« Saki Guillem i el folk | Portada del Blog

Tomeu Matamalas, pioner del folk-rock en català

    viernes 23.abr.2021    por Jordi Roura    0 Comentarios

AMIGOS a Gema-2 1972
Tenim el plaer d’entrevistar un músic que fa anys que admirem.  Ell va iniciar el folk-rock als PPCC l’any 1972, molt abans de les aventures de Tradivarius o Nakki, a finals dels anys 80 i principi dels 90. Tomeu Matamalas i Grimalt venia del món dels conjunts moderns i tenia molt d’ofici. Van muntar el grup Amigos i van empeltar les cançons tradicionals mallorquines de rock amb encert.  L’hem dut a L’Hora Folk de Ràdio 4 per que ens parli d’Amigos, el que hi havia abans i allò que va continuar després.

-Per començar, Tomeu, ens pots fer una mica de biografia musical?

-Em diuen Tomeu Matamalas i vaig néixer a Manacor l’any 1952. En relació a la música, la voluntat que sempre m’ha mogut d’ençà que vaig notar que volia ser músic, ha estat la de ser membre d’un conjunt musical. No tenc vocació de solista. A mi m’agrada formar part d’un conjunt i fer feina tots plegats perquè la cançó soni bé.

Els meus coneixements de música són rudimentaris i els he anat adquirint a força d’experiència. Tot i que pot semblar una excusa, mai no m'ha interessat ser un geni de la bateria, de la guitarra o de la veu. En aquest sentit, tot i les meves vel·leïtats de cantautor, som un músic de conjunt químicament pur.

A la meva època, sempre vàrem tenir clar que pertànyer a un grup musical era una cosa distinta de ser músic acadèmic, i requeria unes qualitats diferents. És a dir: tenir oïda, intuïció musical i una certa gràcia per transmetre a la gent les nostres emocions d’una manera senzilla i directa.

Quant a la meva vocació, he de dir que els dos primers records musicals que tenc ben identificats corresponen a l’any 1962, quan tenia deu anys. Aquest 1962, idò, acompanyat d’una cosina tres anys més gran que jo, vaig veure la pel·lícula Los años jóvenes, d’en Cliff Richard i els Shadows, i vaig assistir a un concert que es Dúo Dinámico va fer en el Teatre Principal de Manacor. Aquests dos esdeveniments em van deixar meravellat.

No sé si va ser culpa d’aquests dos impactes que va néixer la meva afecció per la música, però a partir d’aleshores la meva vida sempre ha estat relacionada amb els conjunts musicals. I de forma més concreta encara puc senyalar una altra data, el 1964. El desembre d’aquell any i amb un retard de sis mesos en relació a la resta d’Europa, es va estrenar a Manacor la pel·lícula documental dels Beatles A hard days night, que a tots els músics de la meva generació ens va deixar marcats per a sempre. I també el 1964 es va formar a Manacor un grup infantil: Los Lagartos. Los Lagartos eren un trio integrat per en Joan Bibiloni, guitarra i veu; en Rafel Aguiló, bateria i veu, i en Miquel Àngel Álvarez,  baixista i veu. Tots tres tenien dotze anys i havien començat a tocar amb un equip musical pràcticament de jugueta d’aquests que s’endollaven a una radio de làmpades. 

L’hivern del 66, en sortir d’escola, jo  anava a veure assajar Los Lagartos quasi cada dia, i ja tenia una bateria de bromes molt semblant a la primera que havia tengut en Rafel Aguiló. El bombo era un bidó d’aigua cuita d’aquests que usaven els fusters de Manacor, els tambors eren de jugueta i en els «platillos» els havia arrabassats d’una moneia d’aquestes de fira. Així que quan en Rafel Aguiló va deixar el grup culpa d’una forta discussió que va tenir amb en Joan Bibiloni, vaig entrar jo de bateria. Aleshores, encara que mon pare ja m’havia comprat una bateria de veres i havia practicat bastant, era un baterista molt mediocre; ho he d’admetre, però em sabia el repertori de Los Lagartos de memòria, i l’acoblament va ser molt ràpid. És curiós, però als 14 anys, en Joan Bibiloni ja destacava per sobre de tots els altres músics que jo coneixia, això sí, seguit molt de prop pen Rafel Aguiló, un altre musicarro manacorí, gran baterista de jazz i, últimament, dedicat gairebé en exclusiva a la composició de música clàssica.

Es cas és que, després de dos anys amb Los Lagartos, el 1967 i el 1968, vaig tocar la bateria i vaig cantar amb un grup que es deia Los Otros, i finalment, el gener del 1970, vaig passar a ser el bateria d’Amigos, que era una escissió de tres membres des Grupo 15, un conjunt manacorí de gran prestigi. Aquests tres músics eren en Pep Ros en els teclats, en Martí Gomila, guitarra i flauta, i en Bernat Morey que tocava la guitarra solista. Aleshores ens hi afegírem en Carles Gil en el baix i jo, com he dit abans,  a la bateria.

-I amb quina idea formeu el grup i com arribeu al folk-rock?

-Amigos (que va estar quinze anys en actiu) era un conjunt pensat per a quedar-se a Mallorca i tocar els grans èxits internacionals del moment en hotels i revetles, però, així i tot, de la mà del bon amic Toni Parera Fons, gravàrem un LP i uns quants senzills pel segell discogràfic madrileny  Hispavox, que  havia muntat a Barcelona una delegació dedicada bàsicament en el folklore que es deia Estel i que en Toni Parera dirigia. Degut a aquesta circumstància, en Toni ens va proposar d’escollir una dotzena de cançons del folklore mallorquí i traspassar-les al folk-rock, com feien alguns grups anglesos i americans d’aleshores. I això és el que férem.

Vull dir que Amigos érem en realitat un grup de pop-rock, no de folk; les nostres referències eren els grups anglesos «beat» del moment com Beatles, Hollies, Manfred Mann, Herman Hermits, Tremeloes... és a dir grups tirant a blans que utilitzaven molt les harmonies vocals. Però el 1971, quan en Parera es va posar en contacte amb nosaltres, ja escoltàvem Crosby-Still-Nash, que havien tret dos magnífics àlbums, el que duia el seu nom i el Dejà vu, en el qual ja hi participava en Neil Young. Així que en rebre la proposta discogràfica d’en Toni Parera, Amigos pensàrem tot d’una en la possibilitat de fer una feina de fusió amb el folklore mallorquí semblant a la que havien fet CSN i altres grups de la costa oest americana amb el folklore americà.

 Els cinc membres d’Amigos no érem grans instrumentistes, però en qüestió d’harmonies vocals sabíem de què anàvem. Així que en Toni Parera Fons, que ens havia escoltat sovint tocant en directe, va decidir potenciar aquest caire vocal. El resultat d’aquest disc, escoltat ara, em recorda la gran influència que exercien en nosaltres grups relacionats amb el folk rock d’aquells anys, com Byrds, Buffalo Springfields, CSN, Amèrica... però cap dels cinc músics d’Amigos teníem experiència amb la música folk més o menys pura. Naturalment havíem escoltat Pete Seeger, Peter Paul & Mary, Joan Baez, Bob Dylan o els grups espanyols com Aguaviva, Nuestro Pequeño Mundo, Mocedades, Nuevo Mester de Juglaría o el magnífic Grup de Folk català. Però no crec que en el disc d’Amigos s’hi detectin influències de cap d’aquests grups.

Personalment, he d’admetre que no vaig valorar la gran feina de recuperació de cançons populars que havien fet tots aquests grups de Folk fins més endavant, i d’això en van tenir molta culpa un grup que vaig descobrir l’hivern del 1972 i que em va semblar boníssim.  Eren de Palma i tocaven a un lloc molt íntim i acollidor que es deia Centro de la guitarra española. El grup era Euterpe, però aleshores encara es deien Riverside, i feien versions acústiques de grups anglesos i americans que m’agradaven molt, com Beatles, Simon & Garfunkel, James Taylor, Johny Mitchell, CSNY, América... però també versionaven grups que jo a penes coneixia, com per exemple,  Pentagle, Fairport Convention o Incredible String Band,  i ho tocaven tot d’aquella manera que després es va conèixer com unpluged. És a dir, sense micros i sense endollar les guitarres. Puc dir que a Mallorca aleshores eren únics. Formaven el grup en Pepe Milán, en Toni Fernández i en Toni Pascual, que tocaven guitarres acústiques, banjos i mandolines, en Toni Arés, que tocava el baix de panxa, i n’Aina Camps, una al·loteta rossa que cantava beníssim. 

 Escoltant Riverside i fent-los un munt de preguntes cada vespre que anava al Centre de la guitarra vaig aprendre les particularitats de la guitarra acústica: acords oberts, afinacions alternatives, fingerpickings, com treure profit utilitzant el capo...

L’hivern següent, el 1973, aprofitant que en Toni Parera Fons era per Manacor, me l’en vaig endur al Centre a escoltar Riverside, i d’aquí va néixer el disc  de la sèrie Estel d’Hispavox  Paisaje, Camino y Canción, que em sembla una meravella. Sa casa discogràfica els va canviar el nom i Riverside passaren a dir-se Euterpe.

Tant amb el disc d’Amigos com amb el d’Euterpe va passar el mateix. Culpa del nul pressupost dedicat a la promoció, passaren pràcticament desapercebuts. Sé que últimament són dos discs bastant cercats i apreciats pels col·leccionistes.

-Però arriba un moment que Amigos decideixen acabar i neixen altres projectes que a mi em semblen tenir una coherència amb l’etapa anterior.

-El 1985, després de 15 anys d’activitat ininterrompuda, Amigos, de mutu acord, deixàrem anar la dura feina de tocar set dies per setmana durant sis mesos en els hotels. Va ser aleshores que en Xesc Cortès, i jo formàrem un duet. En Xesc, que era també de Manacor, havia tocat amb una agrupació folklòrica que es deia Calabruix. Atès que es grup s’havia dissolt, en Xesc i jo agafàrem el nom.

Calabruix va ser també un duet dedicat al folk-rock, o al folk-pop. En Xesc empenyia cap al folk i jo empenyia cap al pop. La formació era estranya. Cantàvem tots dos, jo tocava una guitarra acústica  i en Xesc un llaüt i una flauta, i dúiem les bateries programades a una caixa de ritmes Roland. No hi havia baix. Tots els temes que tocàvem eren propis a excepció d’algunes versions que fèiem de cançons d’en Guillem d’Efak, d’en Toni Parera i d’alguna cançó típica mallorquina.

Un representant musical va trobar una fórmula que va funcionar molt bé durant uns quants estius. Actuàvem als pobles de Mallorca durant una hora i després de nosaltres hi havia una agrupació folklòrica que muntava un ball de bot popular. Tenc uns records magnífics d’aquesta època de reivindicació de la identitat, de la llengua i del paisatge. Una postura que va quedar reflectida a l’únic disc que gravàrem Calabruix, l’any 1987, i que es deia Som. A hores d’ara, vista la situació de la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre paisatge, la intenció reivindicativa d’aquelles cançons és d’una actualitat que escarrufa.

A propòsit del disc Som, un disc que gravàrem als estudis que tenia en Toni Fernández d’Euterpe a Palma, s’ha de dir que aprofitant que en Pep Alba de Los 5 del Este havia gravat  les guitarres elèctriques i que en Xavier Oliver, un músic excel·lent que aleshores tocava amb en Pep havia gravat el baix, ambdós músics s’incorporaren a Calabruix, que va sofrir un procés de professionalització molt bo musicalment però que encaria el producte i ens limitava l'àmbit d’actuacions.

Així i tot, Calabruix va tenir quatre estius molt bons. Del 1986 al 1989 tocàrem pràcticament a tots els pobles de Mallorca, i repetírem en molts d’ells. Coincidírem amb Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Marina Rosell i un munt de vegades amb Música Nostra, Sis SomCoanegra i amb en Tomeu Penya i en Toni Morlà, dos músics que com jo mateix venien del món dels conjunts i els hotels. I coincidírem també amb altres agrupacions que ara mateix no record.

- Tomeu, abans deies que t’has considerat sempre un músic de conjunt però a principi dels anys 90 trenques la norma i esdevens un cantant solista amb tots els honors.

 

- El 1989, en Xesc Cortès, molt desenganyat per les minses repercussions artístiques i econòmiques de Calabruix, va decidir retirar-se, i jo, que tenia material de sobres per fer un disc i m’acabava de comprar un seqüenciador, un teclat i un mòdul de sons, em vaig posar a seqüenciar bateries, teclats i baixos fins a completar les cançons del que seria el meu únic disc diguem-ne en solitari, Missatges en clau. Si escolt ara el disc, les bateries seqüenciades me pareixen horribles. Estic convençut que si canviàs les bateries elèctriques per altres d’acústiques i repetíssim les mescles, el disc milloraria molt.

Érem al 1991, i jo aleshores escoltava molta fusió jazz-bossa: Michael Franks, Kenny Rankin, Gino Vannelli, Djavan, Milton Nascimento, Ivan Lyns... Així que al disc Missatges en clau, tot i que conserva moltes de les influències pop i folk-rock i el meu amor incondicional a les harmonies vocals, algunes de les cançons tenen una estructura musical més complexa. Per exemple Això no és Brasil té una harmonia clarament jazz-bossa. Quant a les lletres, pens ara que no estaven tan malament. Potser algunes d’elles són un poc massa pretensioses i grandiloqüents. No ho sé...

Amb en Miquel Brunet, un excel·lent músic i un bon amic que va produir el disc, sempre ens feim la mateixa broma, Missatges en clau és el número 1 de tots els discs que ha gravat el seu segell, ONA, que ja són molts, i és cert, perquè el meu disc és el primer que ONA va editar i duu el número 1 al cantell de la portada.

Jo tenia bastants expectatives, amb aquest disc, perquè els tres representants més importants de Mallorca s’havien associat, i jo era amic personal d’un d’ells. En plena campanya comercial de Missatges en clau, els tres representants se separaren, i jo, per fidelitat, em vaig decantar per l’amic, que era el més dèbil dels tres. Així que els altres dos, com a venjança, aturaren la promoció i no em donaren ni una sola actuació en tot l’estiu. Va ser una llàstima, perquè com recordaràs, Jordi, Missatges en clau va ser nominat en el teu programa Música sense fronteres de Radio 4 per optar al premi Disc Català de l’Any. Llàstima que aquell any també optassin a aquest premi els Sau...

Immensament decebut vaig voler deixar-ho tot, però aleshores, en Pep Alba, que era professional de la música i s’havia quedat amb només quatre dies de feina a la setmana amb el seu trio, em va proposar de muntar un duet i completar la setmana actuant a un bar d’anglesos de Cala Bona. Preparàrem un repertori amb versions acústiques de música dels seixanta i els setanta i sense confiar-ne gaire tenguérem un èxit increïble.

Es fet que els clients del bar no ballassin, ens permetia fer cançons inusuals en el panorama turístic d’aquella època. Versionàvem en format acústic temes de CSNY, Simon&Garfunkel, América, James Taylor, Beatles... I sense fer-ne comptes, tocàrem sis o set estius tres pics per setmana en aquell bar. Fins que el propietari, en una hàbil i per nosaltres fatídica operació comercial, va decidir transformar el bar en un supermercat més de la petita cadena alimentària que ja tenia.

- Però això us va dur a una experiència molt interessant i un nou espai artístic...

-Érem a l’estiu del 1995 i en Joan i en Jaume Gomila, els dos actors de Gom Teatre, ens proposaren a Pep Alba i a mi afegir-nos a ells per fer la part musical d’un homenatge que preparaven a en Guillem d’Efak, mort el mes de febrer d’aquell mateix any. Quan vérem l’entusiàstica resposta del públic, vam decidir completar i polir la barreja de música i poemes que havíem fet, posar-li nom i fer-lo rodar. El nom que escollírem va ser Poeta en bicicleta, i entre Mallorca, Menorca, Catalunya i València n’arribàrem a fer 72 representacions. Fins i tot enregistràrem un disc amb el mateix nom que pretenia reproduir el que era l’espectacle.

Per en Pep Alba i per a mi Poeta en Bicicleta va ser un repte gros, perquè, tot i que en el nostre repertori ja hi teníem dues o tres cançons d’en Guillem d’Efak, les havíem adaptat al nostre estil anglosaxó, que no tenia res a veure amb l’estil francès d’en Guillem. Ni en Pep ni jo teníem la força interpretativa i comunicativa d’en Guillem D’Efak, així que en defensa pròpia i sense manies decidírem adaptar totes les cançons al nostre estil.

- I després d’en Guillem D’Efak va continuar l’experiència teatral i més discos amb GOM Teatre.

- El polític mallorquí Damià Pons, que era aleshores conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca, havia vist Poeta en Bicicleta i li havia agradat molt, així que ens va proposar de fer un espectacle semblant dedicat a Miquel Àngel Riera, l’escriptor i poeta manacorí, i a Damià Huguet, un poeta de Campos, ambdós morts el 1996. Aquest espectacle es va dir A doble espai, i estava fet amb una selecció de l’obra poètica dels dos autors, la dramatúrgia de Gom Teatre i la música d’en Pep Alba i meva. Tot i que férem una gran quantitat de representacions i que l’espectacle, des del punt de vista tècnic estava més ben fet, no va tenir la mateixa força sentimental i evocativa de Poeta en Bicicleta.

També gravàrem un disc amb el mateix nom de l’espectacle, A doble espai, i en relació a la música, ara mateix salvaria dues o tres cançons i alguns apunts musicals que acompanyaven els recitats dels dos actors.

I amb Gom Teatre, en Pep Alba i jo férem encara un tercer espectacle de música i poesia: Perquè vull. Dedicat a n’Ovidi Montllor. Els nostres amics, músics i no músics, ja ens començaven a fer bromes macabres relacionades amb els poetes morts.

Amb les cançons de n’Ovidi Montllor ens passava exactament el mateix que amb les d’en Guillem d’Efak, vull dir que ni en Pep Alba ni jo teníem les característiques interpretatives de n’Ovidi, així que les adaptàrem descaradament al nostre estil sense aconseguir cap meravella.

Òbviament, anàrem a actuar a Alcoi dues vegades amb un èxit impressionant; però, desgraciadament, ni a València, ni a Castelló, ni a Alacant, ni a Barcelona vam obtenir una resposta semblant. I quant a Mallorca, em dol haver de dir que n’Ovidi no era gaire popular.

- Pel programa han passat molts músics manacorins: Joan Bibiloni, Joana Gomila, Sebastià Gris i en referència als històrics hem posat Guillem D’Efak, Toni Parera Fons... Parla’ns de Manacor i la música.

- Quant a Manacor i la música he de dir que gairebé tots els músics manacorins ( i els mallorquins en general) ens vàrem dedicar a fer música d’hotel, que durant els seixanta i els setanta no tenia les connotacions negatives que va agafar després a mitjans vuitanta. Per posar un exemple, puc dir que Amigos, en els hotels hi tocàvem un repertori internacional de gran qualitat que incloïa una versió quasi completa de tota la cara B de l’Abbey Road dels Beatles.

Pel que fa a la part creativa dels músics manacorins d’aquells anys, els tres que al meu criteri destacaren més van ser  en Toni Parera Fons, en Guillem d’Efak i en Joan Bibiloni, amb tres estils antagònics. Les cançons d'en Toni Parera i en Toni Mus  en català que gravaren el mateix Parera i Los Javaloyas durant els anys seixanta, eren un toc folklòric mallorquí, una mena d'exotisme illenc al servei del turisme, no una reivindicació lingüística i social del tipus Nova Cançó Catalana. Si aquestes cançons tengueren tant d'èxit  va ser pel seu indubtable valor musical, pel vincle sentimental que establiren amb la gent de Mallorca i, també, pel trampolí mediàtic que va suposar per les cançons   haver aconseguint llocs destacats en distintes edicions del Festival Internacional de la Canción de Mallorca que es varen celebrar a Palma des del 1964 fins al 1970. Tot i que en Toni Parera durant un temps va rodar per Catalunya cantant les seves cançons tipus cantautor,  els músics de Mallorca no el  relacionàrem mai   amb la Nova Cançó.

El propi Parera, afirmava en les entrevistes que se sentia un compositor eventualment intèrpret de les seves cançons, unes cançons que qualificava de tall clàssic i inspirades bàsicament en el  folklore mallorquí.

Per jo, en Toni Parera Fons és un gran músic en general i un molt bon compositor d’aquesta música que per simplificar deim clàssica. I a més, en un moment en què a Mallorca els músics guanyàvem molts de diners fent versions per als turistes, ell va tenir la valentia d’anar-se’n primer a Madrid i després a Barcelona per a dedicar-se a la seva música.

  En el cas d'en Guillem d'Efak, encara que acomplia tots els requisits de la Nova Cançó i n'era considerat un membre amb tots els honors, pens que la seva vertadera significació política la va tenir més a Catalunya que a Mallorca. 

 En Guillem era un manacorí que vivia a Barcelona i enyorava el Manacor de la seva infantesa i joventut; moltes de les seves cançons, cantades en   la modalitat catalana de Mallorca, emfatitzaven aquesta enyorança. Aleshores, entre ell i la gent mallorquina (i sobretot la manacorina) de la seva generació, es creaven uns vincles que, tot i el contingut polític d'algunes de les lletres, eren uns vincles més relacionats amb la complicitat sentimental que amb la reivindicació política. És una opinió absolutament personal, però sospit que  la idea  popular  que es tenia d'ell a Mallorca  era la  d'un negre de Manacor que cantava en “mallorquí”. Un cas exòtic, una raresa mirada amb gran simpatia. Crec que només un nombre limitat de mallorquins copsava aleshores la vertadera dimensió reivindicativa i cultural d'en Guillem D'Efak. Els músics manacorins de la meva generació el teníem més com un poeta i un comunicador que com un músic.

En Joan Bibiloni és un cas curiós d'eclecticisme musical. Sempre ha estat capaç de ser brillant en qualsevol estil que se proposi. Però aquest eclecticisme, que en principi és una virtut, l’ha perjudicat bastant. La gent necessita referències clares, i a ell  és molt difícil situar-lo. Tota la vida ha anat alternant estils.

 En la seva època de músic de conjunts va acabar essent el líder del millor grup que hi ha hagut mai a Mallorca, Zebra, una barreja de Z-66 i Bravos. A tots els músics mallorquins de pop, en Bibiloni sempre ens ha anat una passa endavant. Quan nosaltres encara perdíem el temps tocant pels hotels ell ja vivia a Deià i era el guitarrista d’en Kevin Ayers. I quan es va tirar de cap a la guitarra acústica, en un no res es va associar amb en Pepe Milán, com he dit abans el gran introductor i promotor de la guitarra acústica a Mallorca, i a continuació va partir de gira amb en Larry Coryel.

Personalment, crec que en Joan havia d’haver anat evolucionant a partir del seu esplèndid treball Joana Lluna, per a mi la seva època més brillant com a compositor; però en Bibi és un cul inquiet i aviat es va enredar amb altres projectes com Silencio Roto o Palabra de Guitarra, en pla instrumental. Dos treballs boníssims, magnífics, però que el situaren en un altre àmbit musical que va despistar una mica els seus seguidors habituals. Fins i tot, va fer una breu incursió en el Rock Català amb es disc Brut. Però per més que m’hi esforci, no aconseguesc associar de cap manera en Joanet Bibiloni amb es Rock Català.

El seu últim disc abans de passar-se a la producció massiva de música per a les rondalles mallorquines, l’esplèndid Maenescor, és una perfecta mostra del seu genial eclecticisme.

En relació als grups manacorins els dos puntals varen ser Los 5 del Este i Grupo 15, dels quals derivaren Amigos i després Falcons, que a principis dels vuitanta varen tenir dos números 1 a Los 40 principales. Fins i tot en record els noms: Terciopelo y fuego i després Como tú...

A tots aquests grups ens va perjudicar moltíssim la insularitat. La cadena perifèrica era terrible. Manacor era la perifèria de Palma, i Palma la perifèria de Barcelona. L’única sortida econòmicament viable per a nosaltres eren els hotels i les revetles populars.

- Avui amb tanta música viscuda i en estils i àmbits tan diferents, tens possibilitat d’analitzar una mica allò que va passar i la teva trajectòria.

- Sí. Després de tants anys de tocar i, sobretot, d’escoltar música, he passat per una gran quantitat de modes i estils musicals que m’han enganxat amb distinta intensitat o que simplement no m’han interessat.  La veritat és que, ara mateix, patesc un insuportable «dejà vú». A una persona com jo que va viure amb tanta implicació la brutal evolució que va sofrir la música popular, posem que del 1955 amb el rock&roll fins al 1975 amb el rock simfònic i el rock psicodèlic, li resulta molt difícil que un suposat nou estil el sorprengui.

Pensem que a partir del 1965 fins al 1975, la dècada que més control, sortien obres mestres musicals cada dos o tres mesos. Aconseguir la varietat i la qualitat d’aquella època no és possible. Això va ser un increïble fenomen que per a repetir-se requeriria uns condicionants socials i històrics que ara no es donen.

La fase musical que menys em va interessar va ser la del  punk.  Els músics d'aquest estil i d’aquesta filosofia, amb la seva música obsessivament amateur, simple, crua i descuidada, al meu criteri, feren retrocedir el rock fins a les cavernes.

Aquest important moviment social urbà, que va escollir la música per a manifestar-se, es va centrar més en incomodar, provocar i molestar que en tocar. Sortosament, la segona remesa de punks, els grups que solem anomenar post-punk o new wave, com, per exemple,  Pattie Smith, Blondie, Elvis Costello, The Pretenders, Talking Heads, Joy DivisionPolice (per a mi un des grups més interessants de tota la història des rock), tornaren a considerar que qualsevol missatge social millora acompanyat de bona música.

I l’increïble fenomen televisiu d’aquests darrers anys, tipus Operación Triunfo, La Voz, Idols i totes les seves variants, em semblen shows televisius, grandioses operacions de màrqueting que utilitzen la música però que, en realitat, no tenen res a veure amb la música.

Pel que fa a Mallorca, actualment, els músics joves toquen molt millor que nosaltres, i estan molt més formats en tots els aspectes musicals. Però molt sovint s’equivoquen a l’hora d’escollir els referents. Els falta molta informació musical dels puntals internacionals que precediren la seva generació. Els falta perspectiva històrica. S’ha de beure de les fonts originals, no de les còpies dels originals; i, per suposat, a l’hora d’aprendre a tocar, no s’ha de confondre la significació social d’un moviment amb la qualitat musical d’aquest moviment.

- Amigos va tenir un retrobament a principi del segle XXI

- Les darreres cançons que vaig tenir l’oportunitat d'enregistrar abans que es produís el desastre de la indústria discogràfica varen ser les 9 que recull un disc que anomenàrem Trobada, una selecció d'entre les moltes cançons que durant uns quants anys un grup d’amics manacorins solíem tocar a la Fundació Trobada, un local que cada dues setmanes presentava una exposició de pintura que anava acompanyada d'un breu concert. Les gravàrem l’any 2000. O sigui que ja fa 21 anys.

          Els músics que gravàrem les cançons varem ser, jo mateix, en Pep Ros, en Pep Alba i  en Martí Gomila, tots tres vells companys dels temps  de Los 5 del Este, Grupo 15 i Amigos; na Mª Antònia Gomila, filla d'en Martí Gomila; en Robin Alba, fill d’en Pep Alba; i en Toni Brunet fill de na Xisca Llull, l’única cantant femenina que va tenir Los 5 del Este

          De les nou cançons, 6 són composicions meves, una és d’en Pep Alba i les altres dues d’en Toni Parera Fons. A una d’elles, Ets tu, en Toni va gravar el piano de cua. Així que Trobada vendria a ser una endogàmia manacorina.

          Aquest disc va passar absolutament desapercebut. No es va posar ni a la venda. La Fundació Trobada, que pertany a un grup d'assegurances, el va regalar als seus clients per Nadal del 2000.

          Aquest darrers anys, els vells músics manacorins dels anys seixanta i setanta, sovint acompanyats per algun dels nostres fills, hem anat tocant aquí i allà; però sempre que ens criden és per qüestions de nostàlgia. Per recordar Los 5 del Este, o el Grupo 15, o Amigos. La veritat és que molt poques vegades tenim l’oportunitat de tocar les nostres pròpies composicions. Així i tot, en el meu cas, tenc una bateria Ludwig com la d’en Ringo Starr muntada al soterrani de ca meva, i cada dia la toc un mínim d’una hora. I les guitarres acústiques estan sempre a punt dins una habitació on hi tenc els LP’s,  els CD’s i els llibres. Així que puc dir que als meus 68 anys estic encara en actiu.

                                                                                     Jordi Roura Llauradó, abril 2021

Categorías: Música

Jordi Roura   23.abr.2021 13:18    

0 Comentarios

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Jordi Roura

Bio Tradicionàrius

Blog del programa Tradicionàrius on trobaràs tota la informació de la música tradicional al nostre país. Activitats, entrevistes i molta música en viu. Tradicionparius és el programa germà del festival internacional de folk que organitza el Centre Artesà Tradicionàrius
Ver perfil »

Síguenos en...

Últimos comentarios