Mena

    L’Ahmed (nom fictici) va sortir del Marroc amb 17 anys, amagat als baixos d’un camió, que el va traslladar a Melilla. Va viure al carrer i en un centre d’acollida. Després el van traslladar a altres ciutats, fins que va arribar a Barcelona. Aquí no ha estat mai protegit per l’Administració i sobreviu amb l’ajuda d’entitats com l’Espai de l’Immigrant. Estudia Fontaneria, amb l’esperança de trobar una feina i un futur, que se li negaven al seu país. “En Marruecos —diu— no tenía derecho a soñar, porque los sueños no existen”. Tot i que es lamenta que aquí tampoc no ha trobat una vida digna —“somos personas de más; un inmigrante no cuenta tanto como un español”— no perd l’esperança: “ahora estoy mal, pero en un futuro podría estar mejor”.

    A Catalunya, hi ha uns tres mil menors immigrants acollits per l’Administració. Som la segona comunitat de tot l’Estat amb més menors estrangers no acompanyats, els coneguts com a “mena”. La gran majoria són nois, procedents del Marroc. I, malgrat els estereotips i els estigmes que els acompanyen, més del 80% no cometen cap delicte ni consumeixen drogues. La pobresa i la falta d’expectatives al seu país els porta a donar el pas de migrar a Europa, amb el vist-i-plau de les seves famílies.

        Un cop aquí, però, no ho tenen fàcil. L’arribada dels “mena” ha desbordat els centres d’acollida i Generalitat i Ajuntaments han hagut de fer front a una situació per a la qual no estaven preparats i per la qual han rebut moltes crítiques. A l’escassetat de recursos, s’ha d’afegir la xenofòbia o el desconeixement que desperten aquests menors estrangers en un sector de la població, com s’acaba de veure a Rubí i a la Zona Franca de Barcelona, on la Generalitat té previst d’obrir un Centre d’Atenció Immediata per a menors estrangers.

    Ester Cabanes, la directora general de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, reconeix: “ens vam veure desbordats al principi, sobre tot l’estiu passat, perquè arribaven molts, i vam haver de posar fil a l’agulla, crear una estratègia per a l’acolliment. Però no tothom vol entendre i comprendre quina és la situació d’aquests nois; no tothom està d’acord amb que s’han d’acollir. No sé si és per desinfomació o per sobreinformació: els titulars que equiparen mena amb delinqüència. Realment no és així, la major part d’aquests nois no ocasionen cap problemai han vingut aquí amb un objectiu molt clar: poder tenir una oportunitat d’integrar-se i incloure’s a la nostra societat, per manca d’expectatives al seu propi país”.

    L’Adjunta al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència, Mª Jesús Larios, té clar que en el cas dels mena ha de prevaldré la seva condició de menors per sobre de la d’estrangers. “Totes les convencions internacionals —ens diu— també la legislació espanyola i catalana, reconeixen els drets dels infants a la protecció. Jo diria, és més, com que té la condició afegida d’estranger i no acompanyat, necessita fins i tot més protecció. Les Administracions estan obligades a garantir els seus drets. Un menor no acompanyat, un infant sense referents familiars, no és només responsabilitat de la Direcció General d’Atenció a la Infancia i l’Adolescència, que sí que té una responsabilitat directa en la protecció, però també hi ha altres administracions que hi intervenen, des de les administracions locals, des dels altres departaments de la Generalitat, que han de garantir recursos tant de salut com d’educació, com també evidentment l’administració de l’Estat, que regula l’arribada, l’atenció immediata i la tramitació dels permisos. El Síndic demana una corresponsabilitat de totes les administracions”.

Mª Jesús Larios, Adjunta al Síndic de Greuges per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència   

   

    Joan Aldavert acaba de publicar un llibre sobre la seva experiència com a educador en un centre d’acollida de menors estrangers no acompanyats, “Barça ou barzakh”, “Barcelona o mort”. Una frasse que diuen molts immigrants subsaharians que volen venir a Europa.

    Aldavert desmenteix la mala fama que poden tenir els centres de menors: “Jo no vaig presenciar cap maltractament; ells estaven molt agraïts als educadors. De vegades, hi ha una falta de comunicació, perquè ells no entenen l’idioma i potser es pensen que no els atenen com és degut”. També desmenteix els mites i estereotips que hi ha sobre els menors immigrants: “Recordo que quan jo treballava hi havia portades als diaris de nois esnifant cola, i era com la representació dels immigrants, i jo mai no he vist això ni de bon trós. Trobo que no representa la majoria dels immigrants, sinó una petita part. El que vull fer amb el llibre és mostrar a la societat que aquests nois són com nosaltres i que hi ha una convivència entre cultures. El que volen és adaptar-se; de fet, molts estudien Català. És a dir, que hi ha aquesta mala fama, però són uns ciutadans més, s’ho estan treballant per poder estar aquí”.

    L’Albert Canals s’ha fet “mentor” d’un menor immigrant a Canet de Mar. Ho va decidir quan el centre de menors estrangers de la localitat va ser atacat. “És una relació de suport —ens explica—, tu acompanyes el jove, l’ajudes amb la Llengua, Castellà i Català, i a fer tràmits que necessitin. Unes quinze persones hem entrat en aquest programa de mentories i ara la cosa està més suavitzada a Canet. Molta gent te una visió que no és la bona sobre aquests nois”.

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/mon-possible/mon-possible-mena/5218618/

 

Comments

[(8) AUM,Derechos Humanos RR.HH. dijo]

RSCyE Responsabilidad Social Corporativa y Empresarial.

https://ayudaenaccion.org/ong/blog/solidaridad/derechos-humanos-universales/