Club Trébol

Llorenç Inglés, de Sant Antoni a Calcuta

El bateria protagonitza aquest 24 de juny el Club Trébol

Aquest diumenge 24 de juny, el programa Club Trébol de Ràdio 4 parlarà amb un dels grans músics de la música popular del segle passat a Catalunya, el bateria Llorenç Inglés, que va rodar el món com a músic i va ser també testimoni privilegiat de l'ambient musical a les sales barcelonines.

Llorenç Inglés. Foto: Arxiu Jordi Roura 

Llorenç Inglés Coma va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1925. A la família no hi havia tradició de músics, més enllà d'un oncle que va anar a l'Argentina als anys vint i va arribar a treballar amb Carlos Gardel, tot i que va acabar tornant arruïnat. Inglés va començar a estudiar diversos instruments al Conservatori del Liceu de Barcelona, però els va deixar tots per dedicar-se a la bateria; hi va tenir molt a veure un timbal que els seus pares, originaris del poble d'Alcanyís, tenien penjat en una paret a casa.

Molt vinculat a l'ambient musical del barri de Sant Antoni, entre els anys 1945 i 1947 Llorenç Inglés va actuar amb orquestres i grups de ball dels anomenats domingueros (músics amateurs que compaginaven la música amb altres professions) i a partir del 1948 va començar a tocar amb orquestres professionals. Eren els anys en què els grans referents mundials eren Glenn Miller, Duke Ellington, Benny Goodman... i a Barcelona, Bonet de San Pedro havia trencat motllos amb el seu swing de combos reduïts, generant una legió de seguidors, mentre que el jueu francès Bernard Hilda, des de la seva orquestra a l'hotel Ritz, introduïa la moda dels violins i els acordions.

Va ser precisament amb Bonet de San Pedro amb qui Inglés va deixar de ser un músic dominguero per esdevenir plenament professional: l'1 de juny de 1948 va tocar en el nou grup de l'estrella mallorquina al Saló Rio del carrer Floridablanca. A partir d'aleshores, i durant els anys quaranta i cinquanta, el bateria no va parar de recórrer món amb diversos combos i orquestres: Portugal (on va coincidir amb Henry Salvador), Alemanya, Escandinàvia, el Líban (al Casino Aley), Pèrsia (a l'hotel Palace de Teheran, on també va tocar per al Xà), l'Iraq (al cabaret Abdulla's), l'Índia (al restaurant italià Firpo's de Calcuta)... i també a les moltíssimes sales que animaven la vida nocturna de Barcelona: la Rosaleda, el Cortijo i els Tres Molinos, el Ritz... i a la part baixa i més canalla, el Panam's, el Tabú, el New York, el Jamboree...  

A partir del 1969 Llorenç Inglés va deixar les actuacions per dedicar-se a fer d'agent d'espectacles.

 
Llorenç Inglés. Foto: Arxiu Jordi Roura

Acordions a la música moderna

Virtuosos i no sempre ben vistos

Especial acordionistes a Club Trébol

El Club Trébol del passat 17 de juny va ser especial, perquè va dedicar-se íntegrament a un grapat de grans acordionistes del segle passat. No sempre van estar ben considerats en els àmbits més acadèmics i convencionals, però van ser grans solistes, i també acompanyants de grans veus, de Gardel a Ovidi. 

Serramont tocant en una pel·lícula als anys quaranta Foto: Arxiu família Martí Montserrat

El passeig acordionístic d'aquest episodi del Club Trébol comença als anys trenta amb Martí Montserrat i Guillemat, nascut l'any 1906 a El Morell i conegut artísticament com Serramont. 

Serramont va començar a tocar amb un diatònic, però aviat es va passar a l'acordió piano i va muntar una orquestra musette que va passejar per Europa fins el 1939. Era un bon músic que havia escrit i ensenyat l'ofici a algú tan important com el cantant de tangos Carlos Gardel, amb qui havia treballat al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Durant la Guerra Civil, Serramont va estar actuant per Europa, però en tornar li va caure el món a sobre: camps de concentració, malaties i problemes. Sortosament, a final dels anys quaranta va començar a treballar altra vegada. Fins i tot va aparèixer tocant l'acordió en alguns films d'Ignacio F. Iquino, rodats a Barcelona. A més, amb el seu conjunt treballava a les principals sales de festa de Barcelona, on va coincidir a l'escenari amb artistes molt més joves com Josep Guardiola i Rudy Ventura.

Frank Dubé és un altre dels grans acordionistes del segle passat a Barcelona. Artista polifacètic i xouman encara en actiu que als anys cinquanta ja era un elegant acordionista i músic de carrera. Format amb Pepita Sellés, la mesura del seu bon gust la dóna, per exemple, el solo jazzístic que va afegir a la seva versió de la banda sonora de Mon oncle, el cèlebre film de Jacques Tati. I també és seu, tot i que no es va acreditar, el solo de la cançó "L'encís d'Andorra", amb què Emili Vendrell Fill va vèncer el I Festival de Cançó d'Andorra.

Un altre nom de pes en la història de l'acordió a Barcelona, Jean Freber, va formar part de l'orquesra del violinista jueu francès Bernard Hilda, que recollia músics refugiats provinents de la França ocupada i actuava entre espies a l'Hotel Ritz durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Freber va deixar de banda la seva habilitat amb el musette francès per interpretar ballables amb swing i petites improvisacions jazzístiques. Un altre gran músic, Jesús Peyrón Moreno, líder de Jesús Moreno y su orquesta, es presentava abans de res com a trombonista, però també tocava el contrabaix, el vibràfon, el piano i l'acordió. I amb aquest darrer instument va arribar a acompanyar la gran Édith Piaf.

A Catalunya hi ha hagut acordionistes de prestigi internacional com Pepita Sellés, mencionada anteriorment; la seva filla Pepita Perelló, que va continuar la seva tasca al capdavant de l'Orquestra de Cambra d'Acordions de Barcelona, i Joaquín Gomar, que a més de guanyar diversos premis importants, va enregistrar dos discos a La Voz de su Amo a finals dels anys 50. 
 
Els conjunts i el rock
A finals dels 50, quan va arribar a Barcelona la moda dels conjunts universitaris de música moderna, l'acordió va servir per substituir amb la seva versatilitat les seccions de saxos i metalls. Exemples d'aquest ús de l'instrument poden trobar-se en els conjunts Catch as can, una llegenda dels primers concursos universitaris de conjunts moderns a Barcelona, i Los Pájaros Locos.

 

L'arribada del rock i l'electrificació massiva en instruments com els teclats van suposar en definitiva tot un canvi de paradigma en la música popular. L'acordió perd presència, però també s'adapta als nous temps i s'aplica en propostes innovadores, com ara les de Maurici Vilavecchia i la seva música de contraband en grups com Casavella i Vox Populi, o Conrad Setó, que va dotar d'una extraordinària calidesa l'adaptació que Ovidi Montllor va fer del poema "M'aclame a tu", de Vicent Andrés Estellés.