Club Trébol

Les "Històries de músics" d'Antoni Mas

Sibarites i una mica grillats

Antoni Mas i els músics d’orquestra, al Club Trébol

Al llarg del segle passat, els músics d’orquestra van ser tot un tipus de professional amb tarannà propi. Antoni Mas, que ha abocat records i vivències de tot aquell món al llibre Històries de músics, en parlarà aquest dissabte 19 de gener al programa Club Trébol de Ràdio 4.

 
El pianista, compositor, director d’orquestra i promotor Antoni Mas és l'autor d'Històries de músics, un llibre on, a través d’anècdotes i vivències, retrata el món de les orquestres que feien ballar els pobles arreu de Catalunya, especialment en terres gironines.

 

Mas distingeix bàsicament dos tipus de músics d’orquestra: els antics i els moderns. I que és el que separaria els uns dels altres? Doncs l’aparició dels automòbils, que va provocar canvis profunds en la mobilitat i les condicions de feina de les orquestres. A partir de les seves vivències, Antoni Mas també distingeix entre els músics barcelonins, formats al Liceu o al Conservatori i amb una base teòrica molt més sòlida, i els gironins, molt més donats a la pràctica i el virtuosisme instrumental.

La Principal de la Bisbal 1928

 

Antoni Mas va començar als anys seixanta tocant el piano amb músics barcelonins a la costa, a Lloret de Mar, a locals com el Cortijo, la Masia, el 1900... Lloret va ser precisament la plataforma des d’on els músics ‘feien sindicat', és a dir, des d'on es coordinaven per anar a treballar en gires que sortien cap al nord, de França a Escandinàvia, on es podien guanyar més diners.

 

El músic de festa major era un personatge que patia molts estereotips, sovint justificats: bon vivant, amant de la broma, aventurer i eixalabrat... "Els músics de festa major havíem d’estar una mica grillats, sinó no haguéssim aguantat aquelles condicions: 200 bolos a l’any, sempre d'un poble a l'altre, sovint sense dormir...", recorda Antoni Mas, que també explica que un dels avantatges de seguir el circuit de les festes majors era que els bons àpats estaven assegurats.

    Amoga 1948

     
     Amoga 1957

 

Al llibre, Mas ha recollit una seixantena d’anècdotes vinculades a les orquestres i els seus integrants, músics d'ofici que podien esdevenir llegendes locals sense haver gravat cap disc i que havien de ser polivalents i tocar amb garanties més d’un instrument per adaptar-se a tots els terrenys: per exemple, el violí per al concert, el saxo per al ball i i el tible per a les sardanes.

Marina 1977

A través d’aquestes històries, l'autor fa tot un retrat de com funcionava aquell món i aquella forma de vida que s’ha esvaït amb els canvis socials i que ja no tornarà. Per això, va decidir agrupar les anècdotes temàticament, introduïnt també reflexions personals sobre cadascun dels temes: la son, la gana, la picaresca, els viatges...

 

Maravella 1961                                                                   Selvatana 1995 

Antoni Mas protagonitzarà el Club Trébol d’aquest 19 de gener, en un programa que estarà amanit a més amb èxits ballables de diverses orquestres-cobla i cobles-orquestra: Maravella, Costa Brava, Empordà Fusió, Amoga, la Selvatana, La Principal de la Bisbal, La Cobla Marina, Els Montgrins...

Dave Pybus, saxofonista

Groove i salero

Va créixer a Winnipeg, al mig del Canadà, en la que diuen que és la ciutat més freda del món. Però quan el 1974 va arribar a Barcelona va trobar-se amb el caliu laietà i va decidir quedar-se. El saxofonista Dave Pybus és el protagonista d'un nou episodi del ClubTrébol de Radio4.

Carles Benavent, Dave Pybus, Manel Joseph i Xavier Batllés, en un concert de l'Orquestra Plateria Foto: Juan Miguel Morales

Va començar a tocar saxos i clarinets amb pocs anys. Va anar creixent mentre tocava als primers grupets en plena era dels Beatles i els Rolling Stones i, ja com a professional, va integrar-se en el circuit dels bars de la seva ciutat. Però el destí el duria a un altre continent. El 1974, a través d'un amic català, el seu únic contacte a Europa viatja a Barcelona. I, casualitats de la vida, es troba amb els joves músics de l'Orquestra Mirasol, que en aquell moment buscaven algú per ocupar el lloc del saxofonista Ricard Roda, que no podia atendre els compromisos professionals del grup. 

Dave Pybus entre Víctor Amman i Xavier Batllès de l'Orquestra Mirasol al Canet Roc

Així comença la participació de Dave Pybus en l'efervescent escena de la Barcelona Laietana, amb grups, sovint de vida efímera, que bevien del jazz-rock de l'època, però també dels sons salsers de la Fania i de les més diverses tradicions i invents musicals.

Als anys vuitanta, Pybus continua col·laborant amb tota mena de projectes, del so sofisticat i ballable de la Factoria Musical que capitanejava Joan Albert Amargós a les cançons de Maria del Mar Bonet -per a la qual va gravar, de manera un xic imprevista, un solo de saxo soprano senzillament sensacional-. Aquesta és també l'època en què Pybus va focalitzant les seves propostes en el jazz, participant en projectes ambiciosos com el Transatlàntic Jazz Sextet i els Box Office. 

 

Després, ja als anys noranta, Princes of Time i Shamtime... fins arribar al segle XXI amb el que és el seu projecte plenament consolidat, el Pybus Groove Quartet, en què exprimeix a fons la seva passió per les músiques negres al costat de Toni Saigi 'Chupi'(teclats), Jules Bikoko (contrabaix) i Caspar St. Charles (bateria).

Joan Barcons i les seves orquestres

De Manolo Escobar a la Royal Philharmonic

Joan Barcons i la discogràfica barcelonina Belter, al Club Trébol

Després de recordar la vida i els boleros de Moncho la setmana passada, aquest dissabte 5 de gener al Club Trébol de Radio 4 es recuperarà el programa dedicat a Joan Barcons, arranjador durant vint anys (sovint amagat sota mil i un pseudònims) de l'emblemàtic segell discogràfic barceloní Belter.

Diverses portades de la discogràfica Belter 

Joan Barcons i Moreno va néixer el 10 de febrer 1942 a Barcelona. De ben petit va començar a estudiar música, especialment amb el seu instrument preferit, l'oboè, que és per ell el que millor pot reproduir la veu humana.

 

Després d'acabar la carrera d'oboè i piano al Conservatori, les necessitats econòmiques van dur-lo dels somnis de la música clàssica a la pràctica professional en els camps del jazz i de la música de ball. Va començar a tocar a la sala Jamboree tot i que no tenia l'edat legal suficient per a fer-ho. Allà va conèixer, entre altres, a Tete Montoliu.
 

L'any 1961, l'oportunitat de fer els arranjaments per al primer disc del cantant lleidatà Santi Palau li van obrir les portes a la feina com arranjador, molt més estable que no pas la de músic de clubs nocturns, al segell discogràfic Belter. Ràpidament va esdevenir el director musical d'aquesta discogràfica, prenent el relleu del mestre Casas Augé, i allà va estar-s'hi treballant en exclusiva vint anys, dirigint un equip de músics propi, coordinant les sessions d'estudi i signant interpretacions i arranjaments amb els pseudònims més diversos i encarregant-se del so dels treballs de Manolo Escobar, Lola Flores, Juanito Valderrama... per a ells, Barcons treballava "com un sastre que fa els vestits a mida, buscant que els arranjaments agradessin i es corresponguéssin amb allò que s'esperava de cada artista. Cal tenir en compte que un bon tema amb un mal arranjament, ja no és el mateix. En canvi, un bon arranjament pot arreglar un tema mediocre. No hi ha gaire secrets en això". De la mà de Belter, Barcons també va dirigir l'orquestra del festival d'Eurovisió en dues ocasions, acompanyant els cantants Braulio i Bacchelli.

 

En deixar la feina a Belter, Barcons va recuperar velles facetes: va ser catedràtic d’oboè al Conservatori, va crear el seu estudi de gravació, va atendre encàrrecs diversos (especialment reduccions d'obres orquestrals per a tot tipus de formacions) i va arribar a  dirigir la Royal Philharmonic Orchestra de Londres interpretant l'obra Arrels Catalunya Mil Anys (Horus, 1995).