Esclaus del segle XXI?

    jueves 13.jun.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

 

    Què determina la pobresa? Tenir recursos no és cap garantia de desenvolupament. Ho veiem a molts països, on la seva riquesa és explotada per empreses multinacionals, sense cap retorn per a la població. Clar que aquest modus de procedir, aquesta explotació, la veiem també --o de vegades no la veiem, però hi és-- molt a prop nostre. La millora de la nostra qüalitat de vida es fa, molts cops, a costa dels drets dels altres.

    Ha hagut de passar una tragèdia, la mort d'un “rider” atropellat a Barcelona, perquè obrim els ulls a les condicions laborals d'aquests treballadors. Falsos autònoms, amb ratios d’entrega impossibles de complir, que obliguen a subcontractar altres repartidors, la majoria immigrants sense papers i sense cap dret. Unes condicions que ja porten temps denunciant des de la plataforma "RidersxDerechos". Núria Soto, portaveu d'aquesta plataforma a Barcelona, assegura que els empresaris s’aprofiten de la precarietat i parla d’”esclaus del segle XXI”: “Ha acabat passant el que ja havíem advertit que podia passar. Sempre ens hem saltat algun semàfor per fer una comanda més o arribar a fi de mes. Si estàs sotmés a la precarietat sobre la precarietat, el resultat pot ser això: la mort. I no només la del Pujan (el repartidor mort atropellat a Barcelona), a Europa i Llatinoamèrica, en sis setmanes hi ha hagut sis morts, a diferents plataformes. La precarietat mata”.

El trabajo precario mata

    “Aquests treballadors no tenen dret a baixa ni atur, ni vacances --diu la portaveu de Ridersxderechos--; molts cops, quan han tornat d’un accident, no els han deixat connectar-se perquè portaven dies sense treballar. I si et mors, ningú respòn per tu. És un capitalisme salvatge, que no només afecta el treballador, sinó la societat en general. Estem parlant d’una organització que comporta l’evasió d’impostos i un frau espectacular a la Seguretat Social. Aquesta situació que avui veiem amb els repartidors, demà la podem veure a tots els sectors. Hem de fer-hi front perquè s’està posant en perill l’estat del benestar”.

 

 

 

    Programes d’inserció laboral:

    El dels repartidors no és, malauradament, l’únic col.lectiu laboral amb dificultats: aturats de llarga durada, dones amb fills a càrrec i altres col.lectius de difícil inserció ho tenen molt difícil per aconseguir una feina.

    La Delia i el Mohamed han aconseguit feina gràcies als programes d’inserció de la Creu Roja i de la Fundació La Caixa. Delia Cruz té 55 anys i és al capdavant d’una família monoparental. Va deixar la seva feina d’assessora financera per cuidar els seus fills i després l’ha costat molt de tornar al mercat de treball. Ho ha aconseguit gràcies a la Creu Roja i assegura que “debería haber una ley equitativa, que apoye a cualquier colectivo en dificultades de conseguir empleo. Debería haber una ley para que las personas, después de los 45 años, tengan derecho a seguir viviendo y siendo útiles; cualquier persona tiene que tener derecho a trabajar dignamente”.

Delia Cruz

 

    “Los sueños se cumplen” —afirma el Mohamed, un jove de 20 anys que en porta 5 a Catalunya. Va arribar sol a Ceuta, procedent del Marroc, als baixos d’un camió, quan era menor. Ha fet diversos cursos; l’últim, d’ajudant de Cuina amb el xef Fran López, gràcies al programa “Incorpora” de la Caixa. I ha trobat feina a Eïvissa. Té molt clar que “vale la pena luchar por lo que quieres”.

    Històries de supervivència, de “guanyar-se la vida”, l’objectiu que perseguim tots plegats, alguns amb més sort, d’altres amb més dificultats.

Incorpora

 

 

    Els determinants del desenvolupament econòmic:

    Hem mirat de respondre la pregunta que ens fèiem en començar, Què determina la pobresa de les nacions, amb la directora de la Càtedra Unesco per la Pau, la Solidaritat i el Diàleg Intercultural de la Universitat Abat Oliva, Carmen Parra, a la llum del llibre de l’economista Javier Morillas “Els deu determinants actuals del desenvolupament econòmic”. I tots dos coincideixen que la clau és l’Educació. “De l’educació deriva tota la resta de factors —ens diu Carmen Parra—. La formació fa professionals competents i responsables i ciutadans crítics. L’Economia té un factor humà i són importants els Valors (la religió, la Cultura…), no només els diners”.

Carmen Parra - CÀTEDRA

 

    Com serà el món que estem construint?

    El diplomàtic Juan Antonio March, amb més de 30 anys d’experiència al costat del poder, ha volgut donar a conèixer la dimensió humana de decisions polítiques capitals, i ho ha fet al llibre “Poder y futuro. Veinte líderes mundiales y el mañana”. Hi comparteix el que l’han ensenyat personatges com Mijail Gorbatxov —per a ell, el millor estadista del segle XX—, Bill Clinton, Fidel Castro, Yasir Arafat, Shimon Peres, Felipe González, Pasqual Maragall o el Rei Joan Carles I, de qui destaca el seu paper clau en el posicionament exterior d’Espanya i la seva funció cohesionadora de l’Estat.

    L’exambaixador March ha estat testimoni en primera fila de la Història recent i és un analista privilegiat del present i el futur que ens espera, un futur marcat per la tecnologia i la intel.ligència, on el més important serà com ens organitzem com a societat: “un futur que ha de ser de l’home —diu— no dels països, i un futur comú”.

J.A. March

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-esclaus-del-segle-xxi/5266117/

 

Olga Rodríguez   13.jun.2019 09:13    

Viure sense plàstic i Ecofeminisme

    jueves 6.jun.2019    por Olga Rodríguez    50 Comentarios

    Un dels principals problemes als que s'enfronta la humanitat és el canvi climàtic. En quants missatges electorals ho heu sentit en les recents cites electorals que acabem de tenir? El tema està clar que no acapara l'interès que es mereix; no és, ni molt menys, el primer a l'agenda política. D'aquí la preocupació dels experts, com el nostre col.laborador Josep Cabayol, que no deixen d'alertar sobre l'amenaça climàtica per al planeta i per a les persones.

    Els efectes del canvi climàtic no ens afecten a tots per igual. Existeix classisme i racisme ambientals, segons l'antropòloga, enginyera agrícola i ecofeminista Yayo Herrero. Per això, es tracta d’impedir que els efectes d’aquesta crisi recaiguin sobre tot en els més vulnerables, cada cop més exclosos del sistema. “El mundo se enfrenta a una doble crisis, —ens explica Yayo— social i ecológica”.

    Aquesta doble crisi es pot abordar des de l’Ecofeminisme, posant les persones, la natura, la Vida en el centre. “Es perfectamente posible organizar la economía de otra manera, alternativa al Capitalismo. Nos espera el mundo que seamos capaces de pelear”-conclou Yayo Herrero.

Yayo HerreroYayo Herrero, activista ecofeminista

 

 

    Amb ulls de dona:

    Aquesta setmana hem mirat “amb ulls de dona” cap al món rural, amb la Míriam Hatibi i la Raquel Camps, de l’Associació de Dones del Món Rural, ramadera i neuropsicòloga, un exemple de com és la nova dona rural, amb formació i multiactivitat. “El món rural –ens diu-- no el podem continuar entenent com fa 30 o 40 anys; l’hem de reinventar. Hem de viure una nova ruralitat i l’estem construïnt”.

Raquel Camps

 Raquel Camps, ramadera i neuropsicòloga, un exemple de la nova dona rural, amb formació i multiactivitat

 

 

    Viure sense plàstic:

    Tot coincidint amb la campanya de boicot al plàstic, convocada del 3 al 9 de juny, per mirar de reduïr el consum d’aliments envasats en aquest material, l’hem demanat algunes pautes i consells a Patricia Reina, autora del llibre i el blog Vivir sin plástico”. Per exemple: comprar a granel, portant els nostres propis envasos.

PATRI vivir-sin-plasticoPatricia Reina i Fernando Gómez. Ells han après a viure sense plàstic.

 

 

    Més propostes per reduïr l'ús de plàstics, aquí: http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-ecofeminisme/5252722/

Olga Rodríguez    6.jun.2019 09:37    

En pau

    lunes 27.may.2019    por Olga Rodríguez    7 Comentarios

    Nens sahrauis

    El Sàhara Occidental va ser espanyol durant més d'un segle i va arribar a ser una província espanyola més. Al 1975, el Marroc envaïa aquest territori i obligava la meitat de la població sahrauí a fugir. L'altra meitat ha continuat als territoris ocupats, patint la repressió marroquina. Els que van poder marxar malviuen en camps de refugiats, al desert, en territori algerià. Porten, així, enguany farà 44 anys. Esperant que es compleixin les resolucions de Nacions Unides i es pugui celebrar un referèndum d'autodeterminació.

    El poble sahrauí està separat per un mur de 2.700 quilòmetres, “el mayor del mundo, después de la Muralla china, y el menos conocido, plagado de minas antipersona; el muro de la vergüenza”—ens recorda Mah Iahdih, de la Delegació del Front Polisario a Catalunya.

Hassanna Aalia

Hassanna Aalia, activista sahrauí refugiat a Euskadi

 

    “El pueblo saharaui puede vivir con lo mínimo, en el desierto —ens diu Hassanna Aalia, activista perseguit i empresonat pel Marroc, que viu refugiat a Euskadi— pero lo que queremos es la libertad, la paz. El papel de España es vergonzoso, porque fuimos una colonia española más de un siglo, miles de saharauis tienen la nacionalidad española, pero nos han vendido al torturador, a Marruecos. Hay más de 60 presos políticos, que sufren malostratos, torturas, violaciones… Lo único que puede frenarlo es la presión internacional, que obligue a Marruecos a celebrar el referéndum y que los saharauis puedan volver a sus casas”. Hassanna es lamenta, però, del silenci informatiu: “la verdad no está en los medios de comunicación ni en los libros de Historia”.

    Del poble sahrauí ens separen molt quilòmetres, però ens uneixen llaços i, sobre tot, un deute històric, que es tradueix en la campanya “Vacances en pau”, que compleix 25 anys. Consisteix a l’acollida de nens i nenes dels campaments de refugiats durant dos mesos a l’estiu, per tal de rescatar-los de temperatures que superen els 50 graus, segons ens explica la responsable del programa a Catalunya, Susanna Sanahujes, de Catalunya amb el Sahara.Vacances en pauMah Iahdih, del Front Polisario a Catalunya, i Susana Sanahujes, coordinadora del programa "Vacances en pau"

 

 

    Colòmbia:

    L’activista colombiana pels Drets Humans Mayerlis Angarita ens visitava fa unes setmanes a “Món Possible” i ens explicava com es viu sota l’amenaça de mort, dos anys i mig després dels Acords de Pau al seu país. Les xifres parlen de 155 defensors dels drets humans assassinats l'any passat, el més negre per als activistes. I en aquest 2019 les agressions a defensors s'han incrementat d'un 60%.

    Mayerlis ha escapat a diversos intents d’atemptar contra la seva vida, l’últim ara fa una setmana. Malgrat tot, “la pequeña gigante”, com se la coneix, assegura que no hi ha cap altra opció que continuar treballant per la pau i la reconciliació: “porque es la única manera, no podemos seguir calladas. Podrán callar el cuerpo, pero no la voz. Cada vez que nos dan un golpe, nos hacen más fuertes. Pero es muy duro no saber si voy a poder seguir o mi voz va a ser silenciada”.

Mayerlis i jo                                                                      Mayerlis Angarita

    Està clar que queda molta feina a fer abans de passar pàgina. La pau no era només la desmobilització de la guerrilla de les FARC. Cal l'esclariment de la veritat, la reparació de les víctimes i fer justícia, per tal d'aconseguir una pau estable i duradora i la garantia de no repetició de la violència.

    Reivindicar la memòria dels desapareguts és el que fa Luz Marina Monzón, advocada especialitzada en drets humans i desaparicions, que dirigeix la Unidad de Búsqueda de Personas dadas por Desaparecidas en Colombia. Hi ha més de cent mil desapareguts. “La construcción de paz —es fa, ens diu— encontrando a los desaparecidos y sabiendo qué pasó con ellos”.

    Però és possible parlar de pau quan encara hi ha morts? “Estamos tratando de conseguir construir paz —afirma Luz Marina Monzón— pero el acuerdo en sí mismo no es paz. Lo que va construyendo paz es lo que vas implementando y vas transformando. Creo que nos hace mucha falta poder ver que tenemos la obligación de hacer todo lo que está en nuestras manos. Si hay una política integral de cumplimiento será más difícil que los grupos paramilitares puedan acabar con la decisión de cumplir la paz”.

Luz Marina Monzón    Luz Marina Monzón, directora de la Unidad de Búsqueda de Personas dadas por Desaparecidas en Colombia

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-pau-colombia-deute-amb-sahara/5234924/

Olga Rodríguez   27.may.2019 14:55    

Mena

    jueves 23.may.2019    por Olga Rodríguez    1 Comentarios

    L’Ahmed (nom fictici) va sortir del Marroc amb 17 anys, amagat als baixos d’un camió, que el va traslladar a Melilla. Va viure al carrer i en un centre d’acollida. Després el van traslladar a altres ciutats, fins que va arribar a Barcelona. Aquí no ha estat mai protegit per l’Administració i sobreviu amb l’ajuda d’entitats com l’Espai de l’Immigrant. Estudia Fontaneria, amb l’esperança de trobar una feina i un futur, que se li negaven al seu país. “En Marruecos —diu— no tenía derecho a soñar, porque los sueños no existen”. Tot i que es lamenta que aquí tampoc no ha trobat una vida digna —“somos personas de más; un inmigrante no cuenta tanto como un español”— no perd l’esperança: “ahora estoy mal, pero en un futuro podría estar mejor”.

Mena

    A Catalunya, hi ha uns tres mil menors immigrants acollits per l’Administració. Som la segona comunitat de tot l’Estat amb més menors estrangers no acompanyats, els coneguts com a “mena”. La gran majoria són nois, procedents del Marroc. I, malgrat els estereotips i els estigmes que els acompanyen, més del 80% no cometen cap delicte ni consumeixen drogues. La pobresa i la falta d’expectatives al seu país els porta a donar el pas de migrar a Europa, amb el vist-i-plau de les seves famílies.

        Un cop aquí, però, no ho tenen fàcil. L’arribada dels “mena” ha desbordat els centres d’acollida i Generalitat i Ajuntaments han hagut de fer front a una situació per a la qual no estaven preparats i per la qual han rebut moltes crítiques. A l’escassetat de recursos, s’ha d’afegir la xenofòbia o el desconeixement que desperten aquests menors estrangers en un sector de la població, com s’acaba de veure a Rubí i a la Zona Franca de Barcelona, on la Generalitat té previst d’obrir un Centre d’Atenció Immediata per a menors estrangers.

Centre menors

    Ester Cabanes, la directora general de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, reconeix: “ens vam veure desbordats al principi, sobre tot l’estiu passat, perquè arribaven molts, i vam haver de posar fil a l’agulla, crear una estratègia per a l’acolliment. Però no tothom vol entendre i comprendre quina és la situació d’aquests nois; no tothom està d’acord amb que s’han d’acollir. No sé si és per desinfomació o per sobreinformació: els titulars que equiparen mena amb delinqüència. Realment no és així, la major part d’aquests nois no ocasionen cap problemai han vingut aquí amb un objectiu molt clar: poder tenir una oportunitat d’integrar-se i incloure’s a la nostra societat, per manca d’expectatives al seu propi país”.

    L’Adjunta al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència, Mª Jesús Larios, té clar que en el cas dels mena ha de prevaldré la seva condició de menors per sobre de la d’estrangers. “Totes les convencions internacionals —ens diu— també la legislació espanyola i catalana, reconeixen els drets dels infants a la protecció. Jo diria, és més, com que té la condició afegida d’estranger i no acompanyat, necessita fins i tot més protecció. Les Administracions estan obligades a garantir els seus drets. Un menor no acompanyat, un infant sense referents familiars, no és només responsabilitat de la Direcció General d’Atenció a la Infancia i l’Adolescència, que sí que té una responsabilitat directa en la protecció, però també hi ha altres administracions que hi intervenen, des de les administracions locals, des dels altres departaments de la Generalitat, que han de garantir recursos tant de salut com d’educació, com també evidentment l’administració de l’Estat, que regula l’arribada, l’atenció immediata i la tramitació dels permisos. El Síndic demana una corresponsabilitat de totes les administracions”.

M.Jesús Larios

Mª Jesús Larios, Adjunta al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència   

   

    Joan Aldavert acaba de publicar un llibre sobre la seva experiència com a educador en un centre d’acollida de menors estrangers no acompanyats, “Barça ou barzakh”, “Barcelona o mort”. Una frasse que diuen molts immigrants subsaharians que volen venir a Europa.

    Aldavert desmenteix la mala fama que poden tenir els centres de menors: “Jo no vaig presenciar cap maltractament; ells estaven molt agraïts als educadors. De vegades, hi ha una falta de comunicació, perquè ells no entenen l’idioma i potser es pensen que no els atenen com és degut”. També desmenteix els mites i estereotips que hi ha sobre els menors immigrants: “Recordo que quan jo treballava hi havia portades als diaris de nois esnifant cola, i era com la representació dels immigrants, i jo mai no he vist això ni de bon trós. Trobo que no representa la majoria dels immigrants, sinó una petita part. El que vull fer amb el llibre és mostrar a la societat que aquests nois són com nosaltres i que hi ha una convivència entre cultures. El que volen és adaptar-se; de fet, molts estudien Català. És a dir, que hi ha aquesta mala fama, però són uns ciutadans més, s’ho estan treballant per poder estar aquí”.

    L’Albert Canals s’ha fet “mentor” d’un menor immigrant a Canet de Mar. Ho va decidir quan el centre de menors estrangers de la localitat va ser atacat. “És una relació de suport —ens explica—, tu acompanyes el jove, l’ajudes amb la Llengua, Castellà i Català, i a fer tràmits que necessitin. Unes quinze persones hem entrat en aquest programa de mentories i ara la cosa està més suavitzada a Canet. Molta gent te una visió que no és la bona sobre aquests nois”.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-mena/5218618/

 

Olga Rodríguez   23.may.2019 15:08    

En perill d'extinció

    lunes 13.may.2019    por Olga Rodríguez    100 Comentarios

    El món, tal com el coneixem, està condemnat a extingir-se. A l'amenaça del Canvi Climàtic, se suma un altre col.lapse: el de l'extinció massiva d'espècies, de moltes de les quals depèn la supervivència de la Humanitat. El Panel d'Experts en Biodiversitat de Nacions Unides al.lerta que un milió d'espècies es troben a punt de desaparèixer. I nosaltres, els humans, en som els responsables.

Foto animals       Un 66% de la vida marina presenta una alteració severa per l'impacte humà

 

    La desaparició d’espècies condemna també, irremeiablement, els humans. Ho hem analitzat amb Paloma Nuche, biòloga, doctora en Ecologia i la responsable de la campanya de Costes de Greenpeace. Nuche destaca el ritme alarmant de desaparició d’espècies: “Se trata de una crisis sin precedentes, una de cada ocho especies está a punto de desaparecer, en la sexta extinción masiva de especies de la historia de la Tierra. Nuestra propia supervivencia está en juego. Más nos vale revertir esta tendencia”.

    Una dada a tenir en compte és que aquest ritme de deteriorament de la Biodiversitat es desaccelera a les comunitats indígenes: “Es muy interesante esta reflexión. La pérdida de biodiversidad no es tan dramática en estas comunidades, por lo tanto no se puede permitir perder ese conocimiento y modo de vida. Nuestro sistema de consumo depredador es el que está detrás de la pérdida de biodiversidad. En mirar hacia las comunidades locales está la solución”.

    I què podem fer per solucionar aquest greu problema? “Poner el foco en este millón de especies en peligro para que no acaben desapareciendo —apunta Paloma Nuche—, conservar los ecosistemas que aún están bien conservados y restaurar las zonas degradadas. Necesitamos compromiso político y medidas concretas y urgentes. No tenemos tiempo que perder”.

Palomanuche-500x0-c-default

        Paloma Nuche, bióloga, ecòloga i responsable de Costes a Greenpeace

 

    Nuche, experta en el medi marí, destaca la situació preocupant dels mars i oceans: “Uno de los datos alarmantes que da este informe es que el 66% de la superficie del mar y océanos está gravemente alterada. Como la mayoría son aguas internacionales, están sin proteger; son una especie de tierra de nadie, donde cada uno campa a sus anchas. Greenpeace pide un mínimo de protección del 30% para el año 2030”.

    Calen canvis a la Pesca, a l’Agricultura, a la gestió dels boscos i també canvis en el consum i a l’economia. Perquè, encara que només sigui per egoïsme, ens interessa posar fre en aquesta situació d’emergència.

 

 

    Infeccions hospitalàries per bacteris multiresistents:  

    Arran dels casos de nadons prematurs afectats pel bacteri multiresistent Klebsiella en hospitals catalans, analitzem el risc d’infeccions hospitalàries i com fer-hi front, amb el biòleg i expert en prevenció d’infeccions relacionades amb l’assistència sanitària Eladi Gómez. “Com a mínim un terç de les infeccions hospitalàries —ens diu— serien evitables, així que tenim marge de millora”. Com? Doncs amb una desinfecció acurada de l’instrumental mèdic i de l’hospital: catèters, sondes, tascons… I amb un gest simple i senzill: una bona higiene de mans. El problema és que el personal sanitari no té temps, literalment, de rentar-se les mans tantes vegades com caldria; per això Gómez proposa: “alleugerir la càrrega de feina del personal. La ratio a Espanya és de 13 pacients per infermer-a, el doble del que es recomana. Cal més personal d’atenció directa al pacient”. 33 mil persones moren cada any a Europa per infeccions hospitalàries.

Eladi Gómez

    Eladi Gómez, expert en prevenció d'infeccions relacionades amb l'assistència sanitària

 

 

    Els "cures villeros" a l'Argentina:

    Coneixem la tasca dels curas villeros a Buenos Aires (Argentina), a través del testimoni del Padre Eduardo Drabble. Són —diu— "cures obreros que practicamos la Teología del Pueblo". El pare Drabble treballa al “Hogar de Cristo”, un centre de tractament de drogodependents, com la Romina Escalante, que ha aconseguit desenganxar-se i ara —ens ha explicat— és ella la que ajuda altres persones que es troben en la mateixa situació.

Curas villeros

Amb el Padre Eduardo Drabble, Anna Garriga i Jorge Martínez, Romina Escalante i la seva filla Francesca

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-milio-despecies-perill-dextincio/5192528/

 

 

Olga Rodríguez   13.may.2019 11:32    

Comerç just i feminista

    lunes 6.may.2019    por Olga Rodríguez    25 Comentarios

    La pobresa té rostre de dona. 330 milions de dones i nenes a tot el món viuen en condicions de pobresa extrema. És la conseqüència d'un sistema econòmic capitalista i patriarcal, que fa recaure en la població femenina la responsabilitat de les Cures, una tasca no remunerada i no prou reconeguda. I que condemna les dones a les feines més precaritzades i pitjor pagades.

    Com a mostra, algunes dades: la bretxa salarial entre dones i homes és del 23% a tot el món; les dones produeixen entre el 60 i el 80% dels aliments, però menys del 20% són propietàries de les terres; només el 37% de les dones del Sud tenen un compte corrent formal per percebre salaris, i tenen un 20% menys de probabilitats d’obtenir un crèdit. Són dades de LaCoordi, la Coordinadora pel Comerç Just i les Finances Ètiques a Catalunya, que propugna una altra economia més justa, equitativa, igualitària i sostenible, tant socialment com mediambiental. Es diu Economia Social i Solidària i Comerç Just. I permet, sí, lluitar també contra la desigualtat de gènere. Que les dones tinguin les mateixes oportunitats laborals i condicions salarials que els homes.

    L’acte central de la campanya s’ha fet aquest dissabte al Mercat de Sant Antoni de Barcelona, sota el lema “Posa el filtre lila. Per la igualtat, tria Comerç Just”, per tal de conscienciar els consumidors que hi ha alternativa a l’economia capitalista i patriarcal i que tenim el poder de canviar les coses.

Posa el filtre lila

    Maria Fernàndez, presidenta de LaCoordi i de la Coordinadora Estatal de Comercio Justo, ens ha recordat que a la cadena de producció dels diferents sectors “es vulneren els drets humans de manera sistemàtica i es posa en perill la sostenibilitat del planeta, especialment en el cas de les dones, que pateixen també abusos i violència sexual, a més de salaris indignes, jornades laborals excessives i entorns de treball perillosos amb exposició a productes tòxics. El Comerç Just ofereix una alternativa real que fomenta la igualtat de gènere”.

Comerç just    Maria Fernàndez, presidenta de LaCoordi i de la Coordinadora Estatal de Comercio Justo

 

    La cooperativa rural COMULACS, dedicada al cultiu i venda de cafè a Nicaràgua, és un exemple de comerç just amb perspectiva de gènere. És una de les poques cooperatives rurals que tenen com a presidenta una dona, Exolina Aldana, que ha augmentat la participació femenina a la cooperativa. La seva germana, Margini del Carmen García Aldana, és la promotora de l’àrea de Gènere de COMULACS. Ella personalitza els dos col.lectius prioritaris de la cooperativa: les dones i els joves. “La cooperativa está muy enfocada al empoderamiento de jóvenes, es decir, al relevo generacional, y a la participación de las mujeres, la equidad de género. Al desarrollo social de los pequeños productores, a la defensa del Medio ambiente y al consumo responsable, que estamos promoviendo desde las escuelas”.

Margini

    Margini Garcia Aldana, de la cooperativa COMULACS de Comerç Just a Nicaragua

 

    I hem continuat mirant el món "amb ulls de la dona", els de la Míriam Hatibi i l'Anna Pacheco, que ha publicat "Tío, cállate", una mena de manual de supervivència per a noies davant situacions masclistes, que ofereix diferents tipus de resposta davant d’aquestes agressions verbals.

Hatibi-Pacheco        Míriam Hatibi i Anna Pacheco, autora de "Tío, cállate"

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-comerc-just-feminista/5178967/

 

 

 

Olga Rodríguez    6.may.2019 14:48    

Migracions climàtiques

    martes 30.abr.2019    por Olga Rodríguez    7 Comentarios

    Cada segon, una persona al món es veu obligada a abandonar casa seva per culpa de problemes derivats del clima: sequeres, inundacions, huracans… que acaben amb les collites. Són dades de Nacions Unides, que estima que l’any 2050 hi haurà 200 milions de desplaçats per motius ambientals. El canvi climàtic no és únicament un problema ambiental, és també una qüestió de drets humans.

    És, potser, la cara menys visible dels efectes del canvi climàtic, de la que menys es parla, i ens fa plantejar-nos moltes coses. Per exemple, s’ha de contemplar una nova condició de refugiats, els climàtics?

    Jesús Crespo, catedràtic d'Economia a la Universitat de Viena, ha participat en un estudi sobre la correlació entre canvi climàtic i migracions. “Lo que hemos hecho —afirma el professor— es buscar una relación causa-efecto entre la variabilidad climática, la existencia de conflictos armados y la migración forzada resultante de esos conflictos armados”. Per exemple, en el cas de Síria: “el cambio climático ha jugado un papel esencial en el conflicto de Siria. Hay muchísimos estudios que han analizado cómo la incidencia de sequías llevó a una migración interna que provocó nuevos conflictos latentes”.

Jesus_crespo                                                                   Jesús Crespo

    La investigació conclou que el canvi climàtic portarà a més fluxes migratoris, també dins d’Espanya, des de l’entorn rural a les ciutats. De fet, això forma part d’un altre projecte d’investigació, en què participarà el professor Crespo.

 

Images

MeltiungLandscapes

MeltiungLandscapes_11

15545754404415        Imatges de l'exposició "Melting Landscapes", al Mercat de la Florida, de l'Hospitalet

 

    Els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic, concretament a Groenlàndia i Islàndia, es mostren en una exposició fotogràfica tan bella com inquietant, Melting Landscapes, del fotògraf Fernando Moleres, que es pot veure fins l’11 de maig, a la sala polivalent del Mercat de La Florida, de l’Hospitalet.

    “Antes que fotógrafo, soy persona, —diu el fotògraf de Bilbao— y los problemas del mundo también son mis problemas. Y en las soluciones también quiero participar. Tenemos que cuidar el planeta del futuro, el planeta de todos. Somos los mayores responsables del cambio climático, por emitir más gases de efecto invernadero, y hay otros seres del planeta que no emiten apenas nada y son los que se van a llevar la peor parte. Es un tema ambiental y social, por supuesto”.

Fernando Moleres     Fernando Moleres, fotògraf. Guanyador en tres ocasions del World Press Photo

 

 

    Promovent la igualtat d'oportunitats entre nenes i nens:

    Aquesta setmana a “Món possible” hem mirat també cap al Camerún per conèixer la tasca de l'ong Zerca y Lejos, que promou la igualtat d'oportunitats entre nenes i nens. La seva coordinadora d'Educació, Sònia Mankongo, ens ha explicat que “la Educación es el único camino para que las niñas puedan prosperar, salir de entornos de pobreza y de sumisión al hombre, huir de matrimonios forzados, de embarazos precoces, de mutilaciones genitales… Falta mucha educación sexual”.

Sonia Mankongo    Sonia Mankongo, responsable d'Educació de l'ong Zerca y Lejos, al Camerún

 

 

    Destinar l'IVA dels aliments que donem a més menjar solidari:

    L’Asociación Nacional de Alimentos Solidarios, ANDAS, promou una iniciativa per aconseguir que l'IVA dels aliments que donem per a causes solidàries es destini a més menjar per a persones necessitades. El seu impulsor, Santiago López, considera que la solidaritat seria rodona si els diners que paguem pels aliments que comprem per destinar-los a donacions solidàries. L’Estat el reinvertís en més aliments. Per això, estan recollint signatures, per portar-les al Congrés dels Diputats. Tenen una campanya en marxa, a través de la plataforma Change.org.

    Segons els càlculs d’ANDAS, si la mesura que reclamen fós una realitat, “los cerca de cinco millones de kilos de alimentos recogidos el año pasado en Catalunya, se habrían visto incrementados en 350 mil kilos más de comida; en el caso de toda España, los más de 21 millones de kilos de comida donados habrían generado 2 millones más de alimentos”.

Gran_recapte_d'Aliments_2012

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-migrants-climatics/5166141/

 

 

 

Olga Rodríguez   30.abr.2019 09:09    

Dret a morir dignament

    jueves 25.abr.2019    por Olga Rodríguez    2 Comentarios

    Des de fa temps, associacions com Dret a Morir Dignament reclamen una regulació de l’eutanàsia i el suicidi assistit. Una reivindicació que s’ha tornat a posar sobre la taula arran del cas de Mª José Carrasco, ajudada a morir pel seu marit, Ángel Hernández, que haurà de passar comptes amb la Justícia.

    Jesús Blasco, operat de Càncer, reclama el dret a procedir sobre la seva vida, quan hi arribi el moment. “Exijo –diu—este derecho inalienable. No quiero que me alarguen la vida cuando ya no quiera seguir viviendo. Quiero morir sin dolor y, a ser posible, en mi casa, con mi familia”.

    Així l’hauria agradat morir a l’Ivan. Malalt d’ELA, aquest jove reivindicava una mort digna quan arribés l’hora, sense patiment. Com que això no va ser possible, va posar fi a la seva vida ell mateix. Va morir sol, per tal de no implicar ningú. Això és el que fa més mal a la seva mare, Carme Baraona: “això et produeix una angoixa encara molt més gran, haver d’avançar una cosa que podries haver endarrerit i estar una mica més de temps en aquest món, amb els teus éssers estimats. L’Ivan no volia suicidar-se, ell va tenir la necessitat de deixar de patir. I les lleis d’aquest país el van obligar a marxar, a morir, que no és el mateix que voler suicidar-se”.

Debat eutanasia

    Isabel Alonso, presidenta de Dret a Morir Dignament, Carme Baraona, la Dra. Gloria Cantarell i Jesús Blasco

 

    La Carme no vol haver de passar per la situació del seu fill i ha contactat amb una entitat de Suïssa, on no està penalitzada l’ajuda a morir dignament, per tal de poder escollir el seu final. Segons l’enquestes, més del 85% de la població espanyola es mostra a favor que es reguli l’eutanàsia i el suicidi assistit. Unes pràctiques que no estan permeses a l’Estat espanyol. “No es tracta de morir-se o no morir-se, es tracta de com volem morir. I volem morir be” afirma la doctora Gloria Cantarell, especialista en Cures Pal.liatives i membre de l’associació Dret a Morir Dignament.

    La seva presidenta, Isabel Alonso, lamenta que dues dècades després del cas Ramón Sampedro, que va posar sobre la taula el debat de l’Eutanàsia al nostre país, les coses estiguin exactament igual: “desgraciadament a DMD seguim dient el mateix que li vam dir a Ramón Sampedro: t’ajudarem a portar el teu cas als tribunals, et donarem información i continuarem lluitant per canviar les lleis, però no et podrem ajudar; és la Llei que t’ha d’ajudar. És desesperant; els afectats estan patint innecessàriament per falta d’un recurs legal que tindrem d’aquí a poc, però mentrestant, què?”.

    “Yo no quiero imponer a nadie mi criterio —sentencia Jesús Blasco— pero no quiero que nadie (los políticos) me imponga el suyo. Que esto de la eutanasia no es obligado, que lo hará el que quiera, que el que no quiera perfectamente está en su derecho de no hacerlo y esperar la muerte cuando se la mande Dios. Pero yo no creo en Dios, ni falta que me hace, como decía Saramago. Entonces, no quiero que interfieran en mis decisiones las creencias religiosas de un político. Quiero que me autoricen a morir como yo quiero”.

Eutanasia

 

 

    Ús terapèutic del Cànnabis:

    També els usuaris del Cànnabis per a ús medicinal es queixen del buit legal que els manté desamparats i reclamen una regulació que els protegeixi. Malalts de Càncer, per exemple, troben en el Cànnabis un amortidor dels efectes de la quimioteràpia, com ara nàusees i la pèrdua de la gana. També persones amb dolor crònic es veuen alleujades.

    Sandra Moñino és una d’aquestes pacients. Va patir un linfoma i el cànnabis li va permetre suavitzar la quimio. El tumor també es va reduïr, però —com diu ella—: “Mai no sabré si ha estat gràcies al cànnabis o no”.

    “La prohibició —apunta Òscar Parés, expert en Drogodependències i sots-director de la Fundació Iceers, que defensa la utilitat terapèutica d’espècies vegetals per tractar problemes de Salut— impedeix tenir un coneixement més exhaustiu dels efectes beneficiosos del cànnabis. Per això, cal una regulació”.

    “El que volem és tenir accés a uns productes de qualitat, sense sentir-nos delinqüents, desamparats a nivell legal” —sentencia Sandra Moñino, de la Unió de Pacients per al Regulació del Cànnabis.

Cannabis

Òscar Parés, sots-director de la Fundació Iceers, i Sandra Moñino, de la Unió de Pacients per la regulació del Cànnabis

 

 

    Roses solidàries:

    Què hi ha al darrera de les Roses de Sant Jordi, la seva vessant solidària? N’hem parlat amb Isabel Martínez, de Sonrisas de Bombay, i hem descobert algunes de les dones que confeccionen aquestes roses artesanes, com la Cecilia, l’Anita i la Valishali.  Aquesta activitat els permet guanyar diners per a casa seva i empoderar-se.

Collage-rosas-con-alma-1024x1024

    Dones treballant al taller de roses solidàries de Sonrisas de Bombay, com la Cecilia, l'Anita i la Valishali

 

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-eutanasia-suicidi-assistit/5151443/

 

 

Olga Rodríguez   25.abr.2019 10:51    

Caravana migrant

    miércoles 17.abr.2019    por Olga Rodríguez    43 Comentarios

    La foto d’una nena de 2 anys plorant a la frontera de Texas, entre Mèxic i els Estats Units, mentre la seva mare és escorcollada per la Policia, ha estat triada com la millor fotografía de l’any per World Press Photo. La va fer, el juny passat, el fotògraf nord-americà John Moore, testimoni amb la seva càmera de la crisi dels migrants en aquell continent.

    Enguany, la fundació holandesa que lliura aquest guardó n’ha creat un altre, la Història fotogràfica de l’any, que ha estat també per a la “Caravana de Migrants”, que va sortir l’any passat d’Hondures, El Salvador i Guatemala. El fotògraf holandés Pieter ten Hoopen documenta amb una sèrie de fotografíes la gesta de milers de persones, entre les quals 2.300 nens, com la Yana que plora en aquesta fotografía de John Moore.

World Press Photo    Una nena plora a la frontera de Texas, entre Mèxic i els Estats Units, mentre la seva mare és escorcollada. Foto de John Moore, guanyadora del World Press Photo.

 

    Quan tot just una altra caravana de migrants acaba de sortir d’Hondures cap als Estats Units, ens ha visitat a “Món possible” la fotoperiodista Whitney Godoy. Ella va ser testimoni durant més d’un mes de la primera caravana que va sortir l’octubre passat. Ens explica les dures condicions: “sufren secuestros, tráfico de órganos y de personas. Los migrantes, en México, son mercancía, materia prima para el crimen organizado. Es un negocio muy rentable. México es considerado el cementerio de los migrantes. Miles mueren cada año intentando cruzar”.

    Whitney ens explica que més de tres-centes persones surten cada dia d’Hondures.“No se van, les echan; son expulsados por la pobreza, la miseria, la violencia y la corrupción”. Per això, per moltes traves que els posin, ho continuaran intentant. Ni les amenaces de Donald Trump de separar les famílies, ni la presència de la Policia de fronteres fa desistir els que no tenen res a prerdre. Són famílies amb nens, moltes dones soles amb fills, i també molts joves.

Whitney Godoy     Whitney Godoy

 

    La feina de Whitney Godoy a la Caravana de Migrantes s’ha recollit en una exposició, Éxodo sin Moisés, que es pot veure fins el 18 de Maig al Centre Cívic Can Basté, de Barcelona. Sempre fotografía social, “capaz de transformar una sociedad”, i sempre “al lado de los desprotegidos”. “Tal vez no pueda tener dinero, --ens diu-- no pueda estar en un medio de comunicación importante, pero puedo morir en paz porque lo que hago lo hago de corazón y para ayudar a los demás. Contando lo que ellos no pueden contar”.

Expo Whitney    Fotografia de l'exposició "Éxodo sin Moisés", de la fotoperiodista Whitney Godoy

 

 

    De què fugen els migrants? Com és la vida que deixen enrera? Ens ho ha explicat la Candy Chévez, de l’ong Tiempos Nuevos Teatro, que té en marxa a El Salvador diversos projectes educatius per a la transformació social a través de l’art, com ara un programa de resinserció de joves recluses en una orquestra. “No han tenido otro proyecto de vida. Son jóvenes que han nacido en situaciones de exclusión social y están estigmatizadas por las pandillas. Han visto limitadas sus posibilidades de elegir. La música les permite formarse otros horizontes, es un proceso humanizador. Les da la posibilidad de pensarse con una mirada distinta. Les da autoestima. Sentir que pueden ser dueñas de su historia. Nunca imaginaron que pudieran tocar un instrumento y es la primera vez que sus familias pueden estar orgullosas de ellas”.

    A l’orquestra es dona el miracle que antigues enemigues, de bandes rivals, comparteixen espai i projecte: “la música rompe rivalidades”.

Candy Chévez i jo

Candy Chévez, de Tiempos Nuevos Teatro, a El Salvador.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-caravana-migrants/5137278/

 

 

Olga Rodríguez   17.abr.2019 12:37    

Àfrica, indestructible però silenciada

    lunes 8.abr.2019    por Olga Rodríguez    50 Comentarios

    D’Àfrica, diuen que és “el continent oblidat”. Per al periodista Xavier Aldekoa, gran coneixedor i amant d’aquest territori, no és ben be així, més aviat –diu— és “el continent silenciat, perquè oblidar no té cap component de culpa. I l’escassetat de la informació africana no és perquè ens oblidem sinó perquè decidim optar per altres informacions d’altres llocs del món. Per tant, per tal de no deslliurar-nos de les culpes, m’agrada més parlar d’un continent silenciat que oblidat”.

    Donem veu, doncs, a Àfrica amb Xavier Aldekoa, que acaba de dedicar en aquest continent el seu tercer llibre, “Indestructibles”. Així són els africans, gent hospitalària i oberta, que no es rendeix, malgrat les adversitats. A Aldekoa l’agrada parlar d’Àfrica en positiu, tot i que també hi veu les cicatrius. I sobre el fet de donar veu, a Aldekoa no l’agrada dir que es dona veu als que no en tenen, perquè els africans és clar que tenen veu, el problema és que nosaltres no els escoltem: “És injust, és posar el protagonisme en el periodista, i donar per fet que aquesta gent no té capacitat de reivindicar, de protestar o d’expressar la seva ràbia. Jo crec que si que la té. El que nosaltres hem de fer és intentar portar aquesta veu a la gent, perquè els escolti. La responsabilitat és nostra; nosaltres som els que no els fem cas, els que no escoltem aquesta veu”.

         Xavier Aldekoa ens convida a mirar cap a Àfrica, a “crear ponts i atrevir-se a creuar-los”. I ens recorda que “no hi ha una Àfrica, hi ha moltes Àfriques. I el que segur que existeixen són africans”.

Xavier Aldekoa    Xavier Aldekoa, corresponsal a Àfrica i autor d'"Indestructibles"

 

    Àfrica, un continent “silenciat”, que paga les conseqüències de les accions de l’anomenat “Primer Món”. També el Canvi Climàtic. Tot just aquest dissabte s’ha fet a Barcelona una trobada d’investigadors i científics experts en l’escalfament global del planeta i les seves conseqüències, sota el títol "Realitat climàtica = Emergència social".  Amb aquest motiu, ens han acompanyat al programa els seus organitzadors, Gabriel Borràs, Robert Savé i Josep Cabayol.

    “El canvi climàtic ens afecta directament el nostre nucli de societat –afirma Robert Savé, biòleg de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA). Si no tenim una sostenibilitat alimentària ni tenim una sostenibilitat de salut, difícilment podrem seguir mantenint el mateix model de societat que tenim ara. De fet, és un model que ja no s’hauria de mantenir, perquè ho diu el propi IPCC. No estem parlant de política, estem parlant d’informes tècnics. La incertesa sobre el clima que tindrem l’any que ve o aquest any dificulta qualsevol tipus de plantejament social que es vulgui fer. Quin tipus de societat plantegem quan tant ens poden venir tres anys de sequera, en què les al·lèrgies serán més altes, o tres anys de grans pluges, en què no hi haurà al·lèrgia? I així un llarg etc.”.

    Per això, els científics intenten convèncer els polítics, per tal que prenguin les mesures pertinents. “Tant de bo fos així –diu Gabriel Borràs, director de l’Oficina del Canvi Climàtic de Catalunya--. Però encara recordo la sequera molt bèstia que vam patir al 2007-2008, la pitjor sequera des que es tenen registres, i sortien hidròlegs de sota les pedres, tothom en sabia molt perquè se li veia el cul als embassaments. I quan es van tornar a emplenar els embassaments, ja va deixar de ser una preocupació a l’agenda polític. Tant de bo entri a l’agenda política, però el que està clar és que les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han incrementat. I quan parlem de Canvi Climàtic, parlem de salut humana, parlem de morts per onades de calor, parlem de grips, parlem d’al·lèrgies, parlem de la robusteza del sistema de salut. I parlem de la gent que es mor a l’hivern perquè no té accés a un mínim vital d’energia. La gent mor pèrquè no té accés a uns recursos bàsics en un context de canvi climàtic”.

Col.lapse abril    Gabriel Borràs, Josep Cabayol i Robert Savé, organitzadors de la jornada científica "Realitat climática = Emergencia social"

 

 http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-xavier-aldekoa-periodista-africa-trobada-cientifica-sobre-canvi-climatic/5120745/

Olga Rodríguez    8.abr.2019 14:25    

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios