Club Trébol

Ricard Roda, saxo i més

Saxos, clarinets i bigotis pintats

La música i la vida de Ricard Roda, al Club Trébol

El Club Trébol de Ràdio 4 recupera aquest dissabte dels seus arxius la música, les paraules i els testimonis de la vida de Ricard Roda, saxofonista barceloní amb un carisma especial i una llarga carrera que va abarcar l'era de les grans orquestres, l'escena Laietana i alguns dels millors grups del jazz català.

Ricard Roda i el seu estimat saxo, en dos moments de la seva vida Foto: Arxiu Jordi Roura / Juan Miguel Morales

Ricard Roda va néixer a Barcelona el 13 de novembre 1933. El seu pare ja era un bon afeccionat a la música, i tocava amb una d'aquelles orquestres de la ciutat denominades 'de domingueros'. En Ricard va fer la carrera de clarinet amb el mestre Joan Vives al Conservatori Municipal de Barcelona, i ben aviat va esdevenir músic professional. Ell mateix recorda la seva primera feina: "Vaig començar a treballar als 13 anys, cobrant catorze pessetes tocant el clarinet en un ballet, per recomanació del mestre Vives".

Però la seva passió és el jazz, i el 1947, amb catorze anys, s'integra al nou grup Jam Session que es forma al Hot Club de Barcelona. Aprendrà molt amb el saxofonista nordamericà Don Byass, que a finals dels quaranta orquestra de Lluís Rovira, i que li ensenyarà sobretot a respirar amb l'instrument. Poc després, amb quinze anys, entra en un altre grup de jazz, l'Orquesta Crazy Boys, que pren el relleu del grup Muchachos Locos a la Sala Rialto de Barcelona.

La formació era bàsicament la mateixa que la de Jam Session, amb la incorporació de Lleó Borrell al piano. El seu repertori es basava en el swing i els ballables de Glenn Miller, Xavier Gugat... però incorporaven també improvisacions jazzístiques. Roda, amb 15 anys, explicava que es va arribar a pintar un bigoti fals perquè el deixessin entrar a treballar en algun local, com ara l'elegant Monterrey del Turó Park. El 1949, Roda i els seus companys van passar els exigents examens del Sindicat Vertical de Músics. Ho van fer fàcilment, donada la seva formació clàssica. Aquells eren anys en què molts locals tenien dues orquestres pròpies, i també s'organitzaven jam sessions com les de la sala Oasis, al carrer Canuda. 

El 1950, Jaime Camino arriba a la ciutat per actuar a la sala Rigat amb músics nordamericans i cubans. Però aviat té problemes amb els seus músics i aviat pensa en muntar una orquestra nova, i recluta els joves integrants de Jam Session. Van debuten a La Buena Sombra, prop de la  Rambla, i també van animar el Novedades, al carrer Casp. Després anirien a Madrid, on Ricard Roda té el mèrit d'haver tocat i dirigit la primera Orquestra de Ràdio Telesivió Espanyola.

A mitjans dels anys cinquanta, Roda serà integrant entre altres del quintet de Tete Montoliu (amb el qual grava un parell de discos pioners, el 1958), i també tindrà l'oportunitat de tocar al costat d'estrelles com Gerry Mulligan i Dizzie Gillespie. Quan ja han passat de moda les grans orquestres, s'integra en la segona formació del Latin Combo, on havien de fer molts papers (allà, Roda va arribar a cantar rock and roll). El 1969, participa en una altra gravació emblemàtica, Nits de jazz al Jamboree, amb Ricard Miralles al piano.

Als anys setanta, amb la irrupció de la Música Laietana a l'entorn de la sala Zeleste, Roda estableix vincles amb una generació molt més jove, la de Xavier Batllés i Víctor Amman, i és així com entrarà a l'Orquestra Mirasol i participarà al disc Salsa Catalana (Edigsa, 1973). Aquells van ser uns temps en què va conviure amb dos públics diferents, el del Jamboree i el de Zeleste.

Va dedicar-se a la docència i va encapçalar un grup de saxofonistes singular, Roda de Saxos. Però és que el saxo i el clarinet de Ricard Roda també han deixat emprempta en el món de la cançó (Serrat, Llach, Núria Feliu, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, La Trinca, Dyango...), així com amb l'OBC, la Banda Municipal de Barcelona, l'Orquestra del Teatre Lliure... i també amb la llegendària Joséphine Baker, quan aquesta va actuar a la sala Emporium del Carrer Muntaner.
 
Totes aquestes vivències, a més d'alguna perla històrica com una de les primeres gravacions de Roda, una versió de "Na cadença do samba" estampada en una placa de 78 rpm amb el cantant Miguelito Valdés, protagonitzen aquest episodi del Club Trébol a Ràdio 4.

 

Escolteu-lo complet a aquest enllaç:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/club-trebol/club-trebol-23-novembre-2019/5449117/

Grups vocals dels 70's i 80's

Veus de filigrana a la Barcelona pop

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, van proliferar a Barcelona una sèrie de grups vocals de música moderna. Amb els recursos tècnics d'estudis com Perpiñá, Gema, Belter... aquestes formacions van deixar enregistraments notables. Ells protagonitzaran el Club Trébol d'aquest 17 de novembre.

Nubes Grises dels últims anys

El locutor barceloní Luis Arribas Castro, que des del magazine a Ràdio Joventut, Europa 64, ja havia promocionat un grup vocal com el Cuarteto Maranatha, fent sonar els seu repertori d'espirituals negres al costat de Los Sírex, els Beatles i els Rolling Stones, va continuar amb la promoció d'aquesta mena de formacions als anys setanta. Va ser així com va ajudar a projectar-se el conjunt Alicia y Nubes Grises, un trio que va ser molt popular a principis dels setanta i que va arribar a gravar en català la cançó de Jacint Verdaguer i Amadeu Vives "L'emigrant".  L'any 1978, ja com a Nubes Grises, sense Alicia, el trio va gravar el seu darrer disc, que incloïa una sofisticadíssima versió de "Granada", d'Agustín Lara.

També cap a finals dels setanta, el trio barceloní Santabárbara, format tres músics que sota el nom Época s'havien dedicat al rock dur, triomfava amb cançons especialment ensucrades com "Charly" i "Dama triste", sota la direcció artística d'Alfred Domènech. Els Santabárbara van desfer-se el 1984. En una línia igualment comercial i formant part de Belter, un altre grup barceloní, els Continuados, que primer van ser un quintet i després un trio, van donar-se a conèixer amb versions de cançons italianes com el "Torneró", que van adaptar el 1976.

I en català? Doncs el 1972, al voltant de les Germanes Ros, neix el sextet vocal Grup Estel. Músics com el mestre mallorquí Antoni Parera Fons o Joan Lluís Moraleda en va fer orquestracions vistoses, mentre que les gravacions les van dirigir destacats músics com Manel Camp. Per al segell Hispavox, van arribar a gravar set discos temàtics on s'atansaven, a la seva manera, a tota mena de repertoris, de les sardanes als boleros, i de les nadales a les versions de Joan Manuel Serrat. Coincidint amb el final del grup Estel, alguns dels seus integrants van formar Canela, que van seguir la mateixa línia als anys vuitanta, facturant discos de marcada vocació comercial i treballant també en la publicitat.