Pedro Javier González, guitarrista barceloní

Una guitarra al servei de la música

Aquest dissabte 7 de desembre visita el Club Trébol de Ràdio 4 un guitarrista transversal molt lligat a l'escena barcelonina. Ha acompanyat a grans veus i ha format part de grups arxipopulars, però des de fa poc més de deu anys s'ha concentrat en el seu instrument. És Pedro Javier González.
Pedro Javier González Foto: Arxiu del músic

Pedro Javier González (Barcelona, 1962) va començar a aficionar-se a la guitarra quan la seva família materna, que eren fusters i els agradava molt la música, es feien ells mateixos els instruments. A la casa familiar de Molinicos, a la serra del Segura, va trobar la guitarra i va conèixer la música com 'un sistema de comunicació emocionant'.

En tornar a Barcelona, van comprar-li la seva primera guitarra i va posar-se a aprendre, i també a actuar fent duo amb Pepe Camacho o acompanyant el cantant de Mataró Genís Mayola. També tocaven al carrer, i allà va ser on els va escoltar la germana de Toti Soler, que els va posar en contacte amb aquest gran guitarrista, amb el qual Pedro Javier González va tocar durant quatre anys.

Un altre gran pas en la seva carrera va ser el que va dur-lo a formar part durant una dècada del grup de pop-rock El Último de la Fila, i, posteriorment, encara deu anys més amb el cantant d'aquest grup quan va iniciar la seva carrera en solitari, Manolo García. En paral·lel, però, Pedro Javier no es va quedar quiet: va gravar una sèrie de discos amb versions guitarrístiques de clàssics del pop-rock internacional, va publicar discos amb peces pròpies, va muntar un trio ben compenetrat amb el percussionista Roger Blàvia i Toni Terré, va continuar amb la seva passió per la feina de músic d'estudi i va participar també en alguns discos de Joan Manuel Serrat. Fins que va arribar un punt en què va deixar aparcar una mica tota aquesta activitat per concentrar-se en l'aprenentatge al més profund possible del seu instrument. De totes aquestes experiències en parlarà Pedro Javier González aquest dissabte 7 de desembre al programa Club Trébol de Ràdio 4. 

 

Ricard Roda, saxo i més

Saxos, clarinets i bigotis pintats

La música i la vida de Ricard Roda, al Club Trébol

El Club Trébol de Ràdio 4 recupera aquest dissabte dels seus arxius la música, les paraules i els testimonis de la vida de Ricard Roda, saxofonista barceloní amb un carisma especial i una llarga carrera que va abarcar l'era de les grans orquestres, l'escena Laietana i alguns dels millors grups del jazz català.
Ricard Roda i el seu estimat saxo, en dos moments de la seva vida Foto: Arxiu Jordi Roura / Juan Miguel Morales

Ricard Roda va néixer a Barcelona el 13 de novembre 1933. El seu pare ja era un bon afeccionat a la música, i tocava amb una d'aquelles orquestres de la ciutat denominades 'de domingueros'. En Ricard va fer la carrera de clarinet amb el mestre Joan Vives al Conservatori Municipal de Barcelona, i ben aviat va esdevenir músic professional. Ell mateix recorda la seva primera feina: "Vaig començar a treballar als 13 anys, cobrant catorze pessetes tocant el clarinet en un ballet, per recomanació del mestre Vives".

Però la seva passió és el jazz, i el 1947, amb catorze anys, s'integra al nou grup Jam Session que es forma al Hot Club de Barcelona. Aprendrà molt amb el saxofonista nordamericà Don Byass, que a finals dels quaranta orquestra de Lluís Rovira, i que li ensenyarà sobretot a respirar amb l'instrument. Poc després, amb quinze anys, entra en un altre grup de jazz, l'Orquesta Crazy Boys, que pren el relleu del grup Muchachos Locos a la Sala Rialto de Barcelona.

La formació era bàsicament la mateixa que la de Jam Session, amb la incorporació de Lleó Borrell al piano. El seu repertori es basava en el swing i els ballables de Glenn MillerXavier Gugat... però incorporaven també improvisacions jazzístiques. Roda, amb 15 anys, explicava que es va arribar a pintar un bigoti fals perquè el deixessin entrar a treballar en algun local, com ara l'elegant Monterrey del Turó Park. El 1949, Roda i els seus companys van passar els exigents examens del Sindicat Vertical de Músics. Ho van fer fàcilment, donada la seva formació clàssica. Aquells eren anys en què molts locals tenien dues orquestres pròpies, i també s'organitzaven jam sessions com les de la sala Oasis, al carrer Canuda. 

El 1950, Jaime Camino arriba a la ciutat per actuar a la sala Rigat amb músics nordamericans i cubans. Però aviat té problemes amb els seus músics i aviat pensa en muntar una orquestra nova, i recluta els joves integrants de Jam Session. Van debuten a La Buena Sombra, prop de la  Rambla, i també van animar el Novedades, al carrer Casp. Després anirien a Madrid, on Ricard Roda té el mèrit d'haver tocat i dirigit la primera Orquestra de Ràdio Telesivió Espanyola.

A mitjans dels anys cinquanta, Roda serà integrant entre altres del quintet de Tete Montoliu (amb el qual grava un parell de discos pioners, el 1958), i també tindrà l'oportunitat de tocar al costat d'estrelles com Gerry Mulligan i Dizzie Gillespie. Quan ja han passat de moda les grans orquestres, s'integra en la segona formació del Latin Combo, on havien de fer molts papers (allà, Roda va arribar a cantar rock and roll). El 1969, participa en una altra gravació emblemàtica, Nits de jazz al Jamboree, amb Ricard Miralles al piano.

Als anys setanta, amb la irrupció de la Música Laietana a l'entorn de la sala Zeleste, Roda estableix vincles amb una generació molt més jove, la de Xavier Batllés i Víctor Amman, i és així com entrarà a l'Orquestra Mirasol i participarà al disc Salsa Catalana (Edigsa, 1973). Aquells van ser uns temps en què va conviure amb dos públics diferents, el del Jamboree i el de Zeleste.

Va dedicar-se a la docència i va encapçalar un grup de saxofonistes singular, Roda de Saxos. Però és que el saxo i el clarinet de Ricard Roda també han deixat emprempta en el món de la cançó (SerratLlachNúria FeliuMarina RossellMaria del Mar BonetLa TrincaDyango...), així com amb l'OBC, la Banda Municipal de Barcelona, l'Orquestra del Teatre Lliure... i també amb la llegendària Joséphine Baker, quan aquesta va actuar a la sala Emporium del Carrer Muntaner.
 
Totes aquestes vivències, a més d'alguna perla històrica com una de les primeres gravacions de Roda, una versió de "Na cadença do samba" estampada en una placa de 78 rpm amb el cantant Miguelito Valdés, protagonitzen aquest episodi del Club Trébol a Ràdio 4.
 
Escolteu-lo complet a aquest enllaç:

Grups vocals dels 70's i 80's

Veus de filigrana a la Barcelona pop

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, van proliferar a Barcelona una sèrie de grups vocals de música moderna. Amb els recursos tècnics d'estudis com Perpiñá, Gema, Belter... aquestes formacions van deixar enregistraments notables. Ells protagonitzaran el Club Trébol d'aquest 17 de novembre.
Nubes Grises dels últims anys

El locutor barceloní Luis Arribas Castro, que des del magazine a Ràdio Joventut, Europa 64, ja havia promocionat un grup vocal com el Cuarteto Maranatha, fent sonar els seu repertori d'espirituals negres al costat de Los Sírex, els Beatles i els Rolling Stones, va continuar amb la promoció d'aquesta mena de formacions als anys setanta. Va ser així com va ajudar a projectar-se el conjunt Alicia y Nubes Grises, un trio que va ser molt popular a principis dels setanta i que va arribar a gravar en català la cançó de Jacint Verdaguer i Amadeu Vives "L'emigrant".  L'any 1978, ja com a Nubes Grises, sense Alicia, el trio va gravar el seu darrer disc, que incloïa una sofisticadíssima versió de "Granada", d'Agustín Lara.

També cap a finals dels setanta, el trio barceloní Santabárbara, format tres músics que sota el nom Época s'havien dedicat al rock dur, triomfava amb cançons especialment ensucrades com "Charly" i "Dama triste", sota la direcció artística d'Alfred Domènech. Els Santabárbara van desfer-se el 1984. En una línia igualment comercial i formant part de Belter, un altre grup barceloní, els Continuados, que primer van ser un quintet i després un trio, van donar-se a conèixer amb versions de cançons italianes com el "Torneró", que van adaptar el 1976.

I en català? Doncs el 1972, al voltant de les Germanes Ros, neix el sextet vocal Grup Estel. Músics com el mestre mallorquí Antoni Parera Fons o Joan Lluís Moraleda en va fer orquestracions vistoses, mentre que les gravacions les van dirigir destacats músics com Manel Camp. Per al segell Hispavox, van arribar a gravar set discos temàtics on s'atansaven, a la seva manera, a tota mena de repertoris, de les sardanes als boleros, i de les nadales a les versions de Joan Manuel Serrat. Coincidint amb el final del grup Estel, alguns dels seus integrants van formar Canela, que van seguir la mateixa línia als anys vuitanta, facturant discos de marcada vocació comercial i treballant també en la publicitat.  

 

 

 

 

 

 

Joan Díaz, pianista

Cobla, flamenc, poesia... i el que faci falta

Joan Díaz, aquest 26 d'octubre al Club Trébol de Ràdio 4

Des que va començar a guanyar els primers calerons tocant l'orgue electrònic en una pizzeria o anant a Burgos amb 17 anys com integrant d'una orquestra, Joan Díaz ha fet un fructífer camí. Aquest dissabte 26 d'octubre, parlarà d'aquesta trajectòria i de l'ofici de músic al programa Club Trébol de Ràdio 4. 
Joan Díaz Foto: Carles Roche

Ha fet sevillanes i bandes sonores. Ha tocat amb orquestres de ball, amb l'emblemàtic grup d'ska Skatalà, s'ha endinsat en el mon del jazz formant part de l'escuderia Fresh Sound i retent homenatges a figures com Bill Evans i Wayne Shorter. Juga amb les cançons tradicionals fent un duo de proximitat amb el seu amic Jordi Molina però també coordina produccions de prou envergadura i complicacions logístiques, com la que el va dur a arranjar i coordinar l'espectacle conjunt del guitarrista flamenc Niño Josele, la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i el trompetista sard Paolo Fresu, o la que més recentment l'ha dut a agafar el poemari Bestiari, de Josep Carner, i musicar-lo amb una pila de grans músics, en un projecte artístic i educatiu.

De totes aquestes aventures, i també de detalls significatius com els seu gust per un instrument aparentment senzill del qual en treu un gran partit, la melòdica, o del grup Newcat, on es fan combinant els instruments 'moderns' amb els tradicionals, en parlarà el pianista, compositor i arranjador Joan Díaz al programa Club Trébol d'aquest dissabte 26 d'octubre.

Conjunts universitaris de música moderna

Pioners del rock

Els grups universitaris barcelonins, al Club Trébol

El programa del 19 d'octubre s'endinsa en el món dels primers grups universitaris de Barcelona que, entre els darrers cinquanta i els primers seixanta, van convertir-se en els pioners de l'incipient rock. Los Pájaros LocosLos CatinosGolden Quarter, Los Gatos Negros... tots ells sonen en aquest programa especial del Club Trébol a Ràdio 4. 
Los Catinos 1961       Foto: Arxiu Jordi Roura

El rock va implantar-se a Catalunya, a finals dels anys cinquanta, a través dels grups universitaris i concursos de grups novells. Eren formacions integrades per joves entusiastes que versionaven èxits internacionals del twist, i alhora encara mantenien una forta influència dels combos italians -amb les balades de Pepino di Capri ocupant un lloc preferent- i dels ritmes ballables com el txa-txa-txà. Un referent d'aquesta escena eren Los Pájaros Locos, sorgits el 1956 a Premià de Mar com a Woody Walter. Poc després, el 1959, van guanyar el Festival de Conjuntos Universitarios Amateurs i van gravar el seu primer EP, ja com a Los Pájaros Locos. Començava així una carrera llarga i prolífica, del swing i la cançó italiana al twist, el txa-txa-txà i el madison. Van canviar de músics en diverses ocacions, però el període de més popularitat va ser aquell en què van tenir l'italià Piero Carando com a cantant italià.

Una altre grup important en aquest moviment va tenir una empenta important el 1961 al Teatre Calderón de Barcelona, en guanyar el Concurso de Grupos Universitarios, que organitzava el SEU. Eren Los Ticanos, que més tard es convertirien en Los Catinos, 'conjunto italo-español' i emblema de tots aquells conjunts que actuaven en col·legis majors i per la part alta de Barcelona. Los Catinos van gravar el seu primer disc el 1962, amb Vergara, i vant tenir força èxit amb una sonoritat de guitarres cristal·lines emmirallades en els Shadows, teclats senzills però elegants i la veu impostada del seu líder, Manolo Vehí. Feien moltes versions italianes, però també adaptaven èxits francesos com "Tous les garçons et les filles", de Françoise Hardy
1961 Los Catinos 3 blog
També van tenir molt d'èxit els Golden Quarter, que van guanyar el mateix concurs l'any 1962 i van publicar dos discos a Vergara amb versions d'èxits italians, nordamericans i llatinoamericans. I Los Gatos Negros, fitxats el mateix 1962 pel segell Belter, que van gravar una versió twist del conegut espiritual "When the Saints Go Marchin' In". Per la seva banda, Los Delta, també a Belter, comptaven amb tres vocalistes i van gravar "El pullover", mentre que Los Extraños, gravats per La Voz de su Amo, lluïen unes guitarres Gibson que pocs es podien permetre, una imatge impactant i un repertori on fins i tot hi cabia algun tema propi.
Los Extraños blog
El Conjunto Mangas Verdes tenien molt d'èxit versionant èxits de la cançó francesa, com ara "Perdóname amigo", manllevada de Johnny Halliday. Els primers Mustang tampoc no van escapar a aquest ambient afrancesat i van gravar en francès el "Hully Gully", al costat d'"El talismán", d'Elvis Presley. I en català, què sonava en aquesta escena dels primers conjunts moderns, previs a l'explosió dels Beatles? Doncs poca cosa, però alguna cosa hi havia: Els Xerracs, per exemple, que feien acurades versions de That's my desire (Jo vull això) un tema vocal de The Shadows.
El Xerracs blog
Tots ells sonen en aquest programa especial del Club Trébol a Ràdio 4, que podeu escoltar aquí.

Peret Reyes, 50 anys de rumbeta catalana

Una figura rumbera

Peret Reyes, al Club Trébol de Ràdio 4

Aquest dissabte 12 d'octubre visita el Club Trébol de Ràdio 4 un músic que du la rumba catalana a la sang. Peret Reyes, que va créixer al carrer de la Cera observant com animava les festes gitanes el seu avi, i que avui, després de més de cinquanta anys de carrera, és tota una autoritat en aquest mon.
Peret Reyes Foto: Arxiu del Taller de Músics

Peret Reyes és un músic del barri barceloní del Portal, un dels llocs de la ciutat on va néixer la rumba, i segurament, el que més artistes ha generat. Ell de fet, està emparentat amb la majoria. Els seus fills, Candeli i Toni Reyes, continuen la tradició musical i artística. El seu avi va ser el Toqui, un dels músics barcelonins que, abans que la rumba catalana existís més o menys tal i com la coneixem avui, van començar a assajar noves maneres de tocar la guitarra i abordar el repertori. El seu germà gran, Ramonet, va ser també una figura important i emblemàtica. I el Rei de la Rumba, Peret, va ser el seu padrí, li va ensenyar a tocar la guitarra i, anys després, quan Reyes tenia setze anys, el va fitxar com a bongosero i se'l va endur a tocar per tot el món.

La feina anònima i versatil a l'històric segell barceloní Belter; la participació en els primers anys d'un grup esplendorós com van ser Los Amaya; la trajectòria innovadora amb el grup Chipén -on feia duo amb Johnny Tarradellas- en els anys en què la rumba catalana travessava les seves hores més baixes, l'efímer ressorgir rumber als primers noranta de la ma d'un reaparegut Peret, la tornada a una rumba més acústica i orgànica amb els Papawa i els anys més recents, en què ha començat a publicar discos ja com a Peret Reyes, seran altres temes que l'emblemàtic artístic comentarà en aquesta extensa entrevista.



Veus femenines-1 (1924-1971)

Catorze clàssics ballables del segle XX

El Club Trébol fa una passejada per les grans veus femenines de la música popular catalana

El Club Trébol de Ràdio 4 d'aquest dissabte 5 d'octubre farà un passeig per grans veus femenines de la música popular catalana a través de catorze clàssics que han triomfat als teatres del Paral·lel, a les ràdios dels celoberts, als festivals i als envelats de poble. 
Pilar Alonso

El viatge arrencarà el 1924 amb "L'autobús", fox-trot en català popularitzat per la diva menorquina Pilar Alonso, i farà parades al 1932 (amb un altre fox-trot, "Sota el paraigua", cantat per Rosita Vernis), al 1941 (amb la celebèrrima i descarnada "Tatuaje", de la valenciana Concha Piquer), al 1942 (amb el swing orquestral de "Sucedió en abril", escrita per Manuel Palos i interpretada per la barcelonina Rina Celi, 'la primera vocalista hot de España'), al 1943 (amb el líric i bucòlic "La flor de la nieve", gravat per Lina Dalvi), al 1947 (amb Lolita Garrido, 'la núvia del swing' nascuda a Manises, anticipant-se en un any a l'arribada de la tele amb el mambo "La televisión"), al 1949 (amb "Maria Dolores" interpretada per la genial vilafranquina Gloria Laso), al 1953 (tornant a Lolita Garrido i la seva versió d'"El baiao de Anna", que Silvana Mangano va popularitzar a través de la pel·lícula Anna), al 1958 (amb Gloria Lasso triomfant a França amb el txa-txa-txà "Cachito"), al 1961 (amb la versió 'barcelonina' de l'eurovisiva "Nous les amoreux", a càrrec de la cantant Gelu, i una altra versió ieiè amb la mateixa artista, el "Dime por qué" del Dúo Dinámico, on Gelu es va doblar la pròpia veu), al 1964 (amb el "Tot el que sóc", de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, que Franciska va presentar al Festival de Mallorca), al 1965 (amb la "Poupée de Cire" de France Gall, versionada al català per Renata), al 1968 (amb la triomfant versió castellana que Lita Torelló va fer de la samba "Incendio en Rio" i, finalment al 1971, (amb Amparo Granados cantant "Aurora" al capdavant del trio Alicia y Nubes Grises).

Font Sellabona, el trobador de Catalunya

Pintor de dia, cantant de nit

Font Sellabona, al Club Trébol de Ràdio 4

Aquest dissabte 13 de juliol, el darrer Club Trébol de la temporada a Ràdio 4 recuperarà l'entrevista feta el 2006 a un pioner de la cançó catalana, l'osonenc Font Sellabona, conegut en els seus anys de màxima popularitat com "El Trobador de Catalunya".  
Font Sellabona, en el moment de l'entrevista a la seva casa de la Vila Vella de Tossa de Mar, l'any 2006. Foto: Jordi Roura

El final dels anys cinquanta va ser una etapa de frontissa i transició entre modes i estils musicals: els darrers esplendors de determinada cançó melòdica convivien amb els incipients esclats del rock-and-roll. Aquests darrers no eren gaire del gust del guitarrista i cantant Font Sellabona, pioner de la cançó catalana. Sempre va estimar-se més la sardana, el pasdoble, el tango i el txa-txa-txa. Entre 1959 i 1964, va gravar sis discos amb diversos acompanyaments -gran orquestra, petit conjunt i acordió i guitarra- amb composicions que oferien una visió idealitzada i bucòlica de la Plana de Vic i de la Costa Brava. 

Josep Font Sellabona va néixer el 13 de desembre de 1925 a Collsuspina. La seva mare cantava a l'església i a casa també es cantava molt. Durant la guerra civil, el pare va haver de marxar a França i la família, després de fugir de la casa de Moià, va passar per Olost de Lluçanès i va establir-se a Vic. Allà va ser on, ja als anys 50, Sellabona va començar a dedicar-se a la cançó catalana. Anteriorment, s'havia foguejat com a pintor de dia i com a músic de nit a l'estranger. Havia estat dos anys a Margate, al sud de Londres, on havia estat cantant, entre d'altres, cançons mexicanes, i un a París, on va descobrir els gegants de la chanson com Georges Brassens i on va conèixer i compartir escenari amb un artista italià que posteriorment esdevindria una celebritat, Domenico Modugno

En tornar a Vic, Sellabona va escriure "Tossa de Mar" i "Mercat del Ram", una mena d'himne d'orgull osonenc que encara al segle XXI es canta la vigília de Rams com si fos una cerimònia. Quan l'equip de Ràdio Barcelona va anar a Vic per celebrar un festival, el periodista Joaquín Soler Serrano va conèixer Sellabona i el va començar a anomenar "El Trobador de Catalunya", tot un personatge popular que cantava freqüentment als micròfons de l'esmentada emissora, on hi tenia un espai fix amb presentació de tres locutors: Pepe Català, Enriqueta Teixidó i el propi Soler Serrano
Font-sellabona-el-mercat-del-ram-BLOG
A partir de la segona meitat dels seixanta, Sellabona va deixar de gravar cançons i va dedicar-se plenament a la seva altra gran passió, la pintura, que l'entusiasmava des que a Moià, sent un nen, havia ensopegat amb un artista que pintava al mercat. Al cap dels anys, i establert a la Vila Vella de Tossa de Mar, Font Sellabona va esdevenir un pintor reconegut, amb galeries pròpies a Vic, a Tossa i a Almuñécar. Va morir el 2010 a Vic.

Al programa Club Trébol, a més de les cançons i els comentaris de Sellabona, sonarà una tria de peces que el músic va escollir per il·lustrar la seva vida i els seus gustos: "Granada", de Mario Lanza; "Pel teu amor (Rosó)", d'Emili Vendrell; "Corrida de la villette", de l'acordionista Emile Prud'homme; "El otorrinoralingólogo", del trio Los Machucambos; "La luna de miel", de la vilafranquina Gloria Lasso; "Down Mexico way", de Frank Sinatra i Tito Guizar; "Vecchio Frack", de Domenico Modugno; "Le funérailles d'antan", de Georges Brassens; "Les feuilles mortes", d'Yves Montand; "Cançó de matinada", de Joan Manuel Serrat i "Man's smart, woman smarter", de Harry Belafonte.

Shyam Sunder de l'Índia a Sant Feliu de Llobregat

Shyam Sunder 2016

Shyam Sunder  toca flauta bansuri (2016)

El ClubTrébol de Radio4_rne d'aquest dissabte 22 de juny el protagonitzarà el músic indi Shyam Sunder, que explicarà la seva trajectòria vital, la seva manera d'entendre la música clàssica índia, les seves ganes d'ensenyar i les seves col·laboracions amb músics comMaria del Mar BonetJavier Mas, https://aravadebo.cat/, Omar Sosa, Abdeljalil KodssiJackson Browne... A la foto, durant una actuació al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona.

 

Eliseo Parra de Valladolid, músic barceloní dels 70's

Dels Beatles a Agapito Marazuela

Eliseo Parra, al Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 d'aquest 1 de juny estarà dedicat a un músic que ha anat integrant en la seva personalitat l'admiració i els aprenentatges de Joselito el pequeño ruiseñor, els Beatles, el rock progressiu i la salsa, Agapito Marazuela, els panderos quadrats de Peñaparda... Ho heu endevinat: és el gran Eliseo Parra.  
Eliseo Parra Foto: Arxiu Mirmidón

Va néixer a un poblet castellà, Sardón de Duero, on va passar els primers anys de la seva vida, fins que va mudar-se sent un nen a Valladolid i, ja amb catorze anys, a Barcelona. A la capital catalana Eliseo Parra va abocar-se definitivament a una inevitable vocació musical. A partir de 1968, comença a tocar amb el grup Mi Generación, un dels grans grups de l'activa Barcelona d'aquella època, on es començaven a contractar grups de rock. Amb Mi Generación, que destacava pels seus jocs de veus, no només feien llargues temporades d'actuacions a Eivissa, també feien de músics de sessió cantant cors als estudis Gema 2.

Eliseo va col·laborar en els seus anys barcelonins amb una llarguíssima llista de projectes i conjunts, sovint de l'òrbita de l'antiga sala Zeleste: Blay TritonoLa Rondalla de la CostaSardinetaLa Sonora CatalanaLa Murga... fins i tot va passar una temporada a València formant part d'Al Tall.

L'any 1983, Eliseo Parra s'estableix a Madrid, en plena eclosió de la Movida. Allà participa amb projectes com Mosaico (projecte amb el qual van homenatjar Agapito Marazuela en l'any de la seva mort), i on comença a endinsar-se de manera més decidida en els treballs de camp i la recreació de la música tradicional. Aquest vessant es va accentuar encara més a partir del 1989, quan va conèixer el folklorista José Manuel Fraile Gil, del qual Eliseo Parra va esdevenir un gran col·laborador. "La feina amb Fraile Gil em va ensenya definitivament com funciona la música popular i em va proporcionar un coneixement de mi mateix que d'una altra manera no tindria", admet el músic.

D'aquesta manera s'arriba a les darreres dècades, durant les quals Parra ha esdevingut tot un referent del folk i la música tradicional, amb discos influents com Tribus Hispanas i amb propostes que se'n declaren hereves, com l'orquestra de percussions ibèriques Coetus, que encapçala Aleix Tobias.

De totes aquestes experiències en parlarà extensament Eliseo Parra, en el programa que li dedicarà l'espai Club Trébol de Ràdio 4.

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios