Xavier Batllés al Club Trébol de Ràdio 4

La música segons Xavier Batllés

Aquest dissabte 9 de febrer al Club Trébol

Xavier Batllés se sent un músic underground que no renuncia a fer la feina com creu que l'ha de fer. De l'ofici a l'estudi de gravació, i també de la multitud de grups i produccions en què ha pres part al llarg de la seva carrera en parlarà aquest dissabte 9 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio 4.    
Xavier Batllés, música popular des del subsol Foto: Arxiu Tradicionàrius

Nascut el 7 d'abril de 1954 al barri de Gràcia, Xavier Batllés va tocar amb els primers grupets a Horta, on va estudiar fins el batxillerat. Una mica més tard, mentre estudiava al Conservatori, va començar a fer el paper d'arranjador per a grups que, una mica més grans que ell, es dedicaven al folk i altres estils. De ben jovenet, gràcies a la feina de tècnic als Estudis Gema-2,  va conèixer músics de generacions anteriors com Ricard Roda Pedrito Díaz, i companys com el pianista Víctor Ammann, amb el qual acompanyaria, en una etapa breu però intensa, el cantautor Ovidi Montllor.

Amman i Batllés serien poc després els pilars de l'Orquestra Mirasol, projecte creat amb la idea d'incorporar al món de la cançó catalana una major riquesa i varietat instrumental en els anys en què, a nivell mundial, el jazz rock marcava la pauta. La voluntat d'aquells joves músics de trencar amb els estereotips hegemònics i d'acostar-se a horitzons musicals més genuïnament mediterranis i a arrels culturals més pròpies van donar pas a La Rondalla de la Costa, amb la veu i les lletres de Marian Albero com emblema.

L'Harmònica Brava i La Murga, que presentaven una alternativa a la música festiva i popular de l'època, o La Sonora Catalana, on s'explotava a fons la rítmica afrocubana, són altres projectes que van comptar amb la petjada de la personalitat de Xavier Batllés, que tanmateix va anar allunyant-se dels escenaris quan, coincidint amb l'eclosió de la informàtica aplicada a la música, va decidir dedicar-se completament a la feina d'enregistrar i produir música al seu estudi. I d'aquesta manera, el segell Batllés ha marcat profundament projectes renovadors del folk com PomadaEls Vernets i Morena, així com diverses feines vinculades a la música infantil i també artistes com Manel Joseph, el rapsoda Xavier Carles o el santboià Qubalale.

Homenatge a Moncho a l'Auditori

Tota una vida

La segona part de l'homenatge a Moncho, al 'Club Trébol'

Ràdio 4 emetrà aquest dissabte 2 de febrer el segon dels programes especials que el Club Trébol ha dedicat a l'homenatge al bolerista Moncho –mort el passat 28 de desembre–, que L'Auditori va acollir el passat 14 de gener, amb la participació d'una bona colla d'amics i col·legues. 
Joanet i Yumitus de la Payoya, durant l'homenatge a Moncho a L'Auditori. Foto: Juan Miguel Morales

Dyango interpretant el tango "Nostalgias" i l'entranyable "La mare"; els integrants de la família de Moncho, els Calabuch, cantant per rumba "Rusó"; Joan Manuel Serrat oferint acompanyat al piano per Kitflus la seva "Cançó de bressol" i "Mediterráneo" abans d'atacar, tots junts, el clàssic bolero "Toda una vida"... Aquesta és la música que sonarà aquest dissabte 2 de febrer al segon programa especial del Club Trébol dedicat al Gitano del Bolero.

Les "Històries de músics" d'Antoni Mas

Sibarites i una mica grillats

Antoni Mas i els músics d’orquestra, al Club Trébol

Al llarg del segle passat, els músics d’orquestra van ser tot un tipus de professional amb tarannà propi. Antoni Mas, que ha abocat records i vivències de tot aquell món al llibre Històries de músics, en parlarà aquest dissabte 19 de gener al programa Club Trébol de Ràdio 4.
Histries de Musics BLOG   Antoni Mas BLOG
El pianista, compositor, director d’orquestra i promotor Antoni Mas és l'autor d'Històries de músics, un llibre on, a través d’anècdotes i vivències, retrata el món de les orquestres que feien ballar els pobles arreu de Catalunya, especialment en terres gironines.
 
Mas distingeix bàsicament dos tipus de músics d’orquestra: els antics i els moderns. I que és el que separaria els uns dels altres? Doncs l’aparició dels automòbils, que va provocar canvis profunds en la mobilitat i les condicions de feina de les orquestres. A partir de les seves vivències, Antoni Mas també distingeix entre els músics barcelonins, formats al Liceu o al Conservatori i amb una base teòrica molt més sòlida, i els gironins, molt més donats a la pràctica i el virtuosisme instrumental.
ANTIGA PRINCIPAL DE LA BISBAL_1928
La Principal de la Bisbal 1928
 
Antoni Mas va començar als anys seixanta tocant el piano amb músics barcelonins a la costa, a Lloret de Mar, a locals com el Cortijo, la Masia, el 1900... Lloret va ser precisament la plataforma des d’on els músics ‘feien sindicat', és a dir, des d'on es coordinaven per anar a treballar en gires que sortien cap al nord, de França a Escandinàvia, on es podien guanyar més diners.
 
El músic de festa major era un personatge que patia molts estereotips, sovint justificats: bon vivant, amant de la broma, aventurer i eixalabrat... "Els músics de festa major havíem d’estar una mica grillats, sinó no haguéssim aguantat aquelles condicions: 200 bolos a l’any, sempre d'un poble a l'altre, sovint sense dormir...", recorda Antoni Mas, que també explica que un dels avantatges de seguir el circuit de les festes majors era que els bons àpats estaven assegurats.
    Amoga 1948
     AMOGA_1957 BLOG
     Amoga 1957
 
Al llibre, Mas ha recollit una seixantena d’anècdotes vinculades a les orquestres i els seus integrants, músics d'ofici que podien esdevenir llegendes locals sense haver gravat cap disc i que havien de ser polivalents i tocar amb garanties més d’un instrument per adaptar-se a tots els terrenys: per exemple, el violí per al concert, el saxo per al ball i i el tible per a les sardanes.
MARINA_1977 blog
Marina 1977
A través d’aquestes històries, l'autor fa tot un retrat de com funcionava aquell món i aquella forma de vida que s’ha esvaït amb els canvis socials i que ja no tornarà. Per això, va decidir agrupar les anècdotes temàticament, introduïnt també reflexions personals sobre cadascun dels temes: la son, la gana, la picaresca, els viatges...
Maravella 1961                                                                   Selvatana 1995 
Antoni Mas protagonitzarà el Club Trébol d’aquest 19 de gener, en un programa que estarà amanit a més amb èxits ballables de diverses orquestres-cobla i cobles-orquestra: MaravellaCosta BravaEmpordà FusióAmoga, la SelvatanaLa Principal de la BisbalLa Cobla MarinaEls Montgrins...

Dave Pybus, saxofonista

Groove i salero

Va créixer a Winnipeg, al mig del Canadà, en la que diuen que és la ciutat més freda del món. Però quan el 1974 va arribar a Barcelona va trobar-se amb el caliu laietà i va decidir quedar-se. El saxofonista Dave Pybus és el protagonista d'un nou episodi del ClubTrébol de Radio4.
Carles Benavent, Dave Pybus, Manel Joseph i Xavier Batllés, en un concert de l'Orquestra Plateria Foto: Juan Miguel Morales

Va començar a tocar saxos i clarinets amb pocs anys. Va anar creixent mentre tocava als primers grupets en plena era dels Beatles i els Rolling Stones i, ja com a professional, va integrar-se en el circuit dels bars de la seva ciutat. Però el destí el duria a un altre continent. El 1974, a través d'un amic català, el seu únic contacte a Europa viatja a Barcelona. I, casualitats de la vida, es troba amb els joves músics de l'Orquestra Mirasol, que en aquell moment buscaven algú per ocupar el lloc del saxofonista Ricard Roda, que no podia atendre els compromisos professionals del grup. 
Dave Pybus a Canet roc
Dave Pybus entre Víctor Amman i Xavier Batllès de l'Orquestra Mirasol al Canet Roc

Així comença la participació de Dave Pybus en l'efervescent escena de la Barcelona Laietana, amb grups, sovint de vida efímera, que bevien del jazz-rock de l'època, però també dels sons salsers de la Fania i de les més diverses tradicions i invents musicals.
Bombolleta volaEsqueixada sniffSecta Sónica ASTROFERIAMirasol Colores RCA 1978 blog

Als anys vuitanta, Pybus continua col·laborant amb tota mena de projectes, del so sofisticat i ballable de la Factoria Musical que capitanejava Joan Albert Amargós a les cançons de Maria del Mar Bonet -per a la qual va gravar, de manera un xic imprevista, un solo de saxo soprano senzillament sensacional-. Aquesta és també l'època en què Pybus va focalitzant les seves propostes en el jazz, participant en projectes ambiciosos com el Transatlàntic Jazz Sextet i els Box Office. 
 
Després, ja als anys noranta, Princes of Time i Shamtime... fins arribar al segle XXI amb el que és el seu projecte plenament consolidat, el Pybus Groove Quartet, en què exprimeix a fons la seva passió per les músiques negres al costat de Toni Saigi 'Chupi'(teclats), Jules Bikoko (contrabaix) i Caspar St. Charles (bateria).

Joan Barcons i les seves orquestres

De Manolo Escobar a la Royal Philharmonic

Joan Barcons i la discogràfica barcelonina Belter, al Club Trébol

Després de recordar la vida i els boleros de Moncho la setmana passada, aquest dissabte 5 de gener al Club Trébol de Radio 4 es recuperarà el programa dedicat a Joan Barcons, arranjador durant vint anys (sovint amagat sota mil i un pseudònims) de l'emblemàtic segell discogràfic barceloní Belter.
Diverses portades de la discogràfica Belter 

Joan Barcons i Moreno va néixer el 10 de febrer 1942 a Barcelona. De ben petit va començar a estudiar música, especialment amb el seu instrument preferit, l'oboè, que és per ell el que millor pot reproduir la veu humana.
 
Després d'acabar la carrera d'oboè i piano al Conservatori, les necessitats econòmiques van dur-lo dels somnis de la música clàssica a la pràctica professional en els camps del jazz i de la música de ball. Va començar a tocar a la sala Jamboree tot i que no tenia l'edat legal suficient per a fer-ho. Allà va conèixer, entre altres, a Tete Montoliu.
 
L'any 1961, l'oportunitat de fer els arranjaments per al primer disc del cantant lleidatà Santi Palau li van obrir les portes a la feina com arranjador, molt més estable que no pas la de músic de clubs nocturns, al segell discogràfic Belter. Ràpidament va esdevenir el director musical d'aquesta discogràfica, prenent el relleu del mestre Casas Augé, i allà va estar-s'hi treballant en exclusiva vint anys, dirigint un equip de músics propi, coordinant les sessions d'estudi i signant interpretacions i arranjaments amb els pseudònims més diversos i encarregant-se del so dels treballs de Manolo EscobarLola FloresJuanito Valderrama... per a ells, Barcons treballava "com un sastre que fa els vestits a mida, buscant que els arranjaments agradessin i es corresponguéssin amb allò que s'esperava de cada artista. Cal tenir en compte que un bon tema amb un mal arranjament, ja no és el mateix. En canvi, un bon arranjament pot arreglar un tema mediocre. No hi ha gaire secrets en això". De la mà de Belter, Barcons també va dirigir l'orquestra del festival d'Eurovisió en dues ocasions, acompanyant els cantants Braulio i Bacchelli.
 
En deixar la feina a Belter, Barcons va recuperar velles facetes: va ser catedràtic d’oboè al Conservatori, va crear el seu estudi de gravació, va atendre encàrrecs diversos (especialment reduccions d'obres orquestrals per a tot tipus de formacions) i va arribar a  dirigir la Royal Philharmonic Orchestra de Londres interpretant l'obra Arrels Catalunya Mil Anys (Horus, 1995).

Toni Sagi "Chupi", teclista

D'ofici, músic

Toni Saigi 'Chupi', al Club Trébol de Ràdio 4

El teclista Toni Saigi 'Chupi' serà el protagonista  del programa Club Trébol a Ràdio 4 aquest dissabte 22 de desembre a les 18'05h i dilluns 24 a les 23'59h. Parlarà de rumba, de funk, de música per a publicitat... i de com la música ha passat de ser un somni d'infantesa a un ofici per tota la vida.
Toni Saigi 'Chupi' tocant amb l'Orquestra Plateria Foto: Juan Miguel Morales

D'ofici, músic. El seu pare ja va ser un músic important en l'escena barcelonina del segle passat, i els seus dos fills són ara dos teclistes amb molt de futur. Per Chupi poder viure de la música era un somni apassionant i acabat sent una realitat.

Sempre ha volgut ser Herbie Hancock, un músic a qui s'estima molt i de qui li agrada tot el que fa. I seguint aquesta estela, i altres com la de la música cubana que tant va interpretar el seu pare, s'ha llaurat una carrera en què ha format part de grans grups (Orquestra PlateriaEls PetsJarabe de Palo), així com el terreny de la música per a publicitat i formacions més especialitzades en el funk, l'acid-jazz o el rhythm and blues: Princes of TimeNublaPybus Groove... De totes aquestes experiències en parlarà el músic aquest dissabte 22 de desembre a les 18'05h i dilluns 24 a les 23'59h al programa Club Trébol a Ràdio 4.

Josep Solà i Sánchez (1930-2009)

Pel·lis, anuncis, mambos, sardanes...

Josep Solà Sánchez, al 'Club Trébol' de Ràdio 4

Josep Solà (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) va ser un pianista, compositor i director que va treballar en àmbits molt diversos. Va ser un músic d'ofici que va treballar al cinema, les orquestres, la publicitat, la composició de sardanes... Ell serà el protagonista del Club Trébol aquest 15 de desembre. 
Josep Solà i la seva primera feina amb l'Orquestra del Mestre Catafal, a Mollet del Vallès. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Josep Solà
 va créixer en un Mollet que deixava enrere el passat agrícola i creixia acceleradament al ritme de les fàbriques que s'hi anaven instal·lant. Mentre ajudava el seu pare, que era fuster, Solà estudiava al Conservatori de Barcelona i jugava a futbol i bàsquet (més endavant va ser cunyat, per cert, del popular futbolista molletà del Barça Gonzalvo II).

Abans de ser major d'edat ja es dedicava a la música professionalment, i el 1948 signava les seves primeres composicions, com la sardana "El so de la tenora", que va estrenar-se a la festa major d'hivern de Mollet, o la cançó "Quiero decirte mujer", que va fer ballar aquell mateix any el veïnat de Granollers. 

El 1949, mentre feia el servei militar, tocava a la sala de festes Río, al carrer de Floridablanca de Barcelona, i als primers anys cinquanta va entrar a l'orquestra de Ramon Evaristo i es va anar donant a conèixer com a autor de mambos instrumentals popularíssims: "Miniaturas", "Abrilesco"...

Una mica més tard, el 1956, treballa com a pianista i arranjador amb l'orquestra del famós cantant veneçolà Lorenzo González, i el 1957 li arriba el moment de formar la seva pròpia orquestra, seguint una proposta del saló-restaurant La Masia d'Esplugues. Per la seva formació hi van passar en aquells temps grans vocalistes com la xilena Monna BellRamon CalduchRudy VenturaVíctor Balaguer...

A partir de final dels anys cinquanta i al llarg dels seixanta, Solà signa una infinitat de bandes sonores de pel·lícules de tota mena: comença amb Un vaso de whisky, del 1958, on s'introdueix el jazz en la cinematografia espanyola, i segueix amb Bahía de PalmaEl mujeriegoEl mago de los sueños... Després, del cinema farà el salt a la publicitat. Ell ho veia inicialment com una certa rebaixa artística, però finalment es va decidir. Tot i que restava en un pla més anònim, la feina publicitària era molt més rendible. I així va ser com Josep Solà va facturar jingles popularíssims. Per exemple, els que Núria Feliu va cantar per anunciar les sopes de Gallina Blanca o el vermut Cinzano.  

En el camp de la cançó, va compondre èxits de Los SírexLos MustangLos TNTAntonio MachínJosep Guardiola... i a partir dels setanta va anar compaginant moltes i diverses factes: conseller de la SGAE, autor de llibreria musical, direcció de les companyies Columbia i Belter, responsable de la discografia a RTVE... i, especialment a partir de la seva jubilació en aquesta darrera feina, el 1977, l'escriptura de sardanes i de música per a cobla, treballant des dels formats més ballables fins a les fantasies instrumentals. A Mollet del Vallès, on Josep Solà va escriure moltes peces per a entitats esportives i culturals, hi ha actualment una plaça amb el seu nom.

Toni Xuclà al "Club Trébol" de Ràdio 4

Una guitarra oberta al Mediterrani

És un músic polifacètic que ha treballat en estudis, teatres, auditoris i platós. Ha abarcat des de la intimitat de la guitarra de calidesa mediterrània fins als espectacles de gran format. Aquest dissabte 8 de desembre, Toni Xuclà comenta la seva trajectòria i la seva obra al programa Club Trébol de Ràdio 4.
Toni Xuclà Foto: Juan Miguel Morales

Va ser el més petit de tots a la Barcelona Laietana, on va aprendre i aprendre de músics de referència com Enric Herrera i Carles Benavent. D'aquella època, que recorda "especialment fresca i oberta", en va sortir el seu primer disc com a solista, Conte del Mediterrani (Edigsa, 1978), experiències com La Rondalla de la Costa, etc. Així va obrir-se un camí musical que l'ha dut fins avui mateix, marcat per la recerca d'un llenguatge musical arrelat al Mediterrani català i alhora evolutiu.

Les experiències amb Toti Soler i Ovidi Montllor, els projectes com Giny, seny (auspiciat pel Fimpt de Vilanova i la Geltrú) o la súperbanda Menaix a Truà, els abundants treballs amb la poesia i la feina com a productor seran altres dels temes sobre els quals girarà l'entrevista.
 
Toni Xuclà fa un curiós exercici musical amb instruments petits a Petits mons.

Una de les millors cançons que hem escoltat en els últims anys està produïda, acompanyada i composta per Toni Xuclà. Escoltar a Gemma Humet amb Toni Xuclà en El camí és tot un regal.

Cançons del món Algueró

Una nissaga musical barcelonina

Les cançons dels Algueró, aquest dissabte 24 de novembre al Club Trébol

Poques nissagues han tingut una presència tan continuada a la Barcelona musical del segle passat com els Algueró. Aquest dissabte 24 de novembre, el Club Trébol de Ràdio 4 emetrà el primer d'una sèrie de programes sobre aquesta família de músics lligats a les orquestres, les cançons d'èxit i el cinema.
August Algueró, al festival d'Eurovisió

Amb tota seguretat, el més conegut de tota la família va ser August Algueró i Dasca, pianista i compositor notable nascut a Barcelona el 1934 i mort a Torremolinos el 2011. Amb menys de vint anys ja dirigia orquestres, i seves són cançons tan celebèrrimes com "La chica ye-yé", de Concha Velasco, "Penélope", de Joan Manuel Serrat, "Noelia", de Nino Bravo, o "Mare Nostrum" de les Hermanas Serrano i "Tómbola", de Marisol. També va triomfar en molts dels festivals que van celebrar-se entre finals dels cinquanta i finals dels seixanta. El 1961, per exemple, va triomfar a Benidorm amb el tema "Enamorada", que Salvador Escamilla va gravar en català sense arribar-la a publicar mai. Aquesta gravació inèdita d'"Enamorada" serà una de les cançons que sonaran al programa Club Trébol. L'any següent, el 1962, hi va haver un escàndol amb la peça "Nubes de colores", que va interpretar l'excel·lent Josep Guardiola i que va ser declarada guanyadora del IV Festival de la Cançó del Mediterrani, per després ser anul·lada per les sospites de frau.
 
La llista de cançons que va signar Algueró és pràcticament infinita. El 1958 ja consta com a compositor de "Niña Isabel", una peça per al musical del Paral·lel Sueños de Viena amb lletra d'Artur Kaps, el director de la companyia. El 1959, Las Hermanas Serrano van gravar la seva composició "Sant Valentí" en el que es considera primer disc de música lleugera en català després de la Guerra Civil)  L'any 1963 va escriure "Bossa nova junto a tí” per a Salomé. Quan aquesta va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània amb Raimon i el "Se'n va anar", va gravar l'EP corresponent amb una adaptació al català, traduïda com “Bossa nova tu ets per mi”.
 
El pare d'August Algueró i DascaAugust Algueró i Algueró (1906-1992), també havia estat pianista i director d'orquestres, a més de crear l'editorial de partitures Canciones del Mundo. Als anys quaranta va gravar cançons pintoresques en català com ara "Fem l'arròs" i també de ballables de moda com el swing "Mamá qué voy a hacer", el corrido "¡Oh! señor Colón" o el fox-rumba "Eterna enamorda" (del 1942). I va treballar molt en els espectacles de revista que la companyia d'Els Vienesos produïen al Paral·lel.

El pare d'August Algueró Algueró també era músic i va arribar a acompanyar al piano una de les principals figures de la música popular de la primera meitat del segle XX: Raquel Meller. Però d'això ja se'n parlarà en propers programes de Club Trébol.

 

Kitflus-Josep Mas Portet

Pianos, rhodes, hammonds i minimoogs

Kitflus, aquest 17 de novembre al Club Trébol

Es diu Josep Mas Portet, però tothom el coneix com a Kitflus. Aquest pianista i productor de llarga trajectòria, de Tony Ronald a Joan Manuel Serrat, passant per Iceberg i Pegasus, serà el protagonista del pograma Club Trébol a Ràdio 4 aquest dissabte 17 de novembre.
Kitflus

Ja de ben jove, Josep Mas Portet 'Kitflus' (Mollet del Vallès, 1954) va mostrar bones aptituds per la música. A banda de començar a estudiar-la amb sis anys, als 13 anys amb Los Estoicos, ja tocava un orgue Farfisa, el cobejat instrument italià. Eren una banda dedicada al soul i a versionar estrelles del gènere com Otis Redding i Wilson Pickett. Poc després vindria el somni dels teclistes l'orgue Hammond, en eles experiències com Cuarto Mundo i, als setze anys, gràcies al prescriptiu permís patern, va poder entrar a tocar amb l'orquestra de Frank Dubé al cabaret Emporium del carrer Muntaner de Barcelona. 

D'allà faria un salt important en incorporar-se al grup de Tony Ronald, on va poder tocar un dels dos únics sintetitzadors Mini-Moog que corrien aleshores per l'Estat Espanyol (l'altre era el de Teddy Bautista amb Los Canarios). Va ser tocant amb Tony Ronald quan li van començar a dir Kitflus i quan va fer pinya amb el grup de músics que poc després formarien Iceberg, banda de jazz-rock que va durar cinc anys i va gravar cinc discos.

Eren anys de canvis ràpids i sense saber ben bé perquè, Iceberg es va dissoldre al cap de cinc anys i cinc discos. Al cap d'un temps amb en Max, el seu company i amic van fer néixer Pegasus, un grup que, amb intermitències, arriba fins els nostres dies. Max SunyerSanti Arisa i Rafael Escoté són els protagonistes d'aquesta nova aventura de Kitflus, que no ha parat de provar teclats i endinsar-se en noves textures i sonoritats.

Als anys vuitanta, en paral·lel amb PegasusKitflus esdevé col·laborador habitual de Joan Manuel Serrat (amb qui es coneixien des del 1973, de fet el cantautor va recolzar econòmicament el projecte Iceberg). La relació amb Serrat ha tingut diverses etapes i facetes (teclista, arranjador, productor) i dura fins ara. Segurament, el projecte més intens en aquesta relació ha estat la direcció musical de Banda sonora d'un temps d'un país, el concert i doble disc que Serrat va fer el 1996 com homenatge a la Nova Cançó. 

Una altra producció d'altura és No se pué aguantar (Rumbasa, 1991), que va ser el primer disc de Peret després dels anys de culte evangèlic, i que van anar a gravar a l'estudi londinenc de Peter Gabriel. Sintonies televisives i bandes sonores han estat també altres ocupacions habituals de Kitflus, així com petits grups de caire més jazzístic amb companys com Roger BlàviaRicard MirallesManel Camp...

Kitflus lamenta haver perdut bona part de l'arsenal de teclats i sintetitzadors que ha anat tocant al llarg dels anys. "Encara en tinc molts, però m'agradaria conservar tots els instruments de cada època. Ara ja hi ha molta cosa virtual...", explica. 

 

 

 

 




 



Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios