Acordions a la música moderna

Virtuosos i no sempre ben vistos

Especial acordionistes a Club Trébol

El Club Trébol del passat 17 de juny va ser especial, perquè va dedicar-se íntegrament a un grapat de grans acordionistes del segle passat. No sempre van estar ben considerats en els àmbits més acadèmics i convencionals, però van ser grans solistes, i també acompanyants de grans veus, de Gardel a Ovidi
Serramont tocant en una pel·lícula als anys quaranta Foto: Arxiu família Martí Montserrat

El passeig acordionístic d'aquest episodi del Club Trébol comença als anys trenta amb Martí Montserrat i Guillemat, nascut l'any 1906 a El Morell i conegut artísticament com Serramont

Serramont va començar a tocar amb un diatònic, però aviat es va passar a l'acordió piano i va muntar una orquestra musette que va passejar per Europa fins el 1939. Era un bon músic que havia escrit i ensenyat l'ofici a algú tan important com el cantant de tangos Carlos Gardel, amb qui havia treballat al Teatre Principal de la Rambla de Barcelona. Durant la Guerra Civil, Serramont va estar actuant per Europa, però en tornar li va caure el món a sobre: camps de concentració, malaties i problemes. Sortosament, a final dels anys quaranta va començar a treballar altra vegada. Fins i tot va aparèixer tocant l'acordió en alguns films d'Ignacio F. Iquino, rodats a Barcelona. A més, amb el seu conjunt treballava a les principals sales de festa de Barcelona, on va coincidir a l'escenari amb artistes molt més joves com Josep Guardiola i Rudy Ventura.

Frank Dubé és un altre dels grans acordionistes del segle passat a Barcelona. Artista polifacètic i xouman encara en actiu que als anys cinquanta ja era un elegant acordionista i músic de carrera. Format amb Pepita Sellés, la mesura del seu bon gust la dóna, per exemple, el solo jazzístic que va afegir a la seva versió de la banda sonora de Mon oncle, el cèlebre film de Jacques Tati. I també és seu, tot i que no es va acreditar, el solo de la cançó "L'encís d'Andorra", amb què Emili Vendrell Fill va vèncer el I Festival de Cançó d'Andorra.

Un altre nom de pes en la història de l'acordió a Barcelona, Jean Freber, va formar part de l'orquesra del violinista jueu francès Bernard Hilda, que recollia músics refugiats provinents de la França ocupada i actuava entre espies a l'Hotel Ritz durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Freber va deixar de banda la seva habilitat amb el musette francès per interpretar ballables amb swing i petites improvisacions jazzístiques. Un altre gran músic, Jesús Peyrón Moreno, líder de Jesús Moreno y su orquesta, es presentava abans de res com a trombonista, però també tocava el contrabaix, el vibràfon, el piano i l'acordió. I amb aquest darrer instument va arribar a acompanyar la gran Édith Piaf.

A Catalunya hi ha hagut acordionistes de prestigi internacional com Pepita Sellés, mencionada anteriorment; la seva filla Pepita Perelló, que va continuar la seva tasca al capdavant de l'Orquestra de Cambra d'Acordions de Barcelona, i Joaquín Gomar, que a més de guanyar diversos premis importants, va enregistrar dos discos a La Voz de su Amo a finals dels anys 50. 
 
Els conjunts i el rock
A finals dels 50, quan va arribar a Barcelona la moda dels conjunts universitaris de música moderna, l'acordió va servir per substituir amb la seva versatilitat les seccions de saxos i metalls. Exemples d'aquest ús de l'instrument poden trobar-se en els conjunts Catch as can, una llegenda dels primers concursos universitaris de conjunts moderns a Barcelona, i Los Pájaros Locos.
 
L'arribada del rock i l'electrificació massiva en instruments com els teclats van suposar en definitiva tot un canvi de paradigma en la música popular. L'acordió perd presència, però també s'adapta als nous temps i s'aplica en propostes innovadores, com ara les de Maurici Vilavecchia i la seva música de contraband en grups com Casavella i Vox Populi, o Conrad Setó, que va dotar d'una extraordinària calidesa l'adaptació que Ovidi Montllor va fer del poema "M'aclame a tu", de Vicent Andrés Estellés.

Miquel Pujadó, adaptador de lletres

Lletrista d'ofici  (Jordi Martí Fabra)

Miquel Pujadó, al Club Trébol

Aquest diumenge 26 de maig, el Club Trébol de Ràdio 4 estarà centrat en l'ofici de lletrista i adaptador de cançons, i més concretament en la figura de Miquel Pujadó, cantautor, erudit de la cançó francesa i continuador de la feina de Josep Maria AndreuJoan Soler AmigóRamon Folch i Camarasa i Jaume Picas
Miquel Pujadó

Al Club Trébol sonaran diverses mostres de la qualitat de Miquel Pujadó com a lletrista i adaptador: la seva versió lliure en català de la cançó "Salade de Fruits", cantada entre altres per La Salseta del Poble Sec; "Tendre", de Claude Nougaro, que va adaptar perquè la cantéssin Guillermina Motta i Jordi Batiste; "Els bancs públics", a partir d'un dels títols més cèlebres de Georges Brassens, que van interpretar un dels grups de Xavier Batllés i més tard Pere Tàpias; "El cinèfilonanista", per a l'espectacle i disc Eròtic Giust del Marcel Casellas Sextet Folk; "Torna aviat Ricard", encarregada a Pujadó per Dyango per homenatjar el seu bon amic Ricard Roda; l'havanera "Sóc un peix de terra endins", en versió de Paco Muñoz; "Ets tu", de Maria-Josep Villarroya; "Somnis de la Plaça Rovira", escrita entre Luís Eduardo Aute i Miquel Pujadó; "Sota la gorra d'en Xesco", en homenatge a Xesco Boix; l'adaptació al català del famós txa-txa-txà "El bodeguero", etc.

Carles Cases: bandes sonores i més

Apartat del 'show-business'       (Jordi Martí Fabra)

Carles Cases, al Club Trébol de Ràdio 4

Els savis llatins ja van reivindicar les bondats d'apartar-se del caos urbà i els interessos mercantils per abraçar una creativitat més íntima. Alguna cosa semblant és el que ha fet el músic Carles Cases, instal·lat fa anys en un bucòlic estudi de Borredà. Aquest diumenge 20 de maig passarà pel Club Trébol.  
Carles Cases Foto: Juan Miguel Morales 

Carles Cases (Sallent, 1958), un músic amb personalitat, passarà aquest diumenge pel programa Club Trébol de Ràdio 4 per comentar durant una hora la seva música i la seva trajectòria, des dels antecedents familiars en el món de la música i el cinema (un dels seus avis projectava pel·lícules, l'altre tocava l'orgue, tots dos a Balsareny) fins a un present en què es confessa apartat del show business i entregat a la feina a la seva casa-estudi al costat d'una bucòlica ermita a Borredà, als boscos del Berguedà. 

Entremig, parlarà també dels seus inicis professionals al combo Lluís Rovira i la descoberta del jazz, la intensa feina als anys vuitanta com a arranjador i director musical dels projectes de Lluís Llach, les experiències electròniques i de sons programats amb el grup Blaumarí, la feina en el món de les bandes sonores per a cinema amb directors com Ventura PonsJaime Chávarri i Gonzalo Suárez, i, ja entrats en el segle XXI, l'abandonament d'una indústria massa previsible per dedicar-se a treballs més artesanals i genuïns: Araguaia (Audiovisuals de Sarrià, 2014), doble àlbum sobre poemes en portuguès del bisbe Pere CasaldàligaEls intocables de Carles Cases, projecte escènic que agermana memorables escenes de gàngsters i música en directe; i L'esperit dels Obama, basat en el repertori dels espirituals negres.

Precisament  L'esperit dels Obama, que Carles Cases publicarà properament en disc, es presentarà el proper divendres 15 de juny al concert d'obertura del festival FIMPT de Vilanova i la Geltrú (Teatre Principal, 20 h).

Jordi Bonell, una guitarra amb caliu

Va fer-se gran a la Barcelona del Zeleste. Músic de sessió i acompanyant de grans veus de la música popular, és també un guitarrista amb una gran personalitat, amb un llenguatge propi que connecta el jazz amb el flamenc i les tradicions musicals més diverses. Aquest diumenge 28 d'abril visita el Club Trébol Jordi Bonell.

Jordi Bonell 

Jordi Bonell
 passarà aquest dissabte 28 d'abril pel programa Club Trébol de Ràdio 4 per comentar la seva prolífica trajectòria musical. Des que escoltava Cream i Led Zeppelin amb el seu germà a Radio Luxemburg fins els discos que ha publicat recentment, prodigis de caliu artesanal com ara Coral Pulse (Temps Record, 2016).

Entre aquests dos episodis, hi ha els inicis amb el grup Secta Sònica, en plena Barcelona Laietana, sota l'aixopluc de Xavier 'Gato' Pérez; la descoberta de nous horitzons musicals amb Joan Albert Amargós i Carles Benavent; aventures dels anys vuitanta com l'orquestra Factoria musical i el grup Azúcar imaginario; les col·laboracions amb cantautors com Ovidi MontllorQuico Pi de la Serra i, sobretot, Joan Manuel Serrat, amb qui va fer llargues gires durant els anys noranta; projectes d'envergadura com els espectacles de Palabra de guitarra, amb Joan Bibiloni i una pila de grans guitarristes... i també, per suposat, la cèlebre anècdota del 8 de març de 1988, quan li van dir que al cap de dues hores havia de tocar amb Chet Baker a Barcelona, perquè el guitarrista previst no havia arribat a la ciutat.

De Sanremo a Benidorm

L'època daurada dels festivals de cançó, al Club Trébol

(Jordi Martí Fabra-Jordi Roura)
 
Als seixanta, els festivals de cançó van proliferar a la costa Mediterrània i van actuar com motors de la música moderna. Aquest diumenge 13 d'abril, el programa Club Trébol a Ràdio 4 recordarà moltes d'aquelles cançons. Algunes avui encara sonen la mar de bé. D'altres, són més "comercials". Però totes van marcar una època.

El grup malagueny Los Gritos va interpretar "La vida sigue igual" a Benidorm

El Festival Internacional de la Canción de Mallorca va crear-se amb molta ambició i recursos econòmics, tot i que finalment va tenir una trajectòria discontinua i no va acabar de quallar. Però s'hi van presentar bones cançons: per exemple el 1966, quan l'italià Tony Dallara va guanyar la tercera edició amb "Margarita".

A Barcelona, entre 1959 i 1967 s'hi va celebrar el Festival de la Canción Mediterránea, organitzat per RNE, TVE i l'Ajuntament de Barcelona. Hi van passar els artistes més representatius del país interpretant els estils més diversos i sorprenents. El cantant líric Ramon Calduch, hereu artístic d'Emili Vendrell, per exemple, en una ocasió va haver de tirar cap al surf cantant "Fiesta en mi corazon"; el 1963 Raimon i Salomé van establir una fita de la cançó catalana amb el cèlebre "Se'n va anar"; aquell mateix any, els italoargentins Los TNT van quedar segons amb "Paz", tot i que havien presentat cançons molt millors, com ara "Contrato". Itàlia va guanyar la primera edició, el 1959, amb "Binario" interpretada per Claudio Vila, i sempre va dur-hi grans artistes. També va vèncer l'any 1964, quan Emilio Pericoli Wilma Goich van cantar "Ho capito que ti amo", del malaurat Luigi Tenco, tot i que la cançó va quedar desqualificada unes setmanes més tard en descobrir-se que no era ben bé inèdita. I el 1966, per exemple, hi va participar el gran Memo Remigi cantant "L'home de palla". 

Totes aquestes cançons i moltes més, com ara la cançó en italià que Los Bravos van presentar al popular Festival de Sanremo o la versió de "La vida sigue igual" que els malaguenys Los Gritos van dur a Benidorm a l'ombra de la versió molt més ensucrada de Julio Iglesias, sonaran en un programa especial en què també s'explicaran anècdotes i testimonis de l'auge i el declivi dels festivals de cançó als anys seixanta.  

Dodó Escolà "el delfín del saxofón"

Un showman total             (Jordi Martí Fabra)

Clarinetista, saxofonista, compositor, líder d'orquestra, còmic, cantant de repertori lleuger en català, presentador, adaptador d'èxits internacionals de moda, cronista dels anys 50 i 60... Dodó Escolà és el protagonista del programa Club Trébol a Ràdio 4 aquest diumenge 11 de març.

Dodó Escolà (clarinet) i el seu conjunt, a l'avió amb del Dúo Juvent's Foto: Arxiu Jordi Roura 

Domingo Escolà i Balagueró, Dodó Escolà va néixer 1920 a Artesa de Segre. Era el més gran de tres germans i la seva família es dedicava a la fabricació de xocolata. Va estudiar solfeig als Maristes de Lleida, tot i que sempre es va considerar fonamentalment autodiddacta. En esclatar la Guerra Civil, Dodó hi va anar amb el saxo i el clarinet, les cançons i els acudits. Va viure la Batalla de l'Ebre, i allà va ser on va fer els 18 anys. 

Després de passar 7 anys fent de soldat, es reintegra a la vida civil el 1945. Munta una orquestra a Artesa i el 1952 entra en contacte amb la Cobla Barcelona, on entra a treballar com a cantant, solista de jazz i xòfer. Amb la Cobla Barcelona recorria els pobles del Rosselló i el sud de França els caps de setmana, oferint un repertori variat que anava del jazz a la sardana. També va participar en gires internacionals que li van permetre fer amistat amb grans artistes com Gilbert BécaudSacha DistelHenry Salvador i Charles Aznavour.

Tot i que és especialment reconegut per la seva faceta còmica, els primers discos d'Escolà tenien un registre més ambiciós. Així, el 1959 va quedar segon al Festival de la Canción Mediterránea de Barcelona, i el 1960, va participar i guanyar el Festival de la Cançó d'Andorra amb un estil proper al de Domenico Modugno.

 
Dodó Escolà amb les Hermanas Serrano a La Masia Foto: Arxiu Jordi Roura

Els gustos musicals de Dodó, que va acabar adoptant aquest nom artístic perquè així era com l'anomenaven els músics del gran cantant napolità Renato Carosone, eren molt amplis. Estimava especialment el jazz dels petits combos europeus i la figura Quincy Jones, jazzman americà establert a París de qui va versionar i adaptar al castellà el clàssic "Midnight Sun". I també el guitarrista i cantant Sacha Distel, a qui Dodó va dedicar el seu primer disc gravat amb el segell Edigsa.

Al llarg de la seva carrera, a Dodó li va tocar viure molts canvis: l'època de les grans orquestres i la seva caiguda, la crisi dels petits conjunts amb la irrupció dels grups de rock, etc. Tot i que se'l va conèixer com El Delfín del saxofón, no es tenia per un gran intèrpret. I despistat de mena, més d'un cop es deixava l'instrument oblidat a l'escenari.

 
Portada d'un cançoner amb la caricatura de Dodó Escolà Foto: Arxiu Jordi Roura

Admirador fervent de José GuardiolaDodó Escolà va tocar durant molt de temps música de ball a La Masia. Sovint a les nits, després del ball per al públic general, feien sessions de jazz Nova Orleans per als amics. Fins i tot un músic de renom i formació clàssica com Antoni Ros Marbà va anar a tocar amb ell una temporada per aprendre la tècnica i els trucs de la música de ball.

El 1961 va conèixer un gran èxit amb "¿Qué pasa en el Congo?", amb una lletra esbojarrada sobre la guerra al país africà, però l'artista la va retirar del seu repertori en adonar-se que podia interpretar-se com una burla. Les seves cançons es van caracteritzar gairebé sempre per un humor amable i escumós, combinat amb un fons musical de grans arranjaments que tirava dels ritmes més variats: swing, txa-txa-txà, bossanova, rumba... El 1969, Dodó Escolà es va retirar i va posar una xarcuteria al passeig de Sant Joan de Barcelona. Va morir l'any 2005, als 84 anys.

Harmòniques a Barcelona 1950

Fuster i Latorre, harmonicistes

La febre per les harmòniques a Barcelona, a Club Trébol

És un instrument petit i (aparentment) fàcil de tocar. Però pot arribar a cotes altíssimes de virtuosisme. El Club Trébol de Ràdio 4 viatja aquest diumenge 4 de març al món de les harmòniques de la mà de dos dels grans intèrprets d'aquest instrument a Catalunya: Joaquim Fuster i Francisco Latorre.
Quintet Les Akord's Foto: Arxiu Jordi Roura 

Arribada d’Alemanya, l'harmònica va exandir-se molt a Catalunya a partir als anys quaranta i cinquanta, primer en els ambients excursionistes i molt poc després amb el neixement de clubs d’aficionats a aquest instrument, amb dues figures que van resultar clau: el professor Francisco Latorre Quílez i Joaquim Fuster i Alcalá.

Joaquim Fuster va néixer el 1928 a Gràcia, però despres de la Guerra Civil va anar a viure a Manresa, on va estudiar piano i solfeig al seminari amb el pianista cec Nicanor Pérez. El 1948 va tornar a Barcelona per fer el servei militar. Una mica abans, abans amb 18 anys, va començar a tocar l'harmònica, a la qual s'hi acabaria dedicant professionalment.
 
Propiciat per l'èxit de pel·lícules com Siempre en mi corazón (Jo Graham, 1942) i per referències internacionals com Larry Adler i Borrah Minevitch, els grups d'harmòniques es van fer molt populars. Les Akord's, el grup format per Fuster després d'una experiència pròpia amb Los Goliats, triomfaven amb un repertori per a tots els públics centrat en peces arranjades del gran repertori clàssic, idoni per tots els públics, a més d'alguna sardana i algun pasdoble. El 1955, Les Akord's van arribar a proclamar-se campions del món en el campionat de Winterthur, a Suïssa. 
 
La música de Les Akord's, a més d'alguns exemples internacionals de les diverses combinacions que s'han fet amb l'harmònica (harmònica i tuba, concert d'orquestra i harmònica, música de ball amb James Andrews, jazz amb el gran Toots Thielemans), sonaran aquest diumenge 3 de març al Club Trébol de Ràdio 4. I també alguns exemples d'harmònica en peces absolutament populars, del "Love me Do" dels Beatles a l'havanera "La gavina" de Marina Rossell, per a la qual Xavier Batllés va idear una harmònica baixa que va gronxant-se, passant pel calipso "Adelaida", en versió d'Ara va de bo, on hi sona un fantàstic solo de Josep Maria Mayol.

Mayol també passarà per aquest Club Trébol especial per comentar el paper de l'Harmònica Club de Barcelona i qui va ser el seu mestre: Francisco Latorre.

 

Ramon Evaristo i les seves orquestres

Entre Duke Ellington i el pasdoble  (Jordi Martí Fabra)  

El Club Trébol de Ràdio 4 viatjarà aquest diumenge 25 de febrer a la Barcelona dels anys 40 i les orquestres que animaven els salons i hotels de la ciutat amb els balls de moda. I ho farà de la mà d'un dels músics més cèlebres i prolífics d'aquells anys: Ramon Evaristo.  

Ramon Evaristo amb una orquestra tanguera a l'hotel Alfonso XII de Sevilla, l'any 1942 Foto: Arxiu Jordi Roura 

A la posguerra, el swing, rumba i pasdoble marcaven la pauta i dominaven la moda en el gust popular. S'havien d'oblidar moltes coses i ballar anava bér per passar les penes i els ofecs de l'època... Una de les orquestres més famoses d'aquells anys va ser la de Ramon Evaristo.

Ramon Martínez Fernández, conegut artísticament com a Ramon Evaristo, va néixer a Cuenca el 14 d'octubre de 1909. Als 7 anys li van regalar un violí i, després de fer diversos cursos de música a Granada, amb 11 anys va traslladar-se a Barcelona. 

El 1932, van destinar-lo com a mestre a Vilafranca del Penedes, i allà va montar una orquestra d'aficionats, amb el quals tocaven estàndards de jazz. Era l'Orquesta Royaltie, al capdavant de la qual va fer bolos arreu de Catalunya. Una mica més tard, quan es va formar el Hot Club de Vilafranca, l'orquestra va canviar-se el nom i va passar a anomenar-se Creación

   Ramon Evaristo Foto: Arxiu Jordi Roura 

Durant la Guerra Civil, el músic va formar part de la banda de la Divisió Jaen 25 de l'exèrcit republicà a Barcelona. Acabada la guerra, és represaliat i el destinen com a mestre a Las Hurdes, a Extremadura. Així que va poder, va traslladar-se a Barcelona per dedicar-se completament a la música. El 1940 va crear la seva pròpia orquestra. Devot de Duke Ellington, va treballar especialment en la promoció del jazz a Vilafranca del Penedès, on va impulsar diversos festivals i matinals, presentats pel periodista Miguel Cueto, que comptaven amb el patrocini de Caixa del Penedès.

Als anys 40, Evaristo també va treballar en la música de moltes de les comèdies lleugeres que es rodaven a Barcelona. I no parava d'actuar amb la seva orquestra, on hi destacava el saxofonista José Llata, integrant d'una nissaga de músics i pallassos, amb qui es va conèixer a la Divisió Jaén 25. Llata era capaç d'introduir solos a l'estil de Johnny Hodges en els pasdobles que triomfaven a l'època. També van fer de cantants de l'orquestra vocalistes tan extraordinaris com Rina CeliEnrique del Caro i Bonet de San Pedro, i clarinetistes virtuosos com Adolf Ventas. En combos més reduïts, Evaristo va compartir escenari amb grans músics com el pianista Lleó Borrell.

Evaristo va ser protagonista d'una escena, la de la Barcelona dels anys 40, on també brillaven personatges com ara Bernard Hilda, violinista jueu francès que, des de l'escenari de l'hotel Ritz, compaginava la feina de músic amb la d'espia dels aliats. Hilda va ser competidor feroç d'Evaristo, però també un cordial col·lega.

Després del gran èxit als anys 40 i 50, va passar una etapa subsitència fent bailongo a sales com la Cibeles als anys 60, i encara va conèixer una nova etapa quan joves músics i aficionats van revaloritzar-lo. El 1982 va fer la seva darrera actuació: un homenatge al seu estimat Duke Ellington a Torelló. Ramon Evaristo, que va morir a Barcelona el 10 de febrer 1990, serà el protagonista aquest diumenge 25 de febrer al programa Club Trébol de Ràdio 4.

 
L'orquestra de Ramón Evaristo Foto: Arxiu Jordi Roura

Ramon Farran (1939), bateria, productor i director musical

El bateria més jove d'Europa             (Jordi Martí Fabra)

Ramon Farran, aquest 4 de febrer al Club Trébol

Als seus inicis, el van arribar a presentar com el bateria més jove d'Europa. Però Ramon Farran ha acabat sent molt més que això. Productor de grans èxits de Los Sirex a Peret, compositor, músic de sessió, jazzista... Ell i la seva música seran els protagonistes aquest diumenge 4 de febrer al Club Trébol de Ràdio 4.
Ramon Farran bateria personalitzada BLOG 
Un jove Ramon Farran toca la seva bateria personalitzada Foto: Arxiu Jordi Roura 

Ramon Farran va néixer el 4 de gener de 1939 a Barcelona, a les acaballes de la Guerra Civil, en el si d'una nissaga de músics. De fet, la referència del seu pare, músic i poeta, va ser molt important en la seva formació. El pare dirigia l'orquestra Plantación, on també cantava ocasionalment la seva mare.

Tot i que ja tocava anteriorment, va ser amb aquesta orquestra que va fer el seu debut professional, el 1949 i amb deu anys, en una festa a Tàrrega. Els programes de l'orquestra el van començar a presentar com "el batería más joven de Europa".

El debut com a músic d'estudi també el va fer sent un nen. Per al segell La Voz de su Amo, va intervenir en una de les darreres gravacions del cantant Jorge Sepúlveda: "A escondidas", del 1954, on Ramon Farrantocava els bongós. Poc després, forma part del conjunt de Frank Martín, el piano y su ritmo, que capitanejava el mestre Francesc Burrull. I el 1957 entra com a baterista en el conjunt de Tete Montoliu, amb el qual va gravar dos discos cabdals del jazz català.

La moda dels combos a la italiana va ser intensa a la Barcelona de finals dels cinquanta. En aquells temps,Farran va formar part d' Edi Guerin and les Barcels, amb qui va gravar un disc el 1959. I entrats els anys seixanta forma el conjunt Ramon 5, amb el qual grava fins i tot una versió del "Girl" dels Beatles.

El 1966 arrenca una altra feina important per a Ramon Farran, la de productor musical: produeix la cèlebre "La lágrima", de Peret, però també Los SirexJuan y Junior, Los Diablos, Julio Iglesias... i Los Relámpagos, amb qui va gravar una versió elèctrica de "La Santa Espina" que va ser tot un èxit. També va produïr l'eurovisiva "La la la", del 1968, i va escriure amb la seva dona, Lucía Graves, "Fiesta", que Los Valldemossa van dur al mateix festival uns anys més tard.

 
Ramon Farran al segle XXI Foto: Arxiu Jordi Roura

Pel que fa a la cançó catalana, va conrear el repertori infantil amb La Barrila i va col·laborar amb el cantautor mallorquí Toni Morlà. I va arribar a muntar una gran orquestra per interpretar el repertori del showmanArtur Kaps, de la companyia Els Vienesos del Paral·lel barceloní, amb una tenora ocupant un paper protagonista. Una de les seves últimes iniciatives va ser la creació de l'Orquesta Nacional de Jazz de España, amb la qual va gravar un disc l'any 2010.
 

Emili de la Torre visita Club Trébol

Mil ritmes fugaços                 per Jordi Martí Fabra

Emili de la Torre, al Club Trébol

El programa Club Trébol de Ràdio 4 acull aquest diumenge 21 de gener la vida i l'obra d'Emili de la Torre: vocalista, contrabaixista, trompetista... i integrant de Los 4 de la Torre, un dels conjunts més interessants i creatius de l'escena ballable dels anys seixanta a Catalunya.
Emili de la Torre. Foto: Arxiu Jordi Roura

A principi dels anys seixanta van créixer com bolets els grups que emulaven les grans referents de moda internacionals: els Beatles, els ShadowsTom Jones... Però que naixessin combos amb personalitat i repertori propis, això ja era més dificil. Los 4 de la Torre, un grup familiar amb una sonoritat i uns arranjaments treballats amb cura, en van ser un dels més destacats. El seu líder era Emili de la Torre i Campo (Barcelona, 1925). 

L'any 1938, en quedar orfe de pare, Emili de la Torre va haver de començar a treballar per tirar endavant la família, però també ben aviat va començar a fer camí en l'ofici musical. Així, el 1941 guanya el segon premi d'un concurs de cantants a la sala Apolo de Barcelona, i comença a actuar amb orquestres barcelonines com la del Rialto, a la ronda de Sant Pau. Finalment, forma la seva pròpia orquestra de ball, en bona part agafant músics de l'Orquestra Fantasio. Tanmateix, l'orquestra no durà el seu nom, sinó la de l'estel·lar primer trompeta, Ramón Busquets.

La primera cançó publicada en disc de De la Torre va ser "Poema en el jardín", i la va gravar a principi dels anys quaranta, però la més famosa de totes no es donaria a conèixer fins uns 25 anys més tard: "Vuelo 502", un dels grans èxits de Los 4 de la Torre, publicat el 1966, en plena campanya de foment del turisme a Mallorca. Emili de la Torre havia format aquest grup inicialment amb una formació on hi havia el pianista Josep Cunill. Però al cap de poc temps ja van incorporar-se els dos germans.

A banda d'acompanyar diversos cantants, els germans De la Torre van gravar un munt de cançons que sonaven a les ràdios i els envelats. Van debutar el 1961 a la sala Acapulco de Sarrià, i van gravar el primer EP el 1965, al segell Belter. A més de destacar per l'harmonia de les tres veus diferenciades (i també pel so del vibràfon de Francesc Corominas, que acabaria deixant el grup el 1967 per entrar a la Banda Municipal de Barcelona), els tres germans van anar apuntant-se als ritmes, alguns de ben curiosos, que es van anar posant de moda als anys seixanta: el twist, el madison, la bossanova... però també el giro, el quando, l'ska, el hully-gully, el tabouré, el bycicle... i van gravar també cançons en català, ballables i nadales.



Emili de la Torre també va dedicar-se a la gravació de covers. Sota noms com Tinglado 13Los Bimbos o The Matches, va gravar versions de peces com "Maria Cristina me quiere gobernar" i "I Miss You". Després d'inaugurar l'hotel Princesa Sofía a la Diagonal de Barcelona, el 1975, el grup va passar a ser la formació resident d'aquest establiment. Després de retirar-se, encara es van reunir un nou cop per tocar i gravar un disc en català, Barri gòtic (2000).

Jordi Roura


Jordi Roura presenta CLUB TREBOL en Radio 4. El 'Club Trébol' va ser un local de Barcelona on als anys 40 van coincidir actuant diverses generacions de músics catalans d’abans i després de la guerra. El nom d’aquesta sala popular ens ha semblat oportú per a un programa que fa un recorregut per la biografia i l’obra dels protagonistes de la música del nostre país al segle XX, des de principi dels anys 30 fins a finals dels 70. Sentirem la veu dels propis músics, altres testimonis de l’època i es pot trobar al blog material gràfic i petites filmacions que s’han fet expressament per aquest programa. “Club Trébol” està basat en el treball Noms Propis-Músics Catalans del segle XX de Jordi Roura que es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios