Abelard Roura (1916-2016), tècnic de ràdio i discos

  

El dia 23 de febrer de 2016, molt a prop de complir 100 anys, ens va deixar Abelard Roura, un dels pioners de la ràdio i la indústria discogràfica del país.  Era el meu pare i la relació de parentiu condiciona la seva inclusió en aquest blog al costat de músics famosos.  Seria una injustícia que no en parlés pel fet de ser el meu pare.  Ell, modestament, va contribuir a fer que rutllés la ràdio i la música gairebé sempre des de l'anonimat.  El dia del seu comiat, quan els músics van acabar de tocar El cant dels ocells a la cerimònia del tanatori, vaig interrompre el capellà per aclarir que aquesta cançó, ara tan coneguda, la va ajudar a divulgar ell publicant a principi dels anys 60 un disc petit de Pau Casals extret d'un concert que havia donat a la Casa Blanca davant del president dels EUA.  També va ser l'Abelard qui va restaurar unes cintes malmeses que tenia la família Alavedra amb l'Oratori del Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra que va publicar Discophon com a única versió autoritzada d'aquesta obra pels seus autors.

A Discophon hi va entrar a principi dels anys 60 i va fer-se càrrec dels estudis de gravació i el procés d'elaboració de masters.  Amb els músics Miguel Dochado,  JJ Umbert, Ricard Miralles, Jaume Miralles i els germans Albert i Narcís Vidal feien tot el procés de l'edició d'un disc.  Des de les maquetes fins la tramesa a la fàbrica d'Esplugues de les cintes master: Antonio Machín, les Hermanas Benítez, Raúl del Castillo, Moncho, Peret, Mina, Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Dos + Un, Ramon Calduch, entre d'altres.  Els anys 80 amb la sortida de discogràfiques de Barcelona i la mort de Francisco Sánchez Ortega, un dels propietaris de Discophon, van tancar portes i l'Abelard acabat de jubilar de la ràdio encara va continuar a Per-Son una editora de cassettes treballant una temporada.  Finalment, es va dedicar a la família i gaudir de la jubilació plena d'activitats a l'Universitat, viatges i associacions.

 Tot va començar l'any 1934 a Ràdio Associació de Catalunya on va entrar de cobrador de rebuts i va acabar com a responsable tècnic.

Retransmissió de la Volta Ciclista a Catalunya l'any 1936, amb mitjans completament artesanals.  Amb els equips tècnics dalt d'un camió i cròniques telefòniques des dels locutoris públics de cada poblet.

Antena de Ràdio Associació a Viladecans l'any 1937

  Des d'aquesta cara amagada de la ràdio, va ajudar a triomfar en Teodor Garriga i la Francina Boris els anys 30 a Ràdio Associació, a Joaquín Soler Serrano i els serials de José Joaquín Marroquí els anys 50 --l'era daurada de la ràdio-- a Luis Arribas Castro i Julio Costa els 60 ye-yés i els nous periodistes de la transició l'última etapa en que Radio España de Barcelona va esdevenir Cadena Catalana amb la família Rato.

L'Abelard va posar els micros Dralovitch de carbó pels mítings de Companys, La Pasionaria i Lerroux abans de la guerra, va retransmetre concursos des de tots els teatres de Barcelona amb l'equip de Soler Serrano a la postguerra, va muntar les emissores de Ràdio Lleida i Ràdio Girona per on s'escoltaven els gols d'en Kubala al camp de Les Corts i els festivals de conjunts que Arribas Castro muntava al Palau d'Esports i el Price i va seguir l'arribada del president Tarradellas a l'aeroport del Prat amb novíssims micros inalàmbrics que els companys d'altres emissores miraven, horroritzats, pensant que els havia caigut el cable.

D'aquesta feina tecnològica apassionant no se'n parla als llibres d'història però existeix  i els professionals saben de la seva importància.  L'Abelard va tenir el guardó més important que pot aconseguir un tècnic al país, l'ANTENA D'OR,

                

però, a més a més, va obtenir i volem que consti el respecte, la gratitud i l'admiració de tots aquells grans professionals de la ràdio que sí que són coneguts i surten als llibres d'història.

Als 50's amb els primers magnetòfons de cinta...

Als 70 amb Pepe Antequera a qui organitzava l'apartat tècnic de les retransmissions dels premis Los Olés de la canción en el temps de Cadena Catalana.

Fent de locutor al Salón de la Moda dels anys 50. 

Retransmissió de concerts al Palau de la Música Catalana els anys 40 amb el locutor Agustí Rafel.

Eren constants les col·laboracions amb Joaquín Soler Serrano que portava els seus programes cara al públic per tot Barcelona.  Aquí el podem veure amb l'Orquesta Rapsodas.

Soler Serrano, com es pot veure a la dedicatòria, sempre li va estar agraït per la seva labor.

També s'ha de destacar el treball als espais de teatre radiofònic i serials que dirigia José Joaquín Marroquí.  Aquí una foto de família amb tots els actors i els tècnics Andreu Aguilar i Abelard Roura.

L'Abelard amb José Joaquín Marroquí a un quiosc de les Rambles, sortint de l'emissora.

Marroquí, també sabia demostrar l'agraïment.

*************************************************************************************************

A principi dels anys 60 Francisco Sánchez Ortega, violinista i company de la ràdio li proposa ser responsable de la part tècnica d'una nova discogràfica Discophon.  Primer amb mitjans molt precaris i després anar creixent fins ser la seu de la marca americana CBS (Columbia).

En un estudi amb pocs mitjans, improvisava estratègies per aconseguir efectes moderns.  Alex y Los Findes volien fer sonar la guitarra amb distorsionador i no en tenien.  L'Abelard va fer a través de la taula que el grup sonés com The Spencer Davis Group.

    

Georgie Dann i el seu Casatchok l'any 1969 van batre rècords de venda a Discophon i a l'Abelard li va tocar, en nom de la discogràfica, entregar-li el Disc d'Or.

La família Alavedra va proposar l'edició d'El Pessebre de Pau Casals, l'única versió autoritzada pels propietaris dels drets, a Discophon i l'Abelard va haver de reconstruir les cintes malmeses pels anys.  Després de moltes jornades de feina, es va poder recuperar encara que no consta en cap crèdit de l'edició el seu nom en una  feina que va comportar una gran responsabilitat.

Va tenir ocasió de treballar en discos dels músics que admirava de jove com el saxo Salvador Font Mantequilla

 

 Tres estrelles cubanes que recordava amb simpatia i que va gravar: les Hermanas Benítez que van començar cinc, després van ser tres i, finalment, dos.  

Machín, Don Antonio, va passar diverses èpoques a Discophon i l'Abelard havia de processar tots els seus masters, alguns complicats com els dels àlbums que arranjava Ricard Miralles

 i Raúl del Castillo que va ser un artista molt curós en fer constar l'equip que enregistrava els seus discos i dels pocs que el va fer constar en els crèdits. 

*******************************************************************************************

El món de les sardanes és complicat.  Tenien la cobla La Principal de la Bisbal en el temps de Ricard Viladesau i després Conrad Saló.  Les relacions entre els "egos" dels músics no eren fàcils, les cobles no es podien gravar per pistes o canals separats.  Si es feia així, no sonava bé.  Amb dos micros Newman una mica lluny dels músics per a fer l'estèreo i gravant només una tirada de curts i una altra de llargs.  Després tota la feina era de l'Abelard amb la tisora i la cinta, copiant i enganxant les tirades per fer una sardana ben estructurada.  Si era el cas dels LP's de Sardanes balladores encara més laboriós.  Complicitat amb Ricard Viladesau el príncep de la tenora i Conrad Saló, el seu successor a la direcció de la Cobla Principal de La Bisbal i Joan Sirvent el tècnic d'Estudios Gema que era el millor "gravador" de sardanes. 

Manuel Cubedo era un destacat guitarrista clàssic que va enregistrar una col·lecció de discos EP a mitjans dels anys 60.  Era molt meticulós i enregistrava passatges molt curts en 8, 10 o més versions.  Després triava la que considerava més adient.  Aquesta feina d'enregistrar, muntatge i ajustar el so el va fer l'Abelard segons les instruccions de Manuel Cubedo.  Tota la feina es realitzava a la nit i matinada, durant setmanes.  La col·lecció va anar bé però, a l'acabar l'Abelard va estar un mes malalt de l'esforç. 

Des de la copla fins els flamencs històrics, van passar pel seu estudi. Sempre a hores intempestives de la nit, quan acabaven les actuacions. Amb Lolita Sevilla, el guitarrista Pepe Martínez i la Niña de la Puebla anaven a fer el ressopó i li donaven a conèixer el món de la música andalusa .

Va treballar amb els artistes de la rumbeta catalana des de La Chunguita i el Peret de la primera època fins El Noi, Chacho, Rumba 3, El Gitano Portugués, El Príncipe Gitano, etc . S'admirava d'haver enviat originals mono als Estats Units que la companyia CBS tornaven en estèreo electrònic, un fet insòlit al nostre país a finals dels anys 60.

I al 1968 va arribar Salvador Escamilla

Salvador Escamilla va muntar el segell DDC (Discos Discophon en Català) en els moments en què conduïa el programa Radioscope a Ràdio Barcelona i estava en contacte amb veterans i novells de la nova cançó.  Van produir nous valors com Miquel Cors i Dos+Un que havien de gravar maquetes i de vegades la producció definitiva a l'estudi del carrer Aragó.  Si la producció es feia a un altre estudi, l'Abelard havia de fer els acabats i masters.  Sovint era el confident dels artistes que sempre volien millor tracte del Sr. Ortega no gaire donat a fer dispendis econòmics i al que l'Abelard havia d'intercedir per aconseguir més orquestra o més hores de gravació.

 Amb Ramon Calduch, a qui admirava, va treballar a finals dels anys 70. Van fer quatre LP's dels que destacava Catalunya triomfant 

     

i Modernisme català, segons el propi Calduch, el millor disc de la seva carrera.        

A principi de la dècada dels 70, després de 20 anys de gires, Los Guacamayos van tornar a Barcelona i amb la idea d'actuar només  a sales del país i dedicar-se a la producció discogràfica.  Narcís i Albert Vidal van incorporar-se a l'equip de Discophon amb l'Abelard.  Anys daurats de grans àlbums de Moncho quan el Sr. Ortega ja havia desistit de fer-ne un rumbero que fes la competència a en Peret i reconeixia la seva gran vàlua pel bolero.  Enregistraments a Madrid, arranjadors de primera línea, Terenci Moix redactant portades, l'escultor X.Corberó, el pintor R.Llimós...  Abelard havia de coordinar la producció amb eines delicades i valuoses.

         

De tant en tant, arribava d'Alacant Emilio El Moro, carregat amb la seva guitarra.  Era un artista singular que venia moltíssims discos.  La seva parodia aflamencada s'aplicava als èxits del moment o a composicions que ell mateix feia sobre temes d'actualitat.  Podia entrar a l'estudi sense saber que gravaria i pel tècnic era un treball arriscat que sempre va sortir bé. 

Quan va guanyar el Festival de la Canción Mediterránea la cançó en català Se'n va anar, va haver de gestionar un enregistrament urgent de la cançó amb la cantant italiana Mina. Va ser a la matinada abans que Mina tornés a Itàlia.  Havia vingut per actuar al fi de festa però li va agradar la cançó i es va entestar en gravar-la en català.  Els músics els van haver d'anar reclutant per les sales de festa de Barcelona.  Va ser una aventura que va donar un bon resultat i anècdotes per explicar.

L'any 1969 va haver de treballar amb un dels musicòlegs catalans importants del segle XX, Enric Gispert, el director del grup de música antiga Ars Musicae i el responsable d'un nou segell discogràfic Inici que editaria, a través de Discophon, Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Va ser molt laboriós i es queixava sovint del rigor de treball de Gispert.  Després de tota una tarda enregistrant una cançó de Raimon a l'estudi, quan ja havien acabat i caminaven per agafar el metro al c/ Aragó, a Gispert se li acudia una idea per millorar la cançó i els feia tornar a l'estudi per fer una presa nova.  A l'arribar a casa sentíem pestes d'en Gispert i en Raimon.  L'endemà però, valorava el seu rigor.

A Discophon va treballar amb la música dels joves. El primer rock que es va fer a Espanya a principi dels 60 amb els valencians Los Milos

i el soul de finals dels 60 amb l'enèssima formació de Los Jóvenes. 

********************************************************************************

Els últims temps de Discophon a principi dels 80, l'Abelard amb el mestre Jaume Miralles se'n feien un tip de gravar havaneres al soterrani de l'empresa amb un magnetòfon de 4 pistes. Peix Fregit, Ventijol i altres formacions amb el compositor Ortega Monasterio publicaven els seus LP's en una època de ressorgiment de l'havanera.  

  Déu n'hi do quina feinada!  Val la pena que se sàpiga i se't reconegui.

Gràcies, Abelard.

         Vila de Gràcia,  11 setembre de 2016  (el dia que volies complir 100 anys)