Luisita Tenor, una veu dels 60's

Una estrella fugaç (a pesar de l'època)

Luisita Tenor, al Club Trébol de Ràdio 4

El Club Trébol del dissabte 18 de gener recupera la figura d'una gran cantant que va tenir una carrera curta en uns anys no precisament fàcils: Luisita Tenor. Una veu extraordinària que, a pesar de les dificultats, va obrir-se pas al costat de personalitats com Bernard Hilda, Antonio Machín, els Algueró i Manolo Escobar.
Luisita Tenor BiN antic
Lluïsa Solivella i Tenor, coneguda artísticament com a Luisita Tenor, va cantar des de molt jove. De fet, des que era una nena ben petita, L'ambient hi ajudava: venia de casa d'artistes, cantants i treballadors d'escenari. Va néixer el 23 de novembre 1941 a Saragossa, on estaven treballant els seus pares. El seu pare era valencià. La seva mare, catalana. Tots dos havien conegut l'ambient del Paral·lel d'abans de la Guerra Civil. I encara la seva tieta per part de mare era Josita Tenor, que cantava i tocava la guitarra amb el popularíssim Bonet de San Pedro i el seu grup Los Siete de Palma. Josita també viatjava molt, però, coses de l'època, en casar-se va deixar l'orquestra i el cant.

Als anys quaranta, Lluïsa va passar la infantesa a València, vivint amb la seva àvia materna mentre els seus pares estaven de gira. Tot i no tenir gens d'estudis musicals, la seva afinació natural, el seu sentit del ritme i sobretot la simpatia i la seva afició vocacional per cantar -les monges de l'escola no paraven de renyar-la- van fer que aviat despuntés en els ambients artístics de la ciutat.

Els pares no volien que cantés, perquè coneixien les dificultats i les penúries de l'ofici. Però la vocació va poder més. Al cap dels anys, Luisita Tenor es va casaria amb un altre cantant, Francisco Heredero, i tindrien un  fill que també provaria la carrera musical.

A finals dels anys cinquanta, Tenor va coincidir amb el llegendari director i violinista Bernard Hilda, concretament a la sala Rendez-vous de l'hotel Castellana Hilton. Hilda la va assessorar en matèria de vestuari. Cap a la mateixa època, Luis Mariano va intentar convèncer-la per endur-se-la a fer carrera a París, després d'escoltar-la a la falla Les coves del mercat de València. Fins i tot havia pensat un nom més adient per al mercat francès: Luisita Soleil. Però els pares de la jove van dir que de cap manera. París estava molt lluny i era una altra època.

Una altra personalitat que va veure el potencial d'aquella joveneta va ser Dodó Escolà, amb qui va coincidir a La Masia d'Esplugues. També Mary SantpereAntonio Machín... i Manolo Escobar, que no va dubtar en contractar-la per fer llargues gires arreu de l'Estat Espanyol, tot i que els seus estils eren radicalment diferents.

Un altre nom propi de la música popular a Barcelona, el de la família Algueró, va ser decisiu en l'inici de la carrera discogràfica de Luisita Tenor. Mentre cantava al teatre Victòria, Tenor va pensar en interpretar l'exitosa "La casita en Canadá". Va esbrinar que l'editora que en tenia els drets era Canciones del Mundo, l'empresa dels Algueró. Va anar a les seves oficines i allà mateix, en veure la qualitat interpretativa d'aquella artistes, Algueró fill la va acompanyar al piano, mentre el pare li proposava de gravar immediatament.

Així és com va començar a gravar per al segell Vergara, en una època en què gravar en un estudi representava molta responsabilitat i tensió. D'aquelles sessions a l'Orfeó Gracienc, on els cantants havien de gravar sense poder moure's perquè el terra de fusta feia soroll al més mínim moviment, en van sortir les cançons més exitoses de l'artista. Discos que, escoltats avui, aguanten més que bé el pas del temps.

Devota d'Ella Fitzgerald i Sarah VaughanLuisita Tenor també va fer feines de subsistència en la indústria de la publicitat. Aprenia ràpid les melodies, de manera que la seva veu es va fer freqüent en molts anuncis (d'Avecrem a Coca-cola), gravats amb Manolo Terán, de Ràdio Barcelona, o amb els poderosos Algueró

Amb 27 anys, encara amb més futur que passat artístic, Luisita Tenor va retirar-se. Què hagués passat si no s'hagués retirat tant jove i hagués pogut gravar en èpoques de més mitjans i recursos? Això no ho podrem saber mai. Ens queden, per sort, un grapat de grans interpretacions.

Enzo Lupo y su saxo de oro (1973-1976) Alter ego de Rafael Grimal

El saxofonista que mai no va existir

Els solistes 'ficticis' dels anys setanta, al Club Trébol de Ràdio 4

El Club Trébol d'aquest 21 de desembre repassa la biografia d'un músic que mai no va existir: Enzo Lupo y su saxo de oro, que va vendre grans quantitats de discos per a Belter entre el 1973 i el 1976, El músic real que hi havia al darrera, Rafael Grimal, recordarà al programa aquells temps peculiars de la indústria.

Rafael Grimal Olmos 'el Cubanito', nascut el 1945 a l'Havana, fill de família catalana, va arribar a Barcelona a principis dels seixanta, i va desenvolupar una llarga i fructífera carrera com a músic en diversos vessants. Per exemple, va arribar a dirigir la Banda Municipal de Barcelona. Ara, un dels episodis menys coneguts d'aquest músic transversal va ser el que el va dur a gravar el saxo alt en uns misteriosos i exitosos discos que signava Enzo Lupo y su saxo de oro, per al segell Belter.

Mentre altres músics, com ara Rudy VenturaAlfred Domènech o Francesc Burrull feien encàrrecs similars de música instrumental, però signant amb el seu nom, Enzo Lupo era en realitat un nom fictici, sota el qual s'amagava el virtuosisme del saxo de Grimal. A Madrid, es va produir una operació similar.  Eren discos de música comercial signats per un altre destacat saxofonista, Pedro Iturralde que no s'amagava sota cap pseudònim exòtic.

Va ser el resultat d'una època en què els solistes tocàvem melodies molt populars, èxits de l'estiu, temes curts i ballables, etc.-explica Rafel Grimal-Enzo Lupo-. Se'm va proposar fer això des de la casa Belter, i molts altres músics feien el mateix; covers de piano, de saxo alt... Eren gravacions que per a les discogràfiques representaven poques despeses i molts ingressos. Ara bé, tot i tractar-se de covers, aquests músics de sessió no s'estaven de mirar d'esplaiar-se i introduir, en la mesura del possible, elements jazzístics o petites improvisacions. Això sí, sense anar-te'n gaire de la línia que et marcaven, recorda Grimal-Lupo.
 

Guitarres a Barcelona

Víctor Cortina i el projecte 12x6, al Club Trébol de Ràdio 4

Amb l'àlbum 12x6 (Segell Microscopi, 2019), destacats guitarristes d'àmbits diversos fan un triple homenatge: a la guitarra, a la ciutat de Barcelona i al guitarrista i arranjador Fernando Alonso. Al Club Trébol en parlem amb l'impulsor del projecte, Víctor Cortina.  
Miquel Llobet

Al voltant de la tasca de Fernando Alonso (guitarrista, recuperador del llegat de Miquel Llobet, arranjador i activista de la guitarra a Barcelona), Víctor Cortina (músic que va ser, per exemple, una de les tres guitarres de la banda laietana Secta Sònica) ha anat donant forma a un projecte que ha acabat convertint-se en un bon aparador del que és, i ha estat, la tradició guitarrística a Barcelona, de l'època del gran Ferran Sor al present en què brillen Toti SolerFeliu GasullPedro Javier GonzálezMario MasMarta RoblesPau FigueresErnest Martínez... passant per baules imprescindibles com les del citat Llobet o el seu mestre, Francesc Tàrrega.

De tota aquesta història en parla Víctor Cortina al programa Club Trébol d'aquest 14 de desembre, en una conversa a dues veus i sis cordes amanida amb algunes de les peces que s'inclouen en l'àlbum 12x6: peces conegudíssimes, provinents de camps diversos (les bandes sonores, la cobla, la clàssica, el bolero...) arranjades per a guitarra clàssica per Fernando Alonso (qui, per cert, a banda de tot el que hem dit abans, també canta tangos, i molt bé...).
 

Pedro Javier González, guitarrista barceloní

Una guitarra al servei de la música

Aquest dissabte 7 de desembre visita el Club Trébol de Ràdio 4 un guitarrista transversal molt lligat a l'escena barcelonina. Ha acompanyat a grans veus i ha format part de grups arxipopulars, però des de fa poc més de deu anys s'ha concentrat en el seu instrument. És Pedro Javier González.
Pedro Javier González Foto: Arxiu del músic

Pedro Javier González (Barcelona, 1962) va començar a aficionar-se a la guitarra quan la seva família materna, que eren fusters i els agradava molt la música, es feien ells mateixos els instruments. A la casa familiar de Molinicos, a la serra del Segura, va trobar la guitarra i va conèixer la música com 'un sistema de comunicació emocionant'.

En tornar a Barcelona, van comprar-li la seva primera guitarra i va posar-se a aprendre, i també a actuar fent duo amb Pepe Camacho o acompanyant el cantant de Mataró Genís Mayola. També tocaven al carrer, i allà va ser on els va escoltar la germana de Toti Soler, que els va posar en contacte amb aquest gran guitarrista, amb el qual Pedro Javier González va tocar durant quatre anys.

Un altre gran pas en la seva carrera va ser el que va dur-lo a formar part durant una dècada del grup de pop-rock El Último de la Fila, i, posteriorment, encara deu anys més amb el cantant d'aquest grup quan va iniciar la seva carrera en solitari, Manolo García. En paral·lel, però, Pedro Javier no es va quedar quiet: va gravar una sèrie de discos amb versions guitarrístiques de clàssics del pop-rock internacional, va publicar discos amb peces pròpies, va muntar un trio ben compenetrat amb el percussionista Roger Blàvia i Toni Terré, va continuar amb la seva passió per la feina de músic d'estudi i va participar també en alguns discos de Joan Manuel Serrat. Fins que va arribar un punt en què va deixar aparcar una mica tota aquesta activitat per concentrar-se en l'aprenentatge al més profund possible del seu instrument. De totes aquestes experiències en parlarà Pedro Javier González aquest dissabte 7 de desembre al programa Club Trébol de Ràdio 4. 

 

Ricard Roda, saxo i més

Saxos, clarinets i bigotis pintats

La música i la vida de Ricard Roda, al Club Trébol

El Club Trébol de Ràdio 4 recupera aquest dissabte dels seus arxius la música, les paraules i els testimonis de la vida de Ricard Roda, saxofonista barceloní amb un carisma especial i una llarga carrera que va abarcar l'era de les grans orquestres, l'escena Laietana i alguns dels millors grups del jazz català.
Ricard Roda i el seu estimat saxo, en dos moments de la seva vida Foto: Arxiu Jordi Roura / Juan Miguel Morales

Ricard Roda va néixer a Barcelona el 13 de novembre 1933. El seu pare ja era un bon afeccionat a la música, i tocava amb una d'aquelles orquestres de la ciutat denominades 'de domingueros'. En Ricard va fer la carrera de clarinet amb el mestre Joan Vives al Conservatori Municipal de Barcelona, i ben aviat va esdevenir músic professional. Ell mateix recorda la seva primera feina: "Vaig començar a treballar als 13 anys, cobrant catorze pessetes tocant el clarinet en un ballet, per recomanació del mestre Vives".

Però la seva passió és el jazz, i el 1947, amb catorze anys, s'integra al nou grup Jam Session que es forma al Hot Club de Barcelona. Aprendrà molt amb el saxofonista nordamericà Don Byass, que a finals dels quaranta orquestra de Lluís Rovira, i que li ensenyarà sobretot a respirar amb l'instrument. Poc després, amb quinze anys, entra en un altre grup de jazz, l'Orquesta Crazy Boys, que pren el relleu del grup Muchachos Locos a la Sala Rialto de Barcelona.

La formació era bàsicament la mateixa que la de Jam Session, amb la incorporació de Lleó Borrell al piano. El seu repertori es basava en el swing i els ballables de Glenn MillerXavier Gugat... però incorporaven també improvisacions jazzístiques. Roda, amb 15 anys, explicava que es va arribar a pintar un bigoti fals perquè el deixessin entrar a treballar en algun local, com ara l'elegant Monterrey del Turó Park. El 1949, Roda i els seus companys van passar els exigents examens del Sindicat Vertical de Músics. Ho van fer fàcilment, donada la seva formació clàssica. Aquells eren anys en què molts locals tenien dues orquestres pròpies, i també s'organitzaven jam sessions com les de la sala Oasis, al carrer Canuda. 

El 1950, Jaime Camino arriba a la ciutat per actuar a la sala Rigat amb músics nordamericans i cubans. Però aviat té problemes amb els seus músics i aviat pensa en muntar una orquestra nova, i recluta els joves integrants de Jam Session. Van debuten a La Buena Sombra, prop de la  Rambla, i també van animar el Novedades, al carrer Casp. Després anirien a Madrid, on Ricard Roda té el mèrit d'haver tocat i dirigit la primera Orquestra de Ràdio Telesivió Espanyola.

A mitjans dels anys cinquanta, Roda serà integrant entre altres del quintet de Tete Montoliu (amb el qual grava un parell de discos pioners, el 1958), i també tindrà l'oportunitat de tocar al costat d'estrelles com Gerry Mulligan i Dizzie Gillespie. Quan ja han passat de moda les grans orquestres, s'integra en la segona formació del Latin Combo, on havien de fer molts papers (allà, Roda va arribar a cantar rock and roll). El 1969, participa en una altra gravació emblemàtica, Nits de jazz al Jamboree, amb Ricard Miralles al piano.

Als anys setanta, amb la irrupció de la Música Laietana a l'entorn de la sala Zeleste, Roda estableix vincles amb una generació molt més jove, la de Xavier Batllés i Víctor Amman, i és així com entrarà a l'Orquestra Mirasol i participarà al disc Salsa Catalana (Edigsa, 1973). Aquells van ser uns temps en què va conviure amb dos públics diferents, el del Jamboree i el de Zeleste.

Va dedicar-se a la docència i va encapçalar un grup de saxofonistes singular, Roda de Saxos. Però és que el saxo i el clarinet de Ricard Roda també han deixat emprempta en el món de la cançó (SerratLlachNúria FeliuMarina RossellMaria del Mar BonetLa TrincaDyango...), així com amb l'OBC, la Banda Municipal de Barcelona, l'Orquestra del Teatre Lliure... i també amb la llegendària Joséphine Baker, quan aquesta va actuar a la sala Emporium del Carrer Muntaner.
 
Totes aquestes vivències, a més d'alguna perla històrica com una de les primeres gravacions de Roda, una versió de "Na cadença do samba" estampada en una placa de 78 rpm amb el cantant Miguelito Valdés, protagonitzen aquest episodi del Club Trébol a Ràdio 4.
 
Escolteu-lo complet a aquest enllaç:

Grups vocals dels 70's i 80's

Veus de filigrana a la Barcelona pop

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, van proliferar a Barcelona una sèrie de grups vocals de música moderna. Amb els recursos tècnics d'estudis com Perpiñá, Gema, Belter... aquestes formacions van deixar enregistraments notables. Ells protagonitzaran el Club Trébol d'aquest 17 de novembre.
Nubes Grises dels últims anys

El locutor barceloní Luis Arribas Castro, que des del magazine a Ràdio Joventut, Europa 64, ja havia promocionat un grup vocal com el Cuarteto Maranatha, fent sonar els seu repertori d'espirituals negres al costat de Los Sírex, els Beatles i els Rolling Stones, va continuar amb la promoció d'aquesta mena de formacions als anys setanta. Va ser així com va ajudar a projectar-se el conjunt Alicia y Nubes Grises, un trio que va ser molt popular a principis dels setanta i que va arribar a gravar en català la cançó de Jacint Verdaguer i Amadeu Vives "L'emigrant".  L'any 1978, ja com a Nubes Grises, sense Alicia, el trio va gravar el seu darrer disc, que incloïa una sofisticadíssima versió de "Granada", d'Agustín Lara.

També cap a finals dels setanta, el trio barceloní Santabárbara, format tres músics que sota el nom Época s'havien dedicat al rock dur, triomfava amb cançons especialment ensucrades com "Charly" i "Dama triste", sota la direcció artística d'Alfred Domènech. Els Santabárbara van desfer-se el 1984. En una línia igualment comercial i formant part de Belter, un altre grup barceloní, els Continuados, que primer van ser un quintet i després un trio, van donar-se a conèixer amb versions de cançons italianes com el "Torneró", que van adaptar el 1976.

I en català? Doncs el 1972, al voltant de les Germanes Ros, neix el sextet vocal Grup Estel. Músics com el mestre mallorquí Antoni Parera Fons o Joan Lluís Moraleda en va fer orquestracions vistoses, mentre que les gravacions les van dirigir destacats músics com Manel Camp. Per al segell Hispavox, van arribar a gravar set discos temàtics on s'atansaven, a la seva manera, a tota mena de repertoris, de les sardanes als boleros, i de les nadales a les versions de Joan Manuel Serrat. Coincidint amb el final del grup Estel, alguns dels seus integrants van formar Canela, que van seguir la mateixa línia als anys vuitanta, facturant discos de marcada vocació comercial i treballant també en la publicitat.  

 

 

 

 

 

 

Joan Díaz, pianista

Cobla, flamenc, poesia... i el que faci falta

Joan Díaz, aquest 26 d'octubre al Club Trébol de Ràdio 4

Des que va començar a guanyar els primers calerons tocant l'orgue electrònic en una pizzeria o anant a Burgos amb 17 anys com integrant d'una orquestra, Joan Díaz ha fet un fructífer camí. Aquest dissabte 26 d'octubre, parlarà d'aquesta trajectòria i de l'ofici de músic al programa Club Trébol de Ràdio 4. 
Joan Díaz Foto: Carles Roche

Ha fet sevillanes i bandes sonores. Ha tocat amb orquestres de ball, amb l'emblemàtic grup d'ska Skatalà, s'ha endinsat en el mon del jazz formant part de l'escuderia Fresh Sound i retent homenatges a figures com Bill Evans i Wayne Shorter. Juga amb les cançons tradicionals fent un duo de proximitat amb el seu amic Jordi Molina però també coordina produccions de prou envergadura i complicacions logístiques, com la que el va dur a arranjar i coordinar l'espectacle conjunt del guitarrista flamenc Niño Josele, la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i el trompetista sard Paolo Fresu, o la que més recentment l'ha dut a agafar el poemari Bestiari, de Josep Carner, i musicar-lo amb una pila de grans músics, en un projecte artístic i educatiu.

De totes aquestes aventures, i també de detalls significatius com els seu gust per un instrument aparentment senzill del qual en treu un gran partit, la melòdica, o del grup Newcat, on es fan combinant els instruments 'moderns' amb els tradicionals, en parlarà el pianista, compositor i arranjador Joan Díaz al programa Club Trébol d'aquest dissabte 26 d'octubre.

Conjunts universitaris de música moderna

Pioners del rock

Els grups universitaris barcelonins, al Club Trébol

El programa del 19 d'octubre s'endinsa en el món dels primers grups universitaris de Barcelona que, entre els darrers cinquanta i els primers seixanta, van convertir-se en els pioners de l'incipient rock. Los Pájaros LocosLos CatinosGolden Quarter, Los Gatos Negros... tots ells sonen en aquest programa especial del Club Trébol a Ràdio 4. 
Los Catinos 1961       Foto: Arxiu Jordi Roura

El rock va implantar-se a Catalunya, a finals dels anys cinquanta, a través dels grups universitaris i concursos de grups novells. Eren formacions integrades per joves entusiastes que versionaven èxits internacionals del twist, i alhora encara mantenien una forta influència dels combos italians -amb les balades de Pepino di Capri ocupant un lloc preferent- i dels ritmes ballables com el txa-txa-txà. Un referent d'aquesta escena eren Los Pájaros Locos, sorgits el 1956 a Premià de Mar com a Woody Walter. Poc després, el 1959, van guanyar el Festival de Conjuntos Universitarios Amateurs i van gravar el seu primer EP, ja com a Los Pájaros Locos. Començava així una carrera llarga i prolífica, del swing i la cançó italiana al twist, el txa-txa-txà i el madison. Van canviar de músics en diverses ocacions, però el període de més popularitat va ser aquell en què van tenir l'italià Piero Carando com a cantant italià.

Una altre grup important en aquest moviment va tenir una empenta important el 1961 al Teatre Calderón de Barcelona, en guanyar el Concurso de Grupos Universitarios, que organitzava el SEU. Eren Los Ticanos, que més tard es convertirien en Los Catinos, 'conjunto italo-español' i emblema de tots aquells conjunts que actuaven en col·legis majors i per la part alta de Barcelona. Los Catinos van gravar el seu primer disc el 1962, amb Vergara, i vant tenir força èxit amb una sonoritat de guitarres cristal·lines emmirallades en els Shadows, teclats senzills però elegants i la veu impostada del seu líder, Manolo Vehí. Feien moltes versions italianes, però també adaptaven èxits francesos com "Tous les garçons et les filles", de Françoise Hardy
1961 Los Catinos 3 blog
També van tenir molt d'èxit els Golden Quarter, que van guanyar el mateix concurs l'any 1962 i van publicar dos discos a Vergara amb versions d'èxits italians, nordamericans i llatinoamericans. I Los Gatos Negros, fitxats el mateix 1962 pel segell Belter, que van gravar una versió twist del conegut espiritual "When the Saints Go Marchin' In". Per la seva banda, Los Delta, també a Belter, comptaven amb tres vocalistes i van gravar "El pullover", mentre que Los Extraños, gravats per La Voz de su Amo, lluïen unes guitarres Gibson que pocs es podien permetre, una imatge impactant i un repertori on fins i tot hi cabia algun tema propi.
Los Extraños blog
El Conjunto Mangas Verdes tenien molt d'èxit versionant èxits de la cançó francesa, com ara "Perdóname amigo", manllevada de Johnny Halliday. Els primers Mustang tampoc no van escapar a aquest ambient afrancesat i van gravar en francès el "Hully Gully", al costat d'"El talismán", d'Elvis Presley. I en català, què sonava en aquesta escena dels primers conjunts moderns, previs a l'explosió dels Beatles? Doncs poca cosa, però alguna cosa hi havia: Els Xerracs, per exemple, que feien acurades versions de That's my desire (Jo vull això) un tema vocal de The Shadows.
El Xerracs blog
Tots ells sonen en aquest programa especial del Club Trébol a Ràdio 4, que podeu escoltar aquí.

Peret Reyes, 50 anys de rumbeta catalana

Una figura rumbera

Peret Reyes, al Club Trébol de Ràdio 4

Aquest dissabte 12 d'octubre visita el Club Trébol de Ràdio 4 un músic que du la rumba catalana a la sang. Peret Reyes, que va créixer al carrer de la Cera observant com animava les festes gitanes el seu avi, i que avui, després de més de cinquanta anys de carrera, és tota una autoritat en aquest mon.
Peret Reyes Foto: Arxiu del Taller de Músics

Peret Reyes és un músic del barri barceloní del Portal, un dels llocs de la ciutat on va néixer la rumba, i segurament, el que més artistes ha generat. Ell de fet, està emparentat amb la majoria. Els seus fills, Candeli i Toni Reyes, continuen la tradició musical i artística. El seu avi va ser el Toqui, un dels músics barcelonins que, abans que la rumba catalana existís més o menys tal i com la coneixem avui, van començar a assajar noves maneres de tocar la guitarra i abordar el repertori. El seu germà gran, Ramonet, va ser també una figura important i emblemàtica. I el Rei de la Rumba, Peret, va ser el seu padrí, li va ensenyar a tocar la guitarra i, anys després, quan Reyes tenia setze anys, el va fitxar com a bongosero i se'l va endur a tocar per tot el món.

La feina anònima i versatil a l'històric segell barceloní Belter; la participació en els primers anys d'un grup esplendorós com van ser Los Amaya; la trajectòria innovadora amb el grup Chipén -on feia duo amb Johnny Tarradellas- en els anys en què la rumba catalana travessava les seves hores més baixes, l'efímer ressorgir rumber als primers noranta de la ma d'un reaparegut Peret, la tornada a una rumba més acústica i orgànica amb els Papawa i els anys més recents, en què ha començat a publicar discos ja com a Peret Reyes, seran altres temes que l'emblemàtic artístic comentarà en aquesta extensa entrevista.



Veus femenines-1 (1924-1971)

Catorze clàssics ballables del segle XX

El Club Trébol fa una passejada per les grans veus femenines de la música popular catalana

El Club Trébol de Ràdio 4 d'aquest dissabte 5 d'octubre farà un passeig per grans veus femenines de la música popular catalana a través de catorze clàssics que han triomfat als teatres del Paral·lel, a les ràdios dels celoberts, als festivals i als envelats de poble. 
Pilar Alonso

El viatge arrencarà el 1924 amb "L'autobús", fox-trot en català popularitzat per la diva menorquina Pilar Alonso, i farà parades al 1932 (amb un altre fox-trot, "Sota el paraigua", cantat per Rosita Vernis), al 1941 (amb la celebèrrima i descarnada "Tatuaje", de la valenciana Concha Piquer), al 1942 (amb el swing orquestral de "Sucedió en abril", escrita per Manuel Palos i interpretada per la barcelonina Rina Celi, 'la primera vocalista hot de España'), al 1943 (amb el líric i bucòlic "La flor de la nieve", gravat per Lina Dalvi), al 1947 (amb Lolita Garrido, 'la núvia del swing' nascuda a Manises, anticipant-se en un any a l'arribada de la tele amb el mambo "La televisión"), al 1949 (amb "Maria Dolores" interpretada per la genial vilafranquina Gloria Laso), al 1953 (tornant a Lolita Garrido i la seva versió d'"El baiao de Anna", que Silvana Mangano va popularitzar a través de la pel·lícula Anna), al 1958 (amb Gloria Lasso triomfant a França amb el txa-txa-txà "Cachito"), al 1961 (amb la versió 'barcelonina' de l'eurovisiva "Nous les amoreux", a càrrec de la cantant Gelu, i una altra versió ieiè amb la mateixa artista, el "Dime por qué" del Dúo Dinámico, on Gelu es va doblar la pròpia veu), al 1964 (amb el "Tot el que sóc", de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, que Franciska va presentar al Festival de Mallorca), al 1965 (amb la "Poupée de Cire" de France Gall, versionada al català per Renata), al 1968 (amb la triomfant versió castellana que Lita Torelló va fer de la samba "Incendio en Rio" i, finalment al 1971, (amb Amparo Granados cantant "Aurora" al capdavant del trio Alicia y Nubes Grises).

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios