Caravana migrant

    miércoles 17.abr.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    La foto d’una nena de 2 anys plorant a la frontera de Texas, entre Mèxic i els Estats Units, mentre la seva mare és escorcollada per la Policia, ha estat triada com la millor fotografía de l’any per World Press Photo. La va fer, el juny passat, el fotògraf nord-americà John Moore, testimoni amb la seva càmera de la crisi dels migrants en aquell continent.

    Enguany, la fundació holandesa que lliura aquest guardó n’ha creat un altre, la Història fotogràfica de l’any, que ha estat també per a la “Caravana de Migrants”, que va sortir l’any passat d’Hondures, El Salvador i Guatemala. El fotògraf holandés Pieter ten Hoopen documenta amb una sèrie de fotografíes la gesta de milers de persones, entre les quals 2.300 nens, com la Yana que plora en aquesta fotografía de John Moore.

World Press Photo    Una nena plora a la frontera de Texas, entre Mèxic i els Estats Units, mentre la seva mare és escorcollada. Foto de John Moore, guanyadora del World Press Photo.

 

    Quan tot just una altra caravana de migrants acaba de sortir d’Hondures cap als Estats Units, ens ha visitat a “Món possible” la fotoperiodista Whitney Godoy. Ella va ser testimoni durant més d’un mes de la primera caravana que va sortir l’octubre passat. Ens explica les dures condicions: “sufren secuestros, tráfico de órganos y de personas. Los migrantes, en México, son mercancía, materia prima para el crimen organizado. Es un negocio muy rentable. México es considerado el cementerio de los migrantes. Miles mueren cada año intentando cruzar”.

    Whitney ens explica que més de tres-centes persones surten cada dia d’Hondures.“No se van, les echan; son expulsados por la pobreza, la miseria, la violencia y la corrupción”. Per això, per moltes traves que els posin, ho continuaran intentant. Ni les amenaces de Donald Trump de separar les famílies, ni la presència de la Policia de fronteres fa desistir els que no tenen res a prerdre. Són famílies amb nens, moltes dones soles amb fills, i també molts joves.

Whitney Godoy     Whitney Godoy

 

    La feina de Whitney Godoy a la Caravana de Migrantes s’ha recollit en una exposició, Éxodo sin Moisés, que es pot veure fins el 18 de Maig al Centre Cívic Can Basté, de Barcelona. Sempre fotografía social, “capaz de transformar una sociedad”, i sempre “al lado de los desprotegidos”. “Tal vez no pueda tener dinero, --ens diu-- no pueda estar en un medio de comunicación importante, pero puedo morir en paz porque lo que hago lo hago de corazón y para ayudar a los demás. Contando lo que ellos no pueden contar”.

Expo Whitney    Fotografia de l'exposició "Éxodo sin Moisés", de la fotoperiodista Whitney Godoy

 

 

    De què fugen els migrants? Com és la vida que deixen enrera? Ens ho ha explicat la Candy Chévez, de l’ong Tiempos Nuevos Teatro, que té en marxa a El Salvador diversos projectes educatius per a la transformació social a través de l’art, com ara un programa de resinserció de joves recluses en una orquestra. “No han tenido otro proyecto de vida. Son jóvenes que han nacido en situaciones de exclusión social y están estigmatizadas por las pandillas. Han visto limitadas sus posibilidades de elegir. La música les permite formarse otros horizontes, es un proceso humanizador. Les da la posibilidad de pensarse con una mirada distinta. Les da autoestima. Sentir que pueden ser dueñas de su historia. Nunca imaginaron que pudieran tocar un instrumento y es la primera vez que sus familias pueden estar orgullosas de ellas”.

    A l’orquestra es dona el miracle que antigues enemigues, de bandes rivals, comparteixen espai i projecte: “la música rompe rivalidades”.

Candy Chévez i jo

Candy Chévez, de Tiempos Nuevos Teatro, a El Salvador.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-caravana-migrants/5137278/

 

 

Olga Rodríguez   17.abr.2019 12:37    

Àfrica, indestructible però silenciada

    lunes 8.abr.2019    por Olga Rodríguez    13 Comentarios

    D’Àfrica, diuen que és “el continent oblidat”. Per al periodista Xavier Aldekoa, gran coneixedor i amant d’aquest territori, no és ben be així, més aviat –diu— és “el continent silenciat, perquè oblidar no té cap component de culpa. I l’escassetat de la informació africana no és perquè ens oblidem sinó perquè decidim optar per altres informacions d’altres llocs del món. Per tant, per tal de no deslliurar-nos de les culpes, m’agrada més parlar d’un continent silenciat que oblidat”.

    Donem veu, doncs, a Àfrica amb Xavier Aldekoa, que acaba de dedicar en aquest continent el seu tercer llibre, “Indestructibles”. Així són els africans, gent hospitalària i oberta, que no es rendeix, malgrat les adversitats. A Aldekoa l’agrada parlar d’Àfrica en positiu, tot i que també hi veu les cicatrius. I sobre el fet de donar veu, a Aldekoa no l’agrada dir que es dona veu als que no en tenen, perquè els africans és clar que tenen veu, el problema és que nosaltres no els escoltem: “És injust, és posar el protagonisme en el periodista, i donar per fet que aquesta gent no té capacitat de reivindicar, de protestar o d’expressar la seva ràbia. Jo crec que si que la té. El que nosaltres hem de fer és intentar portar aquesta veu a la gent, perquè els escolti. La responsabilitat és nostra; nosaltres som els que no els fem cas, els que no escoltem aquesta veu”.

         Xavier Aldekoa ens convida a mirar cap a Àfrica, a “crear ponts i atrevir-se a creuar-los”. I ens recorda que “no hi ha una Àfrica, hi ha moltes Àfriques. I el que segur que existeixen són africans”.

Xavier Aldekoa    Xavier Aldekoa, corresponsal a Àfrica i autor d'"Indestructibles"

 

    Àfrica, un continent “silenciat”, que paga les conseqüències de les accions de l’anomenat “Primer Món”. També el Canvi Climàtic. Tot just aquest dissabte s’ha fet a Barcelona una trobada d’investigadors i científics experts en l’escalfament global del planeta i les seves conseqüències, sota el títol "Realitat climàtica = Emergència social".  Amb aquest motiu, ens han acompanyat al programa els seus organitzadors, Gabriel Borràs, Robert Savé i Josep Cabayol.

    “El canvi climàtic ens afecta directament el nostre nucli de societat –afirma Robert Savé, biòleg de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA). Si no tenim una sostenibilitat alimentària ni tenim una sostenibilitat de salut, difícilment podrem seguir mantenint el mateix model de societat que tenim ara. De fet, és un model que ja no s’hauria de mantenir, perquè ho diu el propi IPCC. No estem parlant de política, estem parlant d’informes tècnics. La incertesa sobre el clima que tindrem l’any que ve o aquest any dificulta qualsevol tipus de plantejament social que es vulgui fer. Quin tipus de societat plantegem quan tant ens poden venir tres anys de sequera, en què les al·lèrgies serán més altes, o tres anys de grans pluges, en què no hi haurà al·lèrgia? I així un llarg etc.”.

    Per això, els científics intenten convèncer els polítics, per tal que prenguin les mesures pertinents. “Tant de bo fos així –diu Gabriel Borràs, director de l’Oficina del Canvi Climàtic de Catalunya--. Però encara recordo la sequera molt bèstia que vam patir al 2007-2008, la pitjor sequera des que es tenen registres, i sortien hidròlegs de sota les pedres, tothom en sabia molt perquè se li veia el cul als embassaments. I quan es van tornar a emplenar els embassaments, ja va deixar de ser una preocupació a l’agenda polític. Tant de bo entri a l’agenda política, però el que està clar és que les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han incrementat. I quan parlem de Canvi Climàtic, parlem de salut humana, parlem de morts per onades de calor, parlem de grips, parlem d’al·lèrgies, parlem de la robusteza del sistema de salut. I parlem de la gent que es mor a l’hivern perquè no té accés a un mínim vital d’energia. La gent mor pèrquè no té accés a uns recursos bàsics en un context de canvi climàtic”.

Col.lapse abril    Gabriel Borràs, Josep Cabayol i Robert Savé, organitzadors de la jornada científica "Realitat climática = Emergencia social"

 

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-xavier-aldekoa-periodista-africa-trobada-cientifica-sobre-canvi-climatic/5120745/

Olga Rodríguez    8.abr.2019 14:25    

Defensors indefensos

    martes 2.abr.2019    por Olga Rodríguez    7 Comentarios

    La setmana passada, vèiem com els conflictes armats passen factura de forma especial a les dones. Avui en repassem l'exemple de Colòmbia: tortures, violacions, assassinats... Les dones, i les dones activistes encara més, pateixen més riscos en la guerra i també en la pau.

    L’activista colombiana Mayerlis Angarita és una defensora dels drets de les dones al seu país. Reivindica la veu de les dones en el Procés de Pau i va buscar un mitjà on elles poguéssin expresar-se: Narrar para vivir”, un espai on les dones poden parlar i tancar ferides.  “Es más difícil hacer la paz que hacer la guerra –ens diu— reconstruir y sanar el alma, reconciliarnos con nuestro dolor, recuperar nuestro proyecto de vida para poder construir el tejido social que los violentos han destruido. Sacamos la fuerza del dolor y lo transformamos en esperanza, en amor. De lo negativo sacamos lo positivo”.

    Segons Mayerlis, “la paz de Colombia compete al mundo, es un derecho mundial”. I “la indiferencia mata más que las balas”.  Pel que fa a les dones, “no podemos permitirnos que a las mujeres las vuelvan a tocar –afirma Angarita--. Hay que romper el silencio, superar el dolor y vencer el miedo”. Per a Mayerlis, “el exilio no es una opción. Hay que seguir resistiendo. Por la vida, hasta la vida misma. Podrán callar el cuerpo, pero no la voz”.

Mayerlis i jo    Mayerlis Angarita, lideresa social colombiana

 

    De la persecució als defensors de drets humans hem parlat a "Món Possible" amb Carmen Parra, directora de la Càtedra Unesco “Pau, Solidaritat i Diàleg Intercultural” de la Universitat Abat Oliva, i amb el professor Jorge Martínez Lucena. “Quan algú que fa el que ha ha de fer li diuen “heroi”, vol dir que el món està molt fotut” –es lamenta Martínez. Però és que els defensors de drets humans han passat de ser considerats herois a criminals. I està clar que “salvar vides no és delicte”, com no es cansen de repetir activistes com Helena Maleno, Òscar Camps, Mussie Zerai i tants d’altres.

    “La societat civil ha de ser proactiva” –assenyala Carmen Parra--. “Voler és poder” –conclou Jorge Martínez.

Càtedra    Jorge Martínez Lucena i Carmen Parra

 

    Dret a vot dels immigrants i espanyols sense nacionalitat:

    Hem mirat el món “Amb ulls de dona”, amb Míriam Hatibi, per abordar les restriccions de vot dels ciutadans immigrants afincats a l’Estat espanyol i de ciutadans espanyols, nascuts aquí, fills d’immigrants,  als que se’ls nega la ciutadania.  “És molt injust –es queixa Safia El Aaddam, nascuda a Catalunya d’una família marroquina i sense nacionalitat espanyola-- . Tinc l’etiqueta d’estrangera sense ser estrangera. Som una comunitat silenciada i no tenim qui ens representi”.

    Potser per això milita en un partit polític, per mirar de canviar el sistema des de dins, l’Ahmed Nasser el Alaoui, que tampoc no té dret a vot perquè Espanya no té acord de reciprocitat amb el seu país, el Marroc. Ens confessa, però, que se li passa pel cap  deixar la política: “falta consciència sobre aquesta problemàtica, que afecta vuit-centes mil persones a Catalunya, el 15% d’estrangers sense nacionalitat”.

    Quan l’Ahmed porti deu anys aquí, podrà sol.licitar la nacionalitat, previ examen de ciutadania, difícil i car. Un examen que es nega a fer la Safia, perquè –insisteix—“jo he nascut aquí”.

Míriam - vot

Safia El Aadam, Míriam Hatibi i Ahmed Nasser El Alaoui

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-defensors-indefensos/5102441/

 

Olga Rodríguez    2.abr.2019 10:19    

8 anys de guerra a Síria i 4 al Iemen

    lunes 25.mar.2019    por Olga Rodríguez    24 Comentarios

 

    Quan es compleixen 8 anys de guerra a Síria i 4 anys al Iemen, mirem cap a aquests dos territoris, aquests dos països en conflicte, amb les repercussions conseqüents sobre la població civil, que és la que més està patint els efectes de la guerra.

    8 anys de conflicte han deixat enormes necessitats humanitàries a Síria, a més de mig milió de morts, es calcula. Més del 80% de la població viu en la pobresa. Això vol dir que prop de 12 milions de persones depenen de l'ajut humanitari.  I hi ha uns 6 milions  de desplaçats fora del país. Tot això mentre es dona per vençut Estat Islàmic. Però podem dir que la guerra ha acabat?

Siria

    Segons l’experta en Món Àrab Lurdes Vidal, de l’IEMED, no podem donar per acabada la guerra. I podem donar per finiquitat Estat Islàmic? “Sabem perfectament que no –afirma Vidal—sabem que això no s’acaba aquí. És molt difícil eliminar l’organització. En aquest context, no es compleix la màxima “mort el gos, morta la ràbia”, perquè la ràbia és molt anterior a aquest gos i la ràbia continuarà. La ideologia gihadista continúa sent allà i continúa sent una amenaça. Dit d’alguna manera, ens estan enganyat : ni s’ha acabat amb el gihadisme, ni s’ha acabat el Daesh, ni s’ha acabat la guerra a Síria. La violència continuarà perquè hi ha grups que rebutgen el poder d’Al Asad i el règim té una manca de legitimitat flagrant”.

    8 anys després de l’inici de la guerra, Síria està molt pitjor, segons assegura Lurdes Vidal: “la situació del país és molt pitjor, perquè hi ha 6 milions de refugiats fora del país que no sabem si podran tornar i quan tornin no sabem si tindran les garanties per a la seva seguretat, perquè hi ha més de 6 milions de desplaçats interns, perquè hi ha hagut al voltant de mig milió de morts com a mínim, perquè ja s’ha deixat de comptar, i a més a més amb una situació econòmica del país absolutament devastada i les infraestructures totalment devastades. Per tant, els problemes s’han agreujat, el teixit social s’ha destruit i el règim torna a instaurar la màxima de la por”.

    Un país devastat, que cal reconstruïr i aquí entra la comunitat internacional. “El problema –diu Vidal—és si el país està en condicions de ser reconstruït, qui ha de reconstruïr-lo, amb quines condicions, tè sentit donar una qüantitat de diners que canalitzarà el règim, sense cap mena de garantia de transparència, reforma i canvi? A més, si la guerra s’ha convertit en un negoci, la reconstrucció també pot ser un negoci. La síndrome de la “reconstruccionitis” de vegades no és massa positiu, perquè ens vol presentar un miratge, que tot s’ha acabat, quan no hi ha una reconciliació. La reconstrucció no ha de ser només física, sinó del teixit humà. El gran problema és que Síria no està en mans dels sirians, sinó d’actors externs”.

Lurdes Vidal       Lurdes Vidal, directora de l'Àrea de Món Àrab de l'IEMED

 

    4 anys de guerra al Iemen:

    Mentrestant, al Iemen, el conflicte continúa obert, 4 anys després del seu inici. 14 milions de persones s'enfronten a una fam imminent, la majoria nens.  Els nens, les nenes i les dones són les que més pateixen el conflicte armat, com recull un informe de l’ong Oxfam Intermón. La seva autora, Paula San Pedro, ens explica que elles “paguen un preu encara més alt als conflictes, perquè a totes les atrocitats que pateix la població civil se suma el fet de ser dona i les desigualtats de gènere: violacions, haver de fer front soles al manteniment de la família perquè els homes han marxat a lluitar o s'han quedat vídues”.

    En el cas del Iemen, el 76% de les persones desplaçades  per la guerra són dones i els seus fills. Una de cada cinc dones desplaçades o refugiades ha patit violència sexual. I més de dos terços de les nenes menors de 18 anys estan casades. L’edat del matrimoni s’està reduïnt als 12 anys, però hi ha casos de menys edat, matrimonis que s’acorden quan la nena té només tres anys.

Oxfam

    En mig de la tragèdia, una cosa positiva: la necessitat ha fet que les dones agafin les regnes de la seva vida, per tal de tirar endavant. “pot resultar una paradoxa, però el conflicte brinda oportunitats a les dones: un procés d’autonomia i empoderament. Aquí és on Oxfam les acompanyem i enfortim. I demanem a la comunitat internacional, en particular a Espanya, que doni suport en aquests procesos”. En aquest sentit, Oxfam Intermón reclama al Govern que surti de les urnes el 28 d’abril que destini el 15% de l’ajuda per a Cooperació a l’equitat de gènere a zones de conflicte i post-conflicte.  

    I en el cas del Iemen, reclama que se suspengui la venda d’armes a la coalició saudita que està massacrant la població civil iemenita.

Armas

 

    Sonrisas de Bombay:

    Una altra història amb nom de dona és la que ens porta la Isabel Martínez, de Sonrisas de Bombay. Ens presenta la Swati, mestra de parvulari, amb la que vol reivindicar el paper importantíssim dels docents en un país com la Índia. “Els centres de Pre-escolar són claus en el  nostre projecte d’acció contra la pobresa. Permeten l’escolarització a edats primerenques , cosa que evita que els nens estiguin al carrer, o que treballin per sous miserables o que caiguin en les xarxes de tràfic. Les professores aconsegueixen aquesta transformació”.

Profesoras Sonrisas

 

    El Síndic respon sobre la “guerra dels llaços”:

    El president de la Generalitat, Quim Torra, va consultar al Síndic de Greuges si calia retirar els llaços grocs i altres símbols polítics dels edificis públics durant el període electoral, com l’havia demanat la Junta Electoral.  La resposta ha estat que sí, que cal retirar-los. Per què? Jaume Saura, Adjunt General al Síndic, ens respon: “Tot i que considerem que aquesta simbologia forma part de la llibertat d’expressió, està restringida en període electoral, des del moment que es convoquen les eleccions fins al dia de la votació. Els edificis públics han de ser neutrals i no exhibir més que el que obliga la Llei, que són les banderes oficials”.  De tota manera, el Síndic insisteix que “cal fer política i no gesticulacions, per part de tots els grups, començant pel Govern i els grups de l’oposició. Amb tots els problemes socials que hi ha, d’Habitatge, Renda Garantida de Ciutadania, etc, que ens dediquem a veure si s’han de posar llaços o s’han de treure i si han de ser grocs, blaus o blancs  és una mica ridícul. Nosaltres demanem que es facin polítiques públiques i s’intenti resoldre els problemes de la gent i no distreure’ns amb aquestes tonteries”.

    El Síndic de Greuges ha estat notícia també en els últims dies per la signatura del Pacte Escolar contra la Segregació Escolar, promogut per aquesta institució.  “Ha estat un part llarg i difícil –ens diu Saura—el 155 tampoc no ha ajudat, perquè durant uns mesos es van aturar les negociacions, era complex i finalment hem aconseguit un pacte molt ampli. Malauradament, hi ha hagut alguns grups que s’han volgut quedar fora, algunes associacions de l’àmbit educatiu que també s’han volgut quedar fora, per motius al.liens al Pacte com a tal. És un pacte molt ambiciós, que ha d’intentar fer front al major problema que té l’Educació a Catalunya, que és no donar les mateixes oportunitats a tots els infants i separar-los en funció dels nivells de renda”.

Foto 3 Síndic

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-8-anys-guerra-siria-4-iemen/5080952/

 

 

Olga Rodríguez   25.mar.2019 15:28    

Joventut pel clima

    lunes 18.mar.2019    por Olga Rodríguez    17 Comentarios

    Joves de tot el planeta s'han posat en peu de guerra contra el canvi climàtic o, més ben dit, per exigir als nostres representants polítics que facin de debó alguna cosa per frenar l'escalfament del planeta, perquè no es tracta del futur, del món que deixem als nostres fills i nets, sinó que estem parlant d'una emergència real del present. Segueixen les passes de la jove activista climàtica sueca Greta Thumberg, que acaba de ser elegida Dona de l'Any al seu país i nominada al Premi Nobel de la Pau.

Greta-Thunberg-UE-climaticas-suficientes_EDIIMA20190221_0366_5

Greta Thumberg, activista pel clima sueca, precursora dels #FridaysForFuture

 

    La "Juventut pel clima" a Espanya ha protagonitzat aquest 15-M una nova onada de canvi: una vaga estudiantil a nivell internacional, per reclamar una acció política contundent contra el canvi climàtic.  "Ens esteu robant el futur --asseguren-- i no ho pensem permetre. Hem començat a netejar el vostre desastre". Guillermo Chirino, un jove estudiant de Barcelona ¡, integrant de la Juventut pel clima, ens diu : "La nostra generació és l'última a la història del planeta Terra que tindrà a les seves mans l'oportunitat d'actuar contra aquesta crisi climàtica d'un cop i per sempre. Segons l'informe de l'IPCC, ens queden només onze anys per mirar d'actuar contra l'emergència climática, si no serà irreversible, no podrem fer-hi res. Ja hi ha refugiats climàtics, ja hi ha gent a Barcelona que es mor de malalties cardiovasculars o respiratòries per altes concentracions de CO2. O sigui que vivim en un sistema que ens està matant. Per això és tan important la voluntat política de canviar el sistema. I per això cada divendres ens seguirem manifestant, perquè el nostre objectiu és posar l'emergència climàtica al centre del debat polític i mediàtic".

    Gemma Barricarte ens comenta el ressó que està tenint el moviment: "Nos está llegando un aluvión de medios, incluso de partidos políticos, que quieren reunirse con nosotros. De momento, no hemos aceptado nada, no queremos hacernos una foto y ya está. Intentamos ir con cuidado". La Gemma es queixa no només de la falta de voluntat política, sinó també per part dels mitjans de comunicació: "No hay mucha información sobre las muertes provocadas por la contaminación en los medios. Hay un vacío comunicativo importante. Tampoco la escuela nos lo enseña. Nunca me hablaron de ello en la escuela. Es necesaria la corresponsabilidad".

    Josep Cabayol corrobora les paraules de la jove activista pel clima: "Els mitjans han estat molt restrictius amb la informació".

Col.lapse

 Josep Cabayol, Guillermo Chirino i Gemma Barricarte.

 

 

    Cooperació AMB:

 

    L'acció de Cooperació Internacional de l'Àrea Metropolitana de Barcelona se centra a dos objectius principals: els refugiats i el dret a l'aigua. Totes dues vessants conformen la tercera edició del programa "Tenim Drets, Teixim Llibertats", on es treballa el dret a l'aigua de les persones refugiades a través de dos projectes que l'AMB té al Liban i a Síria. La Cap de Cooperació Internacional de l'AMB, Maria Peix, ens explica que el que volen és "conscienciar la ciutadania de l'àrea metropolitana de Barcelona sobre la situació del refugi a la Mediterrània i el dret a l'aigua: què significa viure sense aigua en un camp de refugiats o en una ciutat bombardejada?".

    Un dels projectes destacats en què s'ha implicat l'Àrea Metropolitana és en donar una segona vida útil a les armilles salvavides que els refugiats abandonen a la platja, en arribar. L'AMB va organitzar un concurs d'idees per fabricar objectes amb aquest material, que es fan a la seu de l'ong Lesvos Solidarity. Les bosses, estoigs, fundes d'ordinador, clauers, etc... es poden adquirir on line a www.lesvossolidarity.org, però s'ha començat a explorar ja la possibilitat que aquests objectes es venguin físicament a botigues de Barcelona. En aquest sentit, una representació de l'ong grega ha estat a Barcelona, tot buscant aquest contacte comercial.

AMB-Lesvos

Maria Peix, Cap de Cooperació Internacional de l'AMB, Chrysa Panusiadu i Matina Kontoleontos, de l'ong grega Lesvos Solidarity

 

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-joventut-pel-clima/5061739/

 

 

Olga Rodríguez   18.mar.2019 10:43    

Desaparegudes

    jueves 14.mar.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Una mitjana de 38 persones desapareixen cada dia a l’Estat espanyol, segons dades del Centre Nacional de Desapareguts. Algunes tornen de forma voluntària, d’altres són trobades per la Policia, però n’hi ha que no s’en torna a saber mai més. Ens hem acostat en aquesta realitat tot coincidint amb el Dia de les Persones Desaparegudes sense causa aparent. La data, el 9 de març, va ser triada per correspondre amb el dia que va desaparèixer Cristina Bergua, a Cornellà l’any 1997, quan tenia 16 anys.

    A la base de dades de persones desaparegudes dels Mossos d’esquadra, des del 2010 hi ha 163 casos sense resoldre, segons ens explica l’inspector dels Mossos Albert Oliva. Quan algú desapareix, s'ha de comunicar de manera immediata, perquè les primeres hores són claus per a la seva localització.

    La jutgessa i escriptora Graziella Moreno aborda el tema de les desaparicions sense deixar rastre a la seva última novel·la, “Invisibles”. Narra la desaparició de diverses dones en el passat, arran d'una altra desaparició recent. Tot i que a la seva novel.la les desaparegudes són dones, la jutgessa ens explica que no hi ha més víctimes femenines que masculines.

    La desaparició d'un familiar, com el cas de Cristina Bergua, és molt angoixant, perquè encara que els indicis apuntin a un crim, no tenir-ne la confirmació és una incertesa insofrible.

Graziella Moreno        Graziella Moreno, jutgessa i escriptora de novel·la negra.

 

    També ens hem acostat al drama de les desaparicions forçades, sobre tot de dones, per sotmetre-les a la prostitució, amb l’escriptora Maribel Medina, que s’ha endinsat en el món fosc del tràfic de dones a la seva novel.la, “Sangre entre la hierba”, basada en un fet real que va succeïr a l’Argentina, el de Marita Verón. Va desaparèixer l'any 2002, quan en tenia 23. La seva mare, Susana Trimarco, l'ha buscat tot aqust temps, sense èxit. Ha creat una fundació per a les víctimes de tràfic de persones i ha aconseguit alliberar moltes noies explotades a la prostitució.

    En aquesta història real, s'ha inspirat Maribel Medina per escriure la tercera novel·la d'una trilogia, "Sangre de barro", "Sangre intocable" i "Sangre entre la hierba", on aborda el dopatge al món de l'esport d'alta competició, els negocis de la industria farmacéutica i, ara, el tràfic de dones. Tres negocis que mouen molts diners.

    Segons Nacions Unides, prop de 21 milions de persones són víctimes de tràfic. Aquesta és l'empresa criminal que més creix al món. "Intolerable", segons l'escriptora, que és també la fundadora d'una ong, Women's Time, que té com a lema "Dona + Educació= Desenvolupament".

Maribel Medina (trata personas)    Maribel Medina, autora de "Sangre entre la hierba"

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-dia-persones-desaparegudes/5037458/

Olga Rodríguez   14.mar.2019 15:48    

Mobile Social Congress i prevenció de la radicalització

    martes 5.mar.2019    por Olga Rodríguez    2 Comentarios

    Barcelona ha tornat a ser la capital mundial de la telefonia mòbil. Una tecnologia que ha revolucionat les nostres vides per be i per mal. Perquè si be ens proporciona eines molt útils i aplicacions en Medicina, per exemple, la telefonia mòbil presenta també una cara obscura, com s'ha encarregat de destacar i denunciar el Mobile Social Congress, que s'ha celebrat tot coincidint amb el Mobile World Congress.  Una cara obscura que inclou condicions laborals d'esclavatge 2.0, fins i tot de suicidis a la indústria electrònica, a més de l'impacte sobre el medi, per l'activitat extractiva a les mines per aconseguir els minerals necessaris per fabricar el nostre mòbil, un aparell gens innocent.

Acció MSC      Acció contra el Mobile World Congress

    La coordinadora del Mobile Social Congress, Laia Fargas, de Setem Catalunya, ens destaca que les condicions d’explotació laboral es donen a tota la cadena de producció, “des de la mina a l’abocador”. Un informe presentat al MSC “analitza com aquestes condicions de treball estan vinculades amb l’augment del risc de suicidis a la Xina.” Però l’esclavatge es dona també a països de la Unió Europea, com ara Hongria i la República Txeca: “en ser una indústria globalitzada, hi ha un patró pel que fa a la vulneració dels drets laborals, que es pot veure a països de l’Est d’Europa: regressió dels drets laborals, esclavatge, obligació a realizar hores extraordinàries, 400 en 3 anys. Això mina el dret a l’associació col·lectiva”.  

 

 

    Prevenció de la radicalització gihadista

    D’aquí uns dies, es compliran 15 anys de l’11-M, l’atemptat terrorista de signe gihadista més greu, per nombre de morts, perpetrat a Europa. Prop de dues-centes víctimes mortals i unes dues mil de ferides, a quatre atemptats contra trens de Madrid. El terrorismo tornava a deixar la seva emprempta a casa nostra el 17 d’agost del 2017,  amb atacs a Barcelona i Cambrils que provocaven 16 morts, a banda dels terroristes. Sobtava que es tractava de joves educats a Catalunya, a Ripoll, i ningú no s’havia adonat de la seva radicalització.

    La lluita contra el terrorisme s’ha basat principalment en l’accio policial, mesures antiterroristes basades a la seguretat, a partir dels atemptats de l’11 de setembre del 2201 als estats Units. En els últims temps, s’han imposat –però- les tesis que apunten que cal comprendre les causes d’aquest extremisme violent, per tal de combatre’l.

    I en la prevenció dels extremismes gihadistes juga un paper molt important la dona i la família. Aquest és el tema d’unes jornades que se celebren aquesta setmana a Barcelona, dimarts i dimecres al Casal Folch i Torres, del barri del Raval de Barcelona, organitzades per l’Associació Darna, que promou la convivència intercultural. El seu president i organitzador de les jornades, Rachid El Younoussi, un periodista marroquí resident a Catalunya, ens explica que han volgut destacar el paper de les dones, tot coincidint amb el 8 de Març. “En Europa –ens diu—hay más de tres mil familias con hijos alistados en Estado Islámico o Al Qaeda, y nadie se pregunta cómo están estas madres. La madre es la primera que puede detectar los signos de la radicalización. Es una herramienta de prevención. ¿Y qué hacen los Estados para que no se repita? Los niños que atentaron en La Rambla son nuestros niños, son de aquí. ¿Alguien se pregunta por qué hicieron daño a su propio pueblo?”

    Segons Francisco Martín, de l’Associació Darna, “hi ha un trencament emocional, provocat per la desubicació, pel rebuig. Aquest trencament emocional és probablement l’origen de poder fer mal. No fas mal a algú que estimes. Quin grau de responsabilitat tenim nosaltres com a societat d’acollida, per evitar el trencament?”.

    “L’Educacio és la base per poder evitar aquests actes –ens diu Jamila El Hassani, escriptora nascuda al Marroc però afincada a Barcelona des dels 10 anys--. Un nen o una nena amb educació, amb formació, amb seguretat en sí mateix, té molt difícil poder caure en aquestes xarxes de terrorisme, d’extremisme. La solució és evitar que hi hagi actes terroristes, no castigar-los”.

Darna

 

    Càtedres Unesco:

    Les Càtedres Unesco han celebrat recentment la seva trobada anual a L’Havana. Hi ha assistit la nostra col.laboradora Carmen Parra, directora de la Càtedra per la “Pau, Solidaritat i Diàleg intercultural” de la Universitat Abat Oliba: “hem fet una aliança amb les cátedres José Martí, que és el defensor de la idea del diàleg intercultural, coicidint amb el 500 aniversari de la ciutat de L’Havana, i la idea era un punt de trobada amb els intel·lectuals, científics, pensadors, per treballar per l’equilibri del món, que era el títol de l’encontre.  El que volem és treballar tots en la mateixa direcció pel diàleg intercultural, la sostenibilitat, l’equilibri, la justícia, la cultura, la pau. Ha estat molt positiu”.

    I com has vist Cuba? “No estan en el millor moment. El nou Govern dels EUA l’està fent molt de mal. La gent jove vol un canvi i és difícil en aquests moments. Però sempre amb l’esperança d’un canvi basat en la cultura, en la igualtat… Amb aquests ulls és com hem de veure Cuba en aquests moments”.

CARMEN PARRA

      http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-msc-prevencio-radicalitzacio/5024449/

 

Olga Rodríguez    5.mar.2019 17:06    

Alerta climàtica

    martes 5.mar.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    L'agenda mediàtica, tan atapeïda, no acostuma a tenir gaire temps per a qüestions que, sent molt importants, poques vegades ocupen les portades informatives. L'escalfament del planeta, el canvi climàtic i les seves conseqüències sobre la salut i l'economia, sobre la vida en definitiva, acostumen a ser "flor d'un dia": notícies que apareixen quan hi ha una cimera important o si es publica un informe. Després, res. Oblidem que estem davant la major emergència mundial.

    Afortunadament, no tots. Una revolució de ciutadans activistes climàtics és en marxa. Com el moviment XR, Rebel.lió o Extinció. Un moviment ciutadà internacional, que alerta de l’emergència que viu el planeta, davant l’escalfament global. Per això, reclama als Governs que prenguin les mesures urgents necessàries per frenar les emissions de carboni.

    N’hem parlat amb Josep Cabayol, Jaume Osete i Llorenç Witty. Ens recorden que l’amenaça és molt gran: som en una situació sense precedents, som en alerta, ens enfrontem al “sisè esdeveniment d’extinció massiva” de la humanitat. L’IPCC (els experts en canvi climàtic) parlen de l’any 2030; això és demà-passat…

Col.lapse      Josep Cabayol, Jaume Osete i Llorenç Witty, del moviment Rebel·lió o Extinció.

 

    Tot està en risc: el nostre ecosistema, els paisatges que estem acostumats a veure, les platges, els rius, les muntanyes… tota la flora i la fauna… i tot això afecta la nostra salut… Si no actuem ja –adverteixen— Catalunya serà com Àfrica… Per tot això, es declaren en rebel.lió, una rebel.lió no violenta.

    Mesures d’emergència per a una situació d’emergència. Precisament, una de les queixes del moviment és el Negacionisme, que no es diguin les coses pel seu nom, que es tregui ferro a la situació del planeta. “El sistema ha declarat la guerra a la vida” –ens diuen. En les nostres mans hi és la possibilitat de, com a mínim, intentar frenar-ho.

 

    L'aparença no és motiu, identificacions policials per perfil ètnic:

    Segons SOS-Racisme, per cada persona espanyola que identifica la Policia, n’hi ha més de set d’estrangeres. Amb Kaire Ba Dejuan, d’aquesta ong, hem analitzat l’informe que posa de manifest que la perfilació étnica és una pràctica habitual a tots els cossos policials. Per això, SOS té en marxa la campanya #pareudepararme.

    La majoria de les identificacions per perfil ètnic corresponen a persones de fenotip àrab, sobre tot magribí. Per nacionalitats, són equatorians, dominicans, colombians, romanesos i marroquins. Però també ciutadans espanyols, no blancs.

    Un 70% dels identificats diuen que mai no se’ls informa del motiu. Per això, SOS-Racisme vol que els agents hagin d’emplenar un formulari d’identificació, on s’especifiqui la causa de la identificació.

Kaire Ba                                           Kaire Ba, coordinadora de la campanya #pareudepararme de SOS-Racisme

 

    L'Informe del Síndic:

    A l’últim Informe del Síndic de Greuges al Parlament, s’aprecia un augment de les queixes dels ciutadans, amb dues preocupacions bàsiques: els problemes derivats de la crisi i la regressió dels drets civils.  Pel que fa a la primera, l’Adjunt General al Síndic, Jaume Saura, ens explica que es disparen les desigualtats socials i la vulnerabilitat de determinats col.lectius. Es queixen de les moltíssimes denegacions de la Renda Bàsica d’Inserció. I pel que fa als drets polítics, la regressió es va viure sobre tot durant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. També augmenten les queixes per agressions al territori.

Jaume Saura    Jaume Saura, Adjunt General al Síndic de Greuges

 

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-alerta-climatica-rebellio-extincio/5005266/

Olga Rodríguez    5.mar.2019 14:02    

Acte de contrició

    jueves 21.feb.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 

    L’Esglèsia demana perdó pels casos d’abusos sexuals a menors i hi ha obert una investigació. El Papa Francesc ha convocat una cimera de Conferències Episcopals de tot el món a Roma, per abordar els escàndols de pederàstia. Un gest que no es creuen les víctimes. Segons Miguel Angel Hurtado, que ha denunciat abusos per part d’un monjo a l’Abadia de Montserrat quan tenia 16 anys, “en quatre dies tindran temps de fer-se la foto, màrqueting, campanya de relacions públiques i poc més. Com volen demanar perdó si no volen saber la magnitut de l’escàndol? A Espanya, ni l’Esglèsia ni l’Estat volen saber la veritat”.

    Estem assistint, atònits, al descobriment de nous casos, noves denúncies, i a la sospita que això no deixa de ser la punta de l’iceberg.  Les víctimes que s’han atrevit a denunciar reclamen justícia, retreuen el silenci de l’Esglèsia durant tots aquests anys i demanen que els delictes no prescriguin.  Montserrat, Vilobí d’Onyar, Constantí, Arbeca, l’escola Claret de Barcelona…, la llista es va allargant.

    Qui va destapar els presumptes abusos sexuals en escoles cristianes va ser Manuel Barbero, que va denunciar el cas del seu fill, i altres companys, a l’escola dels Maristes de Les Corts, a Barcelona. En aquell cas, l’abusador era el professor d’Educació Física, Joaquim Benítez, que ho ha confessat. El 25 de març començarà el judici a l’Audiència de Barcelona. Barbero espera justícia, però es queixa que no s’ha investigat a fons el cas i que no s’ha acompanyat les víctimes: “La Justicia sólo sirve para castigar al agresor, no para reparar a la víctima. Debería tener las dos vertientes: castigar y reparar. Y en este caso no se va a reparar. Por mucho dinero que se le pague a una víctima, nunca reparará el daño que se le ha hecho. Y eso no se tiene en cuenta”.

Amb Manuel Barbero    Amb Manuel Barbero, pare d'un alumne que va patir abusos a l'escola Maristes de Les Corts. Ell va denunciar els casos de pederastia.

 

Manuel Barbero va ser el valent que va trencar el silenci, “Un silenci a crits”, com diu el títol del llibre que ha escrit sobre el cas. “Era necesario denunciarlo -- diu-- porque uno de cada cinco menores ha sido abusado antes de cumplir los 18 años. Yo también, cuando tenía 11 años, por un desconocido”.  Manuel ha fundat l’organització Mans Petites per acompanyar altres víctimes d’abusos sexuals.  

 

Un cas semblant és el de Juan Cuatrecasas, fundador de l’associació Infancia Robada. Juan és pare d’un noi que va patir abusos en una escola de l’Opus Dei a Leioa (Biscaia), per part d’un professor, que va ser condemnat a 11 anys de presó. Arran d’aquells fets, la família va haver de canviar de residència i ara viuen a Haro (La Rioja). Cuatrecasas es queixa que no es té en compte les víctimes i que aquestes pateixen exclusió educativa. “Tienen una discapacidad, tienen picos en su estado emocional, y sufren un retraso educativo, que no se tiene en cuenta en la Selectividad”.

Infancia Robada ha lliurat cinc-centes mil signatures al Congrés dels Diputats reclamant la reforma del Codi Penal perquè aquests delictes no prescriguin i les víctimes puguin ser reparades.

 

Pederastia    Juan Cuatrecasas i Miguel Angel Hurtado, pare de víctima i víctima d'abusos. Han creat l'associació Infancia Robada.

 

 

    “Amb ulls de dona

 

     Míriam Hatibi ens ha proposat veure punts de trobada entre el Cristianisme i l’Islam: com arriba una noia occidental, cristiana, al Sufisme, a través de Santa Teresa?  Aquest és el camí que ha fet Mardía Herrero i que explica al seu llibre “Cómo Santa Teresa me acompañó al Sufismo”. Per a Mardía, “podríamos hablar del Sufismo como la vía para encontrarnos a nosotros mismos, para llegar a lo más profundo de nuestra naturaleza o lo que se suele denominar ‘el camino del corazón’, como morada de la divinidad o como morada de la unidad, como lugar en el que concretar la realidad”. Amb aquesta definició –apunta Míriam Hatibi—tant podríem parlar de l’Islam com de qualsevol altra religió. “Cualquier persona en compromiso profundo consigo mismo, con su sinceridad y con la realidad, se convertiría en un musulmán”, segons Mardía Herrero.

Mardía Herrero    Amb Mardía Herrero i Míriam Hatibi

 

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-abusos-lesglesia/4990200/

 

 

Olga Rodríguez   21.feb.2019 14:59    

La rebel.lió no es jubila

    jueves 21.feb.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Prop del 20% de la població espanyola supera els 65 anys d'edat, aproximadament uns 10 milions de persones. D'aquí 5 anys, s'espera l'arribada massiva a la jubilació de la generació de l'anomenat "baby-boom". I, segons dades de l'OCDE, al 2050 es duplicarà el nombre de jubilats actual. Serem el segon país més envellit del planeta, després del Japó. Estem preparats per afrontar aquest repte demogràfic? Podrem pagar les pensions?

    Qüestions que preocupen i indignen, a parts iguals, als jubilats actuals i als que aspirem a jubilar-nos, quan toqui, en condicions. Ells ens han donat una lliçó quan s'han llançat al carrer, perquè --diuen-- "la indignació no es jubila mai". Paca Tricio és una d’aquestes jubilades indignades, que ha plasmat tota aquesta indignació en un llibre, La rebelión de los mayores, “una rebelión con arrugas que no se arruga” –diu.

    Han trencat molts estereotips i ens han presentat una Gent Gran activa, compromesa i reivindicativa. Una marea de pensionistes reclamant el que els toca a ells i als que venim al darrera: “Luchamos, en su día, por la democracia y ahora luchamos para que no se pierdan los derechos conseguidos”.

Paca Tricio     Paca Tricio, autora de "La rebelión de los mayores. Porque la indignación no se jubila nunca".

 

 

    El genocidi rohinya:

    El poble rohinya està vivint un autèntic genocidi a Birmània, davant la passivitat i el silenci de la comunitat internacional. Els roginhes són musulmans, que viuen des de fa generacions a Birmània, però no se’ls reconeixen els seus drets de ciutadania. Se’ls considera “apàtrides” i no tenen dret a terres ni a altres propietats. No poden estudiar ni poden casar-se sense permís, entre altres prohibicions. La persecució de què són víctimes ha provocat una diàspora, sobre tot a Bangladesh, d’aquesta minoria ètnica, lingüística i religiosa. Un dels pobles més perseguits del planeta.

    Tun Khin és un defensor dels drets de la població rohinya. Ell va poder exiliar-se al Regne Unit, on va poder estudiar. S’ha convertit en la veu dels seus germans rohinyes i reclama que s’escolti el seu poble. “Els roginyes portem dècades perseguits. Se’ns denega la ciutadania i no podem anar d’una població a una altra. Patim moltes restriccions. L’any passat van matar més de 20 mil persones i van violar les dones davant de les seves famílies. 700 mil persones van fugir a Bangladesh. És una destrucció sistemàtica de la nostra comunitat, un genocidi que encara continúa”.

Roginha      Tun Khin, activista pels drets del seu poble rohinya.

 

 

    Tràfic de persones a l’Índia:

       Meena va ser captada per a la prostitució i quan va aconseguir ensortir-se, la seva filla de 2 anys va quedar segrestada per l’organització. No va ser fàcil, però va aconseguir recuperar la nena en un prostíbul, gràcies a l’ajuda de l’ong Sonrisas de Bombay. El tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual és un destí habitual per a la infancia en aquell país.

    El final de la història de la filla de la Meena va ser feliç, però en molts casos no ho és. “La Índia té 18’6 milions de persones víctimes de tràfic” –ens diu Isabel Martínez, portaveu de Sonrisas de Bombay--. Molts nens i nenes cauen en mans de les xarxes d’explotació sexual. Per això, hem creat un projecte contra el monstre del tràfic de persones, on posem èmfasi en el suport a les dones, la seva salut mental, l’educació i la formació en drets”.

Meena

 

    Mutilació genital femenina:

    Una altra realitat amb nom de dona és la de la Mutilació Genital Femenina, que pateixen nenes i dones a tot el món, sobre tot a l'Àfrica, però també al nostre país.

        Asha tenia 5 anys quan la van sotmetre a una ablació de clítoris, a Somàlia. En nèixer la seva filla, va decidir que no volia que passés per la mateixa situació. Ho va impedir; després, també amb altres nenes del seu entorn, fins que Asha Ismail va crear l'ong Salva una nena, salva una generació, que actúa tant a Espanya, com a l'Àfrica, en la formació de líders locals per conscienciar dels riscos d'aquesta pràctica sobre la salut i la sexualitat de la dona.

    La mateixa lluita encapçala des de fa anys la doctora Adriana Kaplan, des de la Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Wassu treballa també a Gambia, on ha aconseguit que es prohibeixi aquesta pràctica. Però amb prohibicions no n’hi ha prou, cal conscienciació sobre les conseqüències de la mutilació genital femenina: infeccions, de vegades mortals, esterilitat, problemes en futurs parts... “El tema es la prevención y aquí es donde entra la educación –ens diu la Dra. Kaplan—educar para prevenir y educar para formar profesionales sanitarios. También la concienciación de los líderes religiosos y de los gobiernos”. Adriana Kaplan es lamenta que a casa nostra l’actuació contra la mutilació genital femenina és més punitiva que no pas preventiva: “Las familias tiemblan y lo que hacen es sacar a las niñas de España, llevarlas a sus países de origen, mutilarlas y, en cuanto menstrúan, casarlas. Es una denuncia que venimos haciendo desde hace muchísimos años”.Adriana Kaplan    Adriana Kaplan, directora de la Fundació Wassu de la UAB contra la mutilació genital femenina

 

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-indignacio-no-jubila/4974916/

 

Olga Rodríguez   21.feb.2019 14:35    

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios