Repensant la Cooperació

    miércoles 17.jul.2019    por Olga Rodríguez    16 Comentarios

    Està mal enfocada la Cooperació internacional? Més que de "cooperació" es tracta d'una "imposició", des de la mirada blanca i occidental? Cal replantejar-la?   

Alegria-metge
 

    Abordem la Cooperació amb persones i entitats que els agrada més parlar de col.laboració i codesenvolupament. Segons el pediatra Iñaki Alegría, fundador de l’ong Alegría sin fronteras i director mèdic de l’hospital de Gambo, a Etiòpia, cal repensar la Cooperació: “nosaltres no imposem res, fins i tot no decidim cap cosa. Tot el que estem fent és el que la comunitat volia fer, nosaltres simplement hi hem participat, els hem donat suport i, de vegades, les eines per fer-ho. Però, en canvi, hem vist altres maneres de fer, on és la gent de fora la que determina aquestes necessitats, i després això crea greus problemes de sostenibilitat, perquè al cap i a la fi la població no enten la necessitat del projecte o la continuitat d’aquest projecte. Entenem que el concepte de Cooperació està bastant desvirtuat, perquè són molts cops els donants blancs els que estableixen les necessitats i la gent d’Àfrica ho accepta, són els beneficiaris passius i tenen poc a dir. Aquest concepte de Cooperació vertical és amb el que nosaltres volem acabar. La finalitat de la Cooperació, al cap i a la fi, és desaparèixer, que no sigui necessària. I, potser, la millor manera de desaparèixer és canviar el concepte i s’hauria de reinventar. Nosaltres apostem per una igualtat, perquè la Cooperació, en certa manera, continúa contribuïnt a aquesta desigualtat. Per això busquem més la col.laboració d’igual a igual”.

 

    https://youtu.be/6PZi-l51EZ8

 

    És la mateixa fòrmula de Cooperació que defensa el doctor Lluís Valero, de la CAMFiC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Es tracta —diu— de “compartir. Hi guanyen tots, donant i receptor. Donem, però ens dona coneixement, veure una altra realitat sanitària, altres malalties que no són habituals”.

    La CAMFiC coopera amb diferents projectes, com ara un centre de salut a Casamance, al Senegal, que ara ja funciona de manera autònoma, en col.laboració amb l’ong Oudiodial.

OUIDIODIAL

 

        La infermera Natalia Mingorance, voluntària a diversos projectes a l’Equador i a l’Àfrica, amb l’ong Amigos del Cayapas i la Fundació Elena Barraquer, es mostra convençuda que “l’ajuda s’ha de fer a terreny. El problema s’ha d’arreglar allà on està passant. La nostra tasca és acompanyar els locals. Jo no vaig a imposar res, vaig a ajudar. Si tu no vols, no ho faig”.

Natalia Mingorance

       

    És la mateixa manera d’actuar de la Fundació Ulls del Món, que ha introduït la perspectiva de gènere en un projecte a Moçambic, conscient que les dones tenen moltes més dificultats per accedir als programes de Salut. El Doctor Paco Sanz, cap de Programes d’Ulls del Món, ens explica que “al començament, quan no hi havia oftalmòlegs a Moçambic, sí que hi enviavem comissions de metges, que ara mateix només es mantenen als camps de refugiats saharauis, perquè no hi havia un oftalmòleg fins fa molt poc temps. Però la nostra tasca és que aquestes comissions no siguin necessàries. El que hem fet és facilitar formació a metges de Moçambic, de Mali, de Bolívia… perquè es facin càrrec de la cirurgia”.

ULLS DEL mÓN - DONES

 

    Està clar que una altra Cooperació és possible i necessària. Un altre món és possible i a les nostres mans és aconseguir-ho. Aquesta és la filosofia de “Món possible” i ens agrada compartir-la amb el Padre Ángel, el fundador de Mensajeros de la Paz. “En tus manos, en nuestras manos, está hacer un mundo mejor” —diu i explica com al seu llibre “Un mundo mejor es posible”.

    Entre diverses reflexions, el Padre Angel ens assegura que “no es posible que dejemos morir en los mares a tanta gente. No puedes pedir permiso para dar de comer a un niño o para darle cobijo en una iglesia. Hay que repensar la Cooperación y hay que exigir a los gobiernos ayudas a la Cooperación. Y, si no, que se vayan a casa y vengan otros que sean capaces. Nos llenamos la boca diciendo que el problema de la Inmigración hay que resolverlo allá, in situ, pero no lo resolvemos allá ni aquí”.

Padre Ángel

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-repensar-cooperacio-internacional/5334417/

Olga Rodríguez   17.jul.2019 16:41    

Els camps de concentració de Franco

    miércoles 10.jul.2019    por Olga Rodríguez    0 Comentarios

    Si s'haguéssin complert els plans del Govern en funcions, a aquestes alçades les restes del dictador Franco haurien estat exhumades del Valle de los Caídos. La mesura, però, ha quedat en suspens, per part del Tribunal Constitucional, mentre es resol el recurs presentat per la família. Els vestigis del Franquisme són encara vius a la societat espanyola. Alguns, de ben visibles, com aquest mausoleu; d'altres, silenciats.

    Fins ara no havia trascendit l’existència de camps de concentració a Espanya, durant la Guerra Civil i el Franquisme. El periodista Carlos Hernández n’ha documentat prop de 300 a tot l’Estat, una quinzena dels quals a Catalunya. Una realitat silenciada, que Hernández ha reconstruït a través dels testimonis de supervivents d’aquells camps i d’arxius militars i documents oficials que fins ara no s’havien pogut consultar. El resultat és “Los campos de concentración de Franco. Sometimiento, torturas y muerte tras las alambradas”.

Los campos de concentración de Franco

    Carlos Hernández lamenta el silenci i el tracte a la Memòria Històrica: “No se ha querido hasta ahora recuperar el relato histórico de lo que sucedió y ponerlo en los libros de Historia y los libros de texto. Es mucho más complicado investigar aquí el Franquismo que el Nazismo fuera de nuestras fronteras. Falta una política estatal de Memòria Històrica”. 

 

    Emergència climàtica:

    Amb el Josep Cabayol i la Marta Torres, experta en Política Climàtica i investigadora de l’institut IDDRI, amb seu a París, hem buscat possibles solucions a l’emergència climàtica. La missió és difícil, però no impossible, segons Torres, i sobre tot és urgent: “el que fem en els pròxims cinc anys determinarà les opcions de futur. No és fàcil, però encara ho podem arreglar. Tindrà un cost econòmic, però és necessari. Cal voluntat política i la implicació de tothom; és una lluita transversal i l’hem de fer ràpid, no hi ha temps”.

Cabayol i Marta Torres

 

    ODS:

    Amb Carmen Parra, directora de la Càtedra Unesco per la Pau, la Solidaritat i el Diàleg Intercultural de la Universitat Abat Oliva, hem analitzat com s’estan implementant els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides, l’Agenda 2030. Segons Parra, no s’aconseguiran els 17 objectius, però el que és important –diu-- és que s’està avançant en la lluita contra la pobresa i la protecció del planeta i conscienciar la societat d’aquesta necessitat.

Carmen Parra - CÀTEDRA

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-els-camps-concentracio-franco/5318954/

 

Olga Rodríguez   10.jul.2019 14:08    

La utopia d'un món millor

    martes 9.jul.2019    por Olga Rodríguez    2 Comentarios

    La construcció d'un altre món possible es pot fer des de diferents fronts, per exemple un festival de música, que és molt més que això: Clownia. El festival del Ripollès reivindica cada any la utopia d'un món millor, més sostenible i igualitari, de la mà de l’Alguer Miquel, Txarango, la seva “ànima mater”, i molts col.laboradors com l’Anna Palou, encarregada de l’”Espai Consciència” del festival.

    “Al voltant d’un cartell musical —ens diu Txarango— Clownia és un gran espai de pensament on debatem, xerrem i somiem plegades altres realitats possibles, que estan a les nostres mans”. “Clownia neix —afegeix l’Anna Palou— de la necessitat de conrear pensament crític en un espai no habitual, com un festival de música”. Aquesta és la peculiaritat i l’encert de Clownia. Clownia és “cultura amb causa”: aprofitar l’energia transformadora de l’art i la cultura per acostar-se al pensament i a la reflexió, a la construcció d’un altre món millor.

Foto Clownia 2019 by Bernat Almirall 03 (espai consciència)

    Els temes que han marcat enguany l’agenda de l’Espai Consciència han girat al voltant de l’emergència climàtica: “la causa de tot plegat és el capitalisme —diu l’Anna—, per això el lema és “el capitalisme mata el planeta”, perquè vivim en un sistema econòmic que vol treure el màxim benefici econòmic de tot, de les persones i del planeta, i per tant el que fa és carregar-s’ho. Nosaltres el que reivindiquem és que necessitem un canvi de sistema per poder preservar el planeta i posar la vida al centre, les persones i la Terra”.

    “Qualsevol cosa que passi a qualsevol racó del món ens està passant també a nosaltres —assenyala l’Alguer Miquel— i penso que és important compartir aquesta visió, sortir d’aquesta bombolla tan petita i tan mentidera que és Occident, i entendre que cada cosa del nostre dia a dia té un impacte global. Estem profundament connectats i, al final, defensant aquests drets que semblen dels altres estem defensant una justícia global que també és la pròpia.

    Clownia ha tingut com a convidats especials els nens i nenes saharauís que passen l’estiu a casa nostra, acollits per famílies. Un dels tallers, “Trenquem el silenci”, ha volgut donar visibilitat al conflicte saharaui. “Ens hem volgut sumar en aquest crit de la urgència per solucionar una situació que fa molt de temps que està encallada en el mateix punt, per intentar      forçar que els representants polítics no mirin cap a una altra banda, que sentin que la seva cadira, que de vegades sembla que és l’únic que els importa, també depen de que nosaltres els poden posar en jaque”—afirma Miquel.

2019-taller-yalah-sahara

 

         Un altre món és possible, sense discriminacions ni atacs per ser diferent a la normativa imperant. Tot coincidint amb el Pride Barcelona, la festa de l'Orgull per donar visibilitat a la diversitat, hem reivindicat els drets de les persones LGTBI, amb el president de l'Observatori contra l'Homofòbia, Eugeni Rodríguez. “Sembla mentida —ens diu— que al segle XXI, i després de lluitar tant, just aquest any fa 50 anys de la revolta d’Stonewall, encara ens cal sortir al carrer, reivindicar, demanar, exigir… Jo crec que la casa dels drets LGTBI no té ciments, és pre-fabricada. I mentre no tinguem uns ciments sòlids, sobre el que significa aturar la violència vers les persones lgtbi, aturar sobre tot les homofòbies interioritzades i aturar el masclisme, ens trobarem que hem de reivindicar drets i llibertats”.

Pride

 

    Zainab Zeb Khan és una activista pels drets de les dones i, en general, contra qualsevol discriminació, no només de gènere, sinó també per raó de raça, religió, cultura, etc. Ella és musulmana, de pare afganès, que va emigrar als Estats Units, i ha creat l’Aliança de líders musulmans nord-americans (MALA). “Som el que a Espanya es consideraria una ong —ens diu. Hem estat cinc anys escoltant i seguint històries per diferents ciutats: Washington, Nova York, Chicago… I això és el que volem continuar fent, perquè Amèrica és un territori molt gran, on podem trobar molta gent que ens expliqui les seves vivències, de manera que podem continuar creant comunitat”.

    Zainab ha treballat també com a terapeuta amb dones que havien patit violència de gènere, fins que es va adonar que això no era suficient, que no valia de res recuperar aquestes dones per tornar-les a la mateixa societat, i que el que s’havia de fer és, precisament, canviar la societat. Està convençuda que es pot lluitar contra les injustícies, sense dir ni una paraula, a través del llenguatge universal de l’Art: “Si som capaços de fer servir l’art per explicar sentiments, fets, històries,etc. serà aleshores quan l’art començarà a transformar”.

Zainab

    Eliminar prejudicis i deixar clar que les diferències culturals, religioses, etc, no són tan grans com podríem pensar quan compartim una mateixa societat és l’objectiu del documental "Lo que dirán", de la jove directora Nila Núñez. Un treball de fi de màster a la UAB, que ha recorregut diversos festivals i ha recollit premis com el de Millor Pel.lícula espanyola al Festival de Gijón. Està protagonitzada per dues adolescents musulmanes que viuen a Barcelona, l’Aisha i l’Ahlam. Aquest és un dels valors del documental: no són actrius sinó que representen el seu paper a la vida real i permeten conèixer com són les dones musulmanes i els prejudicis que suporten. “No és una pel.lícula sobre la religió musulmana —ens diu la Nila— sinó sobre les vides d’aquestes joves, amb les seves contradiccions i els seus dubtes. És molt interessant veure com, tot i ser molt diferents i tenir diferents opinions en molts temes, hi ha moltes coses que ens uneixen, com les inseguretats de l’adolescència, o els conflictes amb els seus pares”.

Lo que dirán

    El Síndic respon:

    “Un conflicte polític s’ha de resoldre per la via política”. Aquesta és la màxima que defensa sempre la institució del Síndic de Greuges i hi ha tornat a insistir, després del judici del Procés. Segons l’Adjunt General al Síndic, Jaume Saura, “el que ha passat a Catalunya és un conflicte territorial, que no s’ha de resoldre penalment i, per tant, fem una crida una altra vegada al diàleg i ens oferim a liderar o a participar en aquest diàleg com a interlocutors socials. Però tampoc no deixem de banda que durant el judici hi ha hagut violacions flagrants de drets fonamentals, com el de la participació polític. Això també ho denunciem”.

    Una altra preocupació del Síndic, ara a l’estiu, és el risc d’incendis forestals, donades les deficiències que el defensor dels drets constata al sistema de serveis d’emergències: “hem fet visites in situ a parcs de bombers de Catalunya, hem analitzat les dades del Departament i les denúncies dels sindicats i el diagnòstic és demolidor, realment la situació és molt precària. Hi ha parcs de bombers que no tenen prou nombre d’efectius per poder estar oberts, el material està caducant i és un material sensible que ha d’estar en perfectes condicions, perquè aquesta gent s’està jugant la vida. Hi ha unes mancances gravíssimes, la situació és realment greu. Això requereix, no només per als bombers sinó per a tot el sistema d’emergències, una revisió molt en profunditat i un pacte de país per dotar-lo adequadament”.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-utopia-dun-mon-millor/5305061/

Olga Rodríguez    9.jul.2019 14:13    

La vida darrera les reixes

    martes 25.jun.2019    por Olga Rodríguez    1 Comentarios

    Com és la vida a la presó? Què s'amaga darrera les reixes? Com t'adaptes a viure privat de llibertat?  Aquesta setmana, hem fet “Món Possible” des del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, més conegut com a Wad Ras. És, ara mateix, l'única presó que queda a la capital catalana --tret del centre obert de la Trinitat-- després del tancament de La Model, fa 2 anys. És previst que Wad Ras segueixi les seves passes l'any 2025, que serà traslladada al nou centre de preventius i dones de la Zona Franca.

    Amb més d'un segle de vida, es tracta de la presó més antiga de tot Catalunya. Primer va ser un centre de menors i això fa que recordi més a un institut que a una presó. Si els qüalificatius d’“amable” i “humana” es poden dedicar a una presó, aquesta és –sense dubte- Wad Ras.

Pati pintat    Pati del mòdul de mares, de Wad Ras

 

    Només un 7% de la població reclusa catalana són dones. Mentre són a la presó, les internes poden dedicar el temps a estudiar a l'Escola d'Adults i els cursos oficials del Servei Català d'Ocupació: Perruqueria, Confecció i Informàtica.  La majoria de les recluses tenen un baix nivell de formació i aquests cursos les preparen per a la reinserció laboral quan recuperin la llibertat.  A més, Wad Ras compta amb un petit taller del Centre d'Iniciatives per a la Reinserció, el CIRE, del Departament de Justícia, on algunes internes fan una feina remunerada.

Interna WRClasse de Català a Wad Ras

 

    Wad Ras és l'únic centre penitenciari que compta amb un mòdul de mares, on les internes compleixen condemna amb el seu fill, fins als 3 anys. Això contribueix a convertir-lo en un recinte més amable: amb dibuixos i colors a les parets, sembla ben be una llar d'infants. "En aquests moments --ens explica la directora del centre penitenciari, Soledad Prieto-- tenim onze mares amb nens fins a tres anys. Evidentment, un nen de més edat és un problema que estigui a la presó, per l'edat, perquè necessita més espai, per moltes raons. Procurem que els nens passin poc temps a la presó; surten a la llar d'infants municipal "Coby" i també tenim una llar d'infants aquí dins. Mentrestant, les mares poden treballar, anar a l'escola o fer altres activitats".

Portes habitacions nens    Les habitacions de mares, amb els noms dels seus nadons a la porta

 

    La Generalitat ha volgut introduïr la perspectiva de gènere també a la presó, perquè elles, les dones, no siguin les grans oblidades. Amand Calderó, secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima del Departament de Justicia, destaca que la población reclusa femenina, tot i ser una minoria, necessita un tracte diferencial: "Tres de cada quatre són mares, i en aquesta realitat se l'ha de donar una resposta. Un tracte molt proper, per tenir cura dels nanos i de la seva activitat com a mares. Aquí es treballa molt tot el tema de salut, de la responsabilitat com a mares i, en definitiva, l'empoderament de les dones. Tenen una doble victimització: el delicte en sí i tota la realitat que deixen a fora, en el rol de mares i de càrregues familiars".

