Oblits

“No recordo quan vaig començar a resistir, perquè jo tenia 27 dies quan van matar el meu pare i des d’aleshores han matat 21 persones de la meva família.  Quan tenia 15 ó 16 anys, vaig formar part del moviment juvenil de resistència. Era la responsable de la meva escola. Des d’aleshores, he lluitat pels nostres drets. M’han detingut tres vegades i m’han disparat dos cops.  Els meus dos fills han estat detinguts; un el van alliberar nou mesos més tard i l’altre continúa a la presó. Els han ferit amb munició real. El meu marit ha estat quatre cops a la presó i l’han disparat tantes vegades que les hem deixat de comptar…  Però tot això ens fa estar més convençuts i determinats que mai a continuar lluitant per Palestina, perquè abandonar no és una opció. Estem com dins d’un túnel molt fosc, on no pots tornar enrera, només continuar endavant fins que vegis la llum. Sabem que arribarà el nostre dia”.

    És el testimoni de la Manal Tamimi. Va ser una nena de la Primera Intifada palestina i continúa lluitant per al’alliberament del seu poble. Lamenta i denuncia el silenci del món davant els crims d’Israel. “Tot anirà a pitjor si continúa aquest silenci” –assegura. “Europa ha de responsabilitzar-se i prendre mesures concretes per posar fi a la violència i els crims d’Israel. Ha d’acabar amb aquesta situació, perquè és qui va crear l’ocupació després de la Segona Guerra Mundial. Va fer de nosaltres les víctimes de les víctimes. Ho van presentar com un territori sense població per a una població sense territori, ignorant la nostra existència allà des de feia milers d’anys.

Sóc mare de quatre fills i em preocupa quan van a escola. L’Exèrcit tanca l’accés durant hores o dies, i disparen projectils de gas o munició real. El meu fill, d’11 anys, jugava al jardí de casa i el van segrestar. El van emmanillar i li van ensenyar fotografies d’altres nois, als que acusen de llençar pedres.

Han convertit els nens en eina de càstic col.lectiu. Utilitzen els nostres fills per castigar-nos a nosaltres, per la nostra resistència no violenta. No reconeixen el dret internacional humanitari i tracten els nens i nenes de Palestina com a criminals. Els poden ficar a la presó fins a 20 anys si són majors de 14 anys, i fins a 3 si tenen entre 12 i 14 anys.

Jo he estat tres vegades a la presó i he conegut noies de 13 i 14 anys, que les van disparar quan anaven a l’escola. I no perquè hagin fet res; depèn de l’humor dels soldats aquell dia. Estan disposats a matar nens. Amb aquesta mentalitat dels ocupants és imposible arribar a un acord”.

    Manal Tamimi és tieta de l’adolescent Ahed Tamimi, destacada per enfrontar-se a un soldat israelià que havia atacat un amic seu. S’hi va enfrontar i va acabar a la presó. Ahed –ens diu Manal-- no és un cas aïllat: “n’hi ha més de 350. A nens ferits, se’ls denega tractament mèdic, cirurgia per treure’ls les bales. Se’ls sotmet a interrogatori i se’ls fa signar un document. Hem començat a donar formació jurídica als nens i nenes a partir dels 10 anys, per si els detenen. Aquests nens paguen el preu d’existir com a palestins.

Quan pateixes des de tan jove, et fas una persona més forta i es trenca la por. El que està aconseguint Israel amb aquesta política és fer-los més forts. Aquesta generació que ha estat detinguda amb 10, 11, 12 anys, quan creixin no tindran por. El que està aconseguint Israel, en contra de la seva voluntat, és que aquests joves continuin amb la resistència i la lluita per l’alliberament.

Espero que totes aquestes dificultats acabin aviat, perquè els nens i les nenes es mereixen una vida feliç. Però han d’aprendre també. Els ensenyem a resistir, a lluitar, però a mantenir-se humans, a creure en la democràcia, la justicia i la pau. Vivim en una guerra, una ocupació. Espero que aquest patiment acabi aviat”.

 

 

    “Rastres_Argelers” és un espectacle teatral (en cartell a El Maldà fins el 6 de desembre) que reviu la memòria dels refugiats espanyols de la Guerra Civil que van acabar en camps de concentració francesos. La directora i actriu Aina Huguet ha volgut rescatar la memòria de tots aquells exiliats i els hi dona veu en aquest muntatge, amb l'Ariadna Fígols.

    Un espectacle que és el resultat d’una vivència personal. A l’Aina Huguet li va cridar l’atenció que no hi hagués cap rastre de la presència dels refugiats espanyols a Argelers. Que els turistes es banyessin i prenguessin el sol en aquella platja, sense saber les penúries per les quals van passar allà tantes persones. Segurament no és un silenci casual, no és un oblit, sinó que està perfectament orquestrat. Ja sabem que la Història l’escriuen els vencedors i ja s’ocupen prou que no quedin rastres dels vençuts.

    Perquè tot aquell horror no quedi en l’oblit, erquè estem obligats a conèixer i recordar la Història perquè no torni a repetir-se, i perquè, malgrat tot, torna a passar: “Rastres_Argelers. O com s’esborra la història dels vençuts”.

 

    Sempre acompanyats:

    “Quan arribes a la vellesa, t’adones que la malaltia principal és la soledat”. Ens ho diuen la Dolors i la Jacqueline, 75 i 72 anys. Tenen en comú, o més ben dit tenien, la soledat, soledat no desitjada, que elles han tingut la sort de poder superar, gràcies al programa “Sempre acompanyats” de la Creu Roja, la Caixa i l’Ajuntament de Girona. La Dolors és beneficiària d’aquest programa i la Jacqueline, voluntària. Quan va prerdre el seu fill, la Jacqui va voler oferir el seu temps a persones soles, com la Dolors. El resultat és que ja mai se senten soles.

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-manal-tamimi-vida-franja-gaza/4842845/