Club Trébol

Cançons del món Algueró

Una nissaga musical barcelonina

Les cançons dels Algueró, aquest dissabte 24 de novembre al Club Trébol

Poques nissagues han tingut una presència tan continuada a la Barcelona musical del segle passat com els Algueró. Aquest dissabte 24 de novembre, el Club Trébol de Ràdio 4 emetrà el primer d'una sèrie de programes sobre aquesta família de músics lligats a les orquestres, les cançons d'èxit i el cinema.

August Algueró, al festival d'Eurovisió

Amb tota seguretat, el més conegut de tota la família va ser August Algueró i Dasca, pianista i compositor notable nascut a Barcelona el 1934 i mort a Torremolinos el 2011. Amb menys de vint anys ja dirigia orquestres, i seves són cançons tan celebèrrimes com "La chica ye-yé", de Concha Velasco, "Penélope", de Joan Manuel Serrat, "Noelia", de Nino Bravo, o "Mare Nostrum" de les Hermanas Serrano i "Tómbola", de Marisol. També va triomfar en molts dels festivals que van celebrar-se entre finals dels cinquanta i finals dels seixanta. El 1961, per exemple, va triomfar a Benidorm amb el tema "Enamorada", que Salvador Escamilla va gravar en català sense arribar-la a publicar mai. Aquesta gravació inèdita d'"Enamorada" serà una de les cançons que sonaran al programa Club Trébol. L'any següent, el 1962, hi va haver un escàndol amb la peça "Nubes de colores", que va interpretar l'excel·lent Josep Guardiola i que va ser declarada guanyadora del IV Festival de la Cançó del Mediterrani, per després ser anul·lada per les sospites de frau.
 

La llista de cançons que va signar Algueró és pràcticament infinita. El 1958 ja consta com a compositor de "Niña Isabel", una peça per al musical del Paral·lel Sueños de Viena amb lletra d'Artur Kaps, el director de la companyia. El 1959, Las Hermanas Serrano van gravar la seva composició "Sant Valentí" en el que es considera primer disc de música lleugera en català després de la Guerra Civil)  L'any 1963 va escriure "Bossa nova junto a tí” per a Salomé. Quan aquesta va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània amb Raimon i el "Se'n va anar", va gravar l'EP corresponent amb una adaptació al català, traduïda com “Bossa nova tu ets per mi”.

 

El pare d'August Algueró i Dasca, August Algueró i Algueró (1906-1992), també havia estat pianista i director d'orquestres, a més de crear l'editorial de partitures Canciones del Mundo. Als anys quaranta va gravar cançons pintoresques en català com ara "Fem l'arròs" i també de ballables de moda com el swing "Mamá qué voy a hacer", el corrido "¡Oh! señor Colón" o el fox-rumba "Eterna enamorda" (del 1942). I va treballar molt en els espectacles de revista que la companyia d'Els Vienesos produïen al Paral·lel.

El pare d'August Algueró Algueró també era músic i va arribar a acompanyar al piano una de les principals figures de la música popular de la primera meitat del segle XX: Raquel Meller. Però d'això ja se'n parlarà en propers programes de Club Trébol.

 

Kitflus-Josep Mas Portet

Pianos, rhodes, hammonds i minimoogs

Kitflus, aquest 17 de novembre al Club Trébol

Es diu Josep Mas Portet, però tothom el coneix com a Kitflus. Aquest pianista i productor de llarga trajectòria, de Tony Ronald a Joan Manuel Serrat, passant per Iceberg i Pegasus, serà el protagonista del pograma Club Trébol a Ràdio 4 aquest dissabte 17 de novembre.

Kitflus

Ja de ben jove, Josep Mas Portet 'Kitflus' (Mollet del Vallès, 1954) va mostrar bones aptituds per la música. A banda de començar a estudiar-la amb sis anys, als 13 anys amb Los Estoicos, ja tocava un orgue Farfisa, el cobejat instrument italià. Eren una banda dedicada al soul i a versionar estrelles del gènere com Otis Redding i Wilson Pickett. Poc després vindria el somni dels teclistes l'orgue Hammond, en eles experiències com Cuarto Mundo i, als setze anys, gràcies al prescriptiu permís patern, va poder entrar a tocar amb l'orquestra de Frank Dubé al cabaret Emporium del carrer Muntaner de Barcelona. 

D'allà faria un salt important en incorporar-se al grup de Tony Ronald, on va poder tocar un dels dos únics sintetitzadors Mini-Moog que corrien aleshores per l'Estat Espanyol (l'altre era el de Teddy Bautista amb Los Canarios). Va ser tocant amb Tony Ronald quan li van començar a dir Kitflus i quan va fer pinya amb el grup de músics que poc després formarien Iceberg, banda de jazz-rock que va durar cinc anys i va gravar cinc discos.

Eren anys de canvis ràpids i sense saber ben bé perquè, Iceberg es va dissoldre al cap de cinc anys i cinc discos. Al cap d'un temps amb en Max, el seu company i amic van fer néixer Pegasus, un grup que, amb intermitències, arriba fins els nostres dies. Max Sunyer, Santi Arisa i Rafael Escoté són els protagonistes d'aquesta nova aventura de Kitflus, que no ha parat de provar teclats i endinsar-se en noves textures i sonoritats.

Als anys vuitanta, en paral·lel amb Pegasus, Kitflus esdevé col·laborador habitual de Joan Manuel Serrat (amb qui es coneixien des del 1973, de fet el cantautor va recolzar econòmicament el projecte Iceberg). La relació amb Serrat ha tingut diverses etapes i facetes (teclista, arranjador, productor) i dura fins ara. Segurament, el projecte més intens en aquesta relació ha estat la direcció musical de Banda sonora d'un temps d'un país, el concert i doble disc que Serrat va fer el 1996 com homenatge a la Nova Cançó. 

Una altra producció d'altura és No se pué aguantar (Rumbasa, 1991), que va ser el primer disc de Peret després dels anys de culte evangèlic, i que van anar a gravar a l'estudi londinenc de Peter Gabriel. Sintonies televisives i bandes sonores han estat també altres ocupacions habituals de Kitflus, així com petits grups de caire més jazzístic amb companys com Roger Blàvia, Ricard Miralles, Manel Camp...

Kitflus lamenta haver perdut bona part de l'arsenal de teclats i sintetitzadors que ha anat tocant al llarg dels anys. "Encara en tinc molts, però m'agradaria conservar tots els instruments de cada època. Ara ja hi ha molta cosa virtual...", explica. 

 

 

 

 

 

Italians en català 1963-1967

Canzone nostra

Les versions catalanes gravades per grans figures italianes entre 1963 i 1967, al Club Trébol

L'italià i el català són llengües properes, no és cap secret. En el camp de la cançó, hi va haver un període d'especial intensitat, entre 1963 i 1967, pel que fa a les adaptacions en català gravades per grans estrelles italianes. Totes elles cantaran aquest 3 de novembre al Club Trébol de Ràdio 4.

Rita Pavone, retratada per Horacio Seguí en un EP del 1967 per al segell RCA. Foto: Arxiu Jordi Roura 

La influència dels petits combos italians en l'escena catalana a final dels anys cinquanta i els primers seixanta va ser poderosa. Els repertoris de Renato Carosone i Marino Marini marcaven la pauta, però a partir del 1962 les preferències del públic es van anar desplaçant cap als grans cantants melòdics... i el 1963 Mina va gravar la cançó "Se'n va anar". Tot i que li havien preparat la traducció castellana, ella va voler interpretar la versió original, de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, tal com l'havien cantat Raimon i Salomé en el seu triomf al Festival de la Cançó Mediterrània d'aquell any. I va ser el mateix lletrista, Josep Maria Andreu, qui va assessorar la Tigresa de Cremona en la pronunciació.

Dos anys després, un directiu de la RCA italiana va decidir que Rita Pavone, Jimmy Fontana, Gianni Morandi i Donatella Moretti gravarien versions dels seus grans èxits en català. Els quatre artistes més coneguts de la companyia eren en aquells anys èxits de vendes a mitja Europa. Pavone era tota simpatia, força i ritme; en català, va gravar "Ell", una peça que poc després també cantaria Nuri Santamaria i, molts anys després, Angelina i els Moderns. Per la seva banda, Morandi no parava de sonar a la ràdio en aquells anys; en català, va gravar "Si no et tingués ja mai més".

Pel que fa a Jimmy Fontana, va ser un dels primers italians a participar al Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona, i per a l'RCA va gravar una versió en català d'"Il mondo", l'èxit que el va fer popular arreu del món. Dels quatre artistes que la RCA va llançar en català, la locutora de la RAI i cantant Donatella Moretti era la menys coneguda, però la seva adaptació, "T'he vist com sorties", era una balada d'un gran lirisme que va suposar tot un descobriment per a bona part del públic català.

 
Jimmy Fontana i Donatella Moretti, en un senzill compartit el 1965 a RCA. Foto: Arxiu Jordi Roura

El 1965 també va participar al Festival de la Cançó Mediterrània el cantant de Burano Pino Donaggio. Hi va presentar "Si ciama Maria", una cançó que també va defensar al festival Tony Dallara. La peça italiana va empatar al primer lloc amb una cançó grega. El presentador del festival, Federico Gallo, va improvisar un desempat i va guanyar Grècia. Però "Si ciama Maria" es va fer molt popular, i Donaggio la va gravar en un EP per a La Voz de Su Amo, conjuntament amb tres més dels seus èxits adaptats al català. Dallara també va gravar "Si ciama Maria" en un senzill de Belter que a la cara B incorporava una adaptació al català del seu èxit "Norma". 

El malaurat Luigi Tenco també va tenir relació amb música en català. De fet, l'últim que va gravar abans de suicidar-se va ser l'adaptació catalana del seu "Ciao amore", amb lletra de Josep Maria Andreu, per al segell RCA.

Totes aquestes cançons, i algunes més, sonaran en un programa especial al Club Trébol de Ràdio 4, aquest dissabte 3 de novembre. El Club Trébol va ser un local de Barcelona on, als anys quaranta, van conviure músics catalans de generacions d'abans i després de la Guerra Civil. Per això dona nom a un programa que repassa les trajectòries, la vida i l'obra de destacats músics dels segles XX i XXI. S'emet a Ràdio 4 els dissabtes de 18 a 19 h i els dilluns a la mitjanit, i també pot escoltar-se a la xarxa o descarregar-se com a podcast. 

  
L'EP de Mina amb la versió de "Se'n va anar" Foto: Arxiu Jordi Roura