 

    A Wad Ras hem conegut dones, a qui la vida les ha portat a prerdre la llibertat. Com la Sara, 28 anys, i un perfil atípic en una presó: artista, il.lustradora, va estudiar també Música. Porta 7 mesos com a preventiva a Wad Ras, esperant conèixer sentència, per un delicte econòmic. La Sara no està sola, l'acompanya a la presó la seva mare, mentre la seva parella és a Brians.

Wad ras

    La Sara ens confessa que la presó l'està resultant molt diferent a com es podia imaginar des de fora. "Pensava que aquí --ens diu-- la vida s'aturava, però la vida segueix, trobes la forma de seguir".  La Sara és conscient, però, que no totes les presons són com Wad Ras. "Això és una escola, diu tothom".

    Mestres, monitores de tallers, psicòlegs, funcionaris, començant per la directora, formen una mena de gran família amb les internes, que no obliden el que els espera fora i somien amb la seva nova vida.

    Wad Ras, una presó on les reixes --diuen-- són de colors.

Pati-filferros

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-vida-preso-wad-ras/5289552/

Olga Rodríguez   25.jun.2019 18:07    

Refugiats

    lunes 17.jun.2019    por Olga Rodríguez    25 Comentarios

 

    Tot coincidint amb el Dia Mundial de les Persones Refugiades, el 20 de juny, mirem cap a l'Àfrica i cap a Grècia. L'ong Proactiva Open Arms ha posat en marxa un projecte en origen per informar els potencials migrants dels perills que amaga el viatge i del que els pot esperar a Europa. “Tothom té dret a migrar —ens diu Arantxa Guturbay, responsable de Projectes de Proactiva— però informada, perquè les coses dolentes no s’expliquen”.

    “Això té una explicació social, antropològica —afegeix Laia Luthi, encarregada del Projecte Origen al Senegal—: la cultura senegalesa valora negativamente el fracàs i la vulnerabilitat”. Per això, Proactiva Open Arms ha posat en marxa aquesta iniciativa, perquè siguin els propis africans —els “capitans”, com els anomenen— els que expliquin el que suposa la migració.

    Un 90% dels migrants asseguren que no ho tornarien a fer. “No val la pena, diuen —afirma Arantxa Guturbay—. Des del principi, la immigració irregular és una tortura i quan arriben aquí no troben “el Dorado”. Acabar al carrer és una vergonya per a ells”. Segons Laia Luthi, ”la idea de migrar no és una decisió individual, sinó familiar. És una tradició, per aconseguir una millora social. Algunes “capitanes” ens diuen que és una irresponsabilitat empenyer els nens a venir sols”.

    Totes dues sentencien que “amb vies segures i legals, no hi hauria morts al mar ni gent vivint esperant l’asíl”.

Proactiva en origen

Laia Luthi i Arantxa Guturbay, de Proactiva Open Arms

 

 

 

    Històries de refugiats i de voluntaris:

    A la llum del documental "Faraway land", analitzem la situació a Grècia, amb més de 60 MIL refugiats atrapats només a Atenes, amb Josepmaria Anglès, director de la pel.lícula, Bea Jiménez, que és qui va tenir la idea després de fer un voluntariat a Grècia, i Gloria Delaparra, una cooperant basca protagonista d’una de les històries que relata el documental.

“Faraway Land” posa el focus en els voluntaris que atenen els refugiats, com la Gloria, que s'ha casat amb el Kabir, refugiat afganès a qui va conèixer a Atenes i ara viuen a Espanya. “Hem volgut fer una pel.lícula esperançadora —ens diuen els seus creadors—: en mig d’una situació molt complicada, és possible l’amor i les relacions humanes”.

Faraway-land-documental-1560497535

 

 

    Donar una segona vida útil a les armilles salvavides de Lesbos:

   Ja s’ha fet el segon concurs d'idees de l'Àrea Metropolitana de Barcelona per reciclar la muntanya d'armilles salva-vides que s'amunteguen a l'illa grega de Lesbos, a tocar de Turquia. La directora de Cooperació Internacional de l'AMB, Maria Peix, ens explica que, com va passar amb la primera edició, els projectes guanyadors seran fabricats per refugiats a Lesbos i comercialitzats. Un projecte amb un doble compromís: mediambiental i d’inclusió laboral de les persones refugiades, a més de sensibilització social sobre el drama dels refugiats.

MARIA PEIX

  Maria Peix, directora de Cooperació Internacional de l'AMB

 

 

 

    Una refugiada de Crimea, millor nota de l'ESO a Sevilla:

    Que donar una oportunitat a les persones val la pena ho demostra la Lia Motrechko, una jove de Crimea, refugiada a Espanya des de fa dos anys, que ha aconseguit el millor expedient acadèmic de Quart de l'ESO a Sevilla.

LIALia Motrechko

    

 

    Una altra mort evitable:

    I coincidint amb el Dia Mundial de les Persones Refugiades, el nostre record a Samba Martine, una dona congolesa malalta de Sida, que va morir al Centre d'Internament d'Estrangers d'Aluche, a Madrid, per falta d'assistència mèdica. La Justicia ha determinat que aquest va ser un factor, però no pas l'únic ni el més rellevant, que va provocar la mort. Així que exculpa el metge del CIE. En tot cas, una mort que es podria haver evitat.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-refugiats/5280384/

 

Olga Rodríguez   17.jun.2019 12:12    

Esclaus del segle XXI?

    jueves 13.jun.2019    por Olga Rodríguez    24 Comentarios

 

    Què determina la pobresa? Tenir recursos no és cap garantia de desenvolupament. Ho veiem a molts països, on la seva riquesa és explotada per empreses multinacionals, sense cap retorn per a la població. Clar que aquest modus de procedir, aquesta explotació, la veiem també --o de vegades no la veiem, però hi és-- molt a prop nostre. La millora de la nostra qüalitat de vida es fa, molts cops, a costa dels drets dels altres.

    Ha hagut de passar una tragèdia, la mort d'un “rider” atropellat a Barcelona, perquè obrim els ulls a les condicions laborals d'aquests treballadors. Falsos autònoms, amb ratios d’entrega impossibles de complir, que obliguen a subcontractar altres repartidors, la majoria immigrants sense papers i sense cap dret. Unes condicions que ja porten temps denunciant des de la plataforma "RidersxDerechos". Núria Soto, portaveu d'aquesta plataforma a Barcelona, assegura que els empresaris s’aprofiten de la precarietat i parla d’”esclaus del segle XXI”: “Ha acabat passant el que ja havíem advertit que podia passar. Sempre ens hem saltat algun semàfor per fer una comanda més o arribar a fi de mes. Si estàs sotmés a la precarietat sobre la precarietat, el resultat pot ser això: la mort. I no només la del Pujan (el repartidor mort atropellat a Barcelona), a Europa i Llatinoamèrica, en sis setmanes hi ha hagut sis morts, a diferents plataformes. La precarietat mata”.

El trabajo precario mata

    “Aquests treballadors no tenen dret a baixa ni atur, ni vacances --diu la portaveu de Ridersxderechos--; molts cops, quan han tornat d’un accident, no els han deixat connectar-se perquè portaven dies sense treballar. I si et mors, ningú respòn per tu. És un capitalisme salvatge, que no només afecta el treballador, sinó la societat en general. Estem parlant d’una organització que comporta l’evasió d’impostos i un frau espectacular a la Seguretat Social. Aquesta situació que avui veiem amb els repartidors, demà la podem veure a tots els sectors. Hem de fer-hi front perquè s’està posant en perill l’estat del benestar”.

 

 

 

    Programes d’inserció laboral:

    El dels repartidors no és, malauradament, l’únic col.lectiu laboral amb dificultats: aturats de llarga durada, dones amb fills a càrrec i altres col.lectius de difícil inserció ho tenen molt difícil per aconseguir una feina.

    La Delia i el Mohamed han aconseguit feina gràcies als programes d’inserció de la Creu Roja i de la Fundació La Caixa. Delia Cruz té 55 anys i és al capdavant d’una família monoparental. Va deixar la seva feina d’assessora financera per cuidar els seus fills i després l’ha costat molt de tornar al mercat de treball. Ho ha aconseguit gràcies a la Creu Roja i assegura que “debería haber una ley equitativa, que apoye a cualquier colectivo en dificultades de conseguir empleo. Debería haber una ley para que las personas, después de los 45 años, tengan derecho a seguir viviendo y siendo útiles; cualquier persona tiene que tener derecho a trabajar dignamente”.

Delia Cruz

 

    “Los sueños se cumplen” —afirma el Mohamed, un jove de 20 anys que en porta 5 a Catalunya. Va arribar sol a Ceuta, procedent del Marroc, als baixos d’un camió, quan era menor. Ha fet diversos cursos; l’últim, d’ajudant de Cuina amb el xef Fran López, gràcies al programa “Incorpora” de la Caixa. I ha trobat feina a Eïvissa. Té molt clar que “vale la pena luchar por lo que quieres”.

    Històries de supervivència, de “guanyar-se la vida”, l’objectiu que perseguim tots plegats, alguns amb més sort, d’altres amb més dificultats.

Incorpora

 

 

    Els determinants del desenvolupament econòmic:

    Hem mirat de respondre la pregunta que ens fèiem en començar, Què determina la pobresa de les nacions, amb la directora de la Càtedra Unesco per la Pau, la Solidaritat i el Diàleg Intercultural de la Universitat Abat Oliva, Carmen Parra, a la llum del llibre de l’economista Javier Morillas “Els deu determinants actuals del desenvolupament econòmic”. I tots dos coincideixen que la clau és l’Educació. “De l’educació deriva tota la resta de factors —ens diu Carmen Parra—. La formació fa professionals competents i responsables i ciutadans crítics. L’Economia té un factor humà i són importants els Valors (la religió, la Cultura…), no només els diners”.

Carmen Parra - CÀTEDRA

 

    Com serà el món que estem construint?

    El diplomàtic Juan Antonio March, amb més de 30 anys d’experiència al costat del poder, ha volgut donar a conèixer la dimensió humana de decisions polítiques capitals, i ho ha fet al llibre “Poder y futuro. Veinte líderes mundiales y el mañana”. Hi comparteix el que l’han ensenyat personatges com Mijail Gorbatxov —per a ell, el millor estadista del segle XX—, Bill Clinton, Fidel Castro, Yasir Arafat, Shimon Peres, Felipe González, Pasqual Maragall o el Rei Joan Carles I, de qui destaca el seu paper clau en el posicionament exterior d’Espanya i la seva funció cohesionadora de l’Estat.

    L’exambaixador March ha estat testimoni en primera fila de la Història recent i és un analista privilegiat del present i el futur que ens espera, un futur marcat per la tecnologia i la intel.ligència, on el més important serà com ens organitzem com a societat: “un futur que ha de ser de l’home —diu— no dels països, i un futur comú”.

J.A. March

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-esclaus-del-segle-xxi/5266117/

 

Olga Rodríguez   13.jun.2019 09:13    

Viure sense plàstic i Ecofeminisme

    jueves 6.jun.2019    por Olga Rodríguez    50 Comentarios

    Un dels principals problemes als que s'enfronta la humanitat és el canvi climàtic. En quants missatges electorals ho heu sentit en les recents cites electorals que acabem de tenir? El tema està clar que no acapara l'interès que es mereix; no és, ni molt menys, el primer a l'agenda política. D'aquí la preocupació dels experts, com el nostre col.laborador Josep Cabayol, que no deixen d'alertar sobre l'amenaça climàtica per al planeta i per a les persones.

    Els efectes del canvi climàtic no ens afecten a tots per igual. Existeix classisme i racisme ambientals, segons l'antropòloga, enginyera agrícola i ecofeminista Yayo Herrero. Per això, es tracta d’impedir que els efectes d’aquesta crisi recaiguin sobre tot en els més vulnerables, cada cop més exclosos del sistema. “El mundo se enfrenta a una doble crisis, —ens explica Yayo— social i ecológica”.

    Aquesta doble crisi es pot abordar des de l’Ecofeminisme, posant les persones, la natura, la Vida en el centre. “Es perfectamente posible organizar la economía de otra manera, alternativa al Capitalismo. Nos espera el mundo que seamos capaces de pelear”-conclou Yayo Herrero.

Yayo HerreroYayo Herrero, activista ecofeminista

 

 

    Amb ulls de dona:

    Aquesta setmana hem mirat “amb ulls de dona” cap al món rural, amb la Míriam Hatibi i la Raquel Camps, de l’Associació de Dones del Món Rural, ramadera i neuropsicòloga, un exemple de com és la nova dona rural, amb formació i multiactivitat. “El món rural –ens diu-- no el podem continuar entenent com fa 30 o 40 anys; l’hem de reinventar. Hem de viure una nova ruralitat i l’estem construïnt”.

Raquel Camps

 Raquel Camps, ramadera i neuropsicòloga, un exemple de la nova dona rural, amb formació i multiactivitat

 

 

    Viure sense plàstic:

    Tot coincidint amb la campanya de boicot al plàstic, convocada del 3 al 9 de juny, per mirar de reduïr el consum d’aliments envasats en aquest material, l’hem demanat algunes pautes i consells a Patricia Reina, autora del llibre i el blog Vivir sin plástico”. Per exemple: comprar a granel, portant els nostres propis envasos.

PATRI vivir-sin-plasticoPatricia Reina i Fernando Gómez. Ells han après a viure sense plàstic.

 

 

    Més propostes per reduïr l'ús de plàstics, aquí: http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-ecofeminisme/5252722/

Olga Rodríguez    6.jun.2019 09:37    

En pau

    lunes 27.may.2019    por Olga Rodríguez    7 Comentarios

    Nens sahrauis

    El Sàhara Occidental va ser espanyol durant més d'un segle i va arribar a ser una província espanyola més. Al 1975, el Marroc envaïa aquest territori i obligava la meitat de la població sahrauí a fugir. L'altra meitat ha continuat als territoris ocupats, patint la repressió marroquina. Els que van poder marxar malviuen en camps de refugiats, al desert, en territori algerià. Porten, així, enguany farà 44 anys. Esperant que es compleixin les resolucions de Nacions Unides i es pugui celebrar un referèndum d'autodeterminació.

    El poble sahrauí està separat per un mur de 2.700 quilòmetres, “el mayor del mundo, después de la Muralla china, y el menos conocido, plagado de minas antipersona; el muro de la vergüenza”—ens recorda Mah Iahdih, de la Delegació del Front Polisario a Catalunya.

Hassanna Aalia

Hassanna Aalia, activista sahrauí refugiat a Euskadi

 

    “El pueblo saharaui puede vivir con lo mínimo, en el desierto —ens diu Hassanna Aalia, activista perseguit i empresonat pel Marroc, que viu refugiat a Euskadi— pero lo que queremos es la libertad, la paz. El papel de España es vergonzoso, porque fuimos una colonia española más de un siglo, miles de saharauis tienen la nacionalidad española, pero nos han vendido al torturador, a Marruecos. Hay más de 60 presos políticos, que sufren malostratos, torturas, violaciones… Lo único que puede frenarlo es la presión internacional, que obligue a Marruecos a celebrar el referéndum y que los saharauis puedan volver a sus casas”. Hassanna es lamenta, però, del silenci informatiu: “la verdad no está en los medios de comunicación ni en los libros de Historia”.

    Del poble sahrauí ens separen molt quilòmetres, però ens uneixen llaços i, sobre tot, un deute històric, que es tradueix en la campanya “Vacances en pau”, que compleix 25 anys. Consisteix a l’acollida de nens i nenes dels campaments de refugiats durant dos mesos a l’estiu, per tal de rescatar-los de temperatures que superen els 50 graus, segons ens explica la responsable del programa a Catalunya, Susanna Sanahujes, de Catalunya amb el Sahara.Vacances en pauMah Iahdih, del Front Polisario a Catalunya, i Susana Sanahujes, coordinadora del programa "Vacances en pau"

 

 

    Colòmbia:

    L’activista colombiana pels Drets Humans Mayerlis Angarita ens visitava fa unes setmanes a “Món Possible” i ens explicava com es viu sota l’amenaça de mort, dos anys i mig després dels Acords de Pau al seu país. Les xifres parlen de 155 defensors dels drets humans assassinats l'any passat, el més negre per als activistes. I en aquest 2019 les agressions a defensors s'han incrementat d'un 60%.

    Mayerlis ha escapat a diversos intents d’atemptar contra la seva vida, l’últim ara fa una setmana. Malgrat tot, “la pequeña gigante”, com se la coneix, assegura que no hi ha cap altra opció que continuar treballant per la pau i la reconciliació: “porque es la única manera, no podemos seguir calladas. Podrán callar el cuerpo, pero no la voz. Cada vez que nos dan un golpe, nos hacen más fuertes. Pero es muy duro no saber si voy a poder seguir o mi voz va a ser silenciada”.

Mayerlis i jo                                                                      Mayerlis Angarita

    Està clar que queda molta feina a fer abans de passar pàgina. La pau no era només la desmobilització de la guerrilla de les FARC. Cal l'esclariment de la veritat, la reparació de les víctimes i fer justícia, per tal d'aconseguir una pau estable i duradora i la garantia de no repetició de la violència.

    Reivindicar la memòria dels desapareguts és el que fa Luz Marina Monzón, advocada especialitzada en drets humans i desaparicions, que dirigeix la Unidad de Búsqueda de Personas dadas por Desaparecidas en Colombia. Hi ha més de cent mil desapareguts. “La construcción de paz —es fa, ens diu— encontrando a los desaparecidos y sabiendo qué pasó con ellos”.

    Però és possible parlar de pau quan encara hi ha morts? “Estamos tratando de conseguir construir paz —afirma Luz Marina Monzón— pero el acuerdo en sí mismo no es paz. Lo que va construyendo paz es lo que vas implementando y vas transformando. Creo que nos hace mucha falta poder ver que tenemos la obligación de hacer todo lo que está en nuestras manos. Si hay una política integral de cumplimiento será más difícil que los grupos paramilitares puedan acabar con la decisión de cumplir la paz”.

Luz Marina Monzón    Luz Marina Monzón, directora de la Unidad de Búsqueda de Personas dadas por Desaparecidas en Colombia

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-pau-colombia-deute-amb-sahara/5234924/

Olga Rodríguez   27.may.2019 14:55    

Mena

    jueves 23.may.2019    por Olga Rodríguez    1 Comentarios

    L’Ahmed (nom fictici) va sortir del Marroc amb 17 anys, amagat als baixos d’un camió, que el va traslladar a Melilla. Va viure al carrer i en un centre d’acollida. Després el van traslladar a altres ciutats, fins que va arribar a Barcelona. Aquí no ha estat mai protegit per l’Administració i sobreviu amb l’ajuda d’entitats com l’Espai de l’Immigrant. Estudia Fontaneria, amb l’esperança de trobar una feina i un futur, que se li negaven al seu país. “En Marruecos —diu— no tenía derecho a soñar, porque los sueños no existen”. Tot i que es lamenta que aquí tampoc no ha trobat una vida digna —“somos personas de más; un inmigrante no cuenta tanto como un español”— no perd l’esperança: “ahora estoy mal, pero en un futuro podría estar mejor”.

Mena

    A Catalunya, hi ha uns tres mil menors immigrants acollits per l’Administració. Som la segona comunitat de tot l’Estat amb més menors estrangers no acompanyats, els coneguts com a “mena”. La gran majoria són nois, procedents del Marroc. I, malgrat els estereotips i els estigmes que els acompanyen, més del 80% no cometen cap delicte ni consumeixen drogues. La pobresa i la falta d’expectatives al seu país els porta a donar el pas de migrar a Europa, amb el vist-i-plau de les seves famílies.

        Un cop aquí, però, no ho tenen fàcil. L’arribada dels “mena” ha desbordat els centres d’acollida i Generalitat i Ajuntaments han hagut de fer front a una situació per a la qual no estaven preparats i per la qual han rebut moltes crítiques. A l’escassetat de recursos, s’ha d’afegir la xenofòbia o el desconeixement que desperten aquests menors estrangers en un sector de la població, com s’acaba de veure a Rubí i a la Zona Franca de Barcelona, on la Generalitat té previst d’obrir un Centre d’Atenció Immediata per a menors estrangers.

Centre menors

    Ester Cabanes, la directora general de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, reconeix: “ens vam veure desbordats al principi, sobre tot l’estiu passat, perquè arribaven molts, i vam haver de posar fil a l’agulla, crear una estratègia per a l’acolliment. Però no tothom vol entendre i comprendre quina és la situació d’aquests nois; no tothom està d’acord amb que s’han d’acollir. No sé si és per desinfomació o per sobreinformació: els titulars que equiparen mena amb delinqüència. Realment no és així, la major part d’aquests nois no ocasionen cap problemai han vingut aquí amb un objectiu molt clar: poder tenir una oportunitat d’integrar-se i incloure’s a la nostra societat, per manca d’expectatives al seu propi país”.

    L’Adjunta al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència, Mª Jesús Larios, té clar que en el cas dels mena ha de prevaldré la seva condició de menors per sobre de la d’estrangers. “Totes les convencions internacionals —ens diu— també la legislació espanyola i catalana, reconeixen els drets dels infants a la protecció. Jo diria, és més, com que té la condició afegida d’estranger i no acompanyat, necessita fins i tot més protecció. Les Administracions estan obligades a garantir els seus drets. Un menor no acompanyat, un infant sense referents familiars, no és només responsabilitat de la Direcció General d’Atenció a la Infancia i l’Adolescència, que sí que té una responsabilitat directa en la protecció, però també hi ha altres administracions que hi intervenen, des de les administracions locals, des dels altres departaments de la Generalitat, que han de garantir recursos tant de salut com d’educació, com també evidentment l’administració de l’Estat, que regula l’arribada, l’atenció immediata i la tramitació dels permisos. El Síndic demana una corresponsabilitat de totes les administracions”.

M.Jesús Larios

Mª Jesús Larios, Adjunta al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència   

   

    Joan Aldavert acaba de publicar un llibre sobre la seva experiència com a educador en un centre d’acollida de menors estrangers no acompanyats, “Barça ou barzakh”, “Barcelona o mort”. Una frasse que diuen molts immigrants subsaharians que volen venir a Europa.

    Aldavert desmenteix la mala fama que poden tenir els centres de menors: “Jo no vaig presenciar cap maltractament; ells estaven molt agraïts als educadors. De vegades, hi ha una falta de comunicació, perquè ells no entenen l’idioma i potser es pensen que no els atenen com és degut”. També desmenteix els mites i estereotips que hi ha sobre els menors immigrants: “Recordo que quan jo treballava hi havia portades als diaris de nois esnifant cola, i era com la representació dels immigrants, i jo mai no he vist això ni de bon trós. Trobo que no representa la majoria dels immigrants, sinó una petita part. El que vull fer amb el llibre és mostrar a la societat que aquests nois són com nosaltres i que hi ha una convivència entre cultures. El que volen és adaptar-se; de fet, molts estudien Català. És a dir, que hi ha aquesta mala fama, però són uns ciutadans més, s’ho estan treballant per poder estar aquí”.

    L’Albert Canals s’ha fet “mentor” d’un menor immigrant a Canet de Mar. Ho va decidir quan el centre de menors estrangers de la localitat va ser atacat. “És una relació de suport —ens explica—, tu acompanyes el jove, l’ajudes amb la Llengua, Castellà i Català, i a fer tràmits que necessitin. Unes quinze persones hem entrat en aquest programa de mentories i ara la cosa està més suavitzada a Canet. Molta gent te una visió que no és la bona sobre aquests nois”.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-mena/5218618/

 

Olga Rodríguez   23.may.2019 15:08    

En perill d'extinció

    lunes 13.may.2019    por Olga Rodríguez    100 Comentarios

    El món, tal com el coneixem, està condemnat a extingir-se. A l'amenaça del Canvi Climàtic, se suma un altre col.lapse: el de l'extinció massiva d'espècies, de moltes de les quals depèn la supervivència de la Humanitat. El Panel d'Experts en Biodiversitat de Nacions Unides al.lerta que un milió d'espècies es troben a punt de desaparèixer. I nosaltres, els humans, en som els responsables.

Foto animals       Un 66% de la vida marina presenta una alteració severa per l'impacte humà

 

    La desaparició d’espècies condemna també, irremeiablement, els humans. Ho hem analitzat amb Paloma Nuche, biòloga, doctora en Ecologia i la responsable de la campanya de Costes de Greenpeace. Nuche destaca el ritme alarmant de desaparició d’espècies: “Se trata de una crisis sin precedentes, una de cada ocho especies está a punto de desaparecer, en la sexta extinción masiva de especies de la historia de la Tierra. Nuestra propia supervivencia está en juego. Más nos vale revertir esta tendencia”.

    Una dada a tenir en compte és que aquest ritme de deteriorament de la Biodiversitat es desaccelera a les comunitats indígenes: “Es muy interesante esta reflexión. La pérdida de biodiversidad no es tan dramática en estas comunidades, por lo tanto no se puede permitir perder ese conocimiento y modo de vida. Nuestro sistema de consumo depredador es el que está detrás de la pérdida de biodiversidad. En mirar hacia las comunidades locales está la solución”.

    I què podem fer per solucionar aquest greu problema? “Poner el foco en este millón de especies en peligro para que no acaben desapareciendo —apunta Paloma Nuche—, conservar los ecosistemas que aún están bien conservados y restaurar las zonas degradadas. Necesitamos compromiso político y medidas concretas y urgentes. No tenemos tiempo que perder”.

Palomanuche-500x0-c-default

        Paloma Nuche, bióloga, ecòloga i responsable de Costes a Greenpeace

 

    Nuche, experta en el medi marí, destaca la situació preocupant dels mars i oceans: “Uno de los datos alarmantes que da este informe es que el 66% de la superficie del mar y océanos está gravemente alterada. Como la mayoría son aguas internacionales, están sin proteger; son una especie de tierra de nadie, donde cada uno campa a sus anchas. Greenpeace pide un mínimo de protección del 30% para el año 2030”.

    Calen canvis a la Pesca, a l’Agricultura, a la gestió dels boscos i també canvis en el consum i a l’economia. Perquè, encara que només sigui per egoïsme, ens interessa posar fre en aquesta situació d’emergència.

 

 

    Infeccions hospitalàries per bacteris multiresistents:  

    Arran dels casos de nadons prematurs afectats pel bacteri multiresistent Klebsiella en hospitals catalans, analitzem el risc d’infeccions hospitalàries i com fer-hi front, amb el biòleg i expert en prevenció d’infeccions relacionades amb l’assistència sanitària Eladi Gómez. “Com a mínim un terç de les infeccions hospitalàries —ens diu— serien evitables, així que tenim marge de millora”. Com? Doncs amb una desinfecció acurada de l’instrumental mèdic i de l’hospital: catèters, sondes, tascons… I amb un gest simple i senzill: una bona higiene de mans. El problema és que el personal sanitari no té temps, literalment, de rentar-se les mans tantes vegades com caldria; per això Gómez proposa: “alleugerir la càrrega de feina del personal. La ratio a Espanya és de 13 pacients per infermer-a, el doble del que es recomana. Cal més personal d’atenció directa al pacient”. 33 mil persones moren cada any a Europa per infeccions hospitalàries.

Eladi Gómez

    Eladi Gómez, expert en prevenció d'infeccions relacionades amb l'assistència sanitària

 

 

    Els "cures villeros" a l'Argentina:

    Coneixem la tasca dels curas villeros a Buenos Aires (Argentina), a través del testimoni del Padre Eduardo Drabble. Són —diu— "cures obreros que practicamos la Teología del Pueblo". El pare Drabble treballa al “Hogar de Cristo”, un centre de tractament de drogodependents, com la Romina Escalante, que ha aconseguit desenganxar-se i ara —ens ha explicat— és ella la que ajuda altres persones que es troben en la mateixa situació.

Curas villeros

Amb el Padre Eduardo Drabble, Anna Garriga i Jorge Martínez, Romina Escalante i la seva filla Francesca

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-milio-despecies-perill-dextincio/5192528/

 

 

Olga Rodríguez   13.may.2019 11:32    

Món Possible

Bio Món Possible

A 'Món possible' volem escoltar els que no tenen veu i els que treballen perquè la recuperin. Donem veu a col.lectius que pateixen les embestides cruels de la crisi, la pobresa i les injustícies. I coneixem la tasca d'organitzacions a favor de la justícia social, la solidaritat i un món millor. Perquè estem convençuts que 'un altre món és possible'.
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios