Marxa pel Clima

    martes 13.nov.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 

        Barcelona ha prés el testimoni de París 2015, aquella Marxa Mundial pel Clima COP21, i ha sortit al carrer aquest dissabte, en un crit desesperat per mirar d’evitar el que sembla inevitable: el Canvi Climàtic i les seves devastadores conseqüències. Una lluita que ens toca a tots i a totes. Per això, la Marxa pel Clima convocada pel Moviment per la Justícia Climàtica, tot coincidint amb la trobada de Ciutats Europees pel Clima C-40 que es fa aquesta setmana a Barcelona, ha buscat posar el Canvi Climàtic a l’agenda política i mediàtica i recordar als polítics la necessitat de prendre decisions urgents i contundents.

DruFGRwW4AApipJ

    L’últim informe de l’IPCC sobre l’escalfament global del planeta, presentat el mes passat a Corea, --ens recorda Josep Cabayol— assenyala que “els Acords de París, encara que es compleixin fil per randa, no serveixen de cap manera per evitar el grau i mig d’augment de la temperatura del planeta, que de cap manera s’ha de superar. Si la temperatura arriba a 1’7 graus més, serà irreversible. I tot fa preveure que els tres graus d’augment, a finals de segle, són inevitables. Quina capacitat tenim d’evitar-ho? S’ha de fer tot el posible per frenar-ho”.

     Amaranta Herrero, sociòloga climàtica, parla d’”emergència climàtica”: “el clima –ens diu—és un problema que ens afecta a totes i que de totes depèn”. Amaranta ens recorda el que diu el Tyndall Centre for Climate Change Research: En un món de més 4 graus centígrads de temperatura, tres quartes parts de les espècies de plantes i animals que habiten la Terra desapareixen, amb tot l’impacte que això té a la resta, a nosaltres. En un món de més 4 graus, no és possible una vida organitzada, totes les estructures socials que coneixem (Estats, ajuntaments…) col.lapsa de forma global. A més, segurament no serà un món definitiu de més 4 graus, sinó un estadi intermedi a un món encara pitjor. Això és terrible. I si un món de + 4 graus és terrorífic, un món de 6 graus és extinció. S’ha de tenir en compte que cada mig grau, cada grau que incrementem en la temperatura del planeta, és determinant per al futur de tota la humanitat i de la vida”.

    Estem abocats al desastre, i del que es tracta és d’intentar minimitzar aquest desastre. Però sembla que no estem prou preparats. Segons Amaranta, “estem mal equipats en termes evolutius per fer front en aquesta amenaça. Estem acostumats a fer front a amenaces immediates i visibles. El canvi climàtic significa tot l’oposat, amenaça a llarg termini, en certa mesura invisible, tot i que ja comencem a veure els efectes, i ens força a preveure”.

    A més del Negacionisme. Però el que està clar és que aquest és un viatge sense retorn i cal actuar de forma decidida i urgent. “S’han de fer renúncies socials –afirma Amaranta Herrero--, frenar el ritme de consum i buscar noves formes de benestar social, que no impliqui tanta destrucció del planeta. Si tothom consumís al ritme del Primer Món, necessitaríem dos planetes i mig per satisfer les necessitats actuals. Aquesta és la nostra ‘petjada ecològica’.”

 

    “Es tracta de fer la vida vivible –afegeix Natàlia Riera, d’Entrepobles, una de les entitats convocants de la Marxa del Clima de Barcelona--, sobre tot a les ciutats, on hi ha una càrrega molt important d’aquesta emergència climática. Hem d’anar cap a alternatives reals, un altres sistema, ciutats més vivibles”. “Les ciutats són les responsables del 70% de les emissions” –ens recorda Amaranta Herrero, per a qui la recepta per frenar el Canvi Climàtic passa per “intensificar els canvis que ja han començat, canvis a tots els nivells: la mobilitat sostenible, l’arquitectura ecològica, l’educació ecològica, la sobirania alimentària, la nova cultura de l’aigua, residus zero, la reducció del concum d’alimetns d’origen animal, la sobrirania energètica… S’ha d’intensificar, massificar, la ciutadania ho ha de demanar activament. Al final, el problema del canvi climàtic és un problema de civilització, un problema mental: què hem tingut al cap per muntar un sistema que acaba amb les bases materials de la nostra pròpia existencia? És un problema de la modernitat: exigeix reconnectar amb la dimensió ecològica, posar l’ecologia al centre del model”.

  Marxa Clima

 

     Literatura africana:

    Amb l'excusa que s'acaba de celebrar el Dia Internacional de l'Escriptor Africà, ens acostem a l'Àfrica i la seva Literatura amb Juan Tomás Ávila Laurel, l'escriptor viu més rellevant de Guinea Equatorial, que viu exiliat a Barcelona, des d'on continúa el seu activisme contra la dictadura d'Obiang. Ávila Laurel es lamenta que África sigui el “continent oblidat”, tant a prop i tan lluny, i reivindica la Literatura com a eina per donar veu als que no la tenen. “El autor debe aprovechar el foco para hablar de lo que no está en su libro. No puede cerrar los ojos a su realidad, que es muy dura. En África, hay mucha pobreza porque nadie ha querido hacer nada útil para sus habitantes, sino para las multinacionales. Esto empuja a muchos a lugares donde nadie les va a querer. ¿Cómo puede haber tanta gente con esa carestía, yendo de un lugar a otro sin que nadie diga ‘vamos a hacer algo por esa gente’?”

Avila Laurel

    Segons Mar Garcia, d’Africat, l’Associació Africana i Catalana de Cooperació, i professora de Literatures Francòfones i Africanes a la UAB, si no hem mirat més cap a Àfrica és perquè “no tenim el gran imperi africà que han tingut altres països i la immigració africana és recent”. Sobre la Literatura africana, Garcia ens diu que “hi ha una tendència a llegir les novel.les africanes com a cròniques de diaris, i no és això”.

    Jessica Falconi, professora i investigadora de Literatures africanes a la UAB i membre de l’Institut Camoes, l’Institut de la Cooperació i la Llengua portuguesa, destaca el paternalisme amb que els països occidentals tracten les seves excolònies: “hay una visión paternalista de lo que es la producción africana. No se les ve como productores de cultura”.

  “L’important –afegeix Mar Garcia-- és que ells tinguin el poder. No tractar-los com a persones necessitades, sinó com a individus polítics. Per tornar-los aquesta naturalesa política, han de prendre ells les decisions. La bondat que destilem sempre es projecta des de dalt. Això és el que cal trencar i canviar, i és molt difícil”.

    Això és el que intenten fer des d’Africat: “a través de la cultura, fem una feina molt necessària, que és que la gent deixi de veure’s a través de pantalles preconcebudes i estereotips. Africat vol contribuir a trencar barreres”. Afavorir el coneixement mutu entre Àfrica i Catalunya, fomentar les relacions i la cooperació.

Jornades escriptor africà

  http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-marxa-pel-clima/4828965/

 

Olga Rodríguez   13.nov.2018 11:35    

Responsabilitat empresarial

    lunes 12.nov.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 

 

    Què és més important, els drets humans o el benefici de les empreses? Les persones o els diners? Preguntes de fàcil resposta, en principi: haurien de primar sempre els drets de les persones i no els interessos econòmics. Però estem acostumats a veure tot el contrari: les grans multinacionals espolien els territoris on treballen, s’emporten els recursos naturals, contaminen la zona, exploten els seus habitants i, si són condemnats per aquestes accions –poques vegades, per cert—acostumen a no complir la sentència. On queda la responsabilitat social de les empreses? Són només paraules?

 Contaminació

    Ho hem vist moltes vegades a “Món possible”: empreses que exploten els recursos d'un territori, sense tenir en compte o sense importar-los les conseqüències de la seva acció. I, el que és pitjor, amb total impunitat. És el cas de la companyia nord-americana Chevron-Texaco. Ha extret milions de barrils de petroli a Lago Agrio, a l'Amazònia equatoriana, i ha causat el que està considerat com un dels pitjors desastres petrolers del món.

    Ens ho va denunciar l'advocat Pablo Fajardo, un dels més de 30 mil indígenes afectats, que va estudiar Dret per correspondència, per tal de poder defensar els drets del seu poble i el seu territori. I ha tornat al programa, per explicar-nos quina és la situació. Després de 25 anys de lluita, s’ha pogut demostrar la responsabilitat de l’empresa en el desastre ambiental de l’Amazònia i la petrolera texana ha estat condemnada per la Cort Suprema de l’Equador, però no ha complert la sentència. “La Corte Constitucional de Ecuador emitió la última sentencia el 10 de julio, pero el 30 de agosto Chevron logró sacar un laudo arbitral en el sistema de arbitraje internacional, con sede en La Haya, un panel de arbitraje privado, que ordena al Estado ecuatoriano a anular la sentencia. Pero no hay norma jurídica vigente en Ecuador que permita al Estado anular esa sentencia, porque ya ganamos el caso en forma definitiva. El Estado ecuatoriano debe defenderse de esos arbitrajes y buscar su nulidad. Nosotros continuamos litigando en Cortes extranjeras para homologar nuestra sentencia y poder ejecutarla, de manera que Chevron pague lo que debe, 9.500 millones de dólares, una cantidad insuficiente para reparar todo el daño causado: 500 mil hectáreas de selva tropical amazónica contaminadas, más de 2 mil afectados de Cáncer, dos pueblos indígenas completos extinguidos y una afectación directa a la cultura de los pueblos, alimentación, economía…, hay un daño que es irreparable”.        

Angel Justino i Pablo Fajardo
                      

     Ángel Justino Piaguaje, de la Unión de Afectados y Afectadas de las operaciones petroleras de Texaco en Ecuador, destaca el dany no material: “por ejemplo, el daño a la espiritualidad, a la sabiduría transmitida por nuestos abuelos. Nuestros ríos, el agua, el alimento de esas aguas, el bosque… Ha habido una reducción de los territorios de los pueblos indígenas, rodeados por la actividad petrolera. El daño lo seguimos viviendo, porque los pozos están enterrados con petróleo y todavía siguen filtrando y matando a nuestra gente. La empresa se fue, pero los efectos continúan. Estamos luchando por nosotros y por el planeta, por el bien de todos”.

    La zona afectada registra la taxa de Càncer més alta de tot Llatinoamèrica. Els afectats reclamen Justícia i la reparació del dany.

 

 

    Drets laborals a la Xina:

 

    L’activista pels drets laborals a la Xina Pat Kin Wan ha portat a Catalunya la seva lluita. En un país que no destaca precisament per la defensa dels drets humans, Pat Kin Wan i la seva organització, la fundació internacional LESN, s’encarreguen de supervisar les condicions de treball a les fabriques xineses i controlar que es compleixen els drets laborals. Una feina que acostumen a fer els sindicats, però a la Xina només pot haver-hi un sindicat i està obligat a obeïr el Govern, o sigui que no fa aquesta funció de control.

    “Les condicions laborals a la Xina –ens explica Pat KinWan—són salaris molt baixos i llargues jornades de feina per poder aconseguir un sou. No hi ha seguretat en el treball; els treballadors no saben, per exemple, quin tipus de químic estan fent servir i que és perjudicial per a la seva salut. Si es posen malalts, no cobren i perden la feina. I el subsidi d’Atur és insuficient per poder viure. Els treballadors es troben que no poden confiar en el sindicat, ni en el Govern, ni en la llei. Per això he vingut a Europa, perquè es conegui aquesta situació”

Pak Kin Wan

 

    Empreses socials:

    A l’altre plat de la balança, trobem les empreses d’economia social, que posen en el centre la persona, sense deixar de banda l’ànim de lucre. Ens ens parla la Carmen Parra, directora de la Càtedra UNESCO Pau, Solidaritat i Diàleg Intercultural i de la Càtedra d’Economia Solidaria de la Universitat Abat Oliva. “La crisi ens ha ajudat molt a veure la societat d’una altra manera. El capitalisme genera pobresa i desigualtats. Per això intentem que els nostres estudiants coneguin altres exemples d’empreses, que es pot conjugar guanys econòmics i compromís social”.

     Per al director gerent d’Apunts, Julio Castillo, això és no només posible, sinó obligatori. Ens explica que la seva missió és “servir a nuestos clientes como cualquier empresa y trabajar por la inclusión social de nuestro colectivo, afectado de problemas de salud mental. El trabajo es el elemento más cohesionador que hay. Nosotros tenemos que generar suficientes ingresos para continuar reinviertiendo y generar futuro”.

    La LISMI, la Llei d’Integració Social del Minusval.lid, preveu que les empreses de més de 50 treballadors reservin un 2% dels llocs de treball a persones discapacitades. Parra i Castillo es feliciten perquè algunes empreses van més enllà i hi reserven el 4, el 5 o el 6% de places.

Carmen Parra i Julio Castillo

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-mes-important-els-drets-humans-benefici-les-empreses/4817559/

 

Olga Rodríguez   12.nov.2018 13:18    

“Las flores y los tanques”

    jueves 8.nov.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

     El 28 d’octubre es commemora el neixement de la Txecoslovàquia independent, l'any 1918. És a dir, que enguany se celebra el centenari  de la independència de l'Imperi Austro-hongarès. Un centenari que coincideix amb  els 50 anys de la Primavera de Praga, un període de liberalització política durant la Guerra Freda, entre el 5 de gener i el 20 d'agost del 1968, l'any d'un altre moviment alliberador cèlebre, la revolució del Maig francés, que ha acaparat tota l’atenció.

    A la Primavera de Praga no se li ha donat la importància que realment té. Per això, volem fer justícia i mirem cap a l’antiga Txecoslovàquia (avui dividida en la República txeca i Eslovàquia), amb l’ajuda del nostre company de RNE Luis Zaragoza. Doctor en Periodisme i historiador, ha reviscut la Primavera de Praga, en el seu llibre “Las flores y los tanques”.

  Libro Las flores y los tanques    

 

    La Primavera de Praga buscava suavitzar aspectes totalitaris i burocràtics del règim soviètic a Txecoslovàquia i establir un socialisme "de rostre bumà", amb partits polítics i sindicats, llibertat de premsa i d'expressió, dret de vaga.... Però el somni es va trencar quan la URSS i els seus al.liats del Pacte de Varsòvia (tret de Romania) van envaïr Txecoslovàquia i van posar fi al procés d'apertura política. “La Primavera de Praga –ens explica Luis-- fue muchas cosas y, a la vez, no las fue. Buscaba aunar lo mejor del socialismo y lo mejor de la democracia. Empezó siendo una reforma del sistema comunista para hacer más suaves sus estructuras. El problema es que al final no se sabe lo que pudo haber sido, porque esa experiencia llena de contradicciones, de esperanzas y de temores, que fue pacífica, acabó interrumpida por la fuerza de los tanques. Yo digo que ese día, el 20 de agosto de 1968, los futuros se convirtieron en condicionales. Lo que nos queda es que pudo haber sido muchas cosas, pero no le dejaron ser nada. La URSS tuvo miedo al contagio, a que esa experiencia reformista se pudiera extender a otros países.

    Para el comunismo y para la izquierda, aunque hoy se recuerde menos, fue mucho más importante que el Mayo francés. Porque planteaba una tercera vía. De repente, Checoslovaquia decidía plantearse un modelo de democracia socialista que era distinta a lo que se había vivido hasta entonces. Fue un proceso que se siguió muy de cerca por el comunismo europeo.

    El mundo occidental también lo observó con mucho interés, les hubiera gustado que Checoslovaquia se convirtiera en la “república burguesa” que decía la URSS, pero no intervino mucho, se mantuvieron muy a la expectativa, como observadores. Cuando entraron los tanques en Checoslovaquia, no se creó una escalada de tensión con respecto a la Unión Soviética”.

 

  Cartell acte BCN

     Més commemoracions històriques: es compleixen 80 anys de l’acte de comiat als brigadistes voluntaris que van lluitar contra el feixisme al costat de la República, a la Guerra Civil. 80 anys després, Barcelona ha tornat a homenatjar aquells més de 30 mil homes i dones, procedents de més de 50 països. Aproximadament una quarta part no van tornar a casa, perquè van morir en una guerra que no era la seva... o sí, perquè era la lluita per la democràcia i la llibertat.

    Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals, ens explica que “s'ha conegut molt, però no suficient, qui era aquesta gent que va intuïr que calia fer front al feixisme creixent a Europa i al món i van venir a lluitar a la guerra d'Espanya. Pensem que va venir gent de tot tipus i classe social, trebaaaldors del camp, obrers manuals, poetes, pintors, etc, i de llocs tan llunyant com la Xina, Austràlia, àrabs sobre tot d’Algèria, jueus no només d’Europa sinó d’Israel… Eren romàntics i aventurers, però la majoria eren conscients que venien a lluitar per la democràcia a Europa”.

     Quan les Brigades Internacionals marxen d'Espanya, encara no ha acabat la guerra. A finals d'octubre del 38, encara faltarà més de mig any, però la guerra ja es dona per perduda. Se’n van en virtut d'un acord internacional, que signa el Govern republicà espanyol, pel qual aquests brigadistes han de ser llicenciats. Però els alemanys i italians que feien costat als colpistes van continuar lluitant a la Guerra Civil. "Aquest és un pacte que només es va complir per una de les parts—recorda Amouroux. Negrin creia que amb aquest gest de bona voluntat, els països pressionarien els al.liats de Franco, alemanys i italians, pero no va ser així . Cal assenyalar que les primeres tanquetes que van entrar a Barcelona l'any 39 eren italianes”.

     Fa 10 anys, els brigadistes internacionals rebien el reconeixement d'Espanya amb la concessió de la nacionalitat espanyola als supervivents. Encara n’hi ha tres, gairebé centenaris: “Virgilio Fernández, de 99 anys, camiller; Josep Almudévar, valencià nascut a frança, i un altre a Anglaterra, no identificat”-ens explica Eduard Amouroux, que remarca que les dones també van tenir un paper important, “no només infermeres, també van lluitar. És un fet poc destacat, eren menys, però també van agafar les armes i algunes van morir”.

Eduard Amouroux

 

 

     Amb ulls de dona:

    En el nostre empeny de veure el món “amb ulls de dona”, la Míriam Hatibi ens proposa fer un canvi d’hàbits de consum i optar per formes més responsables i sostenibles. Per exemple, ens pregunta: “cal comprar tot el que comprem? Comprem més del que necessitem, de forma poc reflexionada”. Per això, ens proposa altres opcions, com llogar un vestit per a un casament, recòrrer als mercats de segona mà, compartir cotxe o emportar-nos el menjar que no ens acabem al restaurant. Així, lluitem també contra el malbaratament d’aliments. I ens recorda que l’economia col.laborativa és una bona opció.

     Una altra reflexió que ens fa la Míriam Hatibi: “no n’hi ha prou amb reciclar, sinó que hem de generar menys residus. Objectiu: residu zero. Cada persona generem un quilo i mig de brossa cada dia”. Com? Evitant l’ús de bosses, embolcalls i coberts de plàstic. “Hem de fer fora el plàstic de la nostra vida, pel planeta i per la nostra salut”. Una manera és tornar al reciclatge de les ampolles de vidre; tan antic i tan modern. “Ho podem fer millor --ens recorda la Míriam. Podem començar a fer canvis, petits gestos des de ja”.

MIRIAM HATIBI

 

    El Síndic respon:

    També parlem d’Ecologia, de les queixes que arriben al Síndic de Greuges per motius ambientals i urbanístics, amb el Jaume Saura, l’Adjunt General al Síndic. “Des de fa dos o tres anys –ens diu-- hi ha hagut un repunt de queixes per temes mediambientals i, en concret, per l’impacte dels plans urbanístics al medi natural. Afecten sempre i del que es tracta és de que aquest impacte sigui mínim i no afecti al dret a gaudir del medi ambient i del paisatge. En aquests estudis d’impacte ambiental, no s’està tenint en compte el que anomenanem “alternativa zero”. És a dir, que es poden fer les coses sense causar un impacte al medi natural, “podem plantejar-nos no intervenir en un territori, per no causar aquest impacte”. Preservar el medi ambient és un deure i un dret.

 

https://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-contra-feixisme-comunisme/4811896/

 

 

 

Olga Rodríguez    8.nov.2018 14:19    

Defensar els drets, defensar la Terra

    miércoles 7.nov.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    La nostra Pachamama  ens dona vida, però està amenaçada de mort.  I els que més ho pateixen són les comunitats indígenes que veuen com els seus territoris i els seus drets són saquejats, aniquilats.Per exemple, darrera del 12 d’Octubre, què s’amaga?  El que es va vendre com un “descobriment”, “portar la civilització”, va ser en realitat l’espoli d’un continent i l’explotació dels seus habitants, amb el corresponent adoctrinament religiós? I aquest expoli continúa a dia d’avui, per part de les empreses extractives, que s’emporten els recursos miners, maderers, etc, deixant mort i desolació en aquests territoris.

    En parlem amb l’activista hondurenya indígena lenca Margarita Pineda, companya de l’assassinada Berta Cáceres. Perseguida i amenaçada també, Margarita afirma que no pot callar davant la falta de respecte a la vida, tant de les persones com de la Mare Terra. “Com a poble indígena, tenim dret a ser protegits” —diu— i demana a la comunitat internacional “que no financïi les multinacionals que exploten i contaminen, que esgoten.  No són empreses de desenvolupament, són empreses de mort i destrucció. El que volem els pobles indígenes és que ens deixin viure en pau. No es tracta només de la nostra salut, sinó de la del planeta. Globalitzem la lluita, globalitzem l’esperança”.

Margarita Pineda

    Margarita Pineda ha estat a Catalunya, convidada pel projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans. En la mateixa caravana ha participat la Janahuy Paredes, fundadora del Comitè de Familiars de Persones Detingudes Desaparegudes a Mèxic,  COFADDEM, com el seu pare, desaparegut l’any 2009.  Janahuy denuncia la impunitat d’aquests crims —més de 37 mil desaparicions— i reclama saber la veritat i que es faci justícia. “Hi ha una política de negació i minimització —es lamenta—, l’Estat mexicà maquilla la vulneració de drets humans, davant dels organismes internacionals, que només fan recomanacions, no castiguen”. Davant d’aquesta situació, no és estrany que molt optin per callar i no denunciar, per por.

Janahuy Paredes (Mèxic) 

 

    Com afecta el canvi climàtic a la vinya?

    Un exemple: a la comarca del Penedès, les dades parlen de fins a un terç de reducció de la producció de vi. I alguns eleven encara més la xifra de pèrdues.   L’explicació és que hi plou menys i la temperatura ha pujat més que a la resta del país. I això afecta les collites. Ens ho expliquen Josep Cabayol i Robert Savé, coordinador de Vitivinicultura de l'IRTA, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries. 

    Si a Catalunya la temperatura ha pujat de mitjana un grau i mig des de mitjans del segle passat, en concret al Penedès ha augmentat 1'7 graus, dues dècimes més.  Pel que fa a la pluja, a l'Alt Penedès les precipitacions han disminuït d'un 16% respecte a la mitjana catalana. I la previsió no és gens optimista, ans al contrari: s'espera que la temperatura continui pujant i arribi als dos graus i mig d'augment respecte a la mitjana del 1950. Això vol dir més sequeres i més necessitat d'aigua, un aigua que no tindrem.

     Davant d'aquesta situació, Savé assenyala que “cal repensar-se el sistema de producció, anar cap a una agricultura de secà, on es primi la qualitat per sobre de la quantitat i optar per varietats de ceps autòctones, més resistents a la sequera. Cal una reconversió, un canvi de paradigma".

Robert Savé i Pep Cabayol
 

https://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-defensant-els-drets-defensant-terra/4799419/

 

 

 

 

 

Olga Rodríguez    7.nov.2018 15:25    

Quadern de viatge a Lesbos

    miércoles 31.oct.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

  Welcome

    Lesbos és la tercera illa més gran de Grècia, al Mar Egeu, a tocar de Turquia. 1600 qm2 i més de 300 de perimetrals, de costa.  L’habiten uns 85 mil habitants, concentrats la majoria a la capital, Mitilene. Coneguda per ser la pàtria de Safo, la poetessa que va escriure a l’amor entre dones i va donar nom al lesbianisme, Lesbos és també identificada com l’illa dels refugiats. Ha estat la principal porta d’entrada a Europa de sirians, iraquians, afganesos… i recentment també d’africans. Perquè, malgrat que el focus mediàtic ja no és a Lesbos i el nombre de migrants es va reduïr després de l’acord de la Unió Europa a Turquia, els desplaçats continuen arribant-hi. Com a testimoni, el cementiri d’armilles salvavides que s’amunteguen a Mólivos, al nord-oest de l’illa. Ens recorden el drama humà que encara continúa, i que té com a punt neuràlgic el camp de refugiats de Moria. 

Moria horitzó

    Al bell mig del no res, envoltat d’oliveres, s’aixeca el camp de refugiats de Moria. És el camp principal de l’illa de Lesbos, a tocar de Turquia, i punt d’entrada dels refugiats des d’aquest país. L’acord amb la Unió Europea (2016) va reduïr el fluxe de migració, però no ha desaparegut. El ritme actual d’arribades és d’un centenar diàries, de mitjana.  Arriben a Lesbos per mar. A penes 10 quilòmetres separen l’illa grega de la costa turca. L’esperança és poder arribar al continent europeu. Però queden atrapats a l’illa, la gran majoria a Moria, durant mesos. N’hi ha que porten més de 2 anys.

    Moria és una antiga base militar convertida en el camp principal de refugiats a Lesbos. Amb capacitat per a unes 3 mil persones, triplica aquesta xifra. Quan la situació es desborda, les autoritats gregues traslladen refugiats a la península. Fa només uns dies, dos mil.

Porta entrada Moria

Tanca Moria

    Quan arribes al camp de refugiats de Moria, impressiona la tanca filada, com la d’una presó, que fa difícil l’entrada de visites que puguin ser testimoni del que passa allà dins. Els seus ocupants, però, entren i surten. A la porta, parades de fruita i articles domèstics: galledes, pintes, estris de cuina… Cada refugiat, si es tracta d’un home sol, rep 50 Euros al mes d’ACNUR. Una família amb nens en pot rebre uns 200.

  Furgoneta fruita Moria

Furgoneta estris Moria

    Fóra del recinte tancat, s’obre pas un segon camp, on les tendes de campanya s’amunteguen i, a dins, els seus habitants. Són grups de sirians, iraquians, afganesos… però en els últims mesos han començat a arribar també africans.  

Tendes fora Moria

    

    Bahid té 24 anys, és afganès i porta ja 7 mesos a Moria. Hi va arribar sol –ens diu—en vaixell, des de Turquia. Ens mostra les cicatrius que porta a l’esquena i un ull de vellut: seqüeles d’una baralla al camp. Ens diu que no vol fotos, perquè al camp "hi ha gent al que no és bona"—afirma i assenyala al Daesh. Bahid viu en una tenda amb 11 persones més. Són tots nois joves i sols, que volen continuar camí a altres països on hi tenen família. Viuen tots 12 en una tenda de campanya, que ens ensenyen: ampolles d’aigua, un parell d’hamaques i la resta dormen en estores a terra. Bahid ens explica que Amnistia Internacional l’està ajudant amb els tràmits per demanar asil.        

    Més endavant, ens trobem un altre grup de joves africans. Ens ensenyen marques als braços de picades de puces. I insisteixen que entrem a les tendes. També que tastem el menjar. Es queixen que és poc i dolent. En donem fe: l’arròs és dur i no té sabor. La seva tenda és enorme: hi dormen 120 persones –ens diuen--. Dues fileres d’espais, a banda i banda, separats per mantes o plàstics. Al terra, fent de catifa, les restes d’una embarcació inflable.

  Interior tenda

        

    Tummy ens explica que va haver de sortir del Camerún, perquè era molt perillós. Ell i els seus companys es queixen que les condicions al camp són molt dolentes. Però el pitjor –coincideixen els companys-- és no tenir feina ni diners, ni res a fer en tot el dia. Així es lamenta un altre jove. Es diu Da Silva i és d’Angola: “No tenim llum. L’aigua de la dutxa és freda. Tot està malament. Si estàs molt de temps aquí, pares boig". La convivència no és bona –asseguren--: cada dia hi ha baralles entre grups africans i grups àrabs. Clar que a dins de Moria 1, és encara pitjor. Marxem de la tenda, desitjant a Da Silva que aconsegueixi el seu somni d’anar als Estats Units

 

    Metges sense Fronteres corrobora el que ens han explicat Da Silva i els seus companys. La infermera i nutricionista basca Idoia Moreno porta mig any a Moria i assegura que, en cap expedició humanitària, a l’Àfrica, en països en guerra, no ha vist el que hi ha aquí. "Jo he treballat en els últims 5 anys a la República Democràtica del Congo i a la República Centrafricana, a les zones més extremadament violentes, zones de guerra, i el patiment que estic veient en aquest camp de refugiats de Moria, les condicions de vida inhumanes no les he vist mai --ens diu Idoia--. Només tinc una paraula per definir Moria, que és inhumà. És un infern, una falta total de dignitat humana en tots el sentits: un amuntegament extrem, 9 mil persones en un espai per a 3 mil. Gairebé la meitat de la població està vivint en tendes de campanya i l'únic que té és una manta per protegir-se del fred i la pluja. Les condicions al camp són totalment insalubres: hi ha un bany per a 75 persones, una dutxa per cada 85. La qüalitat del menjar és pèssima.

  I. Moreno

    Tenim nadons d'un dia o dos de vida --diu Idoia--,  avis de 80 anys, 565 menors no acompanyats. Molts amb traumes molt severs, perquè una bomba ha matat tota la seva família o han vist matar els seus pares, violar la seva mare... Tot això fa que estiguem veient nois de 13, 15, 16 anys que estan intentant suicidar-se. I nens de 8, 6, 4 anys amb problemes molt severs de salut mental. Són nens totalment traumatitzats.

    El que més tractem són problemes derivats de l'amuntegament, infeccions respiratòries que augmenten a mida que el fred va arribant, problemes de la pell per falta de condicions higièniques i diarrees, per la mala qüalitat del menjar i de l'aigua. També estem veient problemes crònics, com malalties cardíaques. I fa poc hem tingut un nen d'un any i mig amb una fractura de crani, per una bomba a Síria. Tinc una llista de 50 nens i centenars d'adults amb problemes mèdics molt severs, que tenen des de fa cinc o sis mesos un certificat de l'hospital de Mitilene per ser transferits a Atenes, alguns urgentment, i aquí continuen. El procés d'asil és inhumà. El problema és que el sistema que s'ha establert fa que tant menors, com nois joves i adults estan perdent la total esperança en el futur. La gent viu en una desesperació extrema, perquè espera protecció, un lloc segur a la Unió Europea on sobreviure, i el que s'estan trobant és encara pitjor que d'on han fugit".

MsF

  

    Abans d’arribar a Moria, venint de la capital, l’Ajuntament de Mitilene ha obert un camp, Kara Tepé, amb capacitat per a un miler de persones. Es tracta sobre tot de famílies sirianes, que viuen en barracots prefabricats. Allà treballa, des de fa 9 mesos, la Marta Heras. Aquesta infermera barcelonina és la coordinadora mèdica de l'organitzacio IsrAid en aquest camp. "Donem assistència mèdica i fem educació per la salut a l'escola del camp. També estem a Skala, al nord, on arriben les embarcacions procedents de Turquia, i allà també donem atenció mèdica. A Kara Tepé, tothom té la seva casa, on poden cuinar, amb aire condicionat... Les necessitats bàsiques les tenen cobertes i això es nota molt a l'aspecte psicològic, l'estat d'ànim, a més de la salut. Res a veure amb Moria.

    El problema principal dels refugiats és la salut mental, pels traumes que han passat: pèrdues, guerres...  Segon, prendre la decisió de marxar del seu país; després, agafar una embarcació sense saber nadar i venir aquí. Venen amb esperança, pensant que Europa els acollirà, tenen molt idealitzada la vida europea, que tindran una vida estable i segura. Però perden l'esperança i això té un efecte a la salut mental"

 

  K. Tepe

 

     A Kara Tepé, les condicions són millors que a Moria. Ho justifica el fet que són un col.lectiu vulnerable. Però qui no ho és aquí? Ilias, un veí de Mitilene que col.labora amb una ong local, té clar que el col.lectiu més vulnerable ara mateix és el dels homes sols, perquè per a ells és molt més complicat el procediment per demanar l’asíl. “Són refugiats de segona categoria” –ens diu. L'Ilias ens explica que la solidaritat dels grecs no ve d’ara, arran la guerra de Síria, sinó que els habitants de Lesbos ja van demostrar-ho després dels atemptats de l’11-S, tot acollint kurds, afganesos, paquistanesos… “Els grecs han estat molt solidaris –afirma—però ha arribat un moment que es veuen desbordats. Ja els sembla be que arribin refugiats, però volen que se’n vagin, que no es quedin, que continuin el seu camí”.

    Fruït d’aquesta solidaritat grega, l’ong local Lesvos solidarity gestiona Pikpa Camp, un camp de refugiats a Mitilene, que acull un centenar de persones. Les més vulnerables: nens, dones embarassades, discapacitats… És un antic campament juvenil, amb casetes de fusta i envoltat de verd, reconvertit en camp d’acollida. Les cares i els somriures dels seus habitants són la demostració que les coses es poden fer d’una altra manera.

Pikpa

Pikpa c.

 

    Joaquín és xilè i porta ja un any fent de voluntari a Lesvos solidarity, al jardí d’infància de Pikpa Camp. Ens diu que allà "arriben les persones més vulnerables, dins de l'estat de vulnerabilitat en què estan tots els refugiats: dones embarassades, famílies nombroses, membres de la comunitat LGTBI, persones amb problemes seriosos de salut i persones que han estat víctimes de tortures i no poden tenir cap suport a Moria. Els envia l'ACNUR o altres organitzacions. Aquí se'ls facilita el procés de demanda d'asil o, com a mínim, que no els deportin".

 

Roba Pikpa

Sabates Pikpa

 

    Efi Latsoudi és la fundadora de Lesvos solidarity i ha estat reconeguda amb el Premi NANSEN, una mena de Nobel dels Drets Humans, amb què cada any es recompensa una acció a favor dels refugiats. "Tenim gent que arriba amb moltes necessitats o molt malalta. Però se'n van. Això és bo, que la gent vingui i se'n vagi, que es vagi movent, que s'obrin fronteres. La situació està realment fora de control. A Moria hi ha molta gent que necessita ser aquí, però nosaltres no ho decidim. Són tants els vulnerables que caldrien més refugis per cobrir les seves necessitats.

    Tothom diu que ho ha passat molt malament a Moria i que no s'esperaven que els passaria això a Europa. És el més traumàtic. Han creuat el mar per arribar a un lloc segur i no entenen per què han de viure en condicions infrahumanes. On són els drets humans?  es pregunten.  Per a Europa, l'acord amb Turquia és un èxit, perquè l'arribada de persones ha disminuït. Però és un desastre, perquè el nombre de morts a la Mediterrània continúa creixent i pequè les necessitats de les persones continúen, necessiten trovar llocs segurs i están perdent la salut i l'esperança.

    Hem transformat el dret d'asíl en una taxació de vulnerabilitat. Has de demostrar que ets vulnerable. I, aleshores, quan arribes aquí, quedes atrapat en una situación traumática que et converteix un altre cop en vulnerable. En comptes de protegir, estem generant més vulnerabilitat. I no es tracta d'una qüestió de falta de recursos; és una decisió política. Sio la gent, a Europa, està vivint en tendes i refugis, no és per falta de diners".

Efi i jo

   

     Lesvos solidarity ofereix ensenyament d’idiomes als refugiats, classes de reforç extraescolar als nens i tota mena d’activitats i tallers d’artesania amb material de reciclatge, al seu centre Mosaik de Mitilene. Iula, monitora del taller, destaca la importància de tenir un projecte, una ocupació: "tractem el material que trobem amb la intenció de crear una conciència ambiental, però també el fet de transformar una cosa que sembla inútil en alguna cosa útil els transforma a ells, perquè veuen que ho poden fer amb la seva vida".

Mosaik
Mosaik 2

    La joia de la Corona a Lesvos solidarity és la fabricació de bosses i altres productes amb material procedent de les armilles salvavides i les embarcacions que abandonen els refugiats en arribar a la platja. Per a això, cal desmuntar les armilles i separar-ne els diferents materials, per tal d’aprofitar-los al màxim. En això trobem el Mohamed: sirià, 27 anys, era òptic al seu país i jugador de futbol quan va esclatar la guerra. No podíem estar allà –ens diu—perquè era perillós”. Per això va fugir a Turquia, amb la seva mare, la germana i els tres nebots. Ells són a Alemanya, perquè tenien passaport. Fins a tres vegades va intentar Mohamed creuar a Lesbos. A la tercera ho va aconseguir. Va estar-se sis mesos a Moria, on sempre estava trist –ens diu. Ara, a Pikpa Camp torna a somriure.

Bosses

  Cementiri armilles


    Al nord-oest de l’illa de Lesbos, a Mólivos, s’aixeca el cementiri d’armilles salvavides. Prop de mig mil.lió. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, conscient d’aquest problema ambiental, va convocar fa uns mesos un concurs d’idees: més projectes per donar sortida en aquesta muntanya de residus. Com donar-los una segona vida útil i convertir-los en un recurs? Les idees guanyadores –que vam poder conèixer a Món Possible-- han començat a materialitzar-se. Els estudiants de l’Escola Massana guanyadors del concurs han estat a Mitilene, començant la producció dels seus projectes amb Lesvos solidarity.

Nois taller Mosaik

    L'Àlvaro Insenser i el Roger Vendrell han ideat un clauer en forma d’armilla salvavides i la Iliamite Bonfill, una estora plegable per dormir a terra, amb el lema "Valiente para emigrar". Coses útils, i alhora amb un valor simbòlic: visibilitzar la situació dels refugiats. "El que volíem --diu l'Àlvaro-- és que tingués una simbolització, una història al darrera, i sobre tot ajudar i desfer-se de tot aquest abocador". "L'armilla --continúa el Roger-- simbolitza els milers de persones que han hagut de fer-la servir per creuar els 9 quilòmetres de mar entre Turquia i Lesbos i entrar a Europa". "Ens van explicar que els refugiats quan arriben aquí dormien a terra i he volgut fer alguna cosa perquè puguin estar més còmodes" ens diu la Iliamite.

Clauer salvavides.JPG 

  Valiente

 

    Aquests productes els han començat a fabricar refugiats i veïnes de Lesbos, amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Alfred Bosch, vicepresident d’Internacional i Cooperació de l’AMB, destaca la doble ajuda: als refugiats i a la preservació del medi ambient. "Els mateixos refugiats, amb màquines de cosir i uns mínims recursos són capaços de transformar aquests materials en objectes útils. En el fons, es tracta d'ajudar aquestes persones que s'han vist forçades a marxar dels seus països a tenir una vida mínimament digna".

    Per a la Cap de Cooperació de l’Area Metropolitana de Barcelona, Maria Peix, el projecte barceloní de reciclatge de les armilles salvavides de Lesbos és la demostració que allò que és local i allò que és global es donen la mà: "Nosaltres el que tenim en compte quan fem cooperació és que tot el que passa als altres territoris té un impacte al nostre, i tot el que passa al nostre té un impacte global. Per tant, hem de fer el lligam entre tots els temes que estem treballant. Per exemple, el tema del refugi. Com que no ens deixen acollir, el que fem és donar suport als que sí que estan acollint".

Postal final

    El fundador de Proactiva Open Arms, Òscar Camps un altre català que s’ha deixat la pell a Lesbos, va dir que ningú no pot marxar del tot de l’illa. Una part teva s’hi queda. I no només pels capvespres de postal i les aigües cristalines. Impossible oblidar les imatges gravades a la retina.

    Quan marxes de Moria, t'emportes el ressó de les veus d'aquella mena de Torre de Babel. Els riures dels nens, aliens a la trascendència de la catàstrofe que els ha tocat viure. Les mirades, encara, d'esperança, malgrat tot, dels joves. La desesperança i la resignació dels més grans, que ja poc esperen i saben que moriran lluny de casa. I t'emportes també l'exemple de lluita dels que encara creuen en la humanitat i fan de la solidaritat la seva bandera.

 

https://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-mon-possible-lesbos/4787586/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Olga Rodríguez   31.oct.2018 13:19    

Viure més i millor

    lunes 29.oct.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 

 

    La contaminació del planeta afecta la nostra salut, fins i tot abans de nèixer, a l’úter matern.  Estem envoltats d’elements tòxics durant tota la nostra vida, que ens poden provocar malalties tan greus com el càncer.  Però, tot i que cal estar alerta, no ens hem d’alarmar, si seguim un seguit de pautes de prevenció. Aquest és el missatge que vol transmetre el Dr. Miquel Porta al llibre “Vive más y mejor”.  Hi ajudaran petits gestos, com ara:  treu-te les sabates quan arribes a casa”, “no pintis l’habitació tot just quan ha de nèixer el teu fill” o “no et compris un cotxe nou quan arribi la criatura”.  Tot això s’ha de fer abans, per no exposar el nadó a elements contaminants com les pintures i els plàstics.

Dr. Miquel Porta

 

 

 

    Us convidem a passajar-vos per “La ciutat comestible”, un llibre que ens revela com “la Natura ha decidit tornar a la ciutat”. Ens en parla la nostra companya de Ràdio 4 Pilar Sampietro, autora del llibre amb Ignacio Somovilla, Jabier Herreros i Jorge Bayo, aquarel.lista que ha il.lustrat el llibre. Una petita joia, feta amb molt d’amor per la natura i per les persones, que no ens podem prerdre, perquè necessitem recuperar el verd de les nostres ciutats grises. 

DoNYycpXcAIrEJ6

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-viure-mes-millor/4775958/

Olga Rodríguez   29.oct.2018 18:21    

Es pot justificar la venda d'armes?

    miércoles 3.oct.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Està justificada la venda d'armes en nom del manteniment de llocs de treball, encara que sapiguem que aquestes armes es fan servir en una guerra? A banda del debat ètic, l'Estat espanyol està obligat a avaluar l'impacte de l'armament que ven, per tal d'assegurar que no es fa servir en un conflicte armat. 

    Segons Jordi Armadans, director de FundiPau, “una cosa és vendre armes a un país que fa 150 anys que no està en guerra i no està fent cap activitat amb aquestes armes, i una altra vendre armes a un país que està participant d’un dels principals desastres humanitaris que hi ha avui al món, com és el cas del Iemen. Per tant, es fa difícil pretendre que tu puguis vendre aquestes armes i desresponsabilitzar-te del que passa al Iemen. Des d’un punt de vista humanitari, ètic i legal, abans de vendre armes, l’Estat ha de valorar quin impacte poden tenir i si pot haver-hi una vulneració dels drets humans amb aquestes armes, no s’han de vendre”.

Jordi Armadans

    Eva Erill, directora de l'ong Solidarios sin Fronteras, que treballa al Iemen des de l'inici de la guerra, fa tres anys i mig, sosté que no es pot justificar allò que és injustificable. “És indecent i una hipocresia: d’una banda, pobrets nens del Iemen, que els estan matant, però per l’altra, això dona diners. I el que ens sembla intolerable és haver traslladat el debat al nivell llocs de treball a Càdis, a Navantia, o matar nens al Iemen. Aquesta no pot ser la dicotomia, perquè és indecent. Aquest no és el debat, el debat ha de ser la reconversió de les empreses armamentístiques per part del Govern”.

Yemen-pestanya-blog-PEQUE-BO-

    Carmen Parra, directora de la Càtedra Unesco "Pau, solidaritat i diàleg intercultural" de la Universitat Abat Oliva, remarca que “Estats democràtics que lluiten per la pau tenen al darrera un mercat de venda d’armes. Dir que s’han de vendre armes per mantenir llocs de treball no és per a mi una opció. És veritat que probablement no podem canviar en un any o dos acords internacionals que tenim signats amb l’Aràbia saudita, però sí que podem transformar aquest negoci en un altre que no sigui per a matar gent. La justificació, per a mi, no existeix.”

Carmen Parra - CÀTEDRA

 

     Jaume Saura, l’Adjunt General al Síndic de Greuges, recorda que “hi ha una llei española, que veiem que no s’està complint, que prohibeix vendre armes a potències estrangeres en contextos en què és previsible que es facin servir contra la població civil. Preveure que serà una guerra neta, respectuosa amb el dret internacional humanitari és molt arriscat. Des del punt de vista dels drets humans, la posició és claríssima: el comerç d’armes no és ètic. I si ens acotem a l’àmbit jurídic, s’ha de filar molt prim amb qui es pot comerciar.”

     SÍNDIC

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-com-justifica-venda-darmes/4759398/

 

 

Olga Rodríguez    3.oct.2018 13:41    

Podem encara evitar el col.lapse de la Terra?

    martes 25.sep.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Molts indicadors científics alerten que ja no podem impedir que la Terra s’escalfi més d’un grau i mig respecte a l’era pre-industrial. Què suposa aquest escalfament del planeta?  Doncs, canvis meteorològics causants de fenòmens adversos, en forma de tempestes extremes o de sequera absoluta. I això es tradueix en pobresa, desigualtat, misèria i també en malalties.  Encara som a temps de revertir tot això?  Els acords internacionals, l’Acord de París, servirà? O, com diuen els més pessimistes, és paper mullat?  Ho analitzem amb Josep Cabayol i Marc Prohom, cap de l’àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya.

Cabayol i Prohom OK

 

     Amb l’activista Míriam Hatibi, hem començat aquesta setmana a mirar el món “Amb ulls de dona”.  En aquesta primera entrega, la Míriam ens parla de l'ús de les xarxes socials, com ara Instagram. La Míriam ens ve a dir que el problema no està en l’ús, sinó en l’abús.

Míriam RNE

 

     I a les “Històries de refugiats”, hem conegut l’Aquilino Nguema Ona Nchama, secretari general de la Unió per a la Democràcia i el Desenvolupament Social a Guinea Equatorial, opositora de la dictadura de Teodoro Obiang. Nguema va ser segrestat pel règim, però ambaixades internacionals, com l’espanyola, van aconseguir treure’l del país i ha assolit l’asíl aquí, on continúa exercint l’Oposició a Obiang, per forçar la seva sortida del poder.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-podem-encara-evitar-collapse-terra/4747911/

 

 

 

 

Olga Rodríguez   25.sep.2018 10:35    

Vestigis del franquisme

    martes 25.sep.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    És la gran assignatura pendent de la nostra Democràcia, la reparació i dignificació de les víctimes del Franquisme, i podem dir que acaba de passar un dels examens claus: l’exhumació de les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos serà finalment una realitat. Així ho ha aprovat el Congrés dels Diputats, amb els vots favorables de tots els Grups de la Cambra, a excepció de Partit Popular i Ciutadans, que preferien abstenir-se (si bé dos diputats populars, Jesús Posada i Joan Ignasi Llorens, hi votaven en contra, “per error”, diuen).

    Aquesta vella reivindicació dels moviments per la Memòria Històrica és “un pas històric –en paraules del president Pedro Sánchez-- per a la reparació dels drets de les víctimes. Avui la nostra democràcia és millor –afirma el president--. Justícia. Memòria, Dignitat”.  Els mateixos valors que propugna la Generalitat en la seva política de recuperació de la Memòria: veritat, justícia, reparació i no-repetició. El Govern ha aprovat les bases de l’Avantprojecte de llei integral de Memòria Democràtica, que busca la dignificació de les víctimes, l’aclariment dels crims de lesa humanitat, l’eliminació dels vestigis franquistes i l’explicació a les escoles. Conèixer el que va passar perquè no torni a repetir-se.

    La directora general de Memòria Democràtica, Carme Garcia, ens ha explicat les iniciatives en marxa per a la dignificació i identificació de les víctimes, com ara el Mapa de Fosses i el registre d'ADN. Ja s'han localitzat 508 fosses i s'han recollit 1.490 mostres genètiques, d'un total de cinc mil famílies inscrites. Els interessats s'hi poden inscriure al web www.memoria.gencat.cat/tramits.CARME GARCIA 2        Carme Garcia, directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat.

 

     Podeu escoltar-ho en el següent enllaç, on també sentireu el periodista Carlos Hernández, especialista en Memòria Històrica i les víctimes espanyoles dels camps de concentració nazis. Hernández es mostra partidari d’enderrocar el Valle de los Caídos, un cop exhumades totes les restes humanes.

    I amb el fotoperiodista Jordi Borràs, especialitzat en grups d’extrema dreta, analitzem el resorgir de l’ultra-dreta i les seves conseqüències, en forma de regressió de drets i llibertats. Està amenaçada la Democràcia?

 

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-eliminant-els-vestigis-del-franquisme/4737809/

 

 

 

Olga Rodríguez   25.sep.2018 10:26    

Canvis en Immigració?

    martes 25.sep.2018    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Què ha estat dels 629 refugiats que van arribar a València el juny passat, a bord del vaixell “Aquarius”? I dels 60 que va desembarcar a Barcelona l’”Open Arms”, dies després? Se’ls van concedir 45 i 30 dies, respectivament, de permís de residència legal, amb possibilitat d’allargar-ho. Què ha passat amb ells?

    De vegades, una notícia molt mediàtica acaba oblidada, engolida per la resta de l’actualitat. I molts cops, els arbres no ens deixen veure el bosc i el que sembla urgent s’empassa allò que és de debó important. Per això, vam dedicar el primer “Món Possible” de la temporada a passar revista a la situació de la Migració. Què passa quan s’apaguen els focus mediàtics?

     Tres anys després d’aquella imatge colpidora del petit Aylan ofegat en una platja, i de tots els Aylan que hi ha hagut després, i dels que va haver-hi abans, que no hem vist, què ha canviat? I què ha canviat amb el relleu de govern a Espanya? Pedro Sánchez es va estrenar en el càrrec donant una lliçó a Europa, amb l’acollida dels rescatas per l’”Aquarius” que no volia ningú, ni Itàlia ni Malta. Però, poc després , Espanya i el Marroc rescataven un antic acord, de l’any 1992, per qual eren retornats al regne al.lauita 116 immigrants, sense prou protecció jurídica, segons afirmen els advocat.

    A l’altre plat de la balança, decisions com ara tornar a aplicar la Sanitat universal i el compromís per atendre els menors no acompanyats.

  Migrants OK  Òscar Barbero, responsable del Programa de Refugiats i Immigrants de Creu Roja, Gerard Canals, coordinador de missions de Proactiva Open Arms i Carles Bertran , director del Centre d’Informació a Treballadors Estrangers, el CITE, de Comissions Obreres. Des del Marroc, ens acompanya Helena Maleno, de “Caminando Fronteras". 

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-canvis-immigracio/4727218/

 

 

 

Olga Rodríguez   25.sep.2018 10:19    

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios