Gilbert Bécaud i els nostres músics
Hem dedicat un espai de Club Trébol a François Silly, que era el nom autèntic de Gilbert Bécaud, nascut a Toulon l'any 1927 i mort a una barca de París, una peniche del riu Sena, on vivia luxosament, l'any 2001.
Bécaud va començar com a pianista. Va fer la carrera al Conservatori de Niça. En una gira acompanyant el cantant Jacques Pills als Estats Units, va quedar fascinat pel swing i el jazz que va adoptar per la seva pròpia producció. Escrivia cançons per Edith Piaf, André Claveau i altres artistes francesos dels anys 50.
El seu estil tan personal i ple de dramatisme va impressionar els artistes de casa nostra que van començar a versionar-lo. En català, el conjunt valencià Lluís Miquel i 4Z va adaptar Marie, Marie, la història d'un home que, des de la presó escriu una carta a la seva estimada. Lluís Miquel ha conservat aquesta cançó en el seu repertori i n'ha fet més d'una versió discogràfica.
Gilbert Bécaud va tenir molta acceptació a Catalunya on es feien versions de les seves cançons i les enregistraven artistes famosos. Una peça de Bécaud que va fer-se popular a la versió de Richard Anthony la va gravar en disc Emili Vendrell fill. Un encert, amb poc èxit de vendes.
Glòria Lasso diu al seu llibre de memòries Mes maris et les autres... (El meus marits i els altres), publicat l'any 1987 que Bécaud va compondre la cançó Et maintenant en una nit trista que van passar junts i en la que va decidir deixar França i establir-se a Mèxic. En la Guide du tube (Guia de l'èxit), un altre llibre publicat el mateix any 1987, els periodistes francesos Marc Toesca, Philippe Conrath i Remy Kolpa escriuen que el desengany amorós de l'actriu Elga Andersen, conegut per Bécaud en un vol París-Niça, va inspirar Bécaud quan Elga li va dir i ara què faré?- "et maintenant, que vais je faire?".
Sigui com sigui la cançó amb aire de Bolero de Ravel va ser i és un gran estandard i se n'ha fet versions de tota mena. N'hemprogramat tres que tenen a veure amb els nostres músics. Primera: Gelu en una versió molt diferent de la francesa, més aviat lleugera i d'aire italià. Segona: un duet d'excepció Josep Guardiola i Joan Manuel Serrat cantant junts en un disc dels anys 90 i l'última, una autèntica raresa: Mary Santpere cantant, sense fer broma, una versió catalana o es tradueix maintenant per mentrestant.
La producció de Bécaud als anys 70 continua sent molt bona i és un gran artista del music-hall però, com que les cançons ja no són tan comercials i els temps ha canviat les modes, ja no se'n fa tant de cas. Malgrat tot, cantautors espanyols de primera línea no l'obliden i Mari Trini versiona Je partirai.
Als anys 50 i 60, la majoria dels cantants francesos no simpatitzaven amb el regim de Franco ni les companyies veien que el mercat espanyol fos tan important pels seus projectes. Per aquesta raó ni Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Jean Ferrat i un llarg etcètera no actuaven habitualment a la TVE ni feien concerts a Barcelona. Fins i tot hi va haver una cançó francesa que demanava que no s'anés a Espanya a fer turisme perquè no hi havia llibertat "Je n'iré pas en Espagne l'anné qui vient".
En mig d'aquest panorama, hi havia dues excepcions destacades: Gilbert Bécaud i Charles Aznavour. Ells sí que actuaven, ens visitaven i fins i tot traduien al castellà les seves cançons. Possiblement també influia en aquesta actitud la possibilitat d'obrir-se al mercat de l'Amèrica llatina. Però en Bécaud era molt mediterrani, nascut a la Provença i va tenir una casa a Andratx, a l'illa de Mallorca.
Josep Guardiola va ser amic de tots dos i va compartir amb Bécaud i Aznavour moltes actuacions a TVE. Els dos francesos també eren molt amics i componien junts èxits com aquest Je t'attends que va gravar el seu amic català l'any 1963.
Lluís Miquel, al segle XXI va enregistrar una altra cançó de Bécaud relacionada amb Catalunya, L'absent. Aquest tema del seu lletrista habitual Louis Amade, un català del Rosselló, segons ressenyava el periodista Carles Sentís, s'havia escrit en honor de Melcior Font, un poeta català exilat a París que va ser secretari de Ventura Gasol, el conseller de la Generalitat Republicana.
Tornem a l'època més comercial de Gilbert Bécaud i la seva repercussió en la música nostra. Le jour ou la pluie viendra, de l'any 1958, va ser un ballable en la versió del conjunt de música moderna Los Pájaros Locos i una cançó poètica a la veu de Salvador Escamilla que la va gravar en català en un disc que mai no va aparèixer i de la que hem obtingut una còpia en acetat. L'enregistrament és tècnicament defectuós però té valor documental i Salvador Escamilla en fa una bona interpretació.
Acabem aquest programa de Club Trébol dedicat al cantant francès Gilbert Bécaud i la seva influència amb els nostres músics amb tres exemples d'una gran cançó: L'important c'est la rose. Primer sentirem la versió original de l'autor, després un excel·lent conjunt de música ballable de Manresa, Los Comodines que a mitjans dels 60 la feien en plan "du-duà" i, finalment, una creació en català de Dyango on, com ell sap fer, la carrega de dramatisme.
