Kitflus-Josep Mas Portet
Pianos, rhodes, hammonds i minimoogs
Kitflus, aquest 17 de novembre al Club Trébol
Es diu Josep Mas Portet, però tothom el coneix com a Kitflus. Aquest pianista i productor de llarga trajectòria, de Tony Ronald a Joan Manuel Serrat, passant per Iceberg i Pegasus, serà el protagonista del pograma Club Trébol a Ràdio 4 aquest dissabte 17 de novembre.
Kitflus
Ja de ben jove, Josep Mas Portet 'Kitflus' (Mollet del Vallès, 1954) va mostrar bones aptituds per la música. A banda de començar a estudiar-la amb sis anys, als 13 anys amb Los Estoicos, ja tocava un orgue Farfisa, el cobejat instrument italià. Eren una banda dedicada al soul i a versionar estrelles del gènere com Otis Redding i Wilson Pickett. Poc després vindria el somni dels teclistes l'orgue Hammond, en eles experiències com Cuarto Mundo i, als setze anys, gràcies al prescriptiu permís patern, va poder entrar a tocar amb l'orquestra de Frank Dubé al cabaret Emporium del carrer Muntaner de Barcelona.
D'allà faria un salt important en incorporar-se al grup de Tony Ronald, on va poder tocar un dels dos únics sintetitzadors Mini-Moog que corrien aleshores per l'Estat Espanyol (l'altre era el de Teddy Bautista amb Los Canarios). Va ser tocant amb Tony Ronald quan li van començar a dir Kitflus i quan va fer pinya amb el grup de músics que poc després formarien Iceberg, banda de jazz-rock que va durar cinc anys i va gravar cinc discos.
Eren anys de canvis ràpids i sense saber ben bé perquè, Iceberg es va dissoldre al cap de cinc anys i cinc discos. Al cap d'un temps amb en Max, el seu company i amic van fer néixer Pegasus, un grup que, amb intermitències, arriba fins els nostres dies. Max Sunyer, Santi Arisa i Rafael Escoté són els protagonistes d'aquesta nova aventura de Kitflus, que no ha parat de provar teclats i endinsar-se en noves textures i sonoritats.
Als anys vuitanta, en paral·lel amb Pegasus, Kitflus esdevé col·laborador habitual de Joan Manuel Serrat (amb qui es coneixien des del 1973, de fet el cantautor va recolzar econòmicament el projecte Iceberg). La relació amb Serrat ha tingut diverses etapes i facetes (teclista, arranjador, productor) i dura fins ara. Segurament, el projecte més intens en aquesta relació ha estat la direcció musical de Banda sonora d'un temps d'un país, el concert i doble disc que Serrat va fer el 1996 com homenatge a la Nova Cançó.
Una altra producció d'altura és No se pué aguantar (Rumbasa, 1991), que va ser el primer disc de Peret després dels anys de culte evangèlic, i que van anar a gravar a l'estudi londinenc de Peter Gabriel. Sintonies televisives i bandes sonores han estat també altres ocupacions habituals de Kitflus, així com petits grups de caire més jazzístic amb companys com Roger Blàvia, Ricard Miralles, Manel Camp...
Kitflus lamenta haver perdut bona part de l'arsenal de teclats i sintetitzadors que ha anat tocant al llarg dels anys. "Encara en tinc molts, però m'agradaria conservar tots els instruments de cada època. Ara ja hi ha molta cosa virtual...", explica.
Ja de ben jove, Josep Mas Portet 'Kitflus' (Mollet del Vallès, 1954) va mostrar bones aptituds per la música. A banda de començar a estudiar-la amb sis anys, als 13 anys amb Los Estoicos, ja tocava un orgue Farfisa, el cobejat instrument italià. Eren una banda dedicada al soul i a versionar estrelles del gènere com Otis Redding i Wilson Pickett. Poc després vindria el somni dels teclistes l'orgue Hammond, en eles experiències com Cuarto Mundo i, als setze anys, gràcies al prescriptiu permís patern, va poder entrar a tocar amb l'orquestra de Frank Dubé al cabaret Emporium del carrer Muntaner de Barcelona.
D'allà faria un salt important en incorporar-se al grup de Tony Ronald, on va poder tocar un dels dos únics sintetitzadors Mini-Moog que corrien aleshores per l'Estat Espanyol (l'altre era el de Teddy Bautista amb Los Canarios). Va ser tocant amb Tony Ronald quan li van començar a dir Kitflus i quan va fer pinya amb el grup de músics que poc després formarien Iceberg, banda de jazz-rock que va durar cinc anys i va gravar cinc discos.
Eren anys de canvis ràpids i sense saber ben bé perquè, Iceberg es va dissoldre al cap de cinc anys i cinc discos. Al cap d'un temps amb en Max, el seu company i amic van fer néixer Pegasus, un grup que, amb intermitències, arriba fins els nostres dies. Max Sunyer, Santi Arisa i Rafael Escoté són els protagonistes d'aquesta nova aventura de Kitflus, que no ha parat de provar teclats i endinsar-se en noves textures i sonoritats.
Als anys vuitanta, en paral·lel amb Pegasus, Kitflus esdevé col·laborador habitual de Joan Manuel Serrat (amb qui es coneixien des del 1973, de fet el cantautor va recolzar econòmicament el projecte Iceberg). La relació amb Serrat ha tingut diverses etapes i facetes (teclista, arranjador, productor) i dura fins ara. Segurament, el projecte més intens en aquesta relació ha estat la direcció musical de Banda sonora d'un temps d'un país, el concert i doble disc que Serrat va fer el 1996 com homenatge a la Nova Cançó.
Una altra producció d'altura és No se pué aguantar (Rumbasa, 1991), que va ser el primer disc de Peret després dels anys de culte evangèlic, i que van anar a gravar a l'estudi londinenc de Peter Gabriel. Sintonies televisives i bandes sonores han estat també altres ocupacions habituals de Kitflus, així com petits grups de caire més jazzístic amb companys com Roger Blàvia, Ricard Miralles, Manel Camp...
Kitflus lamenta haver perdut bona part de l'arsenal de teclats i sintetitzadors que ha anat tocant al llarg dels anys. "Encara en tinc molts, però m'agradaria conservar tots els instruments de cada època. Ara ja hi ha molta cosa virtual...", explica.
0 Comentarios