Fins a l'infinit i més enllà

    miércoles 26.sep.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

Benitez-xirgu

Tots aquells homes-mico i dones-zebra que dissabte passat vàreu estar connectats a la sintonia de L'Home del Jazz, potser encara teniu els timpans saccejats pel viatge intergalàctic fins el planeta vermell en la nau comandada per Gorka Benitez i David Xirgu rumb A Marte Otra Vez. Els que no vàreu tenir oportunitat d'enlairar-vos, aquí teniu el podcast del programa. Unes hores després d'aquest viatge a través de les ones, uns quants privilegiats vam tenir l'oportunitat de viure-ho en primera persona des de l'estació del Cafè del Conservatori del Liceu, on els dos cosmonautes van posar en marxa els motors de la nau en el tram final de L'Hora del Jazz-Memorial Tete Montoliu. Una vegada més el binomi Benitez-Xirgu va demostrar la seva capacitat de fer-nos volar fins a l'infinit i més enllà. Com bé va anunciar el mestre de cerimònies Max Sunyer, la cabòria de vertebrar un repertori per a saxo tenor i bateria és una opció de risc només apta per agossarats. En aquest sentit els dos interfectes d'atreviment van més que sobrats i el cúmul d'anys, experiències i vivències compartides els concedeix una complicitat que abona el terreny pel més difícil encara. S'agraeix no obstant, que en cap cas el seu propòssit esdevingui un exercici d'estil, una temptativa capriciosa o una demostració teòrica de les possibilitats de la música creativa i bla, bla, bla. El que van transmetre des de l'escenari de la Cafeteria del Conservatori del Liceu (a tres euros beguda i pizza) va ser pura emoció i cohesió absoluta. La bufera de Gorka és de les que sota una aparença de granit emana una sensibilitat extrema, i les baquetes de Xirgu són les que fan semblar fàcil allò que per alguns canells és senzillament impossible. L'extraordinària parella conjuga l'efectivitat d'uns ritmes pruimaris amb la bellesa d'unes melodies seductores. En cap cas el viatge es fa feixuc ni reiteratiu, sinó més aviat evocador i lleuger. No hi ha lloc per a les pretensions ni artilugis, sinó per la sinceritat honesta de dos cosmonautes del jazz que practiquen la llibertat d'expressar-se tal com raja. 

Pere Pons   26.sep.2012 14:45    

Obert per vacances

    miércoles 29.ago.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

Per setè agost consecutiu el San Miguel Mas i Mas Festival està a punt de culminar una nova edició en la que la música no coneix descans. Ho farà aquest divendres al Palau de la Música amb l'actuació estelar de Joan Chamorro i Andrea Motis, la parella jazzística de l'any de totes totes. Si més no resulta significatiu que després d'haver omplert el Coliseum el novembre dins el marc del Festival de Jazz de Barcelona, exhaurir les localitats al Palau a l'abril programats pel Festival del Mil·leni, esdevenir la sensació de la majoria de festivals de jazz que s'escampen pels Païssos Catalans i deixar la gent al carrer durant les sessions dominicals del Jamboree, la capacitat de convocatòria de la seva proposta es mantingui intacte i bona part de l'aforament pel concert d'aquest divendres ja estigui pràcticament venut. El fenòmen Chamorro-Motis ha establert un miratge en la realitat d'una escena que reclama una atenció de públic i mediàtica més en sintonia amb la qualitat de les propostes que serveix. No deixa de ser estimulant l'aparició d'aquestes propostes que des d'un àmbit minoritari com el jazz atrauen a un públic ampli i se serveixen des d'unes cotes de qüalitat notablement dignes i interessants. Però per a que aquest tipus de reaccions no es facin fugisseres, resulta indispensable aixecar l'oïda i permetre's ser receptiu davant aquells altres projectes amb menys inèrcia mediàtica però amb un atractiu i una singularitat que els fan mereixedors d'una justa atenció.

 

Dins l'assortit variat que ha ofert el cartell del Festival Mas i Mas en la seva recta final, el diumenge es van poder tastar a la sala de cambra del Palau de la Música les exquisideses d'un duet que porta dos anys reinventant-se un repertori a partir de clàssics de Billie Holiday, Nina Simone i Abbey Lincoln. L'expressiva i personal veu de Celeste Alías i la inventiva i l'imaginari sonor del guitarrista Santi Careta han convertit l'espectacle Black i Blue en una meravellosa delicia que sorprén i captiva a l'espectador. En primer terme per l'atreviment d'apropiar-se d'uns estàndars i dotar-los d'una nova fesomia, però a més per a transmetre una complicitat i una entesa que no es fàcil d'assolir entre dos creadors inquiets com és el seu cas.  Les sis actuacions de trenta minuts que van servir durant els dos dies en cartell van suposar a més el comiat d'una proposta que els va unir com a duet a  principis de 2010 i per aquest motiu van enregistrar les sessions amb la intenció de convertir-les en disc si el so i el resultat de tot plegat els convenç. El més estimulant però és que en cap cas suposa un punt final sinó més aviat un punti seguit, ja que fruit d'aquesta entesa ha nascut un nou projecte al que s'han unit la pedal-steel guitar de David Soler i la bateria d'Oriol Roca a l'entorn d'un repertori en versió electro-acústica de l'irrepetibible Antonio Machin. Jazz Machín és el nom de l'invent i ja disposa d'un video que ens permet assaborir un petit tast. 

 

En el mateix escenari que serveix de sala d'assaig de l'Orfeó Català, es va instal·lar durant els dos dies següents (dilluns i dimarts) el saxofonista Llibert Fortuny. A l'igual que en l'edició de l'any anterior del cicle Palau 30', el músic es va presentar en solitari amb la determinació de compartir amb els assistents el procés de la seva tasca creativa. Convertit l'escenari en una rèplica de l'estudi de casa seva, envoltat de pedals, els saxos tenor i soprano, l'EWI (Electronic Wind Instrument) i les pertinents connexions a l'ordinador, Fortuny va desplegar les múltiples possibilitats que ofereix la combinació d'un so orgànic amb la tecnologia. D'aquesta manera va revisitar un clàssic de Charlie Parker, va exprèmer el lirisme d'una balada, va interconnectar el groove amb les sonoritats d'arrel i va derivar la seva solitud fins a esdevenir un autèntic home-orquestra. Lluny de tractar-se d'un concert convencional, la proposta del saxofonista va combinar de forma efectiva el concepte de xou amb el rerafons pedagògic i això va permetre als assistents compartir per una estona la màgia de la creació en mans d'uns dels referents més imponents i desacomplexats dins l'escena jazzística del país.

 

Amb l'atmòsfera de la ciutat carregada d'una humitat més que relativa i els poros oberts a la transpiració sonora, l'últim regal d'aquest itinerari musical ens esperava al soterrani del Jamboree. Sobre l'escenari de l'històrica cava dos vells amics es retrobaven per retre homenatge a una de les veus més singulars i úniques del planeta jazz, la insubstituïble Shirley Horn. Educats en la cultura d'un jazz sense grumolls, net, transparent, sencer i lliure d'estridències Albert Bover i Carme Canela van establir un pacte de respecte màxim a una de les dames més intenses i discretes del gènere. Preservant la proximitat de l'espai i la intimitat del repertori, el duet es va revelar com el format més escaient perquè l'homenatge fos complert. En primera instància per la capacitat de Canela de convertir la serenor i la suavitat en magnífica carícia pels sentits i en paral·lel per la sensibilitat d'un sempre sorprenent Bover a l'hora de convertir les notes en pura emoció i enaltir el tribut a una cantant sense oblidar que al mateix temps va ser una excel·lent pianista. Difícilment podria existir una altra parella en el jazz d'aquestes latituds que reflectís millor l'essència del llegat que ens va deixar Shirley Horn. Canela i Bover ténen l'honestedat, la senzillesa i la convicció necessàries per a introduir-se en el repertori dels seus grans clàssics (des de "Here's to life" fins a "Beautiful Love") i redimensionar la màgia del seu encís tot preservant l'impacte de la seva poètica original. Com a regal a més ens van servir una deliciosa adaptació de l'estàndard italià "Estate" de Martino i Brighetti.  Una peça ideal per a coronar l'èxtasi d'una vetllada de somni que fins i tot ens va fer sentir més amable el rostre d'aquest xafogós estiu.  

 

Pere Pons   29.ago.2012 19:45    

De pianos, tràmecs i cebes

    jueves 16.ago.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

Convertit en parc temàtic d'accés exclusiu, entre les atraccions que cada estiu ofereix l'Empordà la música esdevé un dels seus reclams essencials. Les més visibles i notòries es disfressen de festivals i a través d'un decorat natural de castells, casinos, jardins botànics i pòrtics medievals omplen de goig a un públic de cartró pedra, que te l'oportunitat de lluir les joies, vestits d nit i el penúltim retoc dermoestètic  després d'una atrafagada jornada al iot o al club de golf. Els seus concerts o actuacions musicals es converteixen en  l'anècdota o l'excusa escaient per a procurar l'entreteniment dels ramats sel·lectes de Pititos i Pititas que en el decurs dels anys han convertit la Costa Brava en el feu del seu oci estiuenc. Però com acostuma a succeir en les històries grandilocuents, dins seu s'urdeix una subtrama que és la que realment sosté la versemblança del relat.  Es circulant per les carreteres secundàries, sortejant rotondes i prescindint de les senyalitzacions impossibles dels ineptes del Ministerio de Obras Públicas (MOPU), com s'aconsegueix connectar amb l'autèntica intrahistòria d'una comarca dividida en dos (Alt i Baix Empordà) a través d'unes propostes que preserven el pòssit genuí de la creació artística sense necessitat de fastes i altres escarafalls.

D'aquesta manera és com un aconsegueix plantar-se al bellmig de Peratallada, localitat del municipi de Forallac amb més d'una dotzena de restaurants –un per cada vint habitants–, i a través d'una pantalla insta·lada a la plaça del Castell l'eternitat de Buster Keaton converteix en màgica una vesprada amb l'ajut implícit de la música en directe de Jordi Sabatés. Tot i que la provisionalitat de l'escenari a l'intempèrie, que cal muntar i desmuntar cada nit, no permet l'ús d'un piano acústic, l'experiència i la saviesa del mestre Sabatés acabarà transformant el teclat elèctric que te entre els dits en el providencial transmissor sonor de ls imatges en moviment. La capacitat que ha desenvoupat aquest extraordinari músic a l'hora de  vestir amb notes i acords les ombres i la i·lusió l'ha convertit en un dels millors experts d'aquest art. Ho acaba de demostrar recentment amb el muntatge Le Piano Magique, on ha possat música de forma magistral a les pel·lícules del cineasta pioner Segundo de Chomón. En un exercici similar des d'un altre registre estilític destaca la seva obra A propòsito de Bola de Nieve, on les seves composicions estàn inspirades en un documental que retrata la biografia del mític cantant cubà. Com tampoc és casualitat que entre les seves obres més reeixides figuri la seva particular adaptació musical pel clàssic Nosferatu de Murnau.

   

Però els mèrits de Sabatés no tant sols recauen en el domini de l'ofici musical, l'àmplia paleta de registres estilístics i la llarga experiència de treballar amb sincronia amb les imatges, sinó en un profund coneixement de l'art del cinematògraf que li permet escollir pel·lícules de primera referència i al mateix temps tan poc conegudes com la revel·ladora Sherlock Junior. Dos anys abans de signar la que seria la seva obra més popular, El maquinista de la General (1926), l'home del rostre impassible es trobava immers en una progressió sense límits a l'hora de portar a la pantalla les fantasies més impossibles. Un dels cims dels seus propòssits es concreta precisament en la materialització de Sherlock Junior (1924) , que en la seva versió espanyola es va donar a conéixer com El Sherlock moderno. El film, amb només quaranta-quatre minuts aplega tots els elements que convertirian a Buster Keaton en un clàssic absolut del gènere -humor, persecucions, surrealisme, innovació, acrobàcies, màgia i misteri– i es converteix en un dels primers exponents de cinema dins el cinema. És una autèntica caixa de sorpreses amb situacions i números realment sorprenents que se superen en cada seqüència. Resulta impressionant com tots els detalls d'una acció trepidant emmarcada dins un joc de miralls permanent i una poètica soterrada es tradueix en les mans de Jordi Sabatés en un exercici de musicalitat exquisida com si les notes fossin les costures per a un tratjo fet a mida. En la mesura que l'art és l'expressió d'un món paral·lel a través de la invenció, l'evasió i la fantasia, el que aconsegueix Sabatés en aliança amb Buster Keaton és una autèntica meravella que mereix l'admiració suprema. Els propers 27 i 28 d'agost les últimes funcions.

 

Sense sortir de la mateixa carretera en direcció a Torroella de Montgrí, a les afores de la petita localitat de Güalta es troba l'enclau del Mas Sorrer. Aquesta antiga masia reconvertida en restaurant ha customitzat els seus horts i els ha transformat en un dels bars musicals més exclusius de la zona. Enmig d'un entorn de pomeres, oliveres i gira-sols, on abans hi havia tractors, palets de fruita i bales de palla hi ha pistes de ball, taules de billar i una barra amb taula de dj que serveix d'abeurador pel bestiar més il·lustre dels voltants. Diferents sessions de música en directe i un festival de curt-metratges han estat algunes de les iniciatives que han ajudat a projectar la imatge d'aquest entorn tan singular. Ara que s'han complert deu anys de la seva transformació, els seus responsables han volgut celebrar-ho convidant a participar alguns dels artistes que han nodrit el programa d'activitats en el decurs d'aquest deceni. 

Entre ells la nit del diumenge 12 d'agost va ser el torn del pianista gadità Chano Domínguez. Instal·lat a Catalunya des de fa més d'una dècada, en un primer temps a les muntanyes del Garraf i poc després als boscos de Vallgorguina, el pianista contemporani que millor ha sabut conjugar els llenguatges del flamenc i el jazz, es va presentar en format de duet al costat de Marina Albero. Una parella gens estranya si es te en compta que és la seva dona i mare dels seus fills, però poc habitual pel que fa a les comptades ocasions en les que han compartit escenari. Mentre ell s'asseia al piano, Marina va demostrar primer al vibràfon i després al salteri el potencial que atresora en les seves extarordinàries dots musicals. El repertori va combinar temes d'autoria pròpia ("Marçal") amb clàssics de jazz modern (Bill Evans) i altres d'ascendència llatina com el "Caravan" de Juan Tizol. DEsprés d'un solo al piano, va torna a ser Marina Albero la que va sorprende al personal amb l'evocadora sonoritat del salteri, un instrument mil·lenari d'origen persa que al llarg de la història ha anat escampant la seva influència i els seu ús pels països més diversos de la riba mediterrània. En el tram final de l'actuació i abans dels bisos, el públic va veure l'opció de participar a la festa amb la tonada de la popular "La tarara" i una vegada finalitzat el concert,el desig de compartir el disc que ja te tenregistrat Marina Albero i que espera discogràfica que l'editi es va convertir en una necessitat d'urgència.

 

Sortint de Güalta en direcció a Parlavà, una altra moguda musical de naturalesa ben diferent reclamava una nova aturada en la ruta. Resulta que a les afores del poble que va veure néixer Lluís Llach, entre mig de camps de blats de moro i userda, sortejant recs i camins de terra, en una esplanada d'un parell de bessanes se celebra una de les raves més multitudinàries de l'estiu.  Prop de quatre mil persones es van donar cita en la vuitèna edició del Techno-Tràmec, un festival que en el seu origen va néixer com una resposta dels joves de la zona a les festes populars de la localitat empordanesa i que al desbordar les expectatives ha esdevingut un dels fenòmens de música electrònica més massius del país –amb el permís del Sónar, és clar–. Projectors, pantalles, torres de llum i cabines de dj convertien al llarg de la nit i fins gairebé la sortida del sol aquell paratge agrícola en una macro-discoteca a l'aire lliure on el tam-tam electrònic i el ritual de la dansa hipnòtica dictaven la seva llei. Hedonisme a vuit euros l'entrada i amb unes ulleres de regal.

 

Per acabar d'arrodonir els contrastos en la lletra petita d'aquest breviari musical empordanès , sortint de Parlavà en direcció a Figueres, una desviació a l'esquerra ens sitúa a la localitat de Camallera. En aquesta petita vila amb aturador de la Renfe i on fan la millor coca dolça del país, l'inesgotable Pere Camps troba temps en el seu inesgotable activisme per a fer plausible una extensió del seu Barnasants. A l'espera de rebre aquest octubre el Premi Nacional de Cultura, mentre recull les tomates, apren a penjar les cebes i espera a que madurin les sindries i els melons, l'home que ha agermanat Barcelona i Montevideo en nom de la paraula cantada, omple la Plaça de l'Esgèsia d'algunes de les veus més representatives del gènere de la cançó als Països Catalans. Enguany –la quarta edició de Camallera Cançó d'Autor– ho fa des del 15 al 21 d'agost amb un cartell que inclou els recitals de Cesk Freixas, Dani Flaco, Feliu Ventura, Joan Amèric, Enric Hernàez, Más Vale Tarde Ke Nunca i Verdcel. Una iniciativa que més enllà del valor que te en si mateixa, també serveix per a reivindicar l'impuls de les obres de rehabilitació de l'antic cinema Sonora per a convertir-lo en un espai cultural per a la localitat.  

 

 

Pere Pons   16.ago.2012 16:04    

La balada d'Eladio Reinón

    sábado 11.ago.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

http://www.rtve.es/alacarta/audios/jazz-amb-gel/

Eladio Reinón (Sedaví, 1963) és un dels consumats jazzistes de l'escena catalana. Educat en un entorn propens a les músiques populars i als instruments de vent com és el País Valencià –on la tradició de les bandes de música ha creat autèntica escola–, als dinou anys va decidir instal·lar-se a Barcelona. Juntament amb dos companys de generació i afinitats com Ricard Belda i Perico Sambeat tenia com a propòssit formar-se com a músic de jazz i el Taller de Músics era un dels escasos centres emergents de la península que li permetia aquesta educació. Corria el 1982 i en poc temps esdevendien la punta de llança de la primera fornada de professionals del jazz, un col·lectiu que al coincidir amb la celebració del Mundial de Futbol a l'Estat espanyol, ha estat batejat com la generació Naranjito. En la que avui es troben noms consolidats del nostre jazz com els germans Rossy, Jordi i Mario, el pianista Albert Bover, el contrabaixista Jordi Gaspar, el guitarrista José Luís Gámez, el saxofonista Victor de Diego, el baterista David Xirgu, el guitarrista Dani Pérez, el trompetista Benet Palet o la cantant Carme Canela entre molts d'altres.

 

Tot i que el bebop i el hardbop van marcar les línies bàsiques d'aprenentatge de la majoria d'aquests joves músics, cada un d'ells va anar derivant el seu estil i la seva personalitat pròpia en les més diverses variants estilístiques i estètiques que li oferia el llenguatge de la música improvisada. En el cas particular d'Eladio Reinón la preferència van ser els ritmes llatins, nodrits pels aires del Carib i la clau afrocubana. Sota aquests preceptes va tenir la formidable ocasió de doctorar-se enregistrant dos discos al costat d'un mestre absolut en la matèria com és el pianista i compositor Bebo Valdés. Poc després del primer intent del rescat del músic cubà exilat a Suècia –on exercia com a pianista d'hotel– i oficiat per Paquito D'Rivera amb el disc Bebo Ride's Again (1995) i abans que el cineasta Fernando Trueba li concedís una segona joventut amb la pel·lícula Calle 54 (2000), Eladio Reinón va recuperar la figura i l'obra del mestre Bebo am dos referències pel catâl·leg de la discogràfica catalana Fresh Sound: Aceré (1998) i Afro-cuban Jazz Suite Nº1 (1999).

Més d'una dècada després, Eladio Reinón ha tornat a demostrar la seva volença pels ritmes llatins amb un extraotdinari disc de balades on concedeix als estàndars de jazz particular fesomia afrocubana. El disc es diu A flor de piel (Jazztones, 2012) i l'ha materialitzat liderant un Latin Jazz Quintet format per Jaume Llombart, guitarra Mario Rossy, contrabaix i els cubans Yoan Sánchez Luis Alfonso Guerra a les percussions. Un repertori que es va presentar al Jamboree el passat 21 d'abril i que va enregistrar L'Home del Jazz per a la seva emissió en la sintonia de Ràdio 4 i que aquest dissabte recupera l'espai d'estiu Jazz amb Gel

Acere
Eldio Reinón i Bebo Valdés a la gravació del disc Aceré a la sala Luz de Gas de Barcelona

http://www.rtve.es/alacarta/audios/jazz-amb-gel/

 

Pere Pons   11.ago.2012 13:45    

Les bambes del 'crooner'

    viernes 10.ago.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

L'aparició de Harry Connick Jr. a finals de la dècada dels vuitanta va encendre l'esperança de la parròquia jazzera més clàssica necessitada d'una regeneració en el perfil del crooner. Orfes de noves grans veus que revitalitzesin l'impuls de la cançó nord-americana, van veure en aquest fill de Nova Orleans de casa bona –de pare fiscal i mare jutjesa– unes aptituts i unes maneres que els remetien a l'elegància i el swing del Sinatra més primigeni. Com acostuma a succeir en aquest tipus de situacions, la comparació acaba transformant-se en una perillosa arma de dobla fulla. Les expectatives que genera que a un artista l'equiparin amb el mestre absolut de l'art que representa, és directament proporcional a la responsabilitat que li cau al damunt com a il·lusionant relleu d'un referent que ell sap que no te substitut possible. L'empeny de Harry Connick Jr. per a desmarcar-se d'aquesta disjuntiva ha acabat determinant la progressió d'una carrera ambivalent, entre la reafirmació de la personalitat pròpia i la necessitat d'acontentar l'ànim general. Una dualitat que en el seu cas particular ha derivat en una indefinició que enlloc  de sumar atributs i mèrits ha acabat restant valor i convicció a les seves facultats.

 

El seu pas pel fastuós Festival de Peralada –únic concert a tot l'Estat– va suposar una constatació d'aquest conflicte d'identitat que no l'ha permés consagrar-se amb la plenitud desitjada en cap de les facetes que practica. Com a crooner, guarnit amb camisa oberta, samarreta Imperio, pantalons de mecànic i bambes, el seu estil casual transmetia un aire d'informalitat que contrastava amb el tratjo americana dels seus músics i els vestits de nit d'un públic de golf i ruleta. Però allò que més el delatava era el to anodí i poc engrescador amb el que va atacar estàndars com "Smile" o adaptacions de clàssics com "And I Love Her" dels Beatles. La sensació era que havia sortit a escena amb el pilot automàtic activat i que encara que s'omplís la boca del magnífic castell de la familia Suqué, les formidables platjes de L'Escala i les meravelles del país –per a ell Spain–, a l'hora de fer feina tant la seva esplèndida veu com l'ofici dels seus magnífics músics semblaven trobar-se de vacances. Els solos queien a compta-gotes i en dosis mínimes, en una tasca que bàsicament es van repartir el saxo tenor de Jerry Weldon i la trompeta de Kevin Bryan. La seva fortuna, i la dels assistents, és la de mantenir en nòmina un home-espectacle com és el trombonista-cantant-percussionista i xouman Lucien Barbarin, un autèntic talismà que va contribuir a donar brillantor a l'espectacle amb els seus números a "St. James Infirmary" i "Bourbon Street". Les seves intervencions i els moments que el propi Harry Connick va destinar a esplaiar-se com a pianista i a deixar-se anar com a explorador dels sons tel·lúrics de la vella Nova Orleans van ser els únics que van concedir certa legitimitat a la vetllada. Tot i que la nit va acabar amb el contagiós ritme del "Mardi Gras", la impressió d'haver estat testimoni d'un espectacle pràcticament idèntic –inclús més rebaixat d'intensitat– al que va presentar ara fa cinc anys en la seva darrere visita a Barcelona , potser ajuda a entendre perquè als seus 45 anys Harry Connick Jr. encara es promociona com una jove promesa. Tot i que el més correcte seria considerar-lo com una promesa estancada.    

(La foto és de Josep Aznar)

Foto Josep Aznar_HARRY CONNICK JR_04

Pere Pons   10.ago.2012 22:20    

Incendi poètic a La Muga

    miércoles 8.ago.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

La Muga és l'únic riu transvestit que enlloc de barbs i escanyagats tragina versos en el seu corrent. Ara que les seves aigues no permeten el bany a causa dels residus tòxics que genera el progrès, els veïns de Sant Llorenç han activat a manera de compensació un meandre de poesia i cançó en la platjeta de la Font Pudosa que el riu dibuixa en el seu pas pel darrere de l'esglèsia de la vila. Enmig d'un paisatge desol·lat i el persistent farum a socarrim de la terra cremada, un bosc de plataners alliberat de les flames acollia un nou foc regenerador i fèrtil sota l'incendi poètic de La Mugada. Com a perfecta rèplica als exclusius festivals de gran dispendi i falsa aparença que s'escampen per aquestes contrades, la localitat fronterera entre l'Alt Empordà i la Garrotxa oxigena els aires de la cultura en lletres de motllo a través de la declamació dels poetes i de l'afinació dels cantaires. Autèntics reclams de la tradició trobadoresca, en providencial consonància amb el testimoni mut de la fortificació medieval que s'aixeca fora muralla. 

El primer llumí de la vesprada el va encendre el cronista Joan de Sagarra tot evocant en forma de pregó la vessant més satírica i anticlerical de l'obra del seu pare, el poeta, escriptor i dramaturg Josep Maria de Sagarra. El seu recitat de la popular "Balada de Fra Rupert" va establir un punt de partida immillorable per a una Mugada que no entén de convencionalismes ni de concessions per a la 'gent guapa'. Una iniciativa original i única que convé reivindicar com a resposta als autèntics piròmans que des de la política i les classes benestants han convertit la cultura en els rostolls per a cremar la pràctica del pensament i la llibertat de les idees pròpies.

(Abans de l'entrevista a Joan de Sagarra us recomano l'enllaç de VilaWeb amb el recitat de "Balada de Fra Rupert" a càrrec de Montse Carulla)

http://www.vilaweb.cat/noticia/3976358/20120127/sagarra-satiric-balada-fra-rupert.html  

  

Després de l'actuació del duet Ditifet, que va presentar el seu espectacle "Cetifi-Cat", i de la nova proposta de Hermann Boninn i Sabine Dufrenoy recitant en català i francès els versos d'Apollinaire –"Faig guàrdia al polvorí"–, el quintet de fusta Misaluba va oferir la seva proposta a mig camí entre les formes arcaiques i el concepte contemporani. La veu de Lucas Quejido, els versos de Carles Hac Mor i la música d'un quintet d'instrumentistes sense lligams ni estètiques preestablertes es va traduir en una actuació sorprenent farcida de matissos i suggerències.

 

Més concreta i explícita, però no per això menys intensa, va ser la flama que va encendre poc després el recital de Quico Pi de la Serra. En el dia del seu setanta aniversari, aquest il·lustre Jutge de la Cançó va demostrar com després de cinquanta anys de carrera es troba en un moment d'envejable plenitud. En companyia i estreta complicitat del guitarrista Amadeu Casas i l'harmonicista Joan Pau Cumellas, Pi de la Serra va revisitar bona part dels seus temes antol·lògics que ha vestit en clau de blues, una muda que els concedeix una vitalitat encara més indestructible.

 

Arribada l'hora de la  fresca d'aquell particular somni d'una nit d'estiu, el caliu poètic d'Enric Cassasses va aportar l'escalfor necesària en l'acollidora atmòsfera d'una fantàstica Mugada que es van encarregar de coronar la lírica samplejada de Braden i Eduard Escofet i el pop tàntric del garrotxí Eduard Cànimes compartint amb la concurrència el mantra del seu sagrat cor. Després de vuit hores  d'intensitat poètica i musical, la foscor de la nit tancada no impedia veure en el camí de retorn a casa l'emergència d'uns brots verds entre els boscos calcinats. Són els efectes màgics de la segona Mugada, un incendi poètic que il·lumina l'esperança que no tot està perdut.   

Enric-casasses-mugada-2012-foto-carles-pujol-tramuntana-tv

Pere Pons    8.ago.2012 13:43    

Cinc en òrbita

    viernes 3.ago.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

Five in orbit 2
Bentrobats homes-granota i dones sirena, aquest dissabte l'acuari del jazz us reserva un directe refrescant. Un nou glop de Jazz amb Gel amb l'actuació de Five in Orbit que l'equip de L'Home del Jazz de Ràdio 4 va enregistrar a la mítica cava del Jamboree. Els francesos Olivier Brandly (saxo alt, flauta i clarinet baix), Laurent Bronner (piano i teclats), Nicolas Rageau (baix), Luc Isenmann (bateria) i el català Ramon Fossati ( trombó i cargols de mar), presenten els temes del seu darrer treball, Freaks (Fresh Sound New Talent). Una obra que exhibeix les credencials d'un grup que parteix de les coordenades clàssiques del jazz i la música improvisada i les farceix d'originalitat i personalitat pròpia. El seu directe està carregat de matissos i múltiples suggerències i converteix el grup en una de les propostes més interessants de l'actual escena europea.

Podeu connectar el dissabte a les 14h amb el directe de Ràdio 4

http://www.rtve.es/radio/radio4-endirecto/

Connecteu amb el podcast de Jazz amb Gel per a escoltar els concerts ja emessos

http://www.rtve.es/alacarta/audios/jazz-amb-gel/

Per a escoltar tots els programes de la primera temporada de L'Home del Jazz també hi ha l'enllaç

http://www.rtve.es/alacarta/audios/lhome-del-jazz/

 

 

Pere Pons    3.ago.2012 14:48    

Mezquida i Selnik a la pista de Jazz amb gel

    jueves 26.jul.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

Els millors directes del jazz català es donen cita cada dissabte al migdia a la sintonia de Ràdio 4. Jazz amb gel, la versió estiuenca de L'Home del Jazz, reserva als aficionats i als oinets en general una sel·lecció de les concerts més destacats que ha acollit en el transcurs de la temporada el local històric del Jamboree. Concerts qie podeu recuperar des del podcast de Jazz amb gel (http://www.rtve.es/alacarta/audios/jazz-amb-gel/) com els de la Jamboree Big Latin Band, Chamorro-Motis All Stars i Gorka Benitez Quartet

Aquest dissabte es corona el mes de juliol amb l'emissió del concert de Marco Mezquida i Pablo Selnik. El pianista menorquí i el flautista de Barcelona han establert un dels tàndems més originals i creatius de la novíssima escena jazzística del país. Així ho han deixat exposat en el disc Miscel·lània 2 que han elaborat junts i que vertebra l'actuació que Jazz amb gel ha capturat des de la cova del Jamboree. Amb la complicitat dels tècnics de só Joan Melero i Àlex Monsoliu, aquest dissabte a les 14h si sintonitzes Ràdio 4 podràs fer-te una idea del nivell d'excel·lència que hi ha en els fogons jazzístics del país. 

Mezquida i Selnik són dos magnífics exponents dels fruits que ha estat generat en el darrers temps l'EScola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), com també ho han fet altres centres d'estudis superiors com el Taller de Músics o el Conservatori del Liceu. La seva proposta és una reconfortant demostració d'atreviment i personalitat pròpia. Clar que són les seves primeres passes, però en cap cas es tracta d'un treball d'escola o de lluentor acadèmica. Sinó més aviat d'aprofitar els coneixements adquirits per dir la seva servint-se del jazz com un llenguatge transversal on tenen cabuda des del mainstream fins el free passant per la música clàssica i les sonoritats populars. És un duet fora de sèrie del que cal gaudir-ne de principi a fí. Com així espero que podeu fer.

  

Pere Pons   26.jul.2012 15:46    

Del glamur al garatge

    martes 24.jul.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

A aquestes alçades del segle XXI el jazz requereix amplada de cintura. Malgrat perduren en el temps reductes integristes abonats a la pràctica del talibanisme musical, el jazz atresora tantes vivències, formes i modalitats que desacrediten per si mateix a tots aquells que prediquen un concepte únic com l'autèntic i veritable en detriment de la resta. El passat cap de setmana hem tingut l'oportunitat de tastar la meravellosa pluralitat que conviu dins aquest lleguatge, amb tres magnífiques propostes que han exposat una mostra de la vitalitat i el contrast que es manifesta en nom del jazz.

La nit del divendres, en el marc exclusiu dels Jardins de Cap Roig (Calella de Palafrugell), l'octogenari Tony Bennett va lluir amb dignitat i elegància la seva condició de crooner crepuscular. La veu que va deixar corprés Frank Sinatra va oferir un recital d'antologia amb tots els èxits de la seva carrera al descobert. Va ser una vetllada entranyable, amb l'al·licient familiar de presentar en societat la seva filla, Antonia Bennett, amb la que va acabar interpretant alguns temes a duet.  No van faltar títols de totes les èpoques i els diferents autors que a través de la seva veu han marcat la carrera del cantant predilecte de Bill Evans: "I Got Rhythm", "Old Friends", "But Beautiful", "The Good Life", "Once Upon a Time", "Shadow Of Your Simle"...aquests i molts altres van anar mostrant la seva capacitat evocadora juntament amb la condició de clàssics atemporals. Impossible no emocionar-se davant el seu cor robat per "San Francisco" o l'admiració declarada per Charles Chaplin –"Smile"– fins a sentir l'ànima enlairada amb la màgia de "Fly Me To The Moon".

 

Sense sortir de l'atmòsfera de glamur i de la geografia de l'Empordà, l'endemà va ser el Festival de Peralada el que va proporcionar una altra vetllada de musicalitat exquisida per a la gent guapa. En aquesta ocasió la responsable va ser la cantant de New Jersey Melody Gardot. La seva proposta defuig els convencionalismes i l'etiquetatge d'un gènere o un estil concret. Darrere la seva figura sostinguda en taló d'agulla i coronada per un turbant, habita el misteri d'una dama d'ulleres fosques i veu tel·lúrica. El cant és per a ella un joc que l'ha aferrat a la vida després que un tràgic accident estigués a punt de desconnectar-la del món terrenal. Gardot interpreta, actúa, gesticula i comunica amb la complicitat d'uns músics excel·lents que li serveixen el clima necessari per a cada cançó. Ja es tracti d'un gospel ("No More My Lord"), una bossa nova ("Mira"), la chanson ("Les etoiles"), el fado ("Lisboa"), el jazz ("Summertime"), el soul ("Baby I'm a Fool") o l'ancestralitat africana ("Iemanja"). Acompanyada del seu bastó argentat, el seu repertori va ser la invitació un viatge per les sonoritats dels territoris més diversos, tot recreant una atmòsfera de cabaret sofisticat. Amb el permís de la nostra gran Martirio, Melody Gardot es va reivindicar com una de les dames més interessants de la cançó d'avui.

 

Per a compensar aquest devesall glamurós, Barcelona havia reservat per a la nit de diumenge una sessió de jazz ferotge sense concesions. A la 2 de l'Apolo, una sala més procliu al rock de garatge i a les propostes alternatives, tot estava preparat per acollir una nova escomesa dels nòrdics The Thing. Un trio quasi atòmic al que donen vida el saxo Mats Gustafsson, el baterista Pal Nilssen-Love i el baixista Ingebrigt Hâker Flâten, i que feia poques setmanes ja havia deixat el segell de la seva identitat entre les parets del JazzRoom-La Cova del Drac. L'al·licient que s'afegia per l'ocasió era la incorporació en el projecte de l'estrella del pop Neneh Cherry, amb la que acaben d'enregistrar el disc Cherry Thing. Digna filla del seu pare, el trompetista i paradigma del free jazz Don Cherry, la cantant ha volgut posar a prova les seves capacitats fent costat a una de les formacions jazzístiques més trepidants i abassagadores del planeta. I el cert és que després d'uns primers minuts de tanteig i d'un cert desgavell, tant punt es va ajustar la intensitat de la veu amb la dels músics, el crit va desaparéixer en benefici d'una veu convertida en quart instrument. Aquesta dinàmica va provocar que el concert anés de menys a més fins al punt que en el tram final, era la veu de Neneh Cherry la que controlava la situació i marcava el camí a seguir. En el transcurs d'aquestra progressió The Thing va saber cedir part del seu impacte devastador, per a què la pubilla de can Cherry explorés tota una sèrie de possibilitats que fins ara tenia dormides, però que formen part irrenunciable de la seva genètica. Va ser una sessió tan incisiva com revitalitzadora on el jazz es va expressar des d'una de les seves vessants més rebels i creatives. Inconformisme i convicció, dos valors que propostes com aquesta enlairen el jazz a la màxima potencia.

 

 

 

 

Pere Pons   24.jul.2012 01:29    

Nova vida a L'Home del Jazz

    lunes 23.jul.2012    por Pere Pons    0 Comentarios

El blog de L'Home del Jazz en periode de proves.

Pere Pons   23.jul.2012 18:18    

Pere Pons

Bio L'home del jazz

Dissabtes, de 20.00h. a 22.00h. Dues hores amb el millor jazz de tots els temps. Tota l’actualitat i els clàssics. El programa inclou el rànquig de les cinc novetats de la setmana tant del jazz català com internacional.. A cada espai recordarem una peça del mític Tete Montoliu. A la segona hora entrarem en ‘Terra de gegants’, monogràfic dedicat durant un mes a un gegant del jazz, Miles Davis, Duke Ellington, Thelonious Monk, Count Basie, Billie Holiday, etc...
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios