Luisita Tenor, una veu dels 60's
Una estrella fugaç (a pesar de l'època)
Luisita Tenor, al Club Trébol de Ràdio 4
El Club Trébol del dissabte 18 de gener recupera la figura d'una gran cantant que va tenir una carrera curta en uns anys no precisament fàcils: Luisita Tenor. Una veu extraordinària que, a pesar de les dificultats, va obrir-se pas al costat de personalitats com Bernard Hilda, Antonio Machín, els Algueró i Manolo Escobar.
Lluïsa Solivella i Tenor, coneguda artísticament com a Luisita Tenor, va cantar des de molt jove. De fet, des que era una nena ben petita, L'ambient hi ajudava: venia de casa d'artistes, cantants i treballadors d'escenari. Va néixer el 23 de novembre 1941 a Saragossa, on estaven treballant els seus pares. El seu pare era valencià. La seva mare, catalana. Tots dos havien conegut l'ambient del Paral·lel d'abans de la Guerra Civil. I encara la seva tieta per part de mare era Josita Tenor, que cantava i tocava la guitarra amb el popularíssim Bonet de San Pedro i el seu grup Los Siete de Palma. Josita també viatjava molt, però, coses de l'època, en casar-se va deixar l'orquestra i el cant.
Als anys quaranta, Lluïsa va passar la infantesa a València, vivint amb la seva àvia materna mentre els seus pares estaven de gira. Tot i no tenir gens d'estudis musicals, la seva afinació natural, el seu sentit del ritme i sobretot la simpatia i la seva afició vocacional per cantar -les monges de l'escola no paraven de renyar-la- van fer que aviat despuntés en els ambients artístics de la ciutat.
Els pares no volien que cantés, perquè coneixien les dificultats i les penúries de l'ofici. Però la vocació va poder més. Al cap dels anys, Luisita Tenor es va casaria amb un altre cantant, Francisco Heredero, i tindrien un fill que també provaria la carrera musical.
A finals dels anys cinquanta, Tenor va coincidir amb el llegendari director i violinista Bernard Hilda, concretament a la sala Rendez-vous de l'hotel Castellana Hilton. Hilda la va assessorar en matèria de vestuari. Cap a la mateixa època, Luis Mariano va intentar convèncer-la per endur-se-la a fer carrera a París, després d'escoltar-la a la falla Les coves del mercat de València. Fins i tot havia pensat un nom més adient per al mercat francès: Luisita Soleil. Però els pares de la jove van dir que de cap manera. París estava molt lluny i era una altra època.
Una altra personalitat que va veure el potencial d'aquella joveneta va ser Dodó Escolà, amb qui va coincidir a La Masia d'Esplugues. També Mary Santpere, Antonio Machín... i Manolo Escobar, que no va dubtar en contractar-la per fer llargues gires arreu de l'Estat Espanyol, tot i que els seus estils eren radicalment diferents.
Un altre nom propi de la música popular a Barcelona, el de la família Algueró, va ser decisiu en l'inici de la carrera discogràfica de Luisita Tenor. Mentre cantava al teatre Victòria, Tenor va pensar en interpretar l'exitosa "La casita en Canadá". Va esbrinar que l'editora que en tenia els drets era Canciones del Mundo, l'empresa dels Algueró. Va anar a les seves oficines i allà mateix, en veure la qualitat interpretativa d'aquella artistes, Algueró fill la va acompanyar al piano, mentre el pare li proposava de gravar immediatament.
Així és com va començar a gravar per al segell Vergara, en una època en què gravar en un estudi representava molta responsabilitat i tensió. D'aquelles sessions a l'Orfeó Gracienc, on els cantants havien de gravar sense poder moure's perquè el terra de fusta feia soroll al més mínim moviment, en van sortir les cançons més exitoses de l'artista. Discos que, escoltats avui, aguanten més que bé el pas del temps.
Als anys quaranta, Lluïsa va passar la infantesa a València, vivint amb la seva àvia materna mentre els seus pares estaven de gira. Tot i no tenir gens d'estudis musicals, la seva afinació natural, el seu sentit del ritme i sobretot la simpatia i la seva afició vocacional per cantar -les monges de l'escola no paraven de renyar-la- van fer que aviat despuntés en els ambients artístics de la ciutat.
Els pares no volien que cantés, perquè coneixien les dificultats i les penúries de l'ofici. Però la vocació va poder més. Al cap dels anys, Luisita Tenor es va casaria amb un altre cantant, Francisco Heredero, i tindrien un fill que també provaria la carrera musical.
A finals dels anys cinquanta, Tenor va coincidir amb el llegendari director i violinista Bernard Hilda, concretament a la sala Rendez-vous de l'hotel Castellana Hilton. Hilda la va assessorar en matèria de vestuari. Cap a la mateixa època, Luis Mariano va intentar convèncer-la per endur-se-la a fer carrera a París, després d'escoltar-la a la falla Les coves del mercat de València. Fins i tot havia pensat un nom més adient per al mercat francès: Luisita Soleil. Però els pares de la jove van dir que de cap manera. París estava molt lluny i era una altra època.
Una altra personalitat que va veure el potencial d'aquella joveneta va ser Dodó Escolà, amb qui va coincidir a La Masia d'Esplugues. També Mary Santpere, Antonio Machín... i Manolo Escobar, que no va dubtar en contractar-la per fer llargues gires arreu de l'Estat Espanyol, tot i que els seus estils eren radicalment diferents.
Un altre nom propi de la música popular a Barcelona, el de la família Algueró, va ser decisiu en l'inici de la carrera discogràfica de Luisita Tenor. Mentre cantava al teatre Victòria, Tenor va pensar en interpretar l'exitosa "La casita en Canadá". Va esbrinar que l'editora que en tenia els drets era Canciones del Mundo, l'empresa dels Algueró. Va anar a les seves oficines i allà mateix, en veure la qualitat interpretativa d'aquella artistes, Algueró fill la va acompanyar al piano, mentre el pare li proposava de gravar immediatament.
Així és com va començar a gravar per al segell Vergara, en una època en què gravar en un estudi representava molta responsabilitat i tensió. D'aquelles sessions a l'Orfeó Gracienc, on els cantants havien de gravar sense poder moure's perquè el terra de fusta feia soroll al més mínim moviment, en van sortir les cançons més exitoses de l'artista. Discos que, escoltats avui, aguanten més que bé el pas del temps.
Devota d'Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, Luisita Tenor també va fer feines de subsistència en la indústria de la publicitat. Aprenia ràpid les melodies, de manera que la seva veu es va fer freqüent en molts anuncis (d'Avecrem a Coca-cola), gravats amb Manolo Terán, de Ràdio Barcelona, o amb els poderosos Algueró.
Amb 27 anys, encara amb més futur que passat artístic, Luisita Tenor va retirar-se. Què hagués passat si no s'hagués retirat tant jove i hagués pogut gravar en èpoques de més mitjans i recursos? Això no ho podrem saber mai. Ens queden, per sort, un grapat de grans interpretacions.
0 Comentarios