudava el seu pare, que era fuster, Solà estudiava al Conservatori de Barcelona i jugava a futbol i bàsquet (més endavant va ser cunyat, per cert, del popular futbolista molletà del Barça Gonzalvo II).

Abans de ser major d'edat ja es dedicava a la música professionalment, i el 1948 signava les seves primeres composicions, com la sardana "El so de la tenora", que va estrenar-se a la festa major d'hivern de Mollet, o la cançó "Quiero decirte mujer", que va fer ballar aquell mateix any el veïnat de Granollers. 

El 1949, mentre feia el servei militar, tocava a la sala de festes Río, al carrer de Floridablanca de Barcelona, i als primers anys cinquanta va entrar a l'orquestra de Ramon Evaristo i es va anar donant a conèixer com a autor de mambos instrumentals popularíssims: "Miniaturas", "Abrilesco"...

Una mica més tard, el 1956, treballa com a pianista i arranjador amb l'orquestra del famós cantant veneçolà Lorenzo González, i el 1957 li arriba el moment de formar la seva pròpia orquestra, seguint una proposta del saló-restaurant La Masia d'Esplugues. Per la seva formació hi van passar en aquells temps grans vocalistes com la xilena Monna BellRamon CalduchRudy VenturaVíctor Balaguer...

A partir de final dels anys cinquanta i al llarg dels seixanta, Solà signa una infinitat de bandes sonores de pel·lícules de tota mena: comença amb Un vaso de whisky, del 1958, on s'introdueix el jazz en la cinematografia espanyola, i segueix amb Bahía de PalmaEl mujeriegoEl mago de los sueños... Després, del cinema farà el salt a la publicitat. Ell ho veia inicialment com una certa rebaixa artística, però finalment es va decidir. Tot i que restava en un pla més anònim, la feina publicitària era molt més rendible. I així va ser com Josep Solà va facturar jingles popularíssims. Per exemple, els que Núria Feliu va cantar per anunciar les sopes de Gallina Blanca o el vermut Cinzano.  

En el camp de la cançó, va compondre èxits de Los SírexLos MustangLos TNTAntonio MachínJosep Guardiola... i a partir dels setanta va anar compaginant moltes i diverses factes: conseller de la SGAE, autor de llibreria musical, direcció de les companyies Columbia i Belter, responsable de la discografia a RTVE... i, especialment a partir de la seva jubilació en aquesta darrera feina, el 1977, l'escriptura de sardanes i de música per a cobla, treballant des dels formats més ballables fins a les fantasies instrumentals. A Mollet del Vallès, on Josep Solà va escriure moltes peces per a entitats esportives i culturals, hi ha actualment una plaça amb el seu nom.

Toni Xuclà al "Club Trébol" de Ràdio 4

Una guitarra oberta al Mediterrani

És un músic polifacètic que ha treballat en estudis, teatres, auditoris i platós. Ha abarcat des de la intimitat de la guitarra de calidesa mediterrània fins als espectacles de gran format. Aquest dissabte 8 de desembre, Toni Xuclà comenta la seva trajectòria i la seva obra al programa Club Trébol de Ràdio 4.
Toni Xuclà Foto: Juan Miguel Morales

Va ser el més petit de tots a la Barcelona Laietana, on va aprendre i aprendre de músics de referència com Enric Herrera i Carles Benavent. D'aquella època, que recorda "especialment fresca i oberta", en va sortir el seu primer disc com a solista, Conte del Mediterrani (Edigsa, 1978), experiències com La Rondalla de la Costa, etc. Així va obrir-se un camí musical que l'ha dut fins avui mateix, marcat per la recerca d'un llenguatge musical arrelat al Mediterrani català i alhora evolutiu.

Les experiències amb Toti Soler i Ovidi Montllor, els projectes com Giny, seny (auspiciat pel Fimpt de Vilanova i la Geltrú) o la súperbanda Menaix a Truà, els abundants treballs amb la poesia i la feina com a productor seran altres dels temes sobre els quals girarà l'entrevista.
 
Toni Xuclà fa un curiós exercici musical amb instruments petits a Petits mons.

Una de les millors cançons que hem escoltat en els últims anys està produïda, acompanyada i composta per Toni Xuclà. Escoltar a Gemma Humet amb Toni Xuclà en El camí és tot un regal.

Cançons del món Algueró

Una nissaga musical barcelonina

Les cançons dels Algueró, aquest dissabte 24 de novembre al Club Trébol

Poques nissagues han tingut una presència tan continuada a la Barcelona musical del segle passat com els Algueró. Aquest dissabte 24 de novembre, el Club Trébol de Ràdio 4 emetrà el primer d'una sèrie de programes sobre aquesta família de músics lligats a les orquestres, les cançons d'èxit i el cinema.
August Algueró, al festival d'Eurovisió

Amb tota seguretat, el més conegut de tota la família va ser August Algueró i Dasca, pianista i compositor notable nascut a Barcelona el 1934 i mort a Torremolinos el 2011. Amb menys de vint anys ja dirigia orquestres, i seves són cançons tan celebèrrimes com "La chica ye-yé", de Concha Velasco, "Penélope", de Joan Manuel Serrat, "Noelia", de Nino Bravo, o "Mare Nostrum" de les Hermanas Serrano i "Tómbola", de Marisol. També va triomfar en molts dels festivals que van celebrar-se entre finals dels cinquanta i finals dels seixanta. El 1961, per exemple, va triomfar a Benidorm amb el tema "Enamorada", que Salvador Escamilla va gravar en català sense arribar-la a publicar mai. Aquesta gravació inèdita d'"Enamorada" serà una de les cançons que sonaran al programa Club Trébol. L'any següent, el 1962, hi va haver un escàndol amb la peça "Nubes de colores", que va interpretar l'excel·lent Josep Guardiola i que va ser declarada guanyadora del IV Festival de la Cançó del Mediterrani, per després ser anul·lada per les sospites de frau.
 
La llista de cançons que va signar Algueró és pràcticament infinita. El 1958 ja consta com a compositor de "Niña Isabel", una peça per al musical del Paral·lel Sueños de Viena amb lletra d'Artur Kaps, el director de la companyia. El 1959, Las Hermanas Serrano van gravar la seva composició "Sant Valentí" en el que es considera primer disc de música lleugera en català després de la Guerra Civil)  L'any 1963 va escriure "Bossa nova junto a tí” per a Salomé. Quan aquesta va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània amb Raimon i el "Se'n va anar", va gravar l'EP corresponent amb una adaptació al català, traduïda com “Bossa nova tu ets per mi”.
 
El pare d'August Algueró i DascaAugust Algueró i Algueró (1906-1992), també havia estat pianista i director d'orquestres, a més de crear l'editorial de partitures Canciones del Mundo. Als anys quaranta va gravar cançons pintoresques en català com ara "Fem l'arròs" i també de ballables de moda com el swing "Mamá qué voy a hacer", el corrido "¡Oh! señor Colón" o el fox-rumba "Eterna enamorda" (del 1942). I va treballar molt en els espectacles de revista que la companyia d'Els Vienesos produïen al Paral·lel.

El pare d'August Algueró Algueró també era músic i va arribar a acompanyar al piano una de les principals figures de la música popular de la primera meitat del segle XX: Raquel Meller. Però d'això ja se'n parlarà en propers programes de Club Trébol.

 

Kitflus-Josep Mas Portet

Pianos, rhodes, hammonds i minimoogs

Kitflus, aquest 17 de novembre al Club Trébol

Es diu Josep Mas Portet, però tothom el coneix com a Kitflus. Aquest pianista i productor de llarga trajectòria, de Tony Ronald a Joan Manuel Serrat, passant per Iceberg i Pegasus, serà el protagonista del pograma Club Trébol a Ràdio 4 aquest dissabte 17 de novembre.
Kitflus

Ja de ben jove, Josep Mas Portet 'Kitflus' (Mollet del Vallès, 1954) va mostrar bones aptituds per la música. A banda de començar a estudiar-la amb sis anys, als 13 anys amb Los Estoicos, ja tocava un orgue Farfisa, el cobejat instrument italià. Eren una banda dedicada al soul i a versionar estrelles del gènere com Otis Redding i Wilson Pickett. Poc després vindria el somni dels teclistes l'orgue Hammond, en eles experiències com Cuarto Mundo i, als setze anys, gràcies al prescriptiu permís patern, va poder entrar a tocar amb l'orquestra de Frank Dubé al cabaret Emporium del carrer Muntaner de Barcelona. 

D'allà faria un salt important en incorporar-se al grup de Tony Ronald, on va poder tocar un dels dos únics sintetitzadors Mini-Moog que corrien aleshores per l'Estat Espanyol (l'altre era el de Teddy Bautista amb Los Canarios). Va ser tocant amb Tony Ronald quan li van començar a dir Kitflus i quan va fer pinya amb el grup de músics que poc després formarien Iceberg, banda de jazz-rock que va durar cinc anys i va gravar cinc discos.

Eren anys de canvis ràpids i sense saber ben bé perquè, Iceberg es va dissoldre al cap de cinc anys i cinc discos. Al cap d'un temps amb en Max, el seu company i amic van fer néixer Pegasus, un grup que, amb intermitències, arriba fins els nostres dies. Max SunyerSanti Arisa i Rafael Escoté són els protagonistes d'aquesta nova aventura de Kitflus, que no ha parat de provar teclats i endinsar-se en noves textures i sonoritats.

Als anys vuitanta, en paral·lel amb PegasusKitflus esdevé col·laborador habitual de Joan Manuel Serrat (amb qui es coneixien des del 1973, de fet el cantautor va recolzar econòmicament el projecte Iceberg). La relació amb Serrat ha tingut diverses etapes i facetes (teclista, arranjador, productor) i dura fins ara. Segurament, el projecte més intens en aquesta relació ha estat la direcció musical de Banda sonora d'un temps d'un país, el concert i doble disc que Serrat va fer el 1996 com homenatge a la Nova Cançó. 

Una altra producció d'altura és No se pué aguantar (Rumbasa, 1991), que va ser el primer disc de Peret després dels anys de culte evangèlic, i que van anar a gravar a l'estudi londinenc de Peter Gabriel. Sintonies televisives i bandes sonores han estat també altres ocupacions habituals de Kitflus, així com petits grups de caire més jazzístic amb companys com Roger BlàviaRicard MirallesManel Camp...

Kitflus lamenta haver perdut bona part de l'arsenal de teclats i sintetitzadors que ha anat tocant al llarg dels anys. "Encara en tinc molts, però m'agradaria conservar tots els instruments de cada època. Ara ja hi ha molta cosa virtual...", explica. 

 

 

 

 




 



Italians en català 1963-1967

Canzone nostra

Les versions catalanes gravades per grans figures italianes entre 1963 i 1967, al Club Trébol

L'italià i el català són llengües properes, no és cap secret. En el camp de la cançó, hi va haver un període d'especial intensitat, entre 1963 i 1967, pel que fa a les adaptacions en català gravades per grans estrelles italianes. Totes elles cantaran aquest 3 de novembre al Club Trébol de Ràdio 4.
Rita Pavone, retratada per Horacio Seguí en un EP del 1967 per al segell RCA. Foto: Arxiu Jordi Roura 

La influència dels petits combos italians en l'escena catalana a final dels anys cinquanta i els primers seixanta va ser poderosa. Els repertoris de Renato Carosone i Marino Marini marcaven la pauta, però a partir del 1962 les preferències del públic es van anar desplaçant cap als grans cantants melòdics... i el 1963 Mina va gravar la cançó "Se'n va anar". Tot i que li havien preparat la traducció castellana, ella va voler interpretar la versió original, de Josep Maria Andreu Lleó Borrell, tal com l'havien cantat Raimon i Salomé en el seu triomf al Festival de la Cançó Mediterrània d'aquell any. I va ser el mateix lletrista, Josep Maria Andreu, qui va assessorar la Tigresa de Cremona en la pronunciació.

Dos anys després, un directiu de la RCA italiana va decidir que Rita PavoneJimmy FontanaGianni Morandi i Donatella Moretti gravarien versions dels seus grans èxits en català. Els quatre artistes més coneguts de la companyia eren en aquells anys èxits de vendes a mitja Europa. Pavone era tota simpatia, força i ritme; en català, va gravar "Ell", una peça que poc després també cantaria Nuri Santamaria i, molts anys després, Angelina i els Moderns. Per la seva banda, Morandi no parava de sonar a la ràdio en aquells anys; en català, va gravar "Si no et tingués ja mai més".

Pel que fa a Jimmy Fontana, va ser un dels primers italians a participar al Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona, i per a l'RCA va gravar una versió en català d'"Il mondo", l'èxit que el va fer popular arreu del món. Dels quatre artistes que la RCA va llançar en català, la locutora de la RAI i cantant Donatella Moretti era la menys coneguda, però la seva adaptació, "T'he vist com sorties", era una balada d'un gran lirisme que va suposar tot un descobriment per a bona part del públic català.

 
Jimmy Fontana i Donatella Moretti, en un senzill compartit el 1965 a RCA. Foto: Arxiu Jordi Roura

El 1965 també va participar al Festival de la Cançó Mediterrània el cantant de Burano Pino Donaggio. Hi va presentar "Si ciama Maria", una cançó que també va defensar al festival Tony Dallara. La peça italiana va empatar al primer lloc amb una cançó grega. El presentador del festival, Federico Gallo, va improvisar un desempat i va guanyar Grècia. Però "Si ciama Maria" es va fer molt popular, i Donaggio la va gravar en un EP per a La Voz de Su Amo, conjuntament amb tres més dels seus èxits adaptats al català. Dallara també va gravar "Si ciama Maria" en un senzill de Belter que a la cara B incorporava una adaptació al català del seu èxit "Norma". 

El malaurat Luigi Tenco també va tenir relació amb música en català. De fet, l'últim que va gravar abans de suicidar-se va ser l'adaptació catalana del seu "Ciao amore", amb lletra de Josep Maria Andreu, per al segell RCA.

Totes aquestes cançons, i algunes més, sonaran en un programa especial al Club Trébol de Ràdio 4, aquest dissabte 3 de novembre. El Club Trébol va ser un local de Barcelona on, als anys quaranta, van conviure músics catalans de generacions d'abans i després de la Guerra Civil. Per això dona nom a un programa que repassa les trajectòries, la vida i l'obra de destacats músics dels segles XX i XXI. S'emet a Ràdio 4 els dissabtes de 18 a 19 h i els dilluns a la mitjanit, i també pot escoltar-se a la xarxa o descarregar-se com a podcast

  
L'EP de Mina amb la versió de "Se'n va anar" Foto: Arxiu Jordi Roura


Jaume Sisa (1948) al Club Trébol

Pensament galàctic i cançons encisadores

Sisa, al Club Trébol

Aquest dissabte 27 d'octubre, el programa Club Trébol de Ràdio 4 estarà dedicat al cantautor galàctic Jaume Sisa, que comentarà la seva formació, la seva trajectòria, els seus gustos i les seves cançons: des de 1968, l'any en què va començar tot, fins al seu disc més recent, Malalts del cel (Satélite K, 2016).
Sisa Foto: Juan Miguel Morales

Sisa va ingressar al Grup de Folk amb el temps juts per participar en el festival de la Ciutadella de Barcelona, la primavera de 1968. Poc després, el grup es dissolia i aquell altre noi del Poble Sec començava un camí artístic difícil. De fet, va passar prou dificultats abans de l'esclat de popularitat que va suposar el disc Qualsevol nit pot sortir el sol (Zeleste/Edigsa, 1975).

Després van venir molts discos, algunes retirades... i una personalitat de cantautor galàctic, d'encisadora mirada entre universal i ultralocal, que ens ha deixat uns quants estàndards de la cançó popular. De tot això en parlarà al programa el mateix Sisa, a més de Donat Putx, periodista i autor de la biografia del músic El comptador d'estrelles (Empúries, 2015); el seu company de fatigues i aventures Jordi Batiste i l'escriptor Joaquim Carbó.

Aznavour i nosaltres

La influència del cantant francès a Catalunya, al Club Trébol

El programa Club Trébol d'aquest dissabte 6 d'octubre a Ràdio 4 estarà dedicat íntegrament a Charles Aznavour, mort el passat 1 d'octubre, i més concretament a la seva relació amb els músics catalans, amb els comentaris d'Enric Cusí, locutor i especialista en la cançó francesa.
Charles Aznavour 

Als anys seixanta, pocs cantants francesos de primera línia creuaven els Pirineus per actuar a la Catalunya Sud. Ni Brel -que només va visitar Barcelona fugisserament al principi de la seva carrera-, ni Brassens, ni Ferré... van ser els dos grans representants de la línia més comercial de la Chanson, Gilbert Bécaud i Charles Aznavour, qui van actuar amb certa regularitat als teatres i platós d'aquest racó d'Europa... tots dos eren extraordinàriament populars i venien grans quantitats de discos, en francès però especialment en les adaptacions que feien en castellà, orientades al mercat de l'Estat Espanyol i l'Amèrica Llatina.

Baixet, més aviat lleig i amb una veu poc convencional, Charles Aznavour va triomfar des de jove en base a la seva facilitat per escriure grans cançons i dotar-les de punch popular. Fill de la diàspora armènia i de família d'artistes, va fer de secretari i compositor al servei d'Édith Piaf (la poderosa artista que obligar-lo a operar-se el nas), i va fer d'actor, de crooner... la seva obra és amplíssima. 

Va tenir molta relació amb la ciutat de Barcelona. Ja als anys cinquanta actuava a l'Emporium, el cabaret del carrer Muntaner que també van visitar Bécaud i Brel. També va fer-se seus els estudis televisius de Miramar de Barcelona, l'Àngel Casas Show de Televisió de Catalunya, el Gran Teatre del Liceu... i el Palau de la Música, on va debutar el 2 de maig de 1965. Aquella mateixa tarda, Joan Manuel Serrat havia debtutat com a Jutge amb Remei Margarit i Joan Ramon Bonet a Espluges de Llobregat. Van mirar d'acabar ràpid per anar a corre-cuita al Palau a escoltar l'estrella d'arrels armènies.

En castellà el van versionar els seus amics Josep Guardiola Ramon Calduch (que li va dedicar tot un EP molt ben orquestrat), així com els Gipsy Kings, entre molts altres. En català, es van fer adaptacions per part de Toni VilaplanaMagdaLluís OlivaresJoan Isaac... als anys seixanta, al Mídem de Canes, Lluís Serrahima va convèncer-lo perquè gravés en català. Finalment l'operació no va quallar per interessos discogràfics. I molts anys més tard, a l'Institut Francès de Barcelona, Aznavour va deixar dit que si trobava un bon traductor cantaria en català. La seva influència és forta i transversal. Enric Cusí és de l'opinió que Joan Manuel Serrat, més enllà de les comparacions habituals amb autors més intel·lectuals com Brel, Brassens o Ferré, té molts de paral·lelismes amb Aznavour tant per les cuidades lletres costumistes com per la capacitat extrema per imaginar melodies perdurables. Els lligams entre les peces "Qui?" "Si la muerte pisa mi huerto" en serien un bon exemple.

 
Mary Santpere i Charles Aznavour el 1965 a la Font del Lleó de Barcelona Foto: Horacio Seguí

Jazz català dels anys 30 i 40

Arrenca amb jazz una nova temporada del Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4, que repassa la vida i obra dels músics catalans del segle XX, engega una nova temporada aquest dissabte a les 18 h amb un especial dedicat a recordar grans èxits de les orquestres que van fer ballar Barcelona entre els anys trenta i quaranta.  
Demon's Jazz, als anys trenta. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Emil Hot Five
Demon Sexteto Hot, el duo Rovireta-VentasJosé Puertas y su Quinteto HotOrquesta BizarrosQuinteto NocturnosAntonio Machín amb l'Orquesta Gran CasinoLos Clipper'sAlbalat y su RitmoBonet de San Pedro y los 7 de Palma... Tots ells sonaran aquest dissabte 8 de setembre al primer programa de la temporada del Club Trébol a Ràdio 4, en un passeig panoràmic per la música d'èxit que sonava a les sales de Barcelona entre els anys trenta i quaranta. Una època marcada pel swing, el hot i els aires manouche, però també pels ritmes llatinoamericans i per les adaptacions o referències a les cançons tradicionals catalanes.

Martí Montserrat Serramont (1906-1990)

Serramont a pel·lícula BLOG

Martí Montserrat i Guillemat va néixer el dia 3 de juliol de 1906 a El Morell (Tarragonès).  Era fill d'en Martí i l'Antònia, els propietaris del café del poble.

Als 7 anys li van regalar el primer acordió.  Va anar a estudiar les primeres nocions de música a Reus.  A casa seva, el café del poble, actuava pels clients i també anava a altres pobles a fer la mateixa feina, vestit encara amb la bata d'escola.  

Més tard els pares el van enviar a estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona, on va fer tota la carrera de piano.  Amb aquests estudis, al llarg de la seva vida artística va poder exercir de compositor, director d’orquestra, pianista, guitarrista, acordionista i organista. 

Serramont va tenir sempre molt d'interés pels instruments nous, exòtics i que funcionaven amb electricitat.  Un dels seus instruments especialment apreciat pel públic va ser la guitarra hawaiana, la guitarra mágica, que tocava al revés i de la que havia estat autodidàcta.

Casado et Serramont París 4 cartell al carrer BLOG
Casado & Serramont

Els anys 30 treballa en formació de duet amb José Morató i després amb Casado amb el que triomfa a París i a Suïssa.  També forma part de Los Muchachos una orquestrina d'aire espanyol-andalús que passeja per Europa acompanyant la cantant Dolly.

Miss Dolly y sus muchachos BLOG

La seva primera composició oficial va ser el xotis Ni pintao de l’any 1925 que va publicar amb una partitura il·lustrada pel dibuixant Opisso.  En aquests anys, a mitjans dels anys 20, va aconseguir l'obra de més projecció internacional de tota la seva carrera, el tango La gloria del águila que Carlos Gardel va fer famosa arreu del món en disc i en les actuacions. 

 

La gloria del águila PARTITURA BLOG

 El vuelo del águila CARLOS GARDEL

Serramont també va ensenyar a Gardel un altre tango que després seria molt famós La cieguita.

L’any 1932, després d’integrar diverses orquestres, va formar el seu propi conjunt ORQUESTA SERRAMONT que actuava a sales de festa i enregistrava discos. 

¡Ay Teodoro!1931 BLOG

L'any 1936, al esclatar la guerra civil ell es trobava a París on es va quedar fins que va acabar.  L'any 1939 va tornar cap Espanya pensant que no li passaria res però el regim de Franco el va fer presoner i el va enviar a un camp de concentració de Guernica.  Serramont, un home extraordinariament pulcre i exigent amb l'higiene, no volia menjar i es va anar posant molt malalt.  Finalment, tuberculós i molt deprimit, va ser acollit per unes monges que el cuidaven a les que ell, en agraiment pel tracte rebut, va compondre música per les misses i el mes de Maria del convent.

A principis dels anys 40 va tornar al seu poble, El Morell.  Es volia  acabar de curar i refer. L'estada al seu poble va significar a més a més de la recuperació física un canvi important a la seva vida familiar. De fet tenia casa a Barcelona perquè allà hi havia la feina però viatjava sovint a El Morell.  En aquest temps, va treballar molt en teatre musical pel poble: va adaptar uns pastorets tradicionals, va escriure La passió de les dones i una sarsuela titulada L'ocell de foc.  El 30 d'abril de 1946 es va casar amb Maria, 15 anys més jove que ell i filla d'una família que estava en litigi amb els Montserrat per uns terrenys i problemes de la guerra civil.

Una vegada casats se'n van anar a Barcelona on van viure de rellogats a diferents cases properes a la Rambla i a dos punts que interessaven molt a Serramont per la seva feina: el Liceu i el Sindicat de Músics.

Els anys 40 que van ser foscos per a molts artistes, van tenir una escletxa per SERRAMONT que va treballar molt en el cine que es feia a Barcelona. Com autor de la música, cançons i fins i tot fent d’actor, va treballar al cinema espanyol dels anys 40 en pel·lícules com La culpa de otro, Un enredo de familia, Obsesión, Huyendo de si mismo, Internado para señoritas, Delincuentes i La melodía misteriosa. Hi ha dues etapes en la seva col·laboració amb el cinema: primer amb Iquino a les comedietes dels anys 40 i després amb Joan Fortuny als 50 on fins i tot van fer versions dobles de pel·lícules amb arguments més seriosos, per a Espanya censurades i per Europa amb escenes més pujades de to.

1943 Serramont cine

Els anys 1947-48 els va passar actuant en sales de París, al Club Brooks de Tanger i al Gran Casino d'Espinho a Portugal.

Orquesta Serramont agost 1955 BLOG

SERRAMONT va compondre dues sardanes El noiet de l’acordió l’any 1949 i El port de Barcelona que va incloure a una de les Bandes Sonores de pel·lícules.  També dels anys 40 es conserva correspondència amb l'escriptor humorístic Enrique Jardiel Poncela, amb qui havien de fer una obra de teatre musical.

  Carta Jardiel Poncela BLOG

Als anys 50 es va fer molt famosa la seva orquestra atracció MUSETTE DE SERRAMONT que, a més a més d'acuar sola, va acompanyar artistes coneguts: Carlos Acuña, Lydia Scotty, Mario Calvell, Ballet Buenos Aires, Lucho Gatica, Los Panchos, Víctor Balaguer, etc.  

Bolero abril 1958 BLOG

A la dècada dels 60 va actuar durant quinze anys seguits a la sala Bolero de BCN on va coincidir amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico, entre d’altres.  Ja havia actuat a altres locals importants de Barcelona com El oro del Rhin i Rigat.  SERRAMONT va dirigir la primera orquestra de TVE a Catalunya, als estudis de Miramar.

Amb l'humorista Cassen van implantar una moda de ballables humorístics que denominaven ríase bailando.  Van treballar junts en diversos discos i espectacles.

Cassen RIASE BAILANDO

La chacha y el Cha cha cha CASSEN 

L'any 1964 es va presentar al Festival de la Canción Mediterránea però la seva cançó no va passar la ronda prèvia.

En aquesta època vivia d'actuar a casaments i festes particulars on actuava amb petites formacions ocasionals i també donava classes d'acordió.

Cap a l'any 1968 se'n va anar a viure a Tarragona on va actuar a la Sala Maxim's dos anys aproximadament.  Després va tornar a Barcelona i els últims anys de la seva vida es va dedicar molt a la composició i arranjaments.  També va endreçar i classificar papers de la seva carrera que guardava feia anys i que omplen diversos armaris del seu estudi al carrer Nou de la Rambla.

Martí Montserrat Serramont Caricatura març 1959 BLOG

Serramont entrevistat a RNE l'any 1976 per Luis del Olmo

Va morir el 12 de gener de 1990.

Tot i que componia i dirigia, com més se’l recorda en l’ambient musical de Catalunya és com a instrumentista.  SERRAMONT va ser el nom artístic que va triar MARTÍ MONTSERRAT, un músic nascut a principi del segle XX que va tenir una llarga trajectòria professional.  Va saber-se adaptar a canvis de modes, guerres i seriosos problemes de salut amb unes idees molt clares del que volia fer i el que volia ser al món de la música.  Tan aviat mirava endavant i adaptava els últims avenços tecnològics per a les seves orquestres, com retrocedia a esquemes clàssics per a fer reinterpretacions de les seves composicions.  Ball, varietats, cine, sarsueles...  De Carlos Gardel fins l’humorista Cassen passant per Marcos Redondo i Emili Vendrell, una llarga llista d’artistes va col·laborar amb Serramont en 70 anys de vida artística.

Van enregistrar temes seus Emili Vendrell, Carlos Gardel, Cassen, Rafael Medina, Marcos Redondo, Mario Visconti, Carlos Acuña, Mercedes Vecino, Lucho Gatica, Trio Los Panchos i Eugenia Roca, entre d’altres.

 

 

 

 

Llorenç Inglés, de Sant Antoni a Calcuta

El bateria protagonitza aquest 24 de juny el Club Trébol

Aquest diumenge 24 de juny, el programa Club Trébol de Ràdio 4 parlarà amb un dels grans músics de la música popular del segle passat a Catalunya, el bateria Llorenç Inglés, que va rodar el món com a músic i va ser també testimoni privilegiat de l'ambient musical a les sales barcelonines.
Llorenç Inglés. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Llorenç Inglés Coma va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1925. A la família no hi havia tradició de músics, més enllà d'un oncle que va anar a l'Argentina als anys vint i va arribar a treballar amb Carlos Gardel, tot i que va acabar tornant arruïnat. Inglés va començar a estudiar diversos instruments al Conservatori del Liceu de Barcelona, però els va deixar tots per dedicar-se a la bateria; hi va tenir molt a veure un timbal que els seus pares, originaris del poble d'Alcanyís, tenien penjat en una paret a casa.

Molt vinculat a l'ambient musical del barri de Sant Antoni, entre els anys 1945 i 1947 Llorenç Inglés va actuar amb orquestres i grups de ball dels anomenats domingueros (músics amateurs que compaginaven la música amb altres professions) i a partir del 1948 va començar a tocar amb orquestres professionals. Eren els anys en què els grans referents mundials eren Glenn MillerDuke EllingtonBenny Goodman... i a Barcelona, Bonet de San Pedro havia trencat motllos amb el seu swing de combos reduïts, generant una legió de seguidors, mentre que el jueu francès Bernard Hilda, des de la seva orquestra a l'hotel Ritz, introduïa la moda dels violins i els acordions.

Va ser precisament amb Bonet de San Pedro amb qui Inglés va deixar de ser un músic dominguero per esdevenir plenament professional: l'1 de juny de 1948 va tocar en el nou grup de l'estrella mallorquina al Saló Rio del carrer Floridablanca. A partir d'aleshores, i durant els anys quaranta i cinquanta, el bateria no va parar de recórrer món amb diversos combos i orquestres: Portugal (on va coincidir amb Henry Salvador), Alemanya, Escandinàvia, el Líban (al Casino Aley), Pèrsia (a l'hotel Palace de Teheran, on també va tocar per al Xà), l'Iraq (al cabaret Abdulla's), l'Índia (al restaurant italià Firpo's de Calcuta)... i també a les moltíssimes sales que animaven la vida nocturna de Barcelona: la Rosaleda, el Cortijo i els Tres Molinos, el Ritz... i a la part baixa i més canalla, el Panam's, el Tabú, el New York, el Jamboree...  

A partir del 1969 Llorenç Inglés va deixar les actuacions per dedicar-se a fer d'agent d'espectacles.

 
Llorenç Inglés. Foto: Arxiu Jordi Roura

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